30 d’ag. 2006

perles (6)


"Ha habido dos modelos de negación de la vida política en la modernidad: el religioso y el estético. En ambos casos el individuo está seguro de que virtud y felicidad no se pueden lograr ya a través de la participación en los asuntos de la ciudad, sino precisamente retirándose de ella, al monasterio o al cultivo de los sentimientos que de verdad enriquecen a la persona. Un tercer modelo de alejamiento de la modernidad, Robinson en su isla, no puede ser considerado como una protesta ante la vida política sino como un ejercicio literario o económico acerca del individualismo positivo, como reafirmación, por tanto, de que en la isla haríamos aproximadamente lo mismo que la mayoría hace ya en la sociedad existente"

Francisco Fernández Buey
a Ni tribunos. Ideas y materiales para un programa ecosocialista
(obra conjunta amb Jorge Riechman)

29 d’ag. 2006

El sindicalisme de classe davant les "noves figures laborals"

No fa gaire, la revista Nous Horitzons em va demanar un article respecte la relació del sindicalisme general i les "noves figures laborals" (becaris precaris i tal). Passat un temps aquí el penjo , ni que sigui per a deixar constància de que de tant en tant sóc capaç d'escriure més de tres paràgrafs seguits (això sí, per dir les mateixes tonteries).

28 d’ag. 2006

Una cançoneta i mo n'anem (8)


Apa, després de tantes olles sobre les cultures nacionals, toca cançoneta. La d'un cant que no és nacional d'enlloc. A la salut del qualcosí flamenquero.

24 d’ag. 2006

Els examinadors

Astorament, indignació i vergonya. Tres sentiments que fa dies que em provoca el debat sobre el dret a vot dels ciutadans estrangers a les eleccions municipals i pels quals he preferit donar-me uns dies de reflexió abans de fer aquesta entrada.

La proposta d'ICV-IU i PSOE (els cito en aquest ordre perquè són els primers els que han impulsat la proposta i els segons els que s'hi han sumat) per regular els dret dels ciutadans estrangers extracomunitaris a les eleccions municipals respon a una assignatura pendent de la nostra societat. Al respecte només cal dir que la qüestió estava prevista des del primer moment a la Constitució Espanyola (1978) respecte al sufragi actiu que més endavant va incorporar el sufragi passiu com a conseqüència del procès d'integració europea. Que fruit del naixement de la ciutadania europea (Tractat de la Unió Europea), des de 1992 tots els ciutadans europeus residents a Espanya gaudeixen d'aquest dret. Que la proposta d'IU-ICV lluny de ser excessiva, és restrictiva en tant que es basa en una interpretació estricta del text constitucional (vid. articles 13 i 23) pel que fa al criteri de reciprocitat. Al respecte, em limito a remetre'm a la posició de CCOO de Catalunya , amb la que m'identifico plenament.

Però allò que m'ha deixat absolutament bocabadat és la duríssima reacció que ha tingut al respecte el nacionalisme català i la blaníssima defensa(?) de la proposta per part de la socialdemocràcia orgànica catalana realment existent. La qüestió de la immigració fa caure, cada cop més, caretes i en aquest debat n'han caigut unes quantes.

Parteixo de que la base essencial de la democràcia i del sufragi universal és el principi de que tots aquells a qui afecten les decisions puguin participar en les mateixes en plena igualtat. L'única legitimitat requerida per al dret de vot és ser ciutadà (és a dir titular de drets i deures). Qualsevol posició que condicioni aquest dret a altres consideracions com siguin el volum d'impostos que es paguin, el coneixement de llengües, el sexe, o el compartir una suposada "cultura nacional" és simplement antidemocràtica.

