29 de des. 2006

comiat de l'any i cançoneta número 16

A Les Cosetes volem acomiadar el 2006 amb la primera imatge que vàrem rebre d'ell: la sortida del sol a les dunes que voregen els campaments de refugiats saharauis (la foto és nostra, eh), que tan de bó puguin celebrar el proper any nou a la seva terra en llibertat. Cantem doncs per darrer cop enguany a la nova matinada amb la cançoneta més bonica que enguany hem penjat.

I marxem esperant que el 2007 sigui molt feliç pels nostres i molt infeliç pels que ens dominen i els seus acòlits.

salut, treball, gènere

Ara que el Ministeri de Salut descobreix que les dones ho tenen més fotut en matèria de salut, pengem aquí un breu però molt aclaridor article que amb el títol La salud laboral ¿una cosa de hombres? va ser publicat a Por Experiencia (la revista de salut laboral de CCOO) l'any 2001. Una frase que resum l'article: "ellos se accidentan, nosotras nos desgastamos". Més clar, aigua.

I com sigui que els sindicalistes acostumem a malfiar de les bones intencions de treball expressades per els i les ministres, i sabem que la millor palanca de canvi som els treballadores i treballadores organitzats, deixo aquí l'enllaç a la guia de CCOO de Catalunya Salut, dones i treballs. No apta per a feministes de despatx universitari.

28 de des. 2006


o arribem a un acord o trenco la disciplina

Aquesta és la meva decisió. Trenco l'aturada hivernal perquè el Govern central ha tingut el sant morro d'irrompre en mig de les festes per dir que no hi haurà més calers per les autonomies, que qui vulgui millorar el finançament faci canvis en les gestions o apugi els impostos (estaria bé que el Sr Solbes s'apliqués les seves pròpies receptes) i que els canvis en el finançament es faran en el marc de la LOFCA, notícia que evidentment esdevé el titular del dia i que de ben segur trobarà una contundent i generalitzada resposta a la blocsfera catalana. Doncs bé, jo passo.

I anuncio el següent: no penso tancar files novament en el tema del finançament de la Generalitat fins que no arribem a un acord. Estic cansat de sumar-me a les veus que reclamen la millora del finançament de les institucions catalanes, necessària per fer front a les inversions i la despesa social, per veure després com els impostos traspassats acaben eliminant-se o perdent progressivitat. No es pot reclamar més quartos per a fer front a les necessitats de les institucions catalanes i després eliminar impostos als més rics. No pot ser que el traspàs de l'estat a les autonomies acabi sent traspàs de recursos públics a les butxaques d'uns quants privats. I evidentment és cert que també el govern de l'estat rebaixa impostos als més rics i els puja als treballadors via tributació indirecta, però per això mateix no compten amb el meu pobre suport ciutadà.

Per tant, senyors, o els respresentants polítics catalans es comprometen a no rebaixar la càrrega tributària o a mi que no em busquin per reclamar traspàs de recursos, ja que toca pagar el beure passo d'anar de cornut. I després ens preguntem perquè a un ampli sector dels catalans i catalanes se la pelen les eleccions autonòmiques?

Per cert, mentre novemant el finançament autonòmic acapararà el debat públic, al món passen coses importants per l'economia europea i continua imparable la pujada de les hipoteques .

22 de des. 2006

CCOO aprova el seu primer Pla de Joventut

Joves de CCOO en la 1a Convenció Nacional d'ACCIÓ JOVE

Abans d'ahir el Consell Nacional de CCOO de Catalunya, màxim òrgan entre congressos, va aprovar el primer Pla Estratègic de Joventut del sindicat culminant més d'un any i mig de treballs preparatoris. Tenir un pla de joventut per primera vegada no vol dir que sigui la primera vegada que es treballa `pensant els joves treballadors i treballadores, més aviat implica un aggiornamrento, una revisió i actualització en clau d'estratègia global. Com que acabem de fer el pica-pica nadalenc de CCOO no estic massa en condicions d'escriure un redactat coherent, però sí de fer algunes reflexions:

  • A partir del Pla Estratègic de Joventut (PEJ), CCOO de Catalunya ens dotem d'una reflexió col·lectiva respecte la realitat de les noves generacions de treballadors que queda plasmada en la introducció del pla, reflexió que segur que resultarà familiar a la majoria de persones que es deixen caure per aquí de tant en tant.

  • Mitjançant el PEJ el conjunt de CCOO determinem un objectiu: guanyar per al sindicalisme a les noves genreacions de treballadores i treballadors, mitjançant una estratègia: generar espectatives de millora a qui avui no en té a través de l'acció col·lectiva, que es concreta en 30 accions prioritàries en tots els camps d'intervenció del sindicat. Espero poder enllaçar aviat amb el llistat d'accions del Pla.

  • En l'elaboració del Pla han colaborat més de 300 sindicalistes joves i no joves mitjançant un sistema participatiu novedós basat en principis de radicalitat democràtica. No és un Pla pensat per uns pocs sabis, sinó elaborat col·lectivament per una ampli espectre de persones.

  • La discussió i aprovació al Consell Nacional de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya no va ser un camí de roses. Com passa amb tots els grans projectes estratègics del sindicat, els que ens prenem realment de manera seriosa, va haver un debat profund on es van contraposar dos visions clarament diferenciades, les que neixen de donar respostes diferents a la pregunta següent: "el fet que les noves generacions de treballadors i treballadores visquin una situació diferenciada de la resta justifica una actuació específica del sindicat?" Intervencions potents de diversos secretaris/es generals (inclós el de la CONC) van servir per fixar les postures i una votació favorable però gens búlgara demostra que el debat va ser (i és) viu.

  • CCOO passa a ser la primera organització social de Catalunya que compta amb un Pla de joventut. I a més, aquí la transversalitat és real, no com en tants plans de joventut d'administracions públiques

  • De fet la feina comença ara i consisteix en traduir el Pla en accions concretes en l'empresa, el sector productiu i la comarca. Però això serà ja a partir del nou any.

19 de des. 2006

qui vigila als vigilants?

Els pijos m'estan revoltant la comarca i potser va sent hora de parlar-ne.

Un dels conceptes que més sentim en boca dels nostres polítics és "estat de dret". "Estat de dret" sembla un terme totèmic, una mena de mite a l'estil de "sagrades escriptures" o "Gran Manitu". Mala cosa. En el fons tot és més senzill i més laïc. L'estat de dret és una conquesta de les classes comerciants entre el segle XVIII i XIX elaborat pels grans teòrics liberals des de Rosseau a Montesquieu. L'estat feudal es caracteritzava per la manca d'unes normes clares que subjectessin tant particulars com a poders públics (en especial el del Rei), mal context per a fer negocis. La reclamació de l'estat de dret parteix com una necessitat de donar seguretat a aquells que arrisquen el seu capital en inversions comercials i productives. L'estat de dret seria un "pacte" polític amb les clàusles següents:

  • El monopoli de la violència correspon a l'estat que l'exercirà a través de les seves forces armades i policials.

  • L'estat i tots els particulars queden sotmesos a les lleis. L'estat no pot utilitzat la violència sense estar autoritzat per la llei, i només pot utilitzar-la per a complir i fer complir la llei.

  • L'actuació del poder executiu ha de ser controlada per uns poders legislatiu i judicial independents entre ells.

L'estat de dret no és cap tòtem, és una requisit per a la democràcia, i és la garantia de la seguretat pública: si ningú té armes i les utilitza lliurement tothom viurà més segur i millor. I qui no ho vegi igual que miri uns quants westerns. L'estat de dret no es va crear només ni principalment per fer front al terrorisme polític, sinó per fer front al poder il·limitat dels reis i als nostres veïns amb vocació de Chuck Norris.

Si un senyor té permís per a tenir una pistola, el té condicionat a un ús d'aquesta pistola, un ús del que se'n fa responsable. Si utilitza aquesta pistola per matar il·legalment altres persones, per molt possibles lladres que fossin, aquest senyor és un homicida. I per a aclarir si estem en un cas de legítima defensa (la qual cosa requereix una proporció entre el mal que fem per defensar-nos i el mal que ens suposaria l'agressió de la que ens defensem) estan els jutjats, no les concentracions veïnals ni els linxaments públics de les víctimes.

