6 de juny 2006

Perles (1)







La il·lustració és l'alliberament de l'home de la seva culpable incapacitat

Immanuel Kant
Què és la il·lustració

19 comentaris:

andres querol ha dit...

A Què és la il·lustració Kant planteja la il·lustració com un procès d'emancipació de l'individu. L'home, segons Kant, és incapaç en tant que altres li tenen segrestada la potestat de pensar, analitzar i arribar a conclusions (líders religiosos i civils). I l'homne és culpable de la seva incapacitat, en tannt que és ell mateix qui accepta aquest segrest, i només perquè l'accepta és possible. La Il·lustració és, doncs, el procès en que la persona suoera aquesta situació i recupera la seva capacitat de pensar per ell mateix. "Sigueu audaços" (saepe aude).

Pleitaguensam ha dit...

Tens raó, a mi sempre m'han agradat més els llibres il·lustrats

andres querol ha dit...

I ja està? En això es queda la cosa? Joder Pleitaguen, con lo que tú habías sido... On està aquell sarcasme i aquella mala baba que detilaba la teva retorçada ment i que feia les nostres delícies?

Pleitaguen, em passa amb tu com amb el Sabina, m'agradaves més abans d'abandonar la politoxicomania.

Anònim ha dit...

Classes de Kant?

Aquí qui kanta mes "que una almeja"?

Anònim ha dit...

Querol, un dubte: I tu perquè acceptes el teu segrest?

andres querol ha dit...

Per una barreja de mandra i síndrome d'estocolm, suposo.

Si especifiques una mica més, a l'igual fins i tot et puc contestar alguna cosa mínimament coherent.

Marat ha dit...

¿Que es la ilustración?

¿Y justamente a mi me lo preguntas?

sencillamente: un dibujo "mu bonico"

reflexión del dia: siempre que te bañes mira quien te frota la espalda.

Anònim ha dit...

Siempre me ha parecido curioso que Kant se permitiera el lujo de hablar del secuestro de la potestad de pensar que ciertos lideres políticos-religiosos, etc practican en mujeres i hombres, Kant era un moralista i un vacilón, al niño le jodia ser menos carismático que el cura de la iglesia, mira que intentaba hacer lo mismo que él (en otra dirección, claro esta)pero nada, la gente que prefiere dar su fe confianza y dinero al cura, y el pequeño Kant que se cabrea i más culo que un ocho mas allá de dedicarles un libro les hace hasta una teoría, manda coquets el niño celoso de la piruleta…

Personalmente em quedo amb Sastre, és més coherent, o Nietzsche, més divertit, on vas a parar!

Anònim ha dit...

Pd: La dislexia no afecta nomès als dits sinó tb al cervell:
Sastre no, sartre...
(pagdon pagdon)

la tomaquera ha dit...

Existencialistes... bufff, quina por.
I si, si, molt coherents, com en Cioran, de la misma cuerda, i que es va passar tota la vida dient que no valia la pena viure i que s'anava a suicidar.. ja!
Y no, resulta que murió de viejecito y placenteramente, con un centenar de jovenzuelos a su espalda, que sí que se lo creyeron.
Divertits són els acudits de l'Eugenio, anònim, no Nietzsche. Y como muestra un botón:
http://www.youtube.com/watch?v=sbduC2AlhoM&search=eugenio

Anónimo dislexico ha dit...

Yepa, me ofende que pongas a la misma altura sartre, nietzsche i Cioran.... no me jodas my lovely tomato.
Cioran és un penjat pseudofilosof elitista de la banda de Gongora, él que le da a las palabras raras, y como mas cosmico es todo, mucho mas profundo, me recuerda a cohelo, otro mierda de la "literatura"

Anónimo dislexico ha dit...

Che, però amb l'Eugenio has encertat ;)

Pleitaguensam ha dit...

Clar, aquí comences amb Kant i acabes amb el Coelho.

Parleu de l'Electrica Dharma, ja posats...

la tomaquera ha dit...

Coincideixo en la crítica a Coelho, para português, Saramago i prou.
A vore, Pleita... fes la llum sobre naltros i digues quin és el camí. La crítica per la crítica, no, neng.

Anònim ha dit...

Oh gran Pleitaguesam... il·luminans amb la teva saviesa...

Per cert, el teu blog, segur que superior a tots els altres fins ara creats, per quan?

andres querol ha dit...

De fet, Plaitaguen l'encerta una vegada més. Com que nosaltres som del COU, cadascú s'ha llegit (i per sobre) els dos o tres autors que ens tocaven per promoció i ens ho fem venir bé per parlar d'ells...