Des d'aquest punt de vista, la posició de CiU i ERC de negar el dret a vot o de condicionar-lo a un exàmen de cultura catalana és senzillament autoritària, etnicista, racista i antidemocràtica. És autoritaria perquè es basa en què els drets són una concessió feta des del poder ("no podem anar regalant drets" ha declarat Duran, "la concessió d'aquest dret no és prioritaria" segons declara la ex-consellera Simó) i no una conquesta social basada en la justícia. És etnicista perquè condiciona l'accès a la plena ciutadania a l'assumpció d'una "cultura nacional" (en què consisteix aquesta cultura? qui determina quins elements en formen part?) i considera que existeix una "naturalesa" nacional que no ha de poder ser alterada. És racista perquè cap d'aquests partits ha vist mai cap problema en que un alemany, un suec o un polonés resident a Catalunya puguin tenir dret de vot a les municipals. Totes les pors a la "desnaturalització" han aparegut quan hom es planteja reconèixer aquest mateix dret a ciutadans de països més pobres, en alguns dels quals predominen altres tonalitats de pell i altres religions. És antidemocràtica perquè la democràcia és el poder de tot el "demos" i no només d'una part seleccionada des del poder via oposicions.

Cauen les caretes de la modernitat i queda finalment clar que tant a CiU com ERC existeix un íntim convenciment de que la nació catalana és quelcom que no poden alterar democràticament els ciutadans de Catalunya, perquè els trascendeix. Una essència de la que ells (i només ells) en són els guardians autoerigits.

D'altra banda l'actitud del PSC en aquesta qüestió resulta simplement vergonyosa. Es limiten a mirar a una altra banda, a dir que d'aquest tema no és prioritari parlar-ne perquè no és competència de la Generalitat (!!!) i a demanar en veu baixa a Zapatero que calli i deixi d'emprenyar. Nosaltres tant contents de nosaltres mateixos i resulta que el socialisme espanyol té una postura més democràtica que el català, i que la dreta espanyola manté una postura més democràtica que la catalana (!!!). Ves per on.

Sincerament, les condicions dels països d'origen dels ciutadans estrangers extracomunitaris han de ser duríssimes, només així s'entén que acceptin viure en aquest indret llastimós i indigne en que estem convertint casa nostra.

Finalment llanço una proposta des d'aquesta humil bitàcora als senyors Mas, Duran, Carod i Puigcercós: renuncio ha demanar-los que per a ser candidats hagin de passar un exàmen de cultura ciutadana i democràtica (que pel que veig tindrien problemes per aprovar) a canvi de que ells renunciïn a fer proves de selecció de quins ciutadans són dignes de votar-los (o no).

Una vegada més em quedo només amb ICV-EUA (i van unes quantes aquest estiu).

22 d’ag. 2006

joves i món laboral a Catalunya

Acabem de presentar en roda de premsa l'estudi anual d'ACCIÓ JOVE sobre la situació de la gent jove en el món laboral de Catalunya. És el segon any que en Joan Calderón (aquesta vegada amb la col·laboració de la Janet Sanz) dirigeix aquest informe que ja es pot consultar a la nostra web.

Alguns apunts/reflexions al respecte:

1. enguany la població jove a Catalunya (de 16 a 30 anys) ha fet un salt en les piràmides d'edat. L'explicació més clara és que la immigració que arriba és jove. Tot i així, han millorat les dades d'ocupació i atur, la qual cosa vol dir que el mercat de treball absorveix tot aquest increment de treballadors.

2. Respecte les taxes d'activitat (gent que treballa o està buscant feina) es produeix una situació que ens obliga a reflexionar sobre tres elements: creix la taxa d'activitat en la població jove (hi ha més joves que treballen o busquen feina), es produeix un allargament de la fase d'estudis i mantenim un 30% de joves que no obtenen cap titulació acadèmica postobligatòria. És a dir, que mentre que un gruix de gent jove allarga els estudis i posterga la seva entrada al món del treball per fer-ho en millors condicions, un terç de la població hi accedeix de molt jove i amb titulacions bàsiques o sense titulació. L'esquerda social entre aquest terç de la població assalariada i la resta és una veritable bomba de rellotgeria social i un obstacle de primer nivell per al desenvolupament econòmic. Sens dubte, aquest fet hauria de ser una prioritat màxima de les polítiques públiques.

