15 de maig 2006

el malestar de les classes mitges


Ahir, 14 de maig van tenir lloc les sentades per l'habitatge convocades per sms i correus electrònics. A la Plaça Catalunya erem dos milers de persones assegudes tranquilament xerrant amb els del costat. Una protesta de diumenge de platja, agradable i sense discursos ni crits de consigna (tot i algun intent poc reeixit per part dels més voluntariosos). Per allà em vaig trobar a en Pau Serracant, sociòleg de la joventut, amb qui vaig tenir ocasió de comentar la jugada. En Pau va fer un anàlisi d'urgència de la concentració, diagnosi de sociòleg de capçalera consultat per uns esternuts del nen de la família, que fa dies que no va a l'hora. La diagnosi tenia precisió i contundència concentrada en tres paraules: "molta classe mitja".

Efectivament, aquesta era la impresió que es podia extreure del la fila de la majoria dels presents. Com també de les fotos i imatges que no fa massa ens arribaven de frança amb motiu de les protestes contra el CPE.

L'estat del benestar ha mantingut sempre un percentatge limitat de persones excloses de la seguretat social (versió àmplia). Ara la cosa s'esfilagarsa i l'aigua de l'exclusió de serveis essencials comença a arribar a la cintura de les classes mitges, els que estan a sota fa temps que estiren el coll per poder respirar. El coixí familiar esmorteeix el cop, però la situació esdevé cada cop més insostenible i el malestar emergeix.

En versió laboral, el malestar apareix en forma de noves pseudocategories-cleenex: mileuristes, becaris-precaris, subocupats... Allò que escandalitza fins al punt de guanyar un espai als mitjans de comunicació no és que hi hagi gent que cobri mil euros o menys de salari, això no és cap novetat. El que escandalitza és que hi ha llicenciats universitaris en aquesta situació. Per què els llicenciats "subocupats" ocupen un espai públic molt més important que el 30% de fracàs escolar i precarietat estructural? Alguna cosa tindrà a veure en el fet que periodistes, sociòlegs, diputats i gestors públics són... llicenciats universitaris, a l'igual que els seus fills ho són, o esperen ser-ho.

En tot cas, les classes mitges comencen a entreveure les orelles al llop de la proletarització. I la història ens ensenya que res de bó es pot esperar d'aquests processos.

Un altre dia parlarem de l'estatut.

Nota mental: llegir alguna cosa de Bordieu

8 comentaris:

JORDI MERINO NOÉ ha dit...

Benvingut a aquest espai blocaire Andrés, sobretot perquè ara podrem, de tant en tant, poder llegir les cosetes del Querol. Haurem de dir "querolades"? O a Dios rogando y con el mazo dando, o tanto monta monta tanto? No¡ només les cosetes del Querol, que ens ajudarà a donar una visió més transgressora d'aquesta realitat que ens toca viure als joves.
FELCITATS.
Per cert? t'afegeixo a les adreces interessants de llegir del meu blog.
Merino

Anònim ha dit...

Provocar es un placer:

M'estas dient que la concentració de l'altra dia era una trobada de pequeñoburgueses esperant un pis de protecció oficial (si no m'ho paguen els papes que m'ho pagui l'estat)reunits mitjançant mail i missatges avergonyits dels nens i nens del botellon destroyer ??

Susi ha dit...

Querido diario de andresito,

Leía ayer en otro interesante blog (lasegonaperiferia.blogspot.com) un post que también se refería a los mismos hechos. Y también se refería al personal allí concentrado com "clase media". Como en este blog hay más confi para plantear dudas, pregunto: si pedrito vende su fuerza de currele porque no le queda otra y, aún así, no percibe la suficiente compensación para vivir por sus medios... ¿no será que pedrito es pobre, casi-pobre o un desgraciao pero jamás clase media?

No sé, ilustradme compañeros de la red, que lo mío es la patafísica y con estas cosas me pierdo...

andres querol ha dit...

A ver...

D'una banda crec que efectivament un dels desencadenants de la sentada per l'habitatge va ser el malestar que molta gent jove i menys jove va (vàrem) sentir en veure que amb tot el que està caient allò que provoqués la primera mobilització en clau generacional en molt temps fos el botellón.

La qüestió més de fons és l'evolució de les societats de l'estat del benestar. El diagrama social clàssic de l'estar del benestar consisteix amb un nucli central molt majoritari de persones en una situació social i econòmica intermitja que veuen garantida la seva seguretat social mínima per una combinació estat-mercat (treball, pis, protecció en cas d'atur, sanitat...).

En els extrems trobem una minoria en molt millor situació que pot prescindir de l'estat en tant que el mercat li permet satisfer les seves necessitats (plans de pensions versus seguretat social, escola privada,etc.)i una altra minoria exclosa, objecte de polítiques assistencials (carne de pirmi)que tenen un dapendència de l'estat molt elevada.

Són societats amb vincles socials molt forts i amb una ampli nivell d'integració social de les persones.

L'evolució que estem patint és que el cos central (la majoria) s'està desintegrant perquè una minoria dels seus membres s'integren en la cúpula de "privilegiats" i un gran nombre van perdent posicions engruixint les diverses escales d'exclosos. El resultat és que els privilegiats tendeixen a enrocar-se protegint la seva situació i es trenquen els vincles de solidaritat-redistribució (demannat aprimar l'estat, per exemple).

Per entendre'ns cada cop hi ha més persones que no veuen satisfetes les seves necessitats per la combinació estat-mercat i això fa que s'integrin en la categoria d'excloses (que no és homogènia, sinó que hi ha nivells i nivells). El cas de l'habitatge crec que és la millor mostra d'això. El que resulta significatiu és segments socials que fins al moment accedien al seu habitatge per la via del mercat, ara no puguin fer-ho i reclamin la intervenció de l'estat.

La mateixa dinàmica de desintegració, provoca efectes en els processos de construcció de les identitats i en les estratègies de supervivència. Si falla l'estat, només em puc refugiar en la família i l'entorn immediat (la tribu). Per tant els conceptes globals com ciutadania, treball, etc. perden valor en la mateixa mesura en que perd valor l'espai públic com a garantia. I toca refugiar-se en les tribus: no sóc treballador, sóc "mileurista", "precari", "llicenciat subocupat". No confio en les administracions, els partits sinó en la família. No confio en els sindicat, sinó en l'associació de becaris-precaris.

Algo así...

Anònim ha dit...

¿los trentañeros están como en los años trenta? És això, el que vols dir quan parles del perill de la proletarització?

elcosta

Anònim ha dit...

digo "treinta" (la barreja de llengües és lo que tiene).

andres querol ha dit...

Mai ens banyem dues vegades al mateix riu... Posats a buscar comparatives, crec que en podríem trobar més amb el maig del 68. Tu com ho veus?

Human Trash ha dit...

Us estic retrobant a través de la xarxa...

us queda lloc per una ex ficada en temes extranys i polipoètics?

abraçadesssssssss