I per a saber-ne més podeu rellegir una entrada antiga del bloc del Lalo

18 de des. 2006

Conseqüències polítiques de la precarietat

Quan els representants dels partits parlen de mesures contra l'abstencionisme electoral la sensació de manca d'idees és evident. Al meu modest parer, el gran error de partida és situar les accions sempre en clau superstructural amb una imatge força kistch del que entenen per "acostar la política al ciutadà": obrir pàgines web, visites escoñlars al parlament, participació ocasional de diputats en debats virtuals...

Hi ha una mandra intelectual que porta sempre a parlar dels abstencionistes com una massa uniforme que actua políticament de manera independent a la seva situació social...

Avui La Vanguàrdia ens ha sorprés amb la publicació d'un interessant article signat per Ignacio Lago, professor de Ciència Política a la UPF, amb el títol que encapçala aquesta entrada. Cercant per la blocsfera hem trobat un bloger que l'ha penjat i aquí hi deixem l'enllaç a l'hora que en recomenem la lectura.

Sincerament no comparteixo algunes de les apreciacions fetes per l'autor, en especial al que es refereix a l'actuació sindical, però en general em sembla un enfoc plenament encertat en tant que parteix d'una anàlisi del comportament electoral dels treballadors i treballadores en funció de la seva situació d'estabilitat. La conclusió és l'existència d'un cercle viciós en el que els treballadors i treballadores en precari són els més desafectes a la política i els més abstencionistes, i per això mateix no incideixen en la definició de les polítiques, la qual cosa incrementa la seva desafecció. En fi, val la pena dedicar cinc minutets a la seva lectura.

15 de des. 2006

Una cançoneta i mo n'anem (15)

I no podem marxar de cap de setmana sense deixar penjada la cançoneta número 15, avui a càrrec d'un xicot de Bahia anomenat Caetano Veloso i que en aquesta ocasió dediquem a les noies que s'han deixat acaronar els rínxols alguna vegada.

Entrevista a Ascensió Soler a Lluita Obrera

(Les persones que es deixen caure habitualment per aquí hauran notat un descens de l'activitat les darreres dos setmanes. En els propers dies espero poder explicar la causa, com sempre una causa justa)

Per segona vegada pirategem l'entrevista de Lluita Obrera òrgan d'expressió de les Comissions Obreres catalanes, en el consell editorial del qual participo des de fa un parell d'anys. En aquest cas l'entrevistada és na Ascensió Soler, magistrada de la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i co-fundadora del Gabinet Jurídic de CCOO. El motiu de l'entrevista és el recent lliurament del Carnet Solidari de CCOO de Catalunya als advocats laboralistes que, com l'Ascensió Soler, van pringar-se fins a les celles a favor dels drets treballadors i van esdevenir una de les crosses més importants d'unes emergents comissions obreres clandestines

Així doncs, aquí deixo l'entrevista breu però sucosa que l'Emili Rey va realitzar a la nostra protagonista. No sense abans recomenar a qui vulgui conèixer més sobre el tema que tracti de localitzar el llibre-homenatge a Albert Fina que va publicar-se farà cosa de tres o quatre anys (si algú té interès li puc localitzar la ressenya bibliogràfica).

11 de des. 2006

blocparasitsme

Davant les increpacions rebudes per la meva manca de sentit de l'actualitat mediàtica, deixo aquí l'enllaç a la millor entrada sobre la mort de Pinochet que he tingut temps de trobar.

Qui vulgui plorar la mort de Pinochet que ho faci, alguns hem gastat les llàgrimes amb les seves víctimes

10 de des. 2006

La "urbanització de la injustícia"

Faig una incursió ràpida per a deixar com a petjada un paràgraf del llibre d'aquest pont, del que espero fer-ne una ressenya quan l'acabi. De moment aquí va un trosset per anar fent boca.

La cases barates proporcionan un ejemplo interesante de cómo la "reforma" de la vivienda puede ser concebida con fines claramente represivos. El interés por la seguridad condicionó el diseño tan altamente estructurado de estos proyectos. La barates estaban organizadas en hileras de casas rodeadas por trapias en las que los habitantes fácilmente podían ser aislados y vigilados. Una panorámica aérea nos muestra una estructura similar a la de un cuartel militar o campo de prisioneros. Separadas de Barcelona por un "cordón sanitario" de tierras de cultivo, las casas barates, según la terminología de Foucault, representaban una nueva fase en el orden disciplinario; como el proyecto Hausmann de París, el objetivo era el cierre espacial y el control social preventivo. Se desterraba a un sector de las "clases peligrosas" del centro de la ciudad, reubicándolo y excluyéndolo socioespacialmente a una zona muy restringida de los arrabales de la ciudad, donde dejaría de representar una amenaza seria para el orden urbano y podría ser neutralizado con mayor facilidad por las fuerzas represivas. En un grupo de casas barates se construyó una comisaría dentro de la misma colonia de viviendas, y se levantó otro grupo al lado del cuartel de Sant Andreu.

El proyecto de las casas barates muestra cómo el espacio urbano se desarrolla a imagen y semejanza de una determinada estratificación social. La subordinación del crecimiento urbano de Barcelona a los intereses privados acarreó la "urbanización de la injusticia", a medida que las desigualdades y las divisiones de clase características del capitalismo moderno quedaron inscritas en el espacio construido. En otras palabras, a pesar de la retórica altisonante de las élites urbanas y su énfasis en el progreso y la igualdad cívica, no se organizó Barcelona en beneficio de todos sus habitantes.

Chris Ealham. La lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto 1898-1937

I sense voler forçar les comparacions de manera anacrònica i falsejadora, ara jo pregunto: en quins barris s'acaba construint l'habitatge protegit i en quins barris no?

7 de des. 2006

Una cançoneta i mo n'anem (14)

Si no voleu fer-me cas en res més d'acord, però no us perdeu la cançoneta d'aquesta setmana a càrrec dels senyors Miles Davis i John Coltrane, Grans Mestres de la Lògia del Bebop. Pitgeu aquí i gaudiu dels 10 minuts més bens invertits de tot el pont de la Puríssima Constitució.

5 de des. 2006

Cicle nou govern (II): La hipòtesi Ciutadans

Els excel·lents resultats obtinguts per Ciutadans - Partit de la ciutadania han suposat una important campanada en la nit electoral, campanada que encara és aviat per veure si anirà repicant durant la legislatura. Si l'opció política de Ciutadans és vista amb antipatia per part dels partits i organitzacions del catalanisme civil, els partits i organitzacions del nacionalisme de caire més essencialista han reaccionat amb l'arrufament de nas de qui es troba davant d'un engendre que mai hagués hagut de nèixer. Ni el menyspreu ni el rebuig ofuscat són respostes adients, perquè ens distreuen l'atenció del tema principal: com pot ser que 90.000 persones hagin votat per Ciutadans? Aquest és el tema de fons.

L'element definidor de Ciutadans i aquell que ha estat clau per a sintonitzar amb els seus votants actuals i potencials el trobem en un paràgraf del seu segon manifest polític:

"Animats pels suports de tota mena que hem anat rebent, avui anunciem el procés constituent que conclourà amb la fundació d'un partit polític obert a tots aquells que des de posicions democràtiques no combreguen amb la ideologia nacionalista".

L'encert de Ciutadans ha estat el d'oferir a un determinat sector de l'electorat una opció nova: podem votar per una opció antinacionalista sense donar suport a Zaplana i Acebes. I queda demostrat que existeix demanda per aquesta oferta en el mercat electoral. La resposta correcta a Ciutadans és l'expressada per Montilla en el debat d'investidura en el seu moment més brillant. És la que diu que a Catalunya no existeixen problemes de convivència gràcies a un ampli consens de país en els pilars bàsics de la qüestió nacional, mentre que l'opció Ciutadans-El Mundo-La COPE és de fet la veritable amenaça a aquesta convivència en tant que planteja trencar aquest consens. Ben cert que sí, però...