3. Com que venim d'una devallada sostinguda de l'atur, la davallada d'enguany ha afectat més a aquells que estaven pitjor, i molt especialment les dones joves. Mentre que pel que fa a homes (joves i no joves) les dades són més estables, les dones i molt especialment les dones joves tenen una mjaor fluctuació en funció de la conjuntrua econòmica.

4. Pràcticament tota la reducció d'atur s'ha convertit en ocupació temporal. Continuem a nivell europeu pel que fa a atur juvenil però amb una temporalitat absolutament disparada.

5. La discriminació salarial la patim principalment per ser joves, no tant per ser temporals. Un treballador jove indefinit cobra de mitjana 500 euros anual menys que la mitjana de treballadors temporals. En el cas de les dones joves la discriminació salarial és triple (per temporals, per joves i per dones) amb un salari que frega la meitat de la mitjana.

Hem aprofitat també per fer valoració de les polítiques de joventut d'aquesta legislatura (ja en parlaré un altre dia). Però sobretot crec que és hora que comencem a dir en veu alta que el futur de l'estat del benestar es juga en clau generacional.

17 d’ag. 2006

Una cançoneta i mo n'anem (7)





Les vacances ens inspirem. En la seva entrada número 7 (nombre màgic) aquesta humil bitàcora s'honora en presentar la millor gravació de la història de la bossa, amb tots vostés elis regina i tom jobim

El treball


Com que estic de vacances, tinc poques ganes de fer coses, així que avui ens limitem a recomanar aquesta entrada als camarades Ramon i Fabrizio (per raons diverses) que sé que com jo no veuen arribar el dia de començar a currar. I és que el treball dignifica... o no?

Novetats blogsferiques



Ole, ole i ole. Finalment ha sucumbit a la temptació blogsfèrica algú a qui fa temps que s'esperava. Quedeu-vos amb aquest punt de referència que ja ha estat convenientment linkat.

No us en penedireu, paraula de Les Cosetes

14 d’ag. 2006

La ciutat dels llibres (1)


Si el mito de la ciudad modernista podemos decir que se ha consolidado definitivamente en el imaginario colectivo, aún nos queda seguir "poniendo en valor" y salvar vestigios de la que fue la ciudad obrera, la sombra de la ciudad.

La vida cotidiana en la Barcelona de 1900
Teresa- M Sala Sílex Ediciones, 2005

Quin és l'origen de l'arrós del senyor Perellada? En què consistia la dieta bàsica dels obrers de principis del Segle XX? Quins efectes socials va tenir l'annexió a Barcelona de les vil·les colindants com Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sants o Sarrià? Com va desenvolupar-se i arrelar el modernisme?

La resposta a totes aquestes preguntes la trobem en aquest llibre de la ciutat, en que l'autora ens endinsa en una ciutat que està vivint una de les principals transformacions de la seva història. Una ciutat cosmopolita en la que es produeix una arribada massiva de treballadors rurals, el major desenvolupament urbanístic viscut fins al moment, la irrupció d'un moviment obrer fet a cop d'ateneu i sindicalisme anarquista, de l'excursionisme, d'una burgesia ascendent cada cop més allunyada dels menestrals. La Barcelona de les exposicions universals i de la Setmana Tràgica.

Teresa-M. Sala fa un repàs senzill i amé que incorpora les festes populars i el burdells, els tallers dels artistes i els mercats, les fàbriques i l'interior de les cases. Agraïm a l'autora que no hagi buscat refugi en el simple anecdotari "periodístic", sinó que hagi exercit d'historiadora (que és el que és) i cercat causes i conseqüències.

Una bona eina de revisió de la ciutat. Ens agrada i el recomenem.

