30 de maig 2006

Epur si muove


Revisant les entrades de la bitàcora veig consternat que existeix el risc cert de que un aire de melangia resignada acabi impregnant el Manual. Certament són molts i greus els conflictes i els problemes, però els conflictes són precissament el demiurg dels canvis civilitzatoris en el passat i en el present.

Certament el Gran Oximoron manté des de fa anys una ofensiva aparentment imparable de desmanetllament de l'edifici civilitzatori. Però les vigues i els maons d'aquest edifici van ser creats en el seu moment com la resposta possible davant el conflicte i ningú pot pretendre eliminar-los sense assumir-ne els costos.

El dret internacional i el sistema de relacions annex no va ser el resultat d'una reflexió abstracta d'uns caps de govern immersos en una onada de valors pacifistes, va ser fruit d'acords als que es va arribar quan les grans potències van assumir que era més costosa la llei de la selva que no pas l'existència de normes internacionals. Igualment els drets laborals, les polítiques de l'estat del benestar, les llibertats ciutadanes, les polítiques de defensa del medi ambient... tot els avenços civilitzatoris han sorgit del conflicte i han estat acordats quan qui es trobava en posició de domini va assumir que els costos de l'acord eren molt inferiors per a ell que els costos del conflicte. Són coses que un aprén fent sindicalisme.

És possible que els estrategs del Gran Oximoron hagin arribat en algun moment a pensar que la nova situació mundial que emergia de la caiguda del mur, suposava un posició de poder molt més forta que convertia l'acord en més costós que el conflicte. Van pensar, potser, que era el moment de trencar els acords perquè es trovaben en una situació més aventatjada que quan es van veure obligats al pacte.

I es van equivocar. A tall d'exemple:

1. Estats Units està redescobrint els costos de mantenir una ocupació militar il·legítima en un altre país. Sens dubte aquest redescobriment està tenint els seus efectes en els nous conflictes internacionals que afronta-provoca la Gran Potència, i el seu retorn malhumorat als mecanismes multilaterals.

2. Sembla ser que passat el primer sotrac que van causar els atemptats massius de Nova York, Madrid i Londres, la població està demostrant una estima més alta del que molts pensaven per les garanties judicials davant l'acció de l'estat de lluita contra la criminalitat.

3. I sembla també, que les multinacionals petrolieres tornen a descobrir els riscos de mantenir una política que fa que les activitats d'extracció no només no reverteixin positivament en la societat que les acull, sinó que hi provoquin la degradació social i mediambiental.

I alguna cosa hem avançat quan de moment cap govern a llatinoamèrica ha estat derrocat des del Departament de Cops d'Estat de la granja de Langley.
N'anirem parlant. Demà Debat de l'estat de la nació. De l'Estatut en parlem un altre dia.

10 comentaris:

Io ha dit...

"Epur" va con dos pes... Solo pá que lo sepas...

Pleitaguensam ha dit...

Querol, tens ànima de poeta i m'agrada la profunditat del teu anàlisi.

Afegiria que no es pot esperar gran cosa d'un Imperi fundat fa dos-cents anys a base de putes, xoriços i fonamentalistes religiosos.

Val a dir que en canvi, els australians no donen massa problemes (tenen uns animalons-mascotes nacionals que són tota una evocació del plaer) i viuen bastant bé. Consti que també han comès excessos, mira els pobres aborígens, però en general tenen una actitud més raonable en el concert internacional.

Deu ser perquè en el seu cas els pares fundadors només eren putes i xoriços, gent que sap perfectament el cost d'un conflicte i les avantatges d'un pacte.

I és que com diu el diable, a més materialisme major benestar

la tomaquera ha dit...

