11 de jul. 2006

Digue'm sentimental




Hay que ingeniárselas, por encima de todo, para que cada una de nuestras acciones nos proporcionen fama de hombres grandes y de ingenio excelente.

Maquiavel. El Príncep

I. Al principi fou la Transició.

I durant la transició, els líder polítics i socials eren ferms seguidors d'aquesta màxima maquiavèlica. Gent que cultivava l'art de l'oratòria, que intentava demostrar en tot moment alçada de mires i visió global, que es codejava tant com podia amb intel·lectuals de certa solvència. Però passat el temps, la ciutadania va demostrar cansament. Els lustres acumulats de González-Dios (Txiqui Benegas dixit) van passar factura. Cansament de que aquells que els representaven passegessin arrufant el nas i amb la barbeta aixecada, i de que de tant visitar les alçades deixessin de tocar de peus a terra. Llavors, va arrivar un nou temps.

II. El Temps de la "Gent Normal"

Les dos grans premonitores d'aquest fenòmen, salvant totes les distàncies del món, van ser les nostres Cristina Almeida i Pilar Rahola. Persones properes, a les que era més fàcil veure en concursos televisius i tertulies costumbristes, que en feixucs programes d'anàlisi política.

Però, sens dubte, el primer en explotar amb màxim èxit aquesta postura va ser José M. Aznar. El senyoret de Valladolid es veia massa esquifit per a plantar cara al Felipe González El-Gran-Estadista. Prou ben assessorat per no caure en la trampa d'intentar guanyar a González en el seu terreny, Aznar va optar per presentar-se com "una persona normal". I no li va anar malament fins que va canviar de terç, va plantar els peus a la taula de Bush i es dedicà a llegir poesies de Lorca i fer intervencions en llengües estrangeres. Com els nous rics en procés de refinament, quan més esforços feia Aznar per pujar al cim d'Els Grans Estadistes, més li sorgia de dins el senyoret opositor de Valladolid.

Finalment, tothom ho va entendre: un polític ja no podia aspirar a caure bé, sinó a molestar el menys possible. I van començar a emergir figures que feien de la seva "normalitat" un actiu: Almunia, Mas, Zapatero, Saura, Rajoy...

III. De l'ocàs de l'Últim Mohicà al naixement d'un nou paradigma

Maragall és (ha estat) l'últim de l'estirp dels polítics divins. Resulta revelador veure el doble relleu d'aquest diví a l'Ajuntament de Barcelona i a les eleccions autonòmiques. A Barcelona, Maragall va triar Clos, sens dubte el cas més dramàtic de tots. Clos és fred, distant i força extraterrestre. Potser per això intenta fer de diví i deixa anar disquissicions metafísiques cada vegada que ha de lliurar el premi als millors pastorets de l'any. Però tampoc en això se'n surt, i la cosa esdevé surrealista.

Respecte al segon relleu, per a les properes autonòmiques Montilla s'ha auto-erigit com a successor. Montilla té més a veure amb l'Aznar de l'oposició que amb l'entranyable Cristina Almeida. No pot passar per diví (afortunadament a diferència de Clos, ell n'és conscient). Molt menys per una persona propera i popular. Ni tan sols per un tio normal. Montilla és simplement gris. Però gris metal·litzat. D'una grissor freda que envaeix tot el que l'envolta. L'actiu que exhibeix és clar: ordre i eficàcia. Front als lideratges histriònics, els humils oficinistes.

Ves a saber, potser inaugurarà una nova categoria. Mentrestant jo trobo molt a faltar els vells polítics divins. Digue'm sentimental

5 comentaris:

Anònim ha dit...

el que tu anomenes polítics divíns no són més que vedettes sense cap respecte pel treball col·lectiu ni per les organitzacions que els han posat allà on són.

Pleitaguensam ha dit...

Querol, ets un romàntic. I espero que no et llegeixi el Gran Jefe Coco, perquè pertany més al grup Saura-Zapatero-Rajoy que a cap altre.

De totes maneres, la clau la dóna l'anònim, el problema rau en el poc respecte d'alguns cap al col·lectiu. I això no té res a veure amb ser diví, fred, simpàtic o extraterrestre.

Mira l'ET, quan les coses van maldades fa volar les bicis. TOTES. No només la de l'Elliott (on hi va ell, fet una Vergemaria amb la tovalloleta), sinó les de tothom.

Mira la Priscilla (Reina del Desert), es manté ferma amb la resta de Dragqueens enmig del desert australià i amb el maquillatge impertèrrit.

Mira el Ronaldinho, rient i passant la pilota perquè marquin els altres.

Mira, finalment, els cubitos de gel. Imprescindibles per degustar un bon gin-tonic.

Més joc col·lectiu i menys individualisme de pacotilla

andres querol ha dit...

Sí i no.

En primer lloc, i digueu-me pilota si voleu, "el gran jefe coco" és precisament un exemple de líder "diví", per continuar amb la terminologia. I això val tant pel Coscubiela com pel Fidalgo, tot i que no sé a qui es referia en Pleitaguensam. I crec que parlo amb un cert coneixement de causa.

En segon lloc crec que no hem de contraposar el carisma (en definitiva d'això parlem) amb el compromís amb el col·lectiu. Un bon exemple de lideratge no carismàtic però personalista podria ser l'alcalde de Sabadell, o el mateix Zapatero. En canvi podem trobar molts exemples de lideratges carismàtics però molt orgànics, Alfonso Guerra seria un cas bastant clar.

El que no soporto de cap manera és aquells que en comptes de superar les seves deficiències intenten fer de la seva mediocritat una virtut política. Crec que ens mereixem persones que quan assumeixin una posició de lideratge siguin auoexigents i s'esforcin per a millorar: com a comunicadors, com a dirigents d'equips, com a coneixedors dels temes que són part del seu àmbit competencial, com a persones capaces d'ubicar la seva realitat immediata en un context global, etc.

Anònim ha dit...

Really amazing! Useful information. All the best.
»

Anònim ha dit...

Interesting site. Useful information. Bookmarked.
»