11 d’ag. 2006

Txernòbil

Exposició
Hi havia una vegada Txernòbil
Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

fins al 8 d'0ctubre

Una bona amiga m'arrossegà a veure la que ha estat la millor exposició que he tingut ocasió de visitar enguany. Mig segle després de la catàstrofe, el CCCB (qui si no?) ha realitzat aquesta exposició a càrrec de la historiadora francesa Galia Ackerman que analitza la catàstrofe des de tots els diferents punts de vista possibles.

L'exposició comença per on havia de començar: quina ideologia va portar a l'única potència mundial energèticament autònoma a apostar per la font d'energia més perillosa que coneixem? "El comunisme és soviets i electrificació" deia Lenin. La modernitat com a productivisme salvatge. És per això que ens atrevim a recomanar que visitin l'exposició el director de La Vanguàrdia, el Montilla i el Mas, els Fornesa i els Rosell diversos. Especialment recomenem a aquells que des del sindicalisme tornen als vells discursos sobre la necessitat d'apostar per les centrals nuclears; a aquests els hi recomanem que es fixin especialment en els rostres de les diferents víctimes (treballadors de la central, habitants de la zona, encarregats de la neteja posterior) hi veuran només els rostres de treballadors i treballadores, no pas els de la nomenklatura soviètica.

Al CCCB hi trobem reflectits la vida abans de l'accident, la construcció de la central, el moment inicial del desatre, la seva "gestió" posterior, els efectes socials i la situació actual. Tres apunts que em van cridar especialment l'atenció:

1. la gestió de la informació: l'accident va a posar a prova la política de "glasnost" que en aquell moment impulsava Gorbatxov. Durant l'exposició van apareixent els protocols de la comissió que es va fer càrrec d'afrontar la situació i "liquidar" els seus efectes. Allà veiem com la preocupació inicial era la d'amagar la informació i la segona, la de recuperar la capacitat productiva. Molt enrera entre les prioritats quedava l'atenció a les víctimes. Un gran encert és la projecció dels telenotícies de TV3 que es van fer ressó del desastre a la llum de la informació de la que disposem avui. Tot un manifest sobre le slimitacions de la informació noticiada.

2. la frivolitat i irresponsabilitat no només dels governants soviètics sinó de l'star sistem nuclear d'occident, minimitzant l'accident i assegurant a la població "que no n'hi havia per tant".

3. l'humor. Diferents pintades escampades durant l'exposició es fan ressó dels acudits que circulaven en aquell moment entre els treballadors encarregats de "liquidar" els efectes del desastre i la població. "Pots menjar qualsevol producte de Txernòbil, això sí has de guardar la teva merda en una capsa de plom". L'humor és sempre present entre les víctimes, com a primera forma de rebelió.

Uns continguts ben plantejats amb un format excel·lent, uns muntatges excepcionals que ens transporten a les diferents fases en que s'analitza el desatre.
Un 10 a aquest treball que recomenem vivament en un moment polític en que s'alcen noves veus que reclamen el retorn a l'aposta nuclear i el productivisme com a modernitat.



capitalisme editorial

Una de les males notícies de l'estiu (força tapada per l'agressió Israelí al Líban i l'afer d'El Prat): l'absorció del Grup 62 per part de Planeta. El grup editorial senyera de l'edició en català cau en mans del gengat Planeta (això sí, amb la perticipació d'Enciclopèdia per allò de guardar les formes). Els processos de concentració de les empreses editorials i la desparició (per absorció) de grups petits i intermitjos no han tingut tanta atenció per part dels observadors de la globalització com els grans grups mediàtics, financers o energètics.
No obstant, hi ha qui s'hi ha dedicat. Aquí deixem tres exemples:


felicitats al diputat Herrera

Quan les coses es fan bé cal dir-ho. I el diputat Joan Herrera va destacar l'altre dia al Congrés a les compareixences del Ministre d'Interior i la Ministra de Foment.



La seva, va ser l'única intervenció (a banda de la de Rubalcaba) pròpia d'un polític que tracta de trascendir de la teatralitat oportunista i analitzar amb rigor les situació i l'acció de govern. Va desmarcar-se del fil dominant que posava l'èmfasi en el desallotjament de la pista i les competències per entrar en els errors que van portar a la situació, les alternatives que tenia el govern per haver evitat el problema, i la millor solució un cop la situació havia esclatat.

