6 de juny 2006

Elogi de la militància


Te cambio una canción por el coraje de tus jovenes manos combatientes
Guardabarranco. Guerreo del amor

De mi vida doy lo bueno, soy tan pobre qué otra cosa puedo dar
Álvaro Carrillo Sabor a mí

Divendres vaig estar d'encartellada. Els amics d'ICV a Manresa em van trucar per informar-me que aquella nit tocava sortir a enganxar pancartes demanant el SÍ a l'Estatut. La distància física i les responsabilitats sindicals no em permeten de mantenir una militància política activa. Feia temps, doncs, que no veia als companys de Manresa i em vaig alegrar de poder pujar a donar un cop de mà.


Al local ens vàrem congregar molts dels habituals i algunes cares noves (i joves). La Laura, que està assumint les tasques d'organització i ha suposat una alenada d'aire fresc que feia falta, el Sánchez company de la Federació de Pensionistes de CCOO i com sempre el més puntual, el Xavi que fa de regidor, el Pep que treballa a manteniment de l'ajuntament, el Sales gran que fa de pagès, la nova gent de Joves d'Esquerra Verda... Mentre feiem estona, el debat anava sobre les dificultats de les propostes federalistes, l'estatut, la campanya... i també sobre l'universal tema "com va la vida", atès que amb alguns feia mesos que no ens veiem.

Fets els equips i els itineraris, la Laura i jo vàrem pujar a la furgoneta d'en Sales a fer la nostra ruta. Vam anar per feina perquè en Sales havia de llevar-se a les sis de la matinada per anar al tros. En acabar cerveseta al local i cap a casa.

Quan sento els discursos instal·lats sobre "els polítics" com a gent interessada només en el càrrec, dogmàtica i sectària, sense llibertat per pensar més enllà de les consignes de la direcció, etc. sempre penso en la gent de Manresa i comarca. I és pensant en ells, i en la molta gent militant de l'esquerra que he conegut i conec, que em ratifico en el meu elogi de la militància, front els discursos políticament correctes.

La militància entesa no com a sacrifici, sinó com a realització ciutadana. La militància que implica una disciplina no imposada per ningú, sinó que sorgeix de la reflexió que porta al compromís a allò que entre tots i totes hem acordat lliurement. La militància com a obligació de ser crític en tot moment amb nosaltres mateixos i amb allò que ens envolta.

M'agrada especialment la militància en tant que renuncia a la no-contradicció. Les visions platòniques (o derridianes) que entenen que les idees es perverteixen sempre que s'articulen en organitzacions i accions concretes, poden portar a la satisfacció vàcua de qui es queda tancat a casa o al despatx de la facultat. Però no són palanca de canvis. La militància suposa acceptar que les idees per a esdevenir realitats s'han d'encarnar en matèria (organitzacions, persones, activitat, negociacions, acords) i que aquesta encarnació implica necessàriament la contradicció front a la suposada coherència, mestissatge front a purisme, vida front a la lletra morta dels documents.

Militància d'esquerres suposa també un vincle emocional amb milers i milers de persones a tot el món de causes, idees i àmbits de treball diferents però amb una mateixa voluntat transformadora, ser part d'aquesta comunitat virtual.

I la militància, la que val la pena, suposa també bon humor per afrontar aquestes contradiccions, les hores dedicades a feines no sempre massa estimulants i les discussions interminables a les reunions.

La coherència del militant no és basa, doncs, en dir sempre el mateix, sinó en actuar en funció del que pensem i diem. No conec gent més contradictòria que els meus companys i companyes d'encartellada. Ni més contradictòria, ni més coherent.

22 comentaris:

la tomaquera ha dit...

El Guti, en López Raimundo, el Ribó, ara el Saura... a aquests els coneix tothom, d'aquests tothom en parla, be o malament. Surten als llibres d'història, millor o pitjor.
I del militant que va estar obrint cada dia el local en un poblet d'Osona o de qualsevol altre lloc durant 20 anys? Sol com un mussol, sense càrrec, ni sou ni (sovint) reconeixement de cap dels seus companys i companyes. D'aquest ningú en parla.
Posar cartells al final esdevé tan necessari com fer documents, malgrat no es reconegui.
Per tu, Abilio.

Anònim ha dit...

Bueno, es mas digno hacer documentos que colgar carteles ? ...., coño ....y mas peligroso ,y si no que se lo pregunten al Cipri. Lo jodido es cuando alguien que cobra para pensar no sirve ni para pegar carteles.
kaganov

kaganov ha dit...

Ah y no te olvides a Paco Frutos, que aunque duela es así.

la tomaquera ha dit...

