19 de maig 2006

De l'Oda a espanya a la foto estatutaria. La tragèdia Maragall


A La escopeta nacional, el genial quadre político-costumista de García Berlanga i Azcona, en Saza interpretava el paper d'un empresari català de porters automàtics que li finançava una cacera a un aristòcrata arruïnat per tal de fer relacions i, sobretot, parlar amb el Sr Ministro per tancar un negoci via tràfic d'influències. Durant tota la pel·lícula el pobre Saza les passa magres: ell paga la moguda però no pot dir-ho obertament perquè és de mal gust i el señor duque se li tira a sobre; i el ministre caçador està per altres coses. En tot moment desentona amb la seva dèria mercantilista enmig dels ociosos cortesans hidalguistes, i quan per fi aconsegueix tancar un compromís amb el ministre, en Franco el destitueix per nomenar un tecnòcrata opusià. Personalment penso que la genialitat de la filmografia de Berlanga consisteix en fer pel·lícules on sota una capa d'humor obert hi ha una línia subtil de crítica àcida fina, molt fina.

Sempre em ve el cap l'atribulat Saza quan veig les imatges al Congrès del Diputats, primer de Roca, i després de Duran i de Puigcercòs. Bé, ara d'en Puigcercós, ja no. El fet que la pel·lícula de Berlanga s'estrenés l'any 1978 demostra la veracitat d'una afirmació de l'ínclita Pilar Rahola: el peix al cove no és una invencio d'en Pujol, és una dinàmica tracionalment catalana que Pujol va saber veure i fer seva. Ments lúcides l'Azcona i el Berlanga.

Maragall, en canvi, no ha obtingut la presidència de la Generalitat per gestionar el llegat ni per substituir cap baixa, és un iniciador de nous cicles. I per a que tothom ho tingués clar va iniciar la campanya electoral amb una versió ad hoc de l'Oda a Espanya del seu avi. El missatge era clar: els catalans canviem el peix al cove pel compromís. Ja no enviariem viatjants a Madrid a negociar "lo nostre" i apuntalar governs necessitats, ara aniriem a implicar-nos i, per tant, a participar del dibuix dels plànols de l'Espanya del segle XXI. Un missatge federalista que buscava les complicitats dels federalistes d'arreu.

La tragèdia Maragall és que la resposta ha estat un cop de porta als nassos en forma de foto estatutària. És evident que la conjuntura política està determinada per molts i molts factors, entre ells la imprevissibilitat del propi Maragall. En política, la imprevissibilitat no és mai un actiu. Però hi ha un element de fons que va més enllà. Al final resulta que a la classe dirigent de la Villa, eminentment mesetària, li resulta més còmode el model Sazatornil. El català fenici i emprenyat que ve a per "lo seu" i no s'implica, si no és imprescindible per salvar situacions insalvables... a canvi d'un preu raonable és clar. Fàcilment neutralitzable de cara a la clientela electoral de la resta d'Espanya: "estos siempre vienen para lo que vienen". Que no aspira a participar del govern del que és comú, que és tant com dir que no disputa el règim de monopoli que determinats estractes socials i territorials tenen d'aquest govern.

Maragall està emprenyat i dolgut. Justament emprenyat i dolgut. I recorda en veu alta com en el passat altres federalistes catalans han estat víctimes d'aquesta mateixa paradoxa. Però en Maragall és tossut. Tan tossut com imprevissible.

13 comentaris:

la tomaquera ha dit...

Llencem-los tomàquets a tos plegats!!

Anònim ha dit...

El problema de Maragall (i obviaré la beguda perquè és un fet no demostrat) és que entre suflès i dones maltractades ha sabut pèrdre la confiança de tothom incluits els del seu propi partit. La seva imprevisivilitat ha actuat com a "el soma" que els mitjans de comunicació i l'oposició esperaven. s'ha fet un harakiri del tot innecesàri.

andres querol ha dit...

D'acord amb tot, excepte el tema de la beguda (no s'hi val aprofitar l'anonimat per calumniar el personal). En tot cas lo cortés no quita lo valiente. El "soma" juga un paper, però la dinàmica de fons crec que és la que apunto en el text.

Anònim ha dit...