Permeteu-me plantejar una hipòtesi. És clar que el vot a Ciutadans (present i potencial) és una opció paleo-política de rebuig, especialment perquè no trobem res semblant a un projecte polític ni en els manifestos ni en el programa electoral d'aquest col·lectiu. Ara bé, la meva hipòtesi és que existeix una diferència entre Ciutadans i el gruix dels seu electors respecte l'objecte del rebuig. Estic convençut que la política lingüística a Catalunya, veritable obsesió dels deixebles de Boadella, no és el factor de rebuig entre l'electorat. No crec que ho sigui perquè no veig aquest rebuig en la societat. Si això és així, què estarien rebutjant aquests votants? Doncs precisament la vulneració del "consens nacional" per l'altra banda.

Certament el "consens nacional" inclou les polítiques de normalització i immersió lingüística, però també la lleialtat de tothom a l'arquitectura institucional i les regles del joc que dibuixen la Constitució i l'Estatut, no com una qüestió legalista sinó com un compromís polític. I diguem-ho clar, això no sempre s'acompleix. Per entendre'ns, crec que entre els votants de Ciutadans pesa més la retirada de la bandera espanyola de la façana de l'Ajuntament per la festa major, que no pas les qüestions lingüístiques. I aquesta retirada de banderes suposa una vulneració del "consens nacional"? Tant com les propostes de Ciutadans com a mínim. Enteneu-me el tema de la retirada de banderes com a metàfora o exemple, si us plau. Certament existeix un línia d'actuacions de facto per part d'alguns partits i organitzacions, actuacions que són poc democràtiques per dir-ho suau (precisament perquè són fàctiques) i que no han trobat resposta per part del catalanisme civil, que en canvi sí ha reaccionat preocupat davant les propostes de Ciutadans. I això ha acabat per emprenyar un important volum de persones que no entenen perquè una bandera amb la que es senten identificats en major o menor mesura és retirada de la façana del seu ajuntament de manera ademocràtica i il·legal sense que ningú hi digui res. Aquest és el "mercat" electoral de Ciutadans i els hi hem regalat entre tots aquells que arrufem el nas.

El missatge hauria de ser clar: qui vulgui canviar les regles està en el seu dret, però no per la via dels fets sinó del debat obert. En aquest sentit crec que la millor resposta a Ciutadans per part de Montilla no va ser la del debat d'investidura (que també), sinó la de l'afer de les banderes a les façanes dels Departaments del Govern. A casa seva que cadascú pengi i despengi les banderes que vulgui, però identificar la diferència entre la seu d'una institució i la seu del propi partit és una element bàsic de cultura democràtica. I d'això mai no se'n té prou.

4 de des. 2006

Un delinqüent

El personatge de la foto va ser un delinqüent anomenat Joan Peiró. El 1942 un tribunal militar el va condemnar a mort com aculpable del delicte d'adhesió a rebelió (article 237 del Codi de Justícia Militar) i pel seu "ideario extremista", sentència que acaba de confirmar la Sala de lo Militar del Tribunal Suprem a arrel d'un recurs interposat per dues de les seves filles.

Certament Joan Peiró és culpable de bastantes coses, fem un breu llistat d'algunes:

1. de ser una figura senyera del sindicalisme català i espanyol i d'haver dedicat la seva vida a millorar les dels seus companys des del sindicalisme confederal de la CNT
2. culpable de ser un gran impulsor de la premsa obrera, entre elles la primera capçalera de la premsa obrera en català: la soli, i això que no va aprndre a llegir i a escriure fins passada la vintena
3. culpable de ser impulsor també del moviment cooperativista, començant pel vidre de Mataró
4. culpable d'haver estat un renovador del sindicalisme, de tenir la co-paternitat de l'articulació sectorial del sindicalisme confederal, com avui el coneixem.
5. culpable d'haver-se confrontat amb els sectors de la FAI en favor d'una organització sindical de masses i oberta, i de la necessitat d'àpostar per la república com una oportunitat històrica per als treballadors
6. culpable també d'haver acceptat la contradicció de ser ministre del govern republicà sent anarquista, quan les circumstàncies de la guerra requerien de la contribució de tothom.
7. culpable d'haver defensat i protegit persones i famílies de dretes de la repressió que els veritables "extremistes" van dur a terme a Mataró en els moments de buit de poder. Així com de denunciar la persecució dels poumistes per part del PCE.
8. culpable d'haver dedicat el seu exili a preocupar-se pels seus companys tancats als camps de concentració i de treballar per la seva sortida despreocupant-se de la pròpia sort. Per la qual cosa va ser detingut a frança per les forces d'ocupació alemanes que el van lliurar a Franco, la mateixa sort que va patir Companys
9. culpable finalment de no acceptar l'oferta dels franquistes de participar de la creació del Sindicat Vertical a canvi de no ser condemnat, oferta que altres cenetistes van acceptar, sent plenament conscient de les conseqüències
10. i sobretot, culpable d'haver perdut la guerra.

Tan culpable que el màxim òrgan judicial d'un estat democràtic (el Tribunal Suprem) s'acaba de negar a anul·lar una sentència que condemnava a un ministre del legítim govern del país per defensar la legalitat front un cop d'estat militar. Apaga y vámonos.

30 de nov. 2006

Cicle nou govern I: Les polítiques de joventut


Los viejos desconfían de la juventud porque han sido jóvenes. William Shakespeare

El joven conoce las reglas, pero el viejo las excepciones. Oliver Wendell Holmes

Ningún hombre sabio quiso nunca ser joven. Jonathan Swift

Habemus govern. I cartipàs. Sempre és més esperat el cartipàs que el programa de govern, perquè les discussions de noms i repartiment de poder entre capelletes sempre són més sucoses que les de polítiques i el desenllaç de conflictes socials. En el "mundillu" (patadón a Pompeu, que ara està de moda) de les polítiques i organitzacions de joventut hi havia inquietud no pas pel programa de govern (això interessa molt poc als veritables "professionals"), bastant més per l'ubicació de la Secretaria General de Joventut en l'organigrama del Govern i, sobretot, pel nom de la persona que seria nomenada. No n'hi ha prou amb saber el partit a qui li correspon la responsabilitat, el sector dins del partit (tots els partits en tenen), el nom de la persona és clau per als "professionals" (entitats i individus): un bon o mal feeling, una llista de favors deguts o de confrontacions passades ("aquest va ser el tiu al que vam votar en contra en aquella discussió del consell de joventut?-No- Uf!- Aquest és aquell al que vas estar ignorant tota l'estona al darrer Sopar de l'Associacionisme Juvenil-Merda!"), les filiacions associaciatives que es compatibilitzen amb la partidària, són factors clau per als caçadors de diners i influències públiques en aquesta casa de nines que és el món de les polítiques de joventut, si fa no fa com la resta de móns para-institucionals però en versió miserable (pels pocs diners que es mouen i la poca incidència de les influències que s'aconsegueixen).

Ara ja s'han resolt les tres incògnites: publicat el programa de govern, sabem definitivament que Joventut penja del nou Departament de Benestar Social (que no es dirà "benestar social") i que el flamant nou Secretari General és l'Eugeni Villalbí. Com diria Annibal Lecter davant la carta de tapes del bar d'una seu d'UGT: parlem-ne.

(continuarà...)

24 de nov. 2006

Llegó la Generala


Les Cosetes, des de la seva absoluta independència editorial, es felicita pels excel·lents resultats obtinguts per la nostra amiga Delfina Rossi, absoluta guanyadora de les eleccions a respresentants dels i de les estudiants de la Facultat d'Econòmiques de la Universitat Autònoma al Claustre General d'aquesta universitat.

Un ciclón argentino recorre la Autónoma...

23 de nov. 2006

CCOO torna a arrassar a les eleccions sindicals a estalvi

No tinc temps per a fer una entrada com cal, però la notícia és massa important i em fa massa feliç com per deixar-la passar per alt: ahir van tenir lloc les eleccions sindicals a les entitats d'estalvi (caixes) i CCOO va revalidar le seva majoria absoluta (una situació absolutament excepcional en l'àmbit de les eleccions sindicals): 51'63% dels delegats. La segona força (UGT) es manté molt allunyada, amb un 18'30 %, la resta estan per sota.