Que es así? que no sirve ni para colgar carteles aunque le paguen?

Anònim ha dit...

eeeeeeiiiinnnnnnnnnnnn?

kaganov ha dit...

No si a mi Paco Frutos me la pela, es porque le faltaba ponerlo, pero como se ha renegado hasta de Comorera.......

bolxevic ha dit...

Cuanto tiempo, verdad?

Es un auténtico lujo conocer a esa gente de la que hablas en tu escrito. Cada vez que llega la campaña recuerdo la imagen de Antonio en el local con su delantal encolando los carteles con la radio en marcha para distraerse. Tu y yo los conocemos bien, porque hemos disfrutado o sufrido más de una campaña con ellos/as, pero siempre dan esa sensación de militancia que provoca la envidia en las demás formaciones de la ciudad. Muchos años han pasado ya, pero nunca he visto en esa gente el lado oscuro de la política, los intereses, las traiciones, los sectarismos, etc. Y eso ayuda mucho a la hora de seguir. Joder si ayuda !

Salut i bona feina

andres querol ha dit...

I tant. I no només no han estat a la banda fosca, sinó que molts són persones que ni volen ni sabrien què fer-ne d'un càrrec institucional o intern. Amb elles aprens que el 80% de la política és sentit comú, que als dirigents sel's ha de reclamar no la perfecció ni la consulta permanent de les seves accions a les bases, sinó aquest sentit comú. Que no ens fiquin en més embolics dels necessaris. I que no ens facin sentir vergonya dels colors.

No aniria malament que alguna organització en que recentment la direcció s'ha dedicat a traspassar les seves pròpies neures i contradiccions a les "assemblees de base" en prengués nota.

Salut, bolxevic, i a veure si en la propera coincidim i ens marquem un "remake".

Anònim ha dit...

això comença a semblar un elogi al "noble salvaje".

Una cosa és elogiar la militància i una altra molt diferent limitar-la a enganxar cartells i contraposar-la a voler rumiar i atrevir-se a assumir responsabilitats

José de Arimatea ha dit...

Cap temps va ser pitjor ni millor, solament va ser passat. I no fotem, jo davant els exemples de militància abnegada que esteu comentant tinc la mateixa sensació que davant Boxer, el cavall de "Rebel•lió en la granja". El cavall de tir, l'animal més fort de la granja, representa al proletariat, bressol de la Revolució, que para Orwell hauria estat enganyat pels bolcheviques. El lema de Boxer, la seva resposta abans de res, és "Treballaré més fort". I treballant en la construcció del molí mor, davant la passivitat dels porcs. Fem el trasllat a la vida partidària de quants Boxers han sacrificat temps personal, familiar i laboral en les vides partidàries de forma abnegada sent utilitzats, traïts, duts i portats per direccions (de tots els nivells de l'escalafó jeràrquic o de la gestió de lo públic) que s'equivocaven dia rere dia, o que es movien pels expuris motius de la butaca o del seu interès personal o de camarilla i no pel bé del projecte o del col•lectiu. Tots aquests Boxer de l'esquerra (de tots els colors i famílies) es mereixen el meu major respecte i admiració i el meu major reconeixement però també m’han ensenyat una lliçó: militància més cert escepticisme és sinònim d’intel•ligència, tolerància i implicació sana; la militància sense escepticisme és sinònim de sectarisme i dogmatisme, i moltes vegades, amb el temps, aquests porten a la frustració i l’autodi.
És una opinió. Salut.

andres querol ha dit...

Uy, uy, uy... que aquí huele a elitismo.

A vooore.

De buen salvaje o de boxers res. Els militants que jo conec són gent molt crítica. No em de confondre això amb dos cutre- reflexions:

1. No voler ni aspirar a un càrrec orgànic, no té res a veure amb la capacitat de ningú. Conec moltíssima gent que es neguen a assumir responsabilitats més enllà de la militància de base i que serien excel·lents dirigents. Així com conec massa gent amb moltes ganes de ser dirigent que déu n'hi dó.

2. No confondre la disciplina amb acceptació acrítica. Quan toca currar no sempre estic d'acord amb les instruccions que m'arriben de dalt, ara bé també ser quan és moment de debatre i quan no. Segurament si aquesta cultura estigués més present en alguna organització com IU otro gallo les cantara. No sempre m'agraden els cartells que toca enganxar, però quan ve campanya electoral, toca enganxar cartells. Ja tindrem temps de fer assemblees i reunions per a parlar-ne, però no em paralitzo mentre no s'en parli.

No fos cas que amb l'excusa de no ser els "boxers" de torn ens convertim amb els típics que van per la vida de desenganyats de tot i cínics interessants.

