12 de jul. 2006

Tontos

"vanitat de vanitats," digué el predicador; "vanitat de vanitats, tot és vanitat"
stultorum infinitus est numerus
el número de babaus és infinit
Ecclesiastés


Hi ha dies en que hom ha de fer un esforç titànic per contenir-se en les crítiques i no caure en el jiménez-losantisme. Avui és un d'aquests dies, si més no per mi. I el més suau que puc dir és que exigeixo que demanin perdó.

"Celebrem" el primer aniversari de la cimera de Gleneagles del G-8. La cimera escocesa dels països més industrialitzats del món, va comptar amb dos fets excepcionals. El més greu van ser els atemptats del dia 7 de juliol a Londres. El més insultant, la farsa de la campanya Live 8. La cosa va anar així: el Blair és l'amfitrió de la cimera i té la seva imatge pública pels terres degut principalment a la seva intervenció en la guerra d'Iraq. Calia un cop d'efecte per reconciliar-se amb l'electorat i la cimera del G-8 era una ocasió perfecta.

El premier va muntar un espectacle de llums i colors amb l'objectiu d'aparèixer com l'abanderat al nord dels països del sud. Però per a la fanfarria necessitava algun cameo d'artistes convidats. Evidentment, qui podia aportar un plus qualitatiu eren les organitzacions que tenen una sòlida trajectòria de compromís amb el desenvolupament del sud. Però precisament per això, era difícil que cap organització o personalitat "amb cara i ulls" es deixés entabanar i es jugués el seu prestigi formant part del circ en el paper de "encantadora señorita" que acompanya al mag blair mentre va treien conills del barret.

Però en Blair sap com ningú que la política és televisió. I qui vol veure a la tele uns aburrits activistes podent veure algun artista fashion? I aquí és on entren en joc els dos protagonistes d'aquesta història: Bono i Bob Geldof. Perfectes: dos xicots de l'star sistem internacional, dels que exploten "el rollo compromés" com una part de la seva imatge, frívols fins a la nàusea i amb un ego que els hi tapa qualsevol altra consideració.

I Bono i Bob es van prestar encantats al joc. Concertets solidaris, fotos amb els líders mundials, intervencions en els fòrums... i tot televisat en directe. Van jugar el vell paper del tonto útil. No incideixen en res però generen una coartada. La presència del duo va servir per a tapar les vergonyes del G-8, i va generar una falsa imatge de diàleg i compromís dels líders del txiringuito. Tot super-positiu i de bon rollo

Un any després cap, absolutament cap, país del G-8 compleix amb el seu compromís de destinar el 0'7% del PIB a ajuda pel desenvolupament. I sovint es disfressa com ajuda algunes condinacions de deutes, l'adquisició de serveis o simplement accions d'intervencionisme polític en les ex-colònies. Interessant i molt llegible l'informe Pagar el precio d'Oxfam internacional. Aquí teniu l'informe

Mentrestant a la cimera d'enguany a Rússia els temes d'educació, salut i Àfrica jugaran un paper decoratiu, mentre en Bono i en Bob es limiten a dir que "quin mal rollo". La mateixa vanitat que els va portar a participar del circ és la que impedeix l'única declaració honesta que podrien fer: "erem un frau. Us demanem disculpes".

15 comentaris:

Fabrizio del Dongo ha dit...

Amic Andrés, val a dir per davant de tot que a mí els senyors Bono i Geldof no m' agraden gens musicalment. En qualsevol cas, jo no els acusaria de frívols amb ganes d' explotar la seva imatge d' artistes compromesos. Desconec si els hi resulta rentable, en termes de màrqueting, adoptar aquesta actitud. És possible que sí però jo crec sincerament que ells han adoptat aquesta actitud d' integrar-se dintre de l' establishment per tal de poder sensibilitzar a moltes persones a les que poden arribar gràcies a la seva popularitat (sobretot la de Bono -Geldog seria com el Ramoncín britànic ja que és més conegut per les seves opinions polítiques que no pas per la seva trajectòria musical-). Més enllà de si hi han opcions més "pures" (que segur que n´hi han) penso que en la lluita per la transformació del món cadascú ha de jugar el seu paper i no trobo malament que ells adoptin aquest rol. Altre tema és que se'ls hi vagi l' olla i Mr.Bono adopti aquestes postures mesiàniques i cutres amb les que molt sovint deleita als seus fans als concerts d' U2.