Com deia no em queda massa temps per escriure així que em limito a establir els enllaços següents per a qui estigui interessat: Les dades concretes dels resultats i Una reflexió del bloc de López Bulla respecte la participació democràtica feta a partir de la notícia. Com que el propi José Luis es dedica a manllevar-me coses del meu bloc, espero que no li molestarà que jo parasiti el seu.
En fi, moltes felicitats a la gent de CCOO de les entitats d'estalvi!

22 de nov. 2006

+ mileurisme

El meu amic Luis Romero em fa arribar aquest breu articlet que enllaça amb el tema del "mileurista" que ja ha protagonitzat algun debat en aquest manual. Com que és breu i simpàtic, aquí l'enllacem.

Transparència amb els quartos

Quan hom gestiona diners que no són seus té l'obligació de ser transparent,
quan a més els diners no són per ell té l'obligació de ser eficaç

Molts temes em venen al cap per a fer entrades del manual, però em falten minuts i dits. Tot just aprofito els minuts previs a la reunió de la Comissió Executiva de CCOO de catalunya per a deixar constància que per segon any consecutiu CCOO de Catalunya ha presentat a la Sindicatura de Comptes de la Generalitat els seus comptes auditats. Val a dir que CCOO és l'únic agent social que voluntàriament sotmet els seus compte a la fiscalització de l'òrgan de control econòmic de la Generalitat. Al respecte cal dir que CCOO fa temps que s'ha posicionat clarament per a que s'introdueixin noves obligacions legals a sindicats i patronals que garanteixin la seva transparència econòmica, propostes que varen ser recollides per la Comissió de Bon Govern que es va crear en el mandat anterior tot i que no han estat desenvolupades legalment pel Parlament català.

El sentit d'aquesta acció i aquestes propostes de CCOO respon a tres elements: en primer lloc des del punt de vista de la transparència en un sentit més estricte, una part dels fons que gestionem organitzacions sindicals i patronals són públics i per tant haurien d'estar sotmesos als requisits de transparència propis dels recursos públics. Des del punt de vista del bon govern, sindicats i patronals som organitzacions privades, certament, però amb un rol públic propi recollit a la Constitució i l'Estatut que ens porta des d'aprovar normes universals (convenis col·lectius) a cooperar en el desenvolupament de polítiques públiques amb les administracions. Des d'aquest punt de vista, aquestes organitzacions hauríem d'estar obligades per uns sistemes de control econòmic homologables parcialment amb els d'un ens públic. Finalment, la transparència en els recursos és una garantia d'independència sindical. Els governs solen tenir la temptació de ficar les urpes en l'àmbit de la democràcia sindical mitjançant l'atribució arbitrària de recursos públics discriminant els sindicats "amics" i els "amics, però no tant" (recordem la darrera "compensació" pel patrimoni històric del Govern del PSOE a la UGT?), establir uns criteris objectius i un sistema transparent és la millor garantia per la nostra independència com aorganitzacions socials.

Arribats a aquest punt tres preguntes:

1) Per què únicament CCOO lliura voluntàriament els seus comptes a la Sindicatura?

2) Per què en un tema on els arguments són tant evidents i han estat recollits en l'informe de la Comissió de Bon Govern cap altre sindicat, cap patronal i ni tan sols el propi Govern s'ha posicionat com CCOO a favor d'introduir la mecanismes de transparència al finançament de sindicats i patronals?

3) En definitiva, a qui interessa l'opacitat?

PS. Per cert, els números de CCOO de Catalunya no els poden consultar en exclusiva els síndics, sinó que tothom pot fer-hi una ullada a l'apartat actualitat de la web del sindicat, on també es pot trobar la posició de CCOO respecte la ransparència i el document de la Comissió pel Bon Govern.

20 de nov. 2006

Dictadura y resistencia antifascista per Ángel Rozas

Els amics de la Fundació Cipriano García han tingut l'amabilitat de fer-me arribar el text de la lliçó magistral de l'Ángel Rozas a la cloenda de la 6a edició de l'Escola de Joves Sindicalistes de CCOO de Catalunya, que porta el seu nom.

Aquí el podeu descarregar i llegir.

Blocparasitisme: Mankell guanyador del Premi Carvalho

I ja que estem amb la novel·la negra us deixo aquest enllaç amb el bloc de la llibreria abans recomenada en el que se'ns informa de que l'escriptor suec Henning Mankell ha guanyat la segona edició del Premi Pepe Carvalho, de la qual cosa ens alegrem com a fidels seguidors tant de Kurt Wallander com de Pepín Carvalho.

Esperem dedicar en un futur proper una entrada a aquest excel·lent escriptor.

de Zakaria Miludi a Yasmina Khadra

Dijous passat, els diaris ens informaven de la mort de Zakaria Miludi (que no és el de la foto) sembla ser que de mort natural, mentre complia condemna a les presons del Marroc. Miludi era el líder del moviment integrista Assirat al Moutaquim (el Bon Camí). Miludi va nèixer i crèixer en una barriada de barraques i a partir dels set anys va estar treballant d'aprenent de mecànic. En el moment de la seva mort era el màxim dirigent d'un grupúscul integrista, amb responsabilitats en els atemptats de Casablanca, causant de la mort per assassinat de persones "impies" i un referent espiritual per als terroristes de l'11 M.

Què és el que porta a un noi de barriada d'una de les grans urbs del magreb a convertir-se en un líder terrorista i un assassí? La pregunta ens condueix al segon personatge d'aquesta entrada, el de la foto. Es tracta de l'escriptor algerià Yasmina Khadra. En diverses de les seves novel·les Khadra (que és evidentment un pseudònim) ha tractat el conflicte entre el terrorisme del FIS i el govern corrupte del FLN. De les seves obres recomanem molt especialment l'anomenada triologia d'Alger editada en castellà per Zoela i que s'inicia amb la novel·la Morituri protagonitzada per un oficial de la policia algeriana que es troba entre ambdós focs i veritable consagració de l'autor. Però pel que fa a l'entrada d'avui, recomenem molt especialment la lectura de Los que sueñan con lobos. En aquesta novel·la, Khadra presenta la vida d'un jove de la Qasbah que veu com les seves aspiracions de triomf social s'enfonsen davant la realitat d'una Algeria propietat d'uns pocs i el seu acostament progressiu a l'integrisme islàmic, que el porta a esdevenir un dels seus sanguinaris cabdills. Una lectura que hauria de ser obligatòria per a tota aquella persona que vulgui analitzar amb voluntat de rigor i profunditat la realitat de l'integrisme islamista en l'àmbit del Magrib.

I com que es tracta de novel·la negra, recomanem una passejada per la Barceloneta fins la llibreria Negra i criminal que es pot trobar al carrer de la Sal i que us deixeu assessorar pel bon ofici d'un llibreter dels que ja no en queden. De res.

17 de nov. 2006

Una cançoneta i mo n'anem (13)

Acabo d'escriure una tentradesta la mar de currada. M'ha costat molt triar el tema: massa coses de què parlar i poc temps. Triat el tema he fet el post, amb imatges, enllaços a wikipedia i altres webs, conexions amb l'actualitat política mundial i el món literari... i tot plegat per res, perque el senyor bloger a decidit deixar-me penjat sense previ avís ni temps per guardar res.

Per curar la mala llet i conjurar la malastrugança de la cançoneta número 13, apostem per un fetitxe de qualitats comprovades oda a l'estiu de les mames i els papes més enrollats.

13 de nov. 2006

2 fotos


A què és corresponen aquestes dos fotografies?


Primera pista: totes dues estan fetes a Berlin el mateix dia, fa una setmana.


Solució: La fotografia de dalt és un punt conegut: el Check Point Charlie, és a dir el punt de control de les forces armades dels Estats Units que marcava el pas del Berlin oriental a l'occidental. De fet al fons s'intueix el famós cartell alertant de que la persona que allà es troba és apunt d'abandonar la zona sota control americà i entrar en la zona sota control soviètic. Mítica referència de la literatura d'espionatge (punt habitual d'intercanvi d'espies), el check point charlie és un símbol de la guerra freda i com a tal es manté com a punt de referència per a que els turistes ens hi fem fotos. A prop proliferen les paradetes de souvenirs amb trossets del mur i despulles d'uniformes soviètics i de la RDA.

