27 de juny 2006

El fideïcomís familiar català




Ahir cap a les tres de la matinada en un intent desesperat de salvar l'exàmen de Dret Successori Català, em vaig topar amb una figura jurídica que em va apassionar: el fideïcomís familiar català. Em sobta que en 23 anys de govern de CiU no s'hagi erigit ni un sól monument a aquesta figura jurídica que és a l'hora metàfora de la burgesia catalana i clau per entendre el procès històric de gestació d'aquest mateixa burgesia. El senyor Esteve (el de l'auca, no el difunt conseller) no podria entendre's sense el fideïcomís familiar català, i viceversa. Bé, de fet el difunt conseller tampoc.

Per entendren's, un fideïcomís vol dir que la persona que fa el testament nomena un hereu, però amb la condició de que aquest a la seva mort l'ha de traspassar a una altra persona nomenada pel primer testador. Exemple: el pare deixa la casa de la familia al fill amb la condició que el fill, a la seva mort, la passi al nét. El fideïcomís familiar català és una mena de variable. Consisteix en que el pare deixa l'herència al fill, però si el fill no té descendents, a la seva mort l'herència passarà als germans.

I tot plegat, amb quin objectiu? Molt senzill, evitar que el negoci familiar o la masia passi a "mans estranyes" si l'hereu mor sense descendència. Si no fos pel fideïcomís familiar català, l'hereu podria decidir (valga'ns Déu) deixar el negoci o la casa familiar a la seva vídua o a la persona que l'hagi cuidat en els seus darrers anys. Tot plegat molt català. Molt català evitar que allò que és nostre "de tota la vida" (catalaníssima expressió) acabi en mans d'estranys. Com resulta catalaníssim considerar "gent estranya" la dona del propi fill. Per si no ho havieu deduït a la primera, fins i tot poden quedar exclosos els fills no matrimonials o els adoptius (també gent estranya, pel que es veu).

Més enllà de la conya, la tendència del dret successori català a acumular l'herència a un únic hereu, evitant la dispersió pròpia del dret comunitari espanyol, és clau per entendre la gestació d'una burgesia agrària amb prou capital acumulat per produir al seu torn una burgesia comercial i industrial (formada pels fills que no rebien terres en herència, reservades en la seva totalitat al primogènit). I evidentment aquest procès és determinant per generar un teixit econòmic basat en les emprese familiars.

De ben segur que tot plegat té alguna cosa a veure amb la catalaníssima tradició d'anomenar a l'empresari "l'amo" i a l'empresa "aquesta casa". No es tracta d'una qüestió gens neutra, com poden certificar tots aquells delegats i delegades sindicals que quan s'han dirigit a "l'amo" per a demanar-li la informació econòmica de l'empresa, a la que legalment tenen dret, han obtingut la resposta habitual: "et demano jo a tu els números de casa teva?".

I, si em permeteu el salt, alguna cosa tindrà a veure tot plegat amb l'explicació de vot habitual de les senyores de cabellera setmanalment encrespada a la perruqueria: "jo votaré pels de casa". Com també alguna cosa té a veure amb la reacció de la senyora Marta Ferrusola quan va ser nomenat el tripartit: "és com si ens haguessin fet fora de casa nostra". Tota una declaració de principis polítics.

8 comentaris:

MaNiLS ha dit...

I és què casa meva és casa vostra... SI ÉS QUE HI HA CASES D'ALGÚ.

Molt interessant la reflexió Andrés, però (digue'm optimista) la considero una tendència socio-política (més socio que política) a la baixa i cada cop, el pensament catalanista-burgeset-pseudo-racista que expliques, té menys "adeptes".

Así me lo aprendí yo.

Pleitaguensam ha dit...

No és un pensament, Manils, és un estat de l'ànima

Elena ha dit...

El fideïcomís familiar català es molt català, però com era molt gallec fragmentar les propietats perque poguessin heretar tots els germans... Tota terra (i els seus habitants) té la seva personalitat (si es millor o pitjor, ja no hi entro)...
Entenc que l'Andrés en aquest post es refereix a que el fideïcomís familiar català és un exemple més del tarannà català de tota la vida, però també crec que les societats van evolucionant, es van obrint (la globalización es lo que tiene), i aquesta mena de figures jurídiques tradicionals van perdent sentit...

la tomaquera ha dit...

Doncs entrant en si és millor o pitjor un sistema o l'altre... si et passejes per Galícia trobes dues conseqüències de la fragmentació de la terra:
- Les absències. La fragmentació excessiva de la terra ha provocat l'èxode de molta gent cap a Europa, Cuba (com els meus avis), Madrid, Espanya, etc.
- El malbaratament de territori. Segons dades de la Coselleria d'Agricultura de la Xunta el 3% del territori agrícola gallec esta sota la pedra. Els camps es separen tradicionalment amb pedra seca, parets de més de 40 cm de gruix, que ocupen molt d'espai.
A més, els camins, envoltats d'aquestes parets, són massa estrets per passar la maquinària i no permeten la modernització del camp.
Això si... bucòlic ho és una estona...

Anonimus dislexic ha dit...

Agafant de nou el fil inicial, és una vegada més la mateixa historia: els diners (dic diners com podria dir pisos, negocis o gossos) pasejen sempre per les mateixes mans davant dels ulls atònits de la majoria del pais. Lo bo, es que ha calat tan fons aquest "way of live" que les clases populars han acabat acceptant la concentracio de les riqueses a les mans dels de sempre, és... "lo de tota la vida", "lo d'aquí, ben Català!" (Llastima que ens catalans ni tan sols en això som originals, és una realitat extrapolable a tot el món)
I discrepo que sigui una tendència socio-política a la baixa, és la "lluita" de classes de tota la vida.

sandro maccarrone ha dit...

La reflexió sobre el fideïcomis (que he de reconèixer que fins ara no sabia què era), és força interessant. Crec que més enllà d'emetre valoracions sobre si és positiva o no i sota quins criteris ho és, el més interessant és que és una de les claus que pot permetre comprendre el diferent desenvolupament econòmic de Catalunya en relació a l'estat, el desenvolupament desigual de la revolució industrial i perquè diem que Catalunya és una nació.

andres querol ha dit...

El que resulta curiós és que les circumstàncies empresarials canvien(de fet en els darrers temps s'està notant un esgotament de les empreses familiars que les families es venen a multinacionals, però el comportament electoral no. Ben certa l'afirmació de QdS de que CiU és l'autèntic partit de classe.

I el que és interessant es comprovar l'existència d'unes famílies d'èl·lit que es consideren els governants naturals de la Catalunya-Masia, i que encara que puguin acceptar que per votació democràtica algú altre pugui governar, el consideran sempre un usurpador de "casa seva".

Anònim ha dit...

Merci!!! Ostia tiu, ha estat bastant graciós trobar això... diem que -després d'haver-me passat 1 any d'erasmus i per tant sense haver anat a les classes de civil IV- també estic intentant salvar el meu examen 2 dies abans...A veure si tinc sort i me'l pregunten! siau!!!

Estel