Ramon Armengol ha dit...

Em remiteixo al que va dir Bono quan els seus companys de professio el van criticar per reunirse amb liders politics.
"He aconseguit coses. Vosaltres que heu fet? Deixeu de criticar i moveu el cul." No era ben be aixi, el que venia a dir es que ell utilitzava la seva imatge publica per aconseguir coses, mentres que hi han altres artistes que es dediquen a criticar sense proposar.
Aixo ultim em sembla que us sonara.

andres querol ha dit...

No hi estic d'acord. Quan algú diu "he aconseguit coses", tot seguit ha d'explicar què ha aconseguit. No nois, no. La imatge de Bono i i el seu col·lega no va servir per obtenir canvis polítics dels països del G-8 (puix que aquests canvis no s'han produit). Les "coses que han aconseguit" són dos: que Blair i alguns col·legues fessin una operació de maquillatge polític molt rentable i que aquelles organitzacions que realment tenien alguna cosa a dir quedessin tapades.

Jo tampoc crec que ho fessin per vendre més discos. Insisteixo: era un problema de vanitat. Segur que si en comptes de Bono estiguessim parlant de Bustamante (una figura equivalent no tant musicalment, però sí en termes d'intel·ligència política)tindríem menys problemes en dir les coses com són.

JORDI MERINO NOÉ ha dit...

Gràcies pel comentari Compi. Avui a la nit quan arribi a casa, com diu l'anunci, penjaré tot el que s'està parlant avui a Palestina, ja que a la premsa local i a la televisió de jerusalem ja s'està parlant de situació de guerra.

LALO de PELAEZ ha dit...

Aishh, no me toques a Bono que me irritoo!! Ha dicho el Lalo fan.
Lalo Reflexiona, reflexiona sobre tu post.
Si bien es verdad (gustos aparte) que Bono es uno de los artistas más importantes de la historia del Pop, también es verdad que le debe a su ego, suyo sólo suyo, la capacidad mesiánica que lo hace más cool, o especial, o como querais llamarle. ¿és vanidad lo que le hace moverse? no lo sé, no lo conozco. Pero no es verdad que con su actitud no consiga nada. Teniendo en cuenta el tirón que cada día tienen menos los políticos (ver tu anterior post), el hecho de que haya artistas que se mojen por causas es beneficioso para la sociedad.
Consiguen cosas: véase viaje Bono-Runsfeld a África y los resultados en convenios de colaboración que dió de sí con entes privados de EEUU. ¿Poco? seguro ¿Algo? está claro. Como buen sindicalista me reconocerás que algo es mejor que nada (léase reforma laboral).
Léase Live Aid, Geldolf y no se cuantos artistas de primera línea más. Consiguió poner en el centro del mundo comunicativo el hambre en África, inmediatamente aumentó los recursos hacia es continente.
O que todo un Camp Nou lleno hasta los bordes (última gira de U2 - Vértigo Tour) dedicáramos unos minutos de nuestro precioso tiempo al proyecto Pobreza Cero (http://www.pobrezacero.org/noticia_detalle.php?boletin=56).
Lo importante no és lo que el artista influencia en el poderoso. Sinó lo que influencia en sus seguidores que ellos sí que son capaces de crear corrientes de cambio.
Lo que hace falta son más Bonos, compañero.

Ramon Armengol ha dit...