La segona fotografia està feta molt a prop de l'anterior. També correspon a un pas fortificat i vigilat per senyors armats, també es troba al cor d'una de les capitals més importants d'Europa, i passar-hi posa els péls més de punta que l'anterior. La diferència és que aquest altre check point es troba en ús, que els guàrdies que hi ha no són figurants sinó ben reals, que els turistes tenen prohibit fer-hi fotos i que en comptes de mostrar-la, més aviat els berlinesos obvien de referir-s'hi. Què és el que custodia aquest punt de control que apareix com un imatge iraquiana al mig d'una pròspera capital occidental? L'ambaixada dels Estats Units a Berlin. El control no hi ha estat sempre, de fet és ben recent i no s'ha construit per defensar-se del món comunista, sinó del terrorisme de l'integrisme islàmic.

Sigui com sigui, els imperis sempre acaben tenint por, protegint-se de la resta del món, una protecció que acaba esdevenint la seva gàbia. Què trist deu de ser viure sempre amb por.

Escola Ángel Rozas



Els passats dies 9, 10 i 11 de novembre hem celebrat la 6a edició de l'Escola de Joves Sindicalistes Ángel Rozas que enguany hem dedicat a l'organització del treball. 75 joves de CCOO han passat per aquest espai de formació. Estem muntant un bloc de l'escola on es puguin veure les fotos i baixar documentació. Recomano fer-hi una ullada ràpida.

7 de nov. 2006

Cassoles


Allende i la Unidad Popular van guanyar finalment les eleccions a Chile el 1970 després d'una eternitat governada per una dreta que es considerava a ella mateixa els propietaris del país, i que de fet ho eren en un sentit patrimonial. Una dreta que sempre havia considerat les eleccions com una formalitat destinada a ratificar els seu dret natural a governar el país, el seu país. Una dreta, que per tant mai va acceptar la victòria democràtica d'Allende, i que sempre va considerar la Unidad Popular com els usurpadors dels seus drets. Entre les accions de desetabilització política que la dreta i els militars van dur a terme durant tot el mandat d'Allende com a preparació del cop d'estat, els terratinents i els generals van enviar les seves dones a fer cassolades de protesta. Les senyores d'abrics de pell, acompanyades d'amigues i minyones feien una estampa força estrafalària armades fent soroll amb cassoles al carrer.

Ahir, als barris de la part alta de la ciutat les senyores i els senyors que no consideren legítim un govern d'esquerres sorgit de la voluntat popular, unes senyores i uns senyors que creuen que només hi ha un partit i un grup social legitimat per governar un país del que es senten propietaris i on la resta som convidats incòmodes, uns senyors i senyores que estan disposats a desestabilitzar el legítim govern (deu ser la "greu crisi social i política" anunciada per Mas en cas de victòria del tripartit) perquè no reconeixen el dret dels ciutadans a decidir lliurement, van sortir a les portes de casa amb cassoles. Ens els anirem trobant, tot just han començat.

Berlin

I mentre el país esperava nou govern... jo estava per Berlin. Aniran caient articles





2 de nov. 2006

Resultats electorals: apunts en mode bucle


1. Continua en augment l'abstencionisme, el qual castiga especialment els partits grans. Acostumem a tractar l'abstenció com una massa amorfa i unoiforme que no és. La pregunta no és "com fer votar als abstencionistes"? sinó "com mobilitzar els potencials votants d'esquerra transformadora"? Esperem idees, aquí en deixo alguna.

2. L'escenari polític del pospujolisme es consolida amb un ventall d'opcions on els grans són més petits i els petits creixen, s'imposa la lògica d'acords per a formar majories parlamentàries. L'altre tret del pospujolisme és una major emergència de l'eix esquerra-dreta (tot i que encara insuficient).
3. Mas i CiU guanyen i fracassen a l'hora. Certament s'imposen en vots i escons a totes les circumscripcions, però tota la tangana per dos escons més que fa quatre anys és més aviat tristot. Des del punt de vista de la democràcia parlamentària (la que tenim) Mas està mal situat per fer acords després de basar la seva campanya en el lema o CiU o tripartit. Des del punt de vista presidencialista (el que CiU ha intentat col·locar), cap president del món és elegit per un 31% dels sufragis. CiU té poc marge de maniobra i a Mas se li acaba el temps, les cares de pomes agres d'ahir només les dissimulen avui els mitjans pro sociovergència (especialment trist el tractament d'El País).

4. El PSC descobreix el seu terra electoral (al tanto, però, que en política els terres són mòvils). Massa mal resultat per estar contents, no p`rou dolent per a que reaccionin a la devallada constant de vots elecció rera elecció, especialment si conformen govern. El govern d'avui pot convertir-se en la hipoteca de demà. Ja veurem. En tot cas espero que entenguin que els xarnegos no som clientela, som electors.

5. ERC respira, tora a caure d'empeus i, ni que sigui per la mínima, torna a decidir majoria parlamentària. Però que ningú s'equivoqui la sitació és molt diferent a l'anterior: ara hi ha majories parlamentàries políticament possibles que no passen per ERC, inverteixen la tendència a l'alça, la imatge de Carod està força desgastada i la situació interna del partit pot acabar degenerant. Escenari obert per aquesta banda.

6. PP: virgensita, virgensita, que me quede como estoy. Ja en les anteriors van tocar terra (prestige, guerra d'Iraq, majoria absoluta Aznar, vaga general...), no podien baixar gaire més i no ho han fet. Cap sorpresa.

7. ICV-EUiA: la pujada esperada. D'entrada va pinta de no haver tocat sostre, especialment si el PSC continua paralitzat. En la mesura en que pugui mantentir la governació interna de la coalició, tenen recorregut per endavant. La principal victòria però ha estat que finalment s'ha imposat l'eix polític que plantejaven: govern d'esquerres - govern de dretes.

8. CC: apa ja tenim l'embrió del partit populista de dretes. 8.1 al final resulta que sí que existia espai electoral pel lerreuxisme a Catalunya, més enllà del PP 8.2 el discurs antipolític(el discurs habitual dels antidemòcrates) dóna resultats especialment en cas de pèrdua de legitimitat de la política democràtica 8.3 Una abstenció de gairabé la meitat del cens i 60.000 vots en blanc no poden continuar ser ignorats, o reduits a una obligada menció en el discursos triomfalistes de les nits electorals. El preu és massa alt.

La qual cosa em porta a plante jar que 1) Continua en augment l'abstencionisme, el qual castiga...


30 d’oct. 2006

Per què no sóc del Barça




Resposta 1: perquè no m'agrada el fútbol. Potser amb això n'hauria d'haver prou.



Resposta 2: perquè és més que un club. No em sembla malament, en principi, que els èxits esportius s'expressin amb festa al carrer, que generin orgull col·lectiu i sentiment de pertanyença. M'agrada quan persones que no es coneixen estableixen complicitats en un bar pel fet de compartir uns mateixos colors. I el meu amic Josep Maria acostuma a utilitzar la definició montalbaniana del Barça com a "exèrcit desarmat de Catalunya". Tot plegat molt bé. I molt fàcil de manipular.

Un club de fútbol pot ser un espai compartit per ciutadans molt diferents, el gran actiu del Barça, en la mesura que els uneix l'esport i les ganes que el seu equip tingui èxits. Però d'ençà de Belusconi coneixem com és de fàcil que persones amb poc escrupols, ambicions polítiques i voluntat populista utilitzin els clubs de futbol i traixin la diversitat de la seva massa social.