No hem estat capaços encara de trobar les actes de la sessió, però esperem fer-ho i poder-les penjar.

7 d’ag. 2006

Elogi de l'urbs (vacances)

Vacances! Com era la vida sense aquest punt d'anclatge anual que són les vacances? En fi, que avui és el meu primer dia de vacances, i entre d'altres coses faré vacances de bloc. Tres setmanetes desconectat. Visca, hurra i bravo.

Per aquestes tres setmanes de vacances (curiositat freaki, sabies que vacances i vaga tenen la mateixa arrel terminològica?) he cercat un destí inhòspit i novedós: la meva ciutat d'exili, la pèrfida Barcelona. Pretenc enfonsar-me en aquesta espai en que fa sis anys que visc i cercar els referents de la meva tornada. El viatge de re-descobriment de la ciutat està vinculat a un projecte que agafo amb ganes (com tots) i que si finalment duc a terme (com gairabé cap) espero poder presentar als amables lectors d'aquesta bitàcora a la meva tornada. En tot cas, m'han acabat de decidir els tours dels dos "presidenciables" per la "catalunya catalana", on han anat a amarar-se de "país".

Crido a tothom a endinsar-se en la ciutat, fugint dels museus, de les aglomeracions de guiris amb barrets mexicans, dels edificis institucionals, del bisturí olímpic o forumil... muntanya amunt, a la bora dels rius que marquen la seva efígie, cercant les seves urpes al nord i al sud... crido a tothom a cercar les places on juga la quitxalla i xerra la vellesa, els bars i "casas de comida" on espetega la fritanga, els carrers sense arbres, els video-clubs cutres, els supermercats de supervivència,h l'espai on vivim i som nosaltres i els nostres.

Crido a tothom a copular amb la ciutat, l'amant eterna sempre denostada pels guardians de la moral. Abandonem lectures d'estiu, platges i parcs naturals... anem a la ciutat.

La ciutat que pud a clavegueram i ciutadania lliure, la ciutat que detesten aquells que voldrien un país arcàdic, les essències del qual han d'anar a cercar lluny de la ciutat i del mar, on com menys gent hi hagi millor. La ciutat no està feta per versos de Mossén Cinto, ni per les visions de l'etern Molt Honorable. La ciutat està feta pels artistes maleits, mestissos, sospitosos: Marsé, Montalbán, Serrat, Gato Pérez, Pere IV, Rubianes... La ciutat es resisteix a ser quadriculada pels unificadors de costums i virtuts, pels seus carrerons la gent s'escapa i es vesteix com bonament li plau. La ciutat és sempre sospitosa i per això cal vigilar-la, amb castells des d'on bombardejar-la o amb lleis electorals que impedeixin que el vot del ciutadà pervers sigui el mateix que el de l'honrat pagès. La ciutat sempre ha estat condemnada: Babel, Sodoma i Gomorra, l'Atlàntida... bombardejada, cremada, investigada... i sempre reneix. Tornem-hi doncs, viatgem al cor de la subversió i retorenem-ne bruts i impurs, com impurs i bruts varem eixir del ventre matern. Potser tornarem havent retrovat els quatre punts cardinals del sentit de l'esquerra social i política, el sentit de ser ciutadans.

4 d’ag. 2006

Una cançoneta i mo n'anem (6)



En ti estás todo, mar, y sin embargo,
¡qué sin ti estás, qué solo,
qué lejos, siempre, de ti mismo!
Juan Ramón Jiménez


Apunt de començar les vacances deixò aquí la millor cançó de l'estiu que mai s'hagi escrit. Aquesta vegada dedicada a tots aquells que lluny del mar, l'anhelen.