Ves, el Lalo se explica mejor que yo. Molt be nen, yo tmb soy fan de ego-Bono.

andres querol ha dit...

Lalo, una norma bàsica del sindicat és que quan CCOO firma un acord l'està legitimant, i que per tant ha de tenir molt clar dos coses:

1. que el que s'aconsegueix amb l'acord valgui prou la pena com per legitimar-lo.

2. Que hi hagi garanties de que l'acord es complirà.

Per tant, "algo es mejor que nada" no, "algo que realmente valga la pena conseguido a través de la acción colectiva, es mejor que nada".

Però és que a més, aquest no seria el cas. A ver Lalo, tu llevas ya unos años partiéndote la jeta en tu empresa, currando día sí día también, aguantando presiones y malas caras... y un buen dia aparece Bono (o la Pantoja, que pal caso es lo mismo) y firma con la empresa un acuerdo de buenas maneras en lo laboral, se hace todas las fotos del mundo y al día siguiente desaparece. Entonces va la empresa y para completar el lavado de imagen les da cuatro mierdas a los trabajadores. A cambio ha conseguido anularte a ti como legítimo representante de los trabajadores.

¿Que pensarías entonces de Bono o la Pantoja? El sindicalismo se basa precisamente en rechazar a los "salvadores mesiánicos" y confiar en la acción colectiva y democrática.Que de buenas intenciones está llenito el cementerio.

He dicho.

LALO de PELAEZ ha dit...

Pienso que Bono con su actitud mesiánica no pretende sustituir a nadie. En todo caso hacerse autobombo, está claro, y de camino intentar aportar su granito de arena a una sociedad que él no encuentra justa. Y vuelvo a decir, lo bueno del caso no es el cambio que el consiga, que pocos son aunque son, ni que él esté más o menos legitimado (la sociedad de consumo lo legitima), sinó que consiga movilizar a gente que no moviliza ningún otro, léase partidos políticos (que tienen la obligación), o los sindicatos, etc... Siempre se ha valorado bién el intercambio entre los actores sociales políticos y los artistas comprometidos. Que me dices de Alberti, o de Picasso, o de Pau Casals, etc, etc.
Lo que pasa es que Bono es contemporáneo, irlandés y con un ego como una catedral. Y así a bote pronto, pues como Bunbury, o lo quieres, o lo odias. ¿no?
Y por último, más me gustaría una Pantoja comprometida con la izquierda, que con un ex-alcalde facha y chorizo. Fíjate tú. Seguramente si nuestros artistas, además de buenos artistas fueran personas con valores, otro gallo cantaría. Y otro día si quieres hablamos de Manu Chao, que ese me cae mal.

andres querol ha dit...

1. Sí, lo que tu quieras, pero contesta a la pregunta.

2. "la sociedad de consumo lo legitima" (!!!!!) La sociedad de consumo legitima? para qué? substituímos a ZP por Bisbal porque llena más estadios? y si cerramos el sindicato y le encargamos la defensa de nuestros derechos a la SGAE? Lo tuyo me parece muy fuerte.

LALO de PELAEZ ha dit...

Ni tan chito ni tan calvo Andrés. Vuelvo a corregir, yo no digo que cambiemos a nadie. Sinó que artistas socialmente comprometidos hacen avanzar a sociedades descomprometidas, o no?
Y eso, cada uno a lo suyo, excepto en Brasil, que muy acertadamente tienen a Vinicius de Moraes como ministro de cultura.

PD. Oye lo tuyo no será un conflicto de ego con Bono?

andres querol ha dit...

Vale, mas pillao

andres querol ha dit...

Vale, mas pillao

LALO de PELAEZ ha dit...

Q cabrón! Ok, no nos pondremos de acuerdo... en ésto.

Anònim ha dit...

Very pretty design! Keep up the good work. Thanks.
»

Anònim ha dit...

Interesting website with a lot of resources and detailed explanations.
»