Certament, Austràlia no va ser fundada per fonamentalistes religiosos.
Emperò, no crec que aquest sigui l'argument per defensar la bondat d'aquest país, o la "actitud més raonable en el concert internacional".
Per una banda perque caldria veure què passaria si aquest país hagués experimentat el creixement econòmic del que van gaudir durant el s.XX els EUA.
I en segon lloc perque Austràlia no és cap deixeble de la mare Teresa. Però com ens queda lluny... no ens enterem de res.
Però si vols pots preguntar-li als polinesis, als de Papua o als Timoresos sobre què fan els soldadets australians quan surten de les seves fronteres.
O ara potser no recordem que Austràlia és un ferm aliat del senyor Bush.

andres querol ha dit...

Reconec que jo d'Australia només sé que la primera persona que hi va tocar un piano va ser la Holly Hunter. Ah sí, i que hi ha cocodrils a més de coales i cangurs.

De totes maneres, em sorprén que l'ínclita tomaquera prengui la mare teresa de calcuta com a referent de bonhomia, perdó, de bondonia. O és que estem parlant d'una tomaquera vaticana?

Haurem d'investigar.

la tomaquera ha dit...

Ego te absolvo, Andrés

Pleitaguensam ha dit...

Va, tomaquera, perquè vegis que tinc esperit polemista però sobretot esportiu (o és esportiu però sobretot polemista?)

Els australians viuen de puta mare en el seu continent. És gran, ric, i tothom cau lluny. Com l'esplèndid aïllament dels USA abans de tornar-se bojos i durant molt més temps, i això a la llarga acaba marcant la cultura de la penya.

Com tothom, han fundat el seu país sobre l'extermini i la dominació. Amb la diferència que els aborígens australians són com uns hippies, i els indius americans són com uns punkies, i això marca molt, recorda el que diu el Querol del conflicte i els seus beneficis o pèrdues. Dit d'una altra manera, uns et tiren un pal corvat que torna i bufen un tub, i els altres van amb arcs i destrals i toquen el tambor.

Una altra diferència és que no hi ha Sudaustràlia, sinó un grapat d'illes davant les quals et pots comportar com una potència regional, però tampoc molt perquè corres el risc de fer el pena (que segur que l'han fet).

Una altra cosa a valorar és que els Australians tenen prou sentit de l'humor com per continuar sent súbdits d'una dona que viu a les seves antípodes. Ara s'ho repensen, però tampoc és un tema que els hi tregui el son, i això està bé.

Els seus grups mítics són els ACDC, els INXS, la Kylie Minogue, el Jason Donovan... Penya raonable en tots els sentits musicals, estaràs d'acord.

I si haguessin prosperat econòmicament el s.XX, doncs jo què sé, i tu tampoc ho saps, però si vols ho discutim.

Sincerely yours...

PD: Estic d'acord amb el Querol, la Teresa de Calcuta... Però vaja, s'entén que és una frase feta.

la tomaquera ha dit...

Jason Donovan... raonable... anem a veure...
"Especially for you
I wanna let you know what I was going through
All the time we were apart I thought of you"

Buff... si, si, molt raonable i de gran qualitat.

De tota manera m'ha agradat molt i molt el teu comentari. Así sí, pleitaguein.
Veus com es pot ser educat alhora que inteligent?

Qualcosa di Sinistra ha dit...

QDS strikes back

Anònim ha dit...

Buenas, Australians del mon uniu-vos!!!

La revolució serà autraliana o no serà !

Australia patria chica de cocodrilo Dundee, de loes exterminadores d'aborigens, de reconeguts futbolistes internacionals (Viduka), de grans jugadors de Basket (Andrew Gaze) i patria universal dels desheretats del Imperi Britànic

Dit tot això, paseu-vos a reflexionar amb Marat, des de la banyera. http://spaces.msn.com/miquelinus/

Amb carinyu (o no) des de la 3ª

Toni Peñafiel ha dit...

I el mític Steve Irwin! presentador del programa-documental de Canal 33 "caçador de cocodrils" amb les seves frases de l'estil "aquesta serp [té una serp mig lligada pel cos i a la qual agunta el cap amb una mà] podría mossegar-me i jo moriría enverinat als 15 segons. És fantàstic!