Resposta 3: La que avui dóna un personatge que en principi no m'és simpàtic, Daniel Sánchez Llibre: "Con estas cosas (la foto de Laporta amb Mas) se le quita importancia a la Generalitat y se le da mucho a un club, y el país se hace mucho más pobre"

29 d’oct. 2006

Tres veus dels moviments socials

Ahir dissabte em va tocar moderar una taula rodona a Cardona sobre moviments socials dins d'un projecte de formació de nous quadres sindicals. Les persones que van tenir la generositat de didicar un dissabte al matí a participar-hi van ser la Neus Moreno de Ca la Dona, el Francesc Tubau d'Aturem la Guerra, i el Fabián Mohedano, president del Consell de la Joventut de Barcelona i membre del Moviment Laïc i Progressista. Va ser un interessant debat sobre l'evolució i el sentit de ser dels moviments socials, les relacions entre ells, la democràcia i la ciutadania. Em resulta impossible fer cap mena de resum, però aquí deixo escrites algunes de les reflexions dels ponents.

Neus Moreno (Ca la Dona)

"L'evolució del moviment feminista, dels moviments feministes millor dit, està marcada per l'assoliment de les seves fites i l'evolució de la societat. Després d'assolir la igualtat a les lleis,
hem hagut de posar l'èmfasi en el fet de ser dona com a element d'identitat"

"L'aportació del feminisme a la política es basa en quatre principis: l'autoritat (front al concepte de poder), la importància de les relacions humanes, la diversitat com a riquesa, i el reconeixement del conflicte i l'aprofitament de les oportunitats que genera"

"El fet d'estar participant durant anys tant a CCOO, en l'àmbit de la salut en el treball, i al moviment feminista m'ha enriquit com a persona i m'ha permés enriquir ambdós espais"

Francesc Tubau (Aturem la Guerra)

"Hem aprés que les limitacions del poder dels governs, arribar al govern no és garantia de transformar els valors de la societat"

"Els moviments socials incideixen en els partits. No es pot entendre, per exemple, el naixement d'Iniciativa per Catalunya o d'Izquierda Unida sense les movilitzacions contra l'OTAN"

"Quan treballes en un àmbit, com el de la pau, en la mesura que profunditzes en les causes dels problemes acabes trobant les connexions amb altres lluites. No es pot entendre la guerra de l'Iraq sense abordar la qüestió del model energètic"

Fabián Mohedano (CJB)

"Sovint els governs utilitzen els processos de participació ciutadana i els moviments els processos de mobilització com a coartada per a no seure i parlar entre ells, negociar i arribar a acords, que és la veritable política"

"La individualització de la participació ciutadana respon a la filosofia neoliberal de negar la participació col·lectiva, que és la veritable participació"

"El fet que les tres persones que hem estat convidades participem a diferents moviments i estiguem afiliades totes tres a CCOO, demostra la presència del sindicalisme popular, nacional i de classe en la societat"

"La substitució del federalisme per la xarxa, de les associacions pels moviments, de les estructures de participació per la participació individual, dels ateneus obrers i libertaris per les associacions d'emprenyats suposa una degradació de la participació. Es tracta d'un sistema que porta a mobilitzacions que es dispersen sense arribar a proposar i assolir canvis"

Capitalisme immoral

El títol d'aquest post és facilment criticable des de diversos punts de vista. D'una banda, no faltarà qui argumenti que "capitalisme immoral" és una expressió reiterativa, que en l'ànima essencial del capitalisme es troba la voluntat del benefici individual sense cap altra consideració, que aquest és el seu únic motor. D'altra banda l'ús del terme "immoral" en economia o en política pot ser fàcilment titllat de cursi. I fins i tot es pot dir que l'ús del terme "immoral" presuposa l'existència d'un codi moral universal més enllà de la voluntat de les persones, i per tant incontrovertible, el que caracteritzaria un pensament dogmàtic. Potser. Però crec en el matís. I potser en el matís es trobi quelcom semblant a l'ètica.

El personatge la foto del qual encapçala aquestes línies, representa una icona clara del capitalisme immoral. Li hem llegit algunes de les expressions més hipòcrites i cíniques que mai hem tingut ocasió de llegir. Segons ell, la NIKE no és responsable de que els seus productes s'elaborin per part de treballadors semi-esclaus, sovint nens, sense drets i que cobren salaris de misèries, condemnats a una existència que els deshumanitza. La NIKE es limita a contractar fabriques de països del sud, les condicions de treball en aquestes fàbriques no són responsabilitat de la NIKE, sinó dels seus propietaris. Evidentment, si en aquestes fàbriques es milloressin els salaris, o es reconeguessin dies de festa, o unes mínimes mesures de salubritat, el cost de les pilotes, les samarretes i les bambes pujarien i la NIKE passaria a contractar altres fabricants que li garantissin un cost menor, a qualsevol preu. Però, d'això se'n diu mercat lliure. Sí, i immoralitat.

Com pot un èsser humà digne d'aquest terme desentendre's fins a aquest punt de la vida d'altres èssers humans? Com pot arribar a frivolitzar fins a aquest punt amb el patiment que els seus amics i clients provoquen en milers i milers de persones? Com pot atrevir-se un individu així a jutjar prepotentment les persones que democràticament es presenten per a ser elegits diputats i diputades del Parlament de Catalunya? Persones com aquest senyor estan darrera dels pitjors mals d'aquest món, del patiment i la desgràcia de milions i milions de persones. Quina mena de societat és la que atorga a un personatge tan absolutament indesitjable un alt reconeixement social?

A vegades, em venen ganes d'acompanyar la meva amiga Lilith quan diu que preferiria viure a Groenlàndia. De moment esperarem a veure que passa dimecres...

27 d’oct. 2006

Diari de campanya: dia -4

El debat dels joves

Ahir a La nit al dia es va realitzar un debat electoral entre les candidates i candidats joves a les eleccions del Parlament, d'igual manera que s'havia fet amb motiu del referèndum de l'Estatut. En primer lloc crec que cal felicitar la iniciativa del programa perquè resulta novedos i interessant (dos adjectius que rarament van junts pel que fa al cobriment periodístic d'una campanya electoral). També em va fer gràcia veure debatre a la tele a dos estimades amigues com són la Titon Laïlla (de la Unió de Joves) i Laia Ortiz (de Joves d'Esquerra Verda) en un debat electoral televisat. D'altra banda val a dir que el format de debat i el plantejament de la Mònica Terribas va provocar una certa sensació de "más de lo mismo" en comptes de facilitar un debat més fresc i dinàmic, que permetés introduir temes absents del centre d'atenció de la campanya. No obstant, la meva reflexió més de fons ve per una altra banda.

Aquest matí han vingut a visitar el sindicat dos classes d'un Pla de Transició al Treball (PTT) de Badalona. Els PTT són programes adreçats a joves que han finalitzat l'educació obligatòria sens obtenir el títol, i que pretenen canalitzar la seva incorpració laboral per a que es faci en les millors condicions possibles, cosa prou difícil en el nostre mercat de treball. Mentre parlava amb els nois i les noies del PTT no podia deixar de pensar que el debat d'ahir nit tenia ben poca cosa a veure amb ells, les seves necessitats i els seus interessos.

Enteneu-me, no es tracta de fer demagògia fàcil. Certament alguna de les formacions incorpora a les seves propostes temes interessants de lluita contra la precarietat i l'exclusió. I arribar al col·lectiu del "terç d'exclusió" no ens resulta fàcil a ningú. Però em preocupa que cap fo´ça política doni la prioritat 1 a la lluita per guanyar el futur per a una generació de treballadors "de la franja baixa" que només veu núbols molt negres. I com que ja n'hem parlat abans o podem deixar aquí per avui.

26 d’oct. 2006

Petjades de la Trobada Isidre Llopis


De la Trobada Isidre Llopis de joves sindicalistes de CCOO del País Valencià deixo aquí les darreres petjades:

1. Un bon exemple de R+D+i sindical: la gent de CCOO de l'Oceanografic de València incorporen entre les seves eines sindicals un bloc com a eina interactiva d'informació i comunicació dels treballadors i treballadores amb la gent qe els representa al comitè.

2. Mil gràcies als companys de la Secretaria de Joventut de CCOO PV per haver-me encarregat la dinamització del taller d'eleccions sindicals. Una de les coses amb que més disfruto de l'acció sindical és la dinamització d'accions de formació i reflexió, i d'aquesta coincidència amb els "germanets del sud" neix la nostra complicitat (a la foto, servidora fent de profe).