3 d’ag. 2006

Bocamolls (local-global) (1)


"Es va pensar en mobilitzar altres cossos d’emergència? O fins i tot, per què no? com s’ha fet altres vegades en situacions excepcionals, altres països occidentals i democràtics es fa, sol·licitar, si calia, també per desallotjar, a vegades, els cossos o forces de l’exèrcit? "

Felip Puig
Portamveu de CiU al Parlament de Catalunya

Durant la sessió de la Diputació Permanent del Parlament de Catalunya amb motiu de la crisi de l'aeroport d'El Prat, i just després de criticar el Govern en matèria d'ordre públic en termes força durs:

És evident que quan un s’ha dedicat durant anys i anys a relativitzar moltes coses i a introduir el pensament feble a la societat, i a defensar els okupes, i els papers per a tothom, i que la droga no mata, i que... i la insurrecció cívica, és evident que a l’hora d’intentar resoldre els conflictes cívics es té una feblesa intrínseca.

i de considerar als treballadors que van ocupar la pista com un grup de treballadors exaltats i segurament molts energúmens que s’hi van anar afegint acaba criticant que no intervingués... l'exèrcit!

I és que pel que es veu, la dreta és la dreta, fins i tot la de les nacions sense estat... I és que, espanyol o català, l'exèrcit ens posa tant.

I com que no va ser l'únic en dir barbaritats aquí deixem l'enllaç amb totes les intervencions íntegres de la sessió. Els amants de Tip i Col no trobaran millor lectura d'estiu.

2 d’ag. 2006

Fuera de juego


Transcric l'article de la contraportada del darrer número de Por Experienciala revista de l'Institut Sindical de Treball, Ambient i Salut de CCOO (ISTAS)


Cualquier escolar es capaz de resolver este sencillo problema de cálculo: ¿cuántos años se tardarían en conseguir 1,5 millones de euros con un salario de 3,76 euros al día? Solución: 1.093 años (trabajando todos los días incluidos sábados y domingos sin faltar uno sólo, claro).
¿Una barbaridad? Pues verán: Adidas paga 1,5 millones de euros al jugador francés Zinedine Zidane por promocionar sus prendas deportivas, mientras los trabajadores de Panarub (Indonesia) que las producen tan sólo cobran 47 centavos de euro a la hora, exactamente 3,76 euros al día.

En lo que se refiere a la salud laboral, los trabajadores de Panarub se ven obligados a inhalar el humo de la goma derretida durante todo el turno de trabajo y muchas de ellos tienen quemaduras en las manos por operar con máquinas de cola caliente. Según declaraciones de los trabajadores 'los supervisores solían emplear la violencia contra nosotros, por ejemplo tirándonos un cenicero a la cara'. También denuncian que 'las mujeres solían estar de pie todo el día para hacer sus trabajos y muchas abortaban en la fábrica'.
La lucha de los trabajadores, con el apoyo de organizaciones internacionales pro derechos humanos, está consiguiendo que esta situación cambie poco a poco. En 2004 se logró el reconocimiento de una serie de derechos sindicales lo que ha permitido al sindicato Perubas ejercer una acción reivindicativa más eficaz. No obstante, a finales de 2005, la mayor parte de los líderes de este sindicato han sido despedidos por su participación en una huelga.

En estos tiempos de anestesia neuronal mundial y de encendido patrioterismo balompédico a cuenta de las evoluciones sobre el césped de unas oncenas de supermillonarios, nos ha parecido de justicia hacernos eco del informe que Oxfam Internacional ha hecho público sobre la cruda realidad que se vive en la trastienda del llamado deporte rey. El documento se titula '¡Fuera de juego! Derechos laborales y producción de ropa deportiva en Asia'.

Si en algún momento prefieren apagar la tele leerse el informe, encontraran un resumen en castellano de tan sólo 42 páginas y texto más que asequible en http://www.intermonoxfam.org/

Pueden leerlo incluso en un descanso. O tras la resaca. Una medida preventiva muy recomendable frente al riesgo de asimilación encefalográfica con la pantalla plana (Maruja Torres dixit).

