9 de jul. 2006

Unió Europea: pla B

Trata de arrancarlo, Carlos
Luis Moya, co-pilot de rallies

Tenim la cosa europea força atascada. Mai va ser un àmbit fàcil que comptés amb un quadern de viatge clar, però sembla que l'únic consens ampli en l'actualitat es que la cosa està parada i tots plegats anem desorientats en el tema.

Des dels seu inicis, el procès d'integració europea ha estat controvertit. El procès ha estat únic (complex però únic) però en ell convivien diferents objectius i visions que al llarg del temps s'han anat relacionant dialècticament i mutant a mesura que es cremaven etapes. Aquesta relació dialèctica i aquestes mutacions han anat esculpint sobre el vell marbre europeu aquesta composició que hem acabat anomenant Unió Europea. Una composició que tot i la seva literatura clàssica, és eminentment barroca, feta a cops de tractats, espais de cooperació reforçada, dobles velocitats, una arquitectura institucional policèntrica i políticament assimètrica, i la convivència de racons de multilateralitat, bilateralitat i polítiques realment integrades.

El fracàs de la proposta de Constitució Europea ha estat el darrer i principal element d'alarma, si bé l'actual crisi és causa i no efecte d'aquest fracàs. La unió Europea es debat entre ser un pol capaç de competir amb les altres grans potències (Estats Units, però cada cop més Xina) amb les seves mateixes armes, o un model alternatiu de creixement econòmic i intervenció internacional, basat en els valors del que anomenem l'europa social. Aquesta doble via, i el conflicte inherent a la mateixa, es plasma tractat rera tractat, decisió rera decisió, i culmina (de moment) en la proposta de Tractat Constitucional. Com sempre, aquesta proposta és fruit d'un equilibri de forces. Un equilibri que alguns vàrem pensar que no era tal, sinó que situava les bases de futur per a l'hegemonia de la visió neoliberal. En funció d'aquesta reflexió vaig emetre el meu vot contrari a la proposta de Tractat.

Val a dir que estem en un moment extremadament complicat des del punt de vista global. La tendència de la ciutadania a refugiar-se endins cercant els quarters d'hivern davant un procès de globalització que percebem en clau d'amenaça, és el principal escull que els defensors de l'europa política i social hem d'afrontar a l'hora d'irrompre en el debat europeu. Una situació que va fer que el primer de prendre la iniciativa després de rebuig francès al tractat constitucional hagi estat el gran campió del model neoliberal i atlantista. Anthoni Blair va aprofitar la seva presidència semestralk per a plantejar el seu programa, clar i net. Després el premier britànic ha tingut altres maldecaps més urgents que li han fet perdre pistonada.

Però en qualsevol cas, el drama és la incapacitat de l'esquerra europea social i política d'articular actors i iniciatives a escala continental. Durant el propi procés constitucional, únicament la Confederació Europea de Sindicats (la CES) i amb Déu i ajut, va ser capaç d'actuar amb veu i clau europea i d'acompanyar la seva veu amb una mobilització continuada. Articular espais de proposta i intervenció europeus, generar una nova proposta unitària de l'esquerra europea per a situar-se de nou en el fòrum polític hauria de ser la principal obsessió de qualsevol dirigent social o polític europeu amb una certa talla. Cal impulsar aquest espai incorporant actors, organitzacions i referents necessàriament plurals, dels que van votar "sí" i dels que van votar "no" al referèndum constitucional. Convertir la Unió Europea en un agent internacional de primer ordre capaç de plantejar un model econòmic i social propi, és una assignatura essencial per afrontar el procés mundialitzador amb esperances de futur.

En aquest sentit seria especialment imperdonable que aquells que vàrem votar "no " a la constitució al·legant la possibilitat de generar un nou pol critic i europeista, ens limitessim a somriure davant l'actual situació d'impasse. I de moment no veig bellugar-se ningú (tret del Blair).





1 comentari:

LALO de PELAEZ ha dit...

Crec que els mandataris europeus han aturat el procès per no haver de reformar la constitució amb un caràcter més esquerrenós. A veure si se'ns oblida (sobretot als francesos) i poder-la aprovar igual que ara (bé amb sinònims per dir que l'han canviat).