3. Hem aprofitat la trobada per parlar del nou cicle de trobades A 3 Bandes, l'espai compartit de trobada i formació de la gent jove de CCOO de País Valencià, Balears i Catalunya. A principis d'any l'A 3 Bandes torna a Catalunya. No us puc avançar encara el tema, perquè n'estem parlant, però pinta molt interessant. Esperem superar el llistó de l'excel·lent trobada de Palma, cosa difícil d'altra banda. A la foto els responsables dels espais de joventut de CCOO a Balears (el guapo), Catalunya (el feo) i País Valencià (la mala).

Cada any, quan ja comencem a anar amb la llengua fora i les vacances d'estiu només són un record, apareix la Trobada Isidre Llopis per a càrregar les piles, compartir un parell de dies amb companys i amics, i tornar a casa amb noves i més il·lusionants idees. Merci al Pau, a l'Empar i a totes les companyes i companys amb qui hem compartit aquests dies i dels que tant hem aprés.


Carta oberta del Coscu a la comunitat educativa


El Periódico grogueja. No ha estat mai un refernt del rigor periodístic, però la portada d'ahir trenca motlles. Consistent en una carta apocalíptica d'un mestre de primària que amb la pretensió de defensar l'escola pública, en presentava un quadre negre i irreal de la mateixa a base de presentar com a universals situacions concretes. Actitud que només pot tenir com a conseqüència potenciar l'escola privada i fomentar uns valors més intransigents en la nostra societat. El que hagués estat una legítima carta al director, va esdevenir portada i, per tant, va deixar de ser opinió per a ser presentada com a notícia. Fa poc que parlava, en relació amb la campanya d'autonòmiques, de la responsabilitat del mitjans de comunicació de masses, l'exemple del que parlem avui és especialment frepant.

Avui CCOO de Catalunya hem donat resposta, en forma de carta oberta del nostre secretari general, en Joan Coscubiela, a la comunitat educativa. Carta que ha estat publicada a El Periódico, tot i que evidentment no ha merescut la portada. Vull recomenar vivament la lectura d'aquesta carta del Joan Coscubiela, perquè la defensa de l'escola pública passa pel seu reconeixement com la millor opció per a educar els nostres nens i nenes, la que els situarà en millors condicions d'afrontar el futur a ells individualment i a tots nosaltres com a societat.

25 d’oct. 2006

Diari de campanya: dia -5

La campanya sense candidat

Una de les seccions més freaki-guais del desplegament que La Vanguàrdia està fent amb motiu de les eleccions al Parlament és la que diàriament recull una frase dels directors (tots homes) de campanya de cada candidatura. Els que em coneixen saben de la meva debilitat per les figures que acostumen a treballar a l'ombra, d ela gent d'organització. Les frases d'ahir i avui de José Zaragoza, director de la campanya del PSC:

Estamos esperando entusiásticamente la versión reducida del DVD de CiU A ver si Artur Mas consigue caer todavía más antipático a los catalanes.

CiU está más nerviosa que nunca. Iniciaron la campaña pensando que tenían una victoria asegurada. Se prepotencia les ha hecho equivocar

Ja fa alguns mesos en aquesta bitàcora parlàvem de l'evolució dels models de lideratge polític des de les figures carismàtiques a les figures més grises, i posàvem a Montilla com l'exponent d'un nou perfil: l'oficinista eficient, veient la campanya del PSC es confirmen les nostres suposicions d'aquell moment. El que no vàrem ser capaços de preveure és fins a quin punt arribarien les coses. El PSC ha presentat una gran innovació política: la campanya sense candidat. Tenen candidatura, cartell electoral, programa, spots... però no candidat (o és que algú el va veure al debat?). En cap moment cap candidat socialista ha donat la batalla de les idees ni el model a CiU. D'aquesta manera, Mas porta setmanes interlocutant amb el buit. Si Mas en els debats resulta crispant, en els monòlegs ni t'ho explico. I com ja vàrem dir en un post anterior la gent de CiU "no acaben d'alliberar-se del rictus nerviós que arrosseguen des que van ser desallotjats de la Plaça Sant Jaume, i aquesta obsessió basada en la convicció de que la Generalitat és un patrimoni propi els hi pot passar factura".

És clar que sense candidat no es poden guanyar les eleccions, però es pot perdre per poc. I aquesta és l'aspiració del PSC. Ves, podrien servir de model als seus companys de Madrid.

motiu 5 pel que votaréICV-EUiA l'1 de novembre
ICV-EUiA és l'única opció que no es presenta com a mer gestor de "lo que hay" sinó amb la voluntat de treballar per la superació d'arrel del model capitalista

Negar cap acció que no sigui la revolució total resulta inútil. Negar cap opció que no sigui la mera gestió ens porta al desastre. Com a mínim val la pena intentar-ho, hi perdem ben poc.


21 d’oct. 2006

Dos veterans sindicalistes valencians

Com deia en el post anterior, aquests dies estic participant a la 8a Trobada de joves sindicalistes Isidro Llopis, de la de CCOO del País Valencià. Per a la gent d'ACCIÓ JOVE de Catalunya, els nostres companys valencians són el principal referent en matèria de formació sindical i aquesta trobada ho torna a demostrar.

La sessió d'aquest matí portava per títol 40 anys de CCOO del País Valencià i n'eren els ponents en Ramiro Reig i l'Ángel Olmos, membres fundadors de les CCOO. Cada un d'ells és un exemple dels perfils dels fundadors del sindicat. Ramiro Reig va implicar-se en el sindicalisme sent un jove estudiant universitari de la JOC. Ángel Olmos quan treballava a la siderúrgia al Port de Sagunt i era militant comunista. Ha estat una experiència molt fructífera i amb una forta càrrega emotiva, presidida per la màgia habitual dels intercanvis entre la generació fundadora i les noves fornades de sindicalistes de CCOO. Em limito a recollir alguns titulars de les intervencions del dos veterans sindicalistes.

Ramiro Reig

"Siempre existe un rechazo social a la persona que se mueve, lo había entonces y lo hay ahora: que si algo busca, que si él claro que puede porque no tiene familia, que si es un ingénuo"

"Entonces lo teníamos más difícil que ahora por la situación política, hoy llo teneis más difícil por la situación laboral. Una y otra tienen el mismo efecto sobre los trabajadores: el miedo"

"La lucha son las relaciones personales y frecuentemente se basa en la amistad, en las redes de amigos. Cuando alguien me dice que no puede hacer nada le pregunto: no puedes hacer ni un amigo?"

"Es importante que el sindicato vaya más allá del sindicalismo estricto, que dé horizontes a las personas. CCOO debe ser el palo de una bandera reivindicativa de muchos colores: el del medio ambiente, el de la solidaridad con el tercer mundo..."

Ángel Olmos

"El sindicalismo de clase debe ser sociopolítico, traspasar las vallas de las fábricas y transformar las vidas de los pueblos"

"Me inicie en el sindicalismo en los años 50 recogiendo firmas para que instalaran servicios y duchas en la fábrica, que ni eso teníamos. El franquismo convirtió a los ciudadanos en siervos y lo consiguió haciéndoles vivir en el miedo"

"En la transición tuvimos que aprender las cosas más básicas, hasta como hacer asambleas, a respetar el turno de palabras, y no era fácil"

"Ser militante de izquierdas se demuestra en todos los ámbitos de la vida: con los compañeros, en la familia, hasta cuando ligais"

Diari de campanya: dia -10

De l'oasi a la selva catalana

Des d'ahir i fins demà sóc a Navaló al complex d'El Teularet de CCOO del País Valencià participant a la 8a Trobada Isidro Llopis de Joves Sindicalistes de convidat per la Secretaria de Joventut. Aquí a la serra d'Enguera la connexió a internet va una mica lenta la qual cosa no em va permetre fer l'entrada d'ahir ni probablement la de demà. Com d'altra banda, la distància dels mitjans de comunicació en aquest indret i en aquest espai de formació és important, faig un cert descans de la campanya que altero únicament per fer el post que tocava ahir.

