22 de juny 2006

perles (2)

Avui, dos al preu d'un

"La posmodernidad ha sido un breve período de vacaciones del espíritu, ante la evidencia de que ha fracasado un modelo de crecimiento continuo material y su correspondiente modelo de crecimiento continuo del espíritu. Otra cosa es que merezca ser rehistorificada según la oferta de Frederic Jameson:

Un nuevo arte político - si tal cosa fuera posible- tendría que arrostrar la posmodernidad en toda su verdad, es decir, tendría que conservar su objeto fundamental - el espacio mundial del capital multinacional- y forzar al mismo tiempo una ruptura con él, mediante una nueva manera de representarlo que todavía no podemos imaginar: una manera que nos permitirá recuperar nuestra capacidad de concebir nuestra situación como sujetos individuales y colectivos y nuestras posibilidades de acción y lucha, hoy neutralizadas por nuestra confusión espacial y social".

Manuel Vázquez Montalbán. La literatura en la construcción de la ciudad democrática

4 comentaris:

la tomaquera ha dit...

"...nuestra confusión espacial y social"
Com diu Gerard Delanty a "Community" (2005), mai com ara la humanitat ha estat tantr perduda entre els dos conceptes de comunitat. Entre la la "polis", particular i local, propera i exclusiva alhora i, per altra banda, el "cosmos", global i universal, sentiment de comunitat llunyana però inclusiva.
Anaves per aqui, Andres?

Pleitaguensam ha dit...

El que sempre m'ha fet gràcia dels postmodernus és aquesta capacitat de semblar alhora cabrejats i feliços, dolguts (rollo trauma infantil) i complaents (rollo superació del trauma però massa tard), progres i feixistes, inteligents i estúpids, optimistes i pessimistes, humils i superbs... i tots els antagonismes que puguis imaginar en un sol text d'un sol paio.

I aleshores clar, no s'entén res, però tots fem veure que sí

Jo, davant d'un atac de postmodernitat, us recomanaria menjar un bon parmesà, beure un bon priorat, escoltar Duke Ellington, follar amb ganes i votar esquerres.

Cosa que mai, però mai dels mais, us recomanaria un postmodernu.

Porca vida.... zu!

andres querol ha dit...

Tomaquera, jo no vaig per enlloc. En tot cas hi van en Montalbán i el sr Jameson.

La qüestió al meu entendre, no és tant denunciar la postmodernitat com mirar de plantejar una estratègia de superació de la mateixa (el que Montalbán anomena la post-postmodernitat).

En els darrers anys s'ha escrit bastant al respecte.

Respecte la qüestió local-global, una primera conclusió és que cal renunciar i denunciar el vell lema ecologista: pensa globalment, actua localment. Precisament, una de les grans frustracions amb la que ens trobem és la nostra incapacitat per a generar agents capaços d'intervenir globalment. Una frustració que pot acabar sent la tomba del Fòrum Social Mundial. La tendència a refugiar-nos en els àmbits més propers (la nació, la corporació, els grups "càlids" com els amics i la familia,etc.) són la principal hipoteca a l'hora d'afrontar aquest repte.

En qualsevol cas sembla que estem tornant a guanyar la batalla de la "rehistorificació" de la realitat (les disculpes de Fukuyama tenen la seva gràcia).

I pel camí, haurem de tornar a omplir de contingut les grans categories ilustrada (ciutadà/na) i socialista (treballador/a).

Al respecte d'això últim, recomano vivament l'article incial del blog Amics de Romagnoli, que he enllaçat a l'apartat "Estranyes gents".

Fabrizio del Dongo ha dit...

Hola companys,

Doncs jo coincideixo amb Montalban en que la postmodernitat ha estat (i continua èssent) un parèntesi a oblidar i afegiria, amb Xavier Godàs, que ha estat un espai que -amb una falsa aparença d' esquerra radical- ha esdevingut un element desactivador de la política emancipadora de l' esquerra i de la política en general.

Penso que allò que cal és recuperar la Modernitat com a model i dotar de contingut i posar al dia els valors que li són pròpies: la llibertat, la igualtat, el sentiment de solidaritat, etc.