1 d’ag. 2006

6 reflexions entorn el conflicte de l'aeroport

1. l'ocupació de la pista de l'Aeroport d'El Prat, suposa un abús i un error per part dels treballadors implicats. L'anàlisi de com hem arribat a aquesta situació requerirà un reflexió autocrítica per part dels propis protagonistes, de l'empresa, d'AENA, de les administracions i dels sindicats. Dos apunts: la desconfiança i el referent de que pilots o controladors sempre s'acabin sortint amb la seva tot i la mala imatge social, han estat dos factor claus per entendre els "per què". Respecte el moment, recordar que qui ha decidit prendre decissions complexes just abans de vacances no han estat els treballadors, sinó AENA. Una curiositat, mai no he vist cap responsable polític indignar-se perquè hi hagi gent que es quedi a terra per culpa de la política de over-booking de les companyies. me lo explican?

2. el sindicalisme de classe ha de donar resposta a les necessitats i reivindicacions del treballadors afectats per un determinat problema, però tenint en compte el conjunt dels treballadors. I aquests dies, els aeroports són plens de treballadors que volen gaudir del seu dret a les vacances i que han fet un important esforç econòmic que en molts casos s'ha vist frustrat.

3. entre les reflexions i autocrítiques que cal fer, aniria bé que les empreses i administracions que juguen als aprenents de bruixot fomentant el sindicalisme corporatiu i el fraccionament dels treballadors tinguessin en compte el punt anterior.

4. de totes les claus d'anàlisi possibles (en termes de relacions laborals, de serveis públics, de model d'aeroport, de drets dels usuaris, etc...) s'ha imposat dos idees força: el traspàs de l'aeroport i la necessitat de regular el dret de vaga per evitar els abusos. Qui va dir que el pujolisme ha mort?

5. respecte la qüestió del traspàs: vagi per endavant que crec que seria positiu. Ara bé, que després de 30 anys d'autonomia continuem amb la cantarella de que el traspàs de les competències X a la Generalitat acabarà amb tots els problemes sembla un insult a la intel·ligència. Estic d'acord amb el traspàs perquè crec en les polítiques de proximitat, no perquè pensi que aquí som més llestos. I sincerament: algú creu realment que un cop fet el traspàs de competències serà impossible que es torni a produir un problema com aquest? Decepció: en aquest joc i missatge han entrat tots el partits sense que es pugui diferenciar els d'esquerres i els de dretes.

6. respecte la qüestió del dret de vaga: ahir vaig veure un greu exercici de cinisme al Telenotícies nit de TV3. Per parlar del dret de vaga el presentador ens deia que "molts" advocats laboralistes creien que se n'havia de fer una regulació (s'entén que restrictiva). A continuació uns declaracions de dos advocats, un de Garrigues i l'altre de Cuatrecases. El triple missatge és clar: a) es tracta d'una qüestió tècnica i no político-social (per això parlen advocats i no sindicats, patronals o polítics), b) la postura tècnicament correcta és la dels despatxos que acostumen a defensar uns interessos determinats (per què ningú va entrevistar un advocat del gabinet de CCOO que alguna cosa saben del tema?) i c) els problemes en el dret de vaga es produeixen sempre per abusos dels vaguistes.

No he vist mai ni un sol reportatge de la violència més dura i generalitzada que es produeix en una vaga: la d'aquells empresris que amenacen de manera explícita o implícita els seus treballadors amb represalies si exerceixen el seu dret constitucional a la vaga (no renovació del contracte, no promoció a l'empresa, o simplement "que t'agafin mania").

I l'esquerra política? de vacances mentals.

blog-parasitisme (6)

Al bloc de l'inefable Paqui Santonja he trobat aquesta entrada amb dades sobre el Líban que em semblen molt adients a l'hora de tenir elements de valoració del que està passant.

A banda d'escriure allà els comentaris, recomano al visitant que aprofiti per fer una ullada general al bloc. Val la pena