De totes maneres jo cada cop tinc més necessitat de buscar punts d'anclatge entre els vells filòsofs de la raó. Sigui perquè en un món tant remogut com el nostre cadascú busca recers sòlids que li serveixin com a punt de referència, sigui per la superació de l'adolescència i l'inici del procès d'aburgesament, els existencialistes em sonen cada vegada més buits.

Ratzinguer i jo portem fatal el tema del relativisme moral mon petit dislèxic.

andres querol ha dit...

I ja que ve al pél del que comentava, aquí us passo un enllaç amb un article interessant

http://lopezbulla.blogspot.com/2006_06_01_lopezbulla_archive.html

Pleitaguensam ha dit...

Gràcies per les demandes de tenir un blog propi, però tenen un to que em recorda la frase "eso no lo dices en la calle". Com ho diria, traspuen un cert ànim de venjança, quan jo el que vull és debatre.

I és cert, al carrer no ho diria

A més, ja em va costar entendre com funcionava la cosa de firmar els comentaris, o sigui que no vull ni pensar com deu ser tenir un blog propi!

No, gràcies. A més, si tothom tingués un blog d'aquestos, quina gràcia tindria?

Querol, tinc el mateix problema que tu amb el Ratzinger. Es caga en el relativisme moral, ho recullen tots els diaris... I els que pensem que no tot està permès i que hi ha necessàriament hi ha d'haver una ètica en les nostres vides i les nostres ciutats, què hem de fer? Donar-li la raó? Anar de genolls a Montserrat i ingressar com a monjos, a veure si follem d'una vegada? Demanar l'ingrés a E-Cristians?

La diferència, potser, és que a ell no li agrada el relativisme moral perquè creu que hi ha una veritat absoluta revelada per un Deu omnipotent, i nosaltres (et poso al mateix sac que jo, ja em permetràs la confiança) ho dubtem i pensem que en qualsevol cas es presenta en boniques porcions individuals anomenades individus.

A banda que ell ens cremaria a la foguera i nosaltres demanaríem ser flambejats amb rom.

andres querol ha dit...

Certament, dear Pleitaguen. La qüestió, però, és més complexa en tant que el relativisme és inherent a la raó. Es tracta doncs de cercar ètiques relatives (de fet l'iniciador d'això torna a ser el iaio Immanuel, i a la seva estel·la es van llançar altres, entre ells els existencialistes).

La superació dels decàlegs de normes materials, per la norma relativa: "actua de la manera en la que volguessis que tothom que es trobi en la teva situació actués" deia el iaio. I fes-ho, no perquè esperis cap recompensa en aquest món o en una altre, sinó perquè saps que és la manera correcta d'actuar.

Front a les doctrines materials i inamobibles, l'alternativa no és el caos i l'ultra-egoisme, sinó una ètica relativa que permet reconstruir el teixit de la convivència.

L'article que he linkat més amunt de Ricardo Terzi es titula precisament Elogio del relativismo. Recomano la lectura complerta, però aquí van algunes perles:

Entiendo por "laico" aquello que no acepta otra autoridad que esté fuera de la razón y que, al mismo tiempo, estime que el dominio de ésta es siempre relativo, es decir, construido sobre hipótesis[...]

Conducir al hombre a la incertidumbre, forzarle a comparar las alternativas posibles, a experimentar nuevas soluciones y a estar permanentemente dedicado a la investigación: esta es la tarea de un pensamiento laico y racional[...]

La ideología es el equivalente moderno del mito [...] no hay ninguna sociedad en la que la historia no esté implicada y condicionada por ella. Pero, precisamente porque está ahondada en la práctica -y es instrumento de la práctica- se encuentra en un plano diverso del que corresponde a la recognición racional en el interior de la verdad[...]

También la política es más aceptable si se introyecta los principios del relativismo, si asume la regla de que todo poder debe estar contrapesado por otros poderes [...] En esto hay una relación muy estrecha entre racionalidad del pensamiento y humanización de la política: una alianza entre ilustración y democracia, porque en ambos casos el proceso es el de fijar los límites, desterrando la arbitrariedad del poder y la del dogma[...]

Consciencia histórica, ciencia, diálogo: aquí están los recursos que es necesario activar para abrir el camino hacia un futuro mejor. Si, por el contrario, la verdad ya nos viene dada y hay una autoridad que la dirija, todas las posibilidades acaban siendo desguazadas. No hay evolución histórica sino repetición de lo que ya se conoce. No hay ciencia sino solamente erudición en un cuerpo doctrinario inmutable. No hay diálogo sino la arrogante pretensión de llevar a los demás la verdad que ya poseemos. Y sobre esta base podemos razonablemente prever que la violencia del mundo nunca será extirpada sino alimentada en una espiral de recíprocas intolerancias


Dimecres em toca participar en un debat sobre l'Estatut, i t'asseguro que portaré a la carpeta aquestes reflexions.