Maragall + ERC (tremola clan de l'avellana, tremola!) = CIU al proper govern de la Generalitat

I un que pensava que aquest govern tripartit podia durar... poc em va durar l'alegria (Carod amb ETA,3% truncat, ara que si, ara que no a l'estatut...)

L'anònim de la 3ª.

Anonymus 1 ha dit...

És possible que tinguès la voluntat que tu apuntaves, però no crec que això li valgui la oreola. L'infern està ple de bones intencions.

LALO de PELAEZ ha dit...

Imprevisible, com el vent, així és el nostre president. I pujat en un globus aerostàtic que té timó per fer bonic, però com tothom sap, si has de volar al segle XXI, aprofita els nous enginys, i compra un avió o un helicòpter que no queden a la voluntat del vent, sinó de les tempestes. I aquest govern ha tingut de vent i de tempestes.
Avuí feia recompte, 3 mesos ens va durar la il·lusió? Carod a Perpignan hauria d'haver anat a comprar caramels, però ell no anava en globus, anava en coet i pensava salvar el món...

andres querol ha dit...

Eso, eso, sangre!

Per parts:

1. Em jugo un sopar ( ja en dec dos, però no em ve d'un tercer)amb qui vulgui que el tripartit es reedita.

3. Amiga anònima somàtica el teu costat fosc a vegades et fa ser poc justa (penso). No es tracta de cantar lloances del Molt Honorable, ni molt menys de generar-li cap oreola. De fet ja se la genera ell mateix i alguna cosa deu tenir a veure això amb les crítiques que llenceu. Les oreoles no ajuden a percebre la realitat que t'envolta. En tot cas, crec que el cert que és que Maragall està intentant impulsar un nou cicle en lògica federal que substituís la vella dinàmica del "peix al cove" i el victimisme. Un apunt simbòlic: els canvis en la celebració de l'11 de setembre.

3. Crec que a banda dels errors inherents a l'oreola, hi ha una dinàmica de fons que obstaculitza aquest canvi federalista, l'impulsi qui l'impulsi, que té a veure amb la cultura de l'exercici del poder central d'aquells que l'ostenten. En Maragall passarà (en un moment o altre) però les dinàmiques de fons romanen si no es canvien.

I aquest és un factor clau per a tots aquells que des del catalanisme polític voldríem un projecte federal per a Espanya.

4. Pel que fa al "Montenegrí"... buf, quina mandra.

AC ha dit...

Però si Catalunya no es Espanya , perquè necessitem involucarar-nos en la política estatal? Per molta gent la Generalitat i els diputats catalans al Congrés serveixen per anar esgarrapant autonomia i competènciees en camí de la independència, fins hi tot per aquells que diuen no ser estrictament independentistes.

Es tracta com sempre del discurs simple i simplista i populista, és el que arriba a més gent i, per això, hi ha certs partits plens de teòrics de l'esquerra que tracten a l'electorat com a politòlegs cultes i preparats que sempre tindran un soste baixet baixet i que són vistos com a gent simpàtica i amb ganes però no com una opció política per a molts.

o algo así...

andres querol ha dit...

O no.

No estic d'acord en la disjuntiva demagògia-el·litisme. No crec que hi hagi projectes polítics massa sofisticats per a esdevenir massius, crec que hi ha organitzacions i líders polítics massa incapaços de conectar els projectes amb sectors majoritaris, així com moments històrics més o menys proclius.

La incertesa i l'escenari d'amenaces que ens presenta la globalització la tendència és refugiar-se en elements identitatris, tancar-se endins, endins per a passar l'hivern. i compte amb l'auge de l'ultradreta.

La fòrmula "la penya és imbècil" pot ser reconfortant en determinats moments, però no serveix de gaire més.

Digo yo

anonymus 1 ha dit...

No, no, Catalunya no és Espanya... s'asembla moolt més a Montenegro, on vas a parar!

Volem llagosta ja!

AC ha dit...

La pregunta es si hi ha organitzacions i líders polítics capaços de conectar els projectes amb sectors majoritaris.

I no es més fácil conectar amb projectes simples que intentar explicar projectes més matitzats? No, potser la massa no es imbècil, pero possiblement els polítics no saben com adreçar-s'hi

Qualcosa di Sinistra ha dit...

QDS is back, guys

Anònim ha dit...

CATALUÑA ES ESPAÑA.... no hay nada que hacer.

Saludos