Com que els amics de la 27 Divisió s'em van avançar a l'hora de tractar el tema de la sucosa entrevista del Sala i Martin a Carod-Rovira, parlarem d'una altra qüestió. Normalment els mitjans de comunicació centren la seva atenció durant una campanya electoral en el duel dialèctic entre els dos candidats amb més opcions d'esdevenir President. Aquest tractament no només és empobridor i molt discutible, sinó que enguany ha esdevingut impossible, pel simple fet que un d'aquests candidats ha decidit convertir-se en un outsider. Quina bona oportunitat perquè el centre de l'atenció comunicativa es dediqués a les diferents propostes, quina gran oportunitat desaprofitada. De propostes n'estan havent, moltes i interessants, i amb una forta càrrega política, però és clar els mateixos mitjans de comunicació i periodistes que critiquen als polítics per dedicar-se a l'esgrima dialèctic en comptes d'explicar-se, s'acostumen a aborrir (o a no sentir-se prou preparats) quan toca parlar de propostes, així que han decidit centrar l'atenció en les diferents tècniques de màrketing electoral. Molt més interessant, on vas a parar.

No cal anar al 20 Minutos, ni al telenotícies del Matías Prats. El noticiari d'abans d'ahir del prestigiós comunicador Iñaki Gabilondo és l'exemple més clar. Per l'Iñaki (un xicot d'allò més ponderat) el que era noticiable de la campanya catalana era el DVD de CiU (si que dóna de sí), el condó de Joves d'Esquerra Verda, el comecocos de les JERC (que es deu dir menja-coquets) i el pedagògic Joc de les Cadires. Tot presentat amb un to críticament paternalista sota el titular "Todo por el voto". Evidentment el PSC es salva de la crema, que estem a ca l'Iñaki.

Més enllà de com arriba a ser d'empobridor el tractament mediàtic de la campanya, i de la refelxió del paper del mitjans de comunicació en la percepció de la política que té la ciutadania, hi ha un element més específic d'aquesta campanya electoral que ens hauria de preocupar. El conjunt de mitjans de comunicació privats d'àmbit estatal estan presentant aquesta campanya com la prova de la degradació de la política catalana i de l'agressivitat de la mateixa. Sembla una broma que mitjans de comunicació que tenen la seva seu a Madrid, on es veu Telemadrid, on més vendes ténen La Razón, ABC i El Mundo, on més s'escolta la SER, s'escandalitzin per les picabaralles de pati de col·legi dels nosters polítics. Certament hi han hagut pintades del BUS del PP, i manifestacions ben poc cíviques contra els seus actes electorals, certament el Carod va ser insultat a la UB per un grup d'ultres, cretament CiU està amb un tó polític força agressiu... però distorsinar aquestes situacions per dibuixar un marc general irrespirable només pot ser qualificat com a manipulació

El missatge de fons és ben clar: govern d'esquerra plural = clima violent. Res nou, de fet és una estratègia ben antiga. El problema és que alguna força que fa bandera del seu amor a Catalunya i del bon govern, estigui confluint amb aquesta estratègia de desprestigi de la política catalana, perquè tàcticament en pot treure rèdits electorals. Ja ho diuen que hi ha amors que maten.

En fi, passem al

motiu 4 pel que votaré ICV-EUiA l'1 de novembre
ICV-EUiA és l'única opció que no juga electoralment amb el dret de vot dels ciutadans estrangers ni tonteja amb la xenofòbia

Hi ha temes que un mínim d'ètica, cultura democràtica i sentit de la responsabilitat haurien de deixar fora dels càlculs tacticistes. Els drets polítics dels ciutadans i la convivència en són dos exemples. I com que d'aquest tema ja n'hem parlat, per avui ho podem deixar aquí.

19 d’oct. 2006

Diari de campanya: dia -12

La força dels opinadors

Avui la polèmica de la campanya recollida als mitjans ha voltat entorn a un material de campanya de Joves d'Esquerra Verda. El material consistia en un preservatiu l'envoltori del qual portava per lema "Folla't a la dreta. Fes-t'ho amb Iniciativa" i recollia diferents propostes de dretes formulades pels candidats de tots els altres partits. Al lector o lectora inquiet li proposo un exercici: agafa els diaris d'avui i mira com han tractat la notícia (crec que només surt a El Mundo, El Periódico i La Vanguàrdia) i fes el mateix demà. Amb excepció d'El Mundo (que li ha dedicat la foto de portada i que tots sabem què és), els altres dos diaris hi feien referència una mica de passada dins de la notícia més general de l'acte d'ICV-EUiA a la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquests diaris (gens sospitosos de simpatitzar amb l'esquerra transformadora) li han donat un tractament més aviat anecdòtic i simpàtic. De fet he vist repartir aquest material en algun acte i ahir en un sopar de la Laia Ortiz amb sindicalistes i no he vist ningú que s'escandalitzés. Però avui tot és diferent. Per què? Perquè aquest matí ja han fet la seva funció les tertúlies.

Indignació, barroerisme, crits al cel... La gent de JEV ha pogut comprobar avui en la seva pròpia carn una veritat bàsica del debat públic: els fets són els que són, però la percepció pública d'aquests fets la construeixen els "opinadors" oficials dels grans mitjans de comunicació, que agafen els fets i els expremen fins a convertir-los en les percepcions que més convenen als interessos als que serveixen cada un d'ells. Així, els debats electorals o el Debat de l'Estat de la Nació no el guanya qui més bé ha argumentat, sinó qui diuen els opinadors al dia següent. Opinadors gens neutres ni objectius, com sabem.

ICV-EUiA no té pactes de sang amb cap grup empresarial de la comunicació que li possi opinadors al seu servei. I contra ICV-EUiA molts "opinadors" tenien ganes. El fet és que al material en qüestió no es criticaven únicament els partits de dretes, sinó que també es recollien les propostes de dretes de PSC i ERC, i això no es perdona.

Per tot plegat la direcció de Joves d'Esquerra Verda ha optat prudentment per retirar aquest material, i fan ben fet. Tot plegat em serveix per a explicitar el

motiu 3 pel que votaré ICV-EUiA l'1 de novembre
ICV-EUiA és l'única opció electoral que ni té ni busca conxorxes amb els grups econòmics i mediàtics de poder

Per la qual cosa únicament responen davant dels seus electors. Certament paguen cara la seva independència (només cal veure el tractament que reben als mitjans), però és precisament aquesta independència la que dóna sentit a la seva existència. I que duri.

18 d’oct. 2006

Diari de campanya: dia -13 / blogparasitisme

Avui al diari de campanya deixem un enllaç al darrer article al bloc del Lalo Plata en el que a banda de celebrar la seva incorporació al món adult es planteja per què les polítiques de joventut pesen tan poquet en les agendes dels partits.

-----------------------------

Bé, i ja que estem passo al

motiu 2 pel que votaré ICV-EUiA l'1 de novembre
el Joan Saura no ha anat a fer el paperina a Montserrat

A diferència de Montilla, Mas i Carod. Serà perquè a diferència de Mas no considera l'esglèsia catòlica "una gran ONG cada vegada més volcada des de les polítiques socials"? O perquè no reconeix el referent espiritual i nacional que representa l'abadia benedictina? O senzillament perquè no li surt dels dallonsis anar a arrossegar-se davant de la representació de la jerarquia catòlica a Catalunya, del símbol de la consideració de la Catalunya-serà-catòlica-o-no-serà i del darrer vestigi feudal que ha arribat al segle XXI?

Sigui pel que sigui, em mola.

Entrevista a un jove sindicalista del comerç


El darrer número de Lluita Obrera publica una petita entrevista a Lluis Melgar delegat de CCOO a MAKRO- Badalona, recentment escollit i amb 20 anys d'edat.

Recomano vivament invertir cinc minuts en llegir les reflexions d'aquest company d'ACCIÓ JOVE entorn a les dificultats i els condicionants de l'acció sindical entre la gent jove en situació de precarietat, els plantejaments sindicals de CCOO front als del sindicalisme groc, o com condiciona el fet de ser jove a un delegat tant davant de l'empresa com del propi sindicat.

Aquí penjo l'entrevista per a qui vulgui seguir el consell.