Interessants no sé si ho són, útils per a la transformació segur que no.

LALO de PELAEZ ha dit...

Devuelvo la discusión a su origen. En ésta oda a la militancia de base yo digo que homenajeo a Carreño ex regi de Rubí, que murió al grito de Jonosocpolític! pero que dió más que mucha gente de partido por aquella ya lejana alcaldia. Me voy, que lástima pero adiós, me despido de tí Rubí! Julieta Venegas dixit.

PD dia flojillo hoy

Pleitaguensam ha dit...

Buff, i tu Querol vols que intervingui més? Un altre debat d'onanisme orgànic com aquest i trallaré, francament.

Si teniu raó, collons, teniu raó, però quin avorriment de debat.

- Ui, sí, els militantes barrigudos sí que molen, amb la seva camisa de quadros i el seu fortuna
- Sí, sí, Querol, tens raó. Recordo la Carmeta, el Manelet, el Cisco...
- I la Carmeta! Ai no, que ja està pillada...
- I el Di Stefano! Que sempre se li tallava la cola abans d'arribar al punt de neu, el recordeu? Amb el seu xandall Adidas que ara porten els modernos?
- Eh, no estarem fent paternalisme des de la nostra condició de JASP?
- No, no, aquí ningú fa paternalisme
- Bueno, vale...

Buff, insisteixo...

Per cert, Querol, què cony és això negre que poses enlloc d'aquell retrato de progre que tenies?

Anònim ha dit...

Mucho rollo pero tú te metiste con la tal Laura en la furgoneta.
Amas a Lauraaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa
Prudentiae, Querol, prudentiae.

andres querol ha dit...

Ese es mi Pleitaguen, ara sí que et reconeixo! Sarcasme, ironia i pegando donde duele.

De totes maneres tens raó en que els comentaris posteriors s'han centrat molt en la part emocional de l'article. Segurament perquè en bolxevic sap perfectament de què i de qui parlo, i ens ha vençut un pél la nostalgia. I a la tomaquera, por ahí le va. Noi tots tenim un petit cor, segurament fins i tot tu.

Val a dir però, que a mi m'interessava més a efectes del Manual de Supervivència, partir de l'experiència per centrar-me en la reflexió sobre la militància com a instrument de transformació front al discurs contracultural i políticament correcte de que el canvi es produeix des de l'individualis-me, les pautes de consum i el no formar part "del rebaño domesticado por el sistema".

I entendre també la militància des d'una perspectiva crítica i de llibertat i no com una mena de renúncia a les pròpies idees per integrar-se en un col·lectiu amorf.

En fi, l'articulista proposa i els comentaristes disposen. Són els "problemes" de la democràcia.

andres querol ha dit...

A per cert, respecte la teva pregunta pel que fa a la meva nova imatge... em sorprén el teu desconeixement de la cultura popular de finals del segle XX.

Aquí et deixo una pista

http://www.youtube.com/watch?v=DqTi0ZFDawY&search=darth%20vader

andres querol ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

Un Urra por nosotros, los que colgamos carteles!! I espereu que d'aquí poc.... (tan tan tan) les eleccions!!!!!!!!!

Andresito ya os informara de las ultimas novedades en cola para encartelar ;)

Pleitaguensam ha dit...

Doncs ja que descobreixes la teva debilitat pel cantó fosc, i tornant al debat que proposes, et diré que

Luke: Tu presunción es tu debilidad
Emperador: Tu fe en tus amigos la tuya

andres querol ha dit...

usuario anónimo ya informará a andresito sobre qué tiene que informar andresito al resto respecto las últimas novedades en cola para encartelar. ¿Es que ahora también se esnifa?

Anònim ha dit...

Coño en la Levinsky te cepillaste a una tal Laura? eso si que mola Querol, cuenta más leche!!!!! eso si que es interesante, por eso te pegaste el piño, estabas practicando sexo tantrico mientras conducias, piratilla Yo que te habia casi elevado a los altares de la militancia heroica,viendo tu imágen despeñandote barranco abajo con tres botes de cola y cmil carteles, después de encartelar todo el bages!!!!!
Que decepción por diós , que decepción

Anònim ha dit...

Coño en la Levinsky te cepillaste a una tal Laura? eso si que mola Querol, cuenta más leche!!!!! eso si que es interesante, por eso te pegaste el piño, estabas practicando sexo tantrico mientras conducias, piratilla Yo que te habia casi elevado a los altares de la militancia heroica,viendo tu imágen despeñandote barranco abajo con tres botes de cola y cmil carteles, después de encartelar todo el bages!!!!!
Que decepción por diós , que decepción