12 de set. 2006

cicle 11 de setembre: Orgull xarnego


El meu mestre d'història a l'EGB solia utilitzar com a fil conductor de les seves classes el que ell anomenava "còctel català". La idea és que Catalunya, com totes les societats, és un còctel que es va fent al llarg de la història a base de diferents aportacions: sobre una base íbera, tireu uns rajolinets de fenicis i grecs, una dosi generosa de cultura romana, un pél de gots, dos o tres ditets d'àrabs... Des d'aquesta visió dinàmica de la cosa catalana, expressions com la "desnaturalització de Catalunya" o "català de tota la vida" es mostren tan famolenques com són, i d'altres com "cultura catalana" s'observen des d'un sà escepticisme.

Personalment em sé component d'una de les dosis generoses que conformen l'estat actual del còctel: la de les migracions dels 50 i 70, els xarnegos. El saber-me xarnego no té massa conseqüències materials ni simbòliques. No m'influeix massa o gens ni les relacions personals, ni les opcions polítiques, ni la relació amb la llengua, ni els gustos musicals. I sobretot no incideix en les meves opcions ideològiques ni polítiques. I sembla que això ens passa a la majoria, ja que de xarnegos en trobem a tot arreu. De fet qualsevol intent de establir algun tipus de "comunitat xarnega", i n'hi ha hagut uns quants auspiciats tant des de la dreta nacionalista com des de la socialdemocràcia lerrouxista, amb "representants" de la mateixa ha acabat derivant en caspa menyspreuada pels mateixos membres de la suposada "comunitat". Cosa bén sana per la salut ciutadana de la nostra societat. Una certa hegemonia ideològico-cultural del comunisme polític i social en la lluita antifranquista i els inicis de l'actual etapa democràtica hi han tingut bastant a veure.

Per mi ser xarnego implica bàsicament tres coses: una mirada especial a la Estació de França (on van arribar els meus avis materns als anys cincuanta amb un nen petit i el meu pare als inicis dels setanta), una relació emocional amb Granada (on enfonso part de les meves arrels), i una certa facilitat d'empatia cap aquelles persones que arriben de bell nou a Catalunya a la cerca d'un futur millor. Tot plegat, relligat amb l'orgull de saber-me producte i part d'un procès històric que va aportar al meu país una gran quantitat de sàbia nova expressada en el treball, les lluites socials, la producció cultural, les maneres de viure, etc. Estic ben convençut que aquest país és un lloc millor del que seria gràcies a l'arribada dels meus ascendents recents i de molts d'altres. Aquí comença i acaba el meu orgull xarnego, i no és poca cosa.

Precisament als meus ascendents els hi dec, entre d'altres tantes coses, el haver-se negat a conformar cap mena de guetto i el saber que a les persones se les valora pel que són i no per on vénen. Gent sàbia els meus ascendents (llàstima que això no s'heredi). I és per això hi ha una cosa que no accepto de cap de les maneres: que el fet de ser xarnego suposi un valor positiu o negatiu en termes ciutadans o socials. En aquest sentit em sento molest amb el candidat socialista a la Presidència de la Generalitat. El PSC va anunciar la candidatura de Montilla advertint d'entrada que no acceptarien que ningú utilitzés la seva condició de nascut a Còrdova com un element de crítica. Totalment d'acord. Però llavors jo reclamo, en tant que ciutadà i no pas en tant que xarnego, que el propi PSC no ho utilitzi com un actiu. I a més ho dic convençut de que això no és només el més correcte, sinó el més intel·ligent. I és que els senyors del PSC ja haurien de saber que els xarnegos no som tontos i no ens agrada que ens tractin com a res més que com a ciutadans.

PS Deixo enllaç a l'entrada que realment toca fer per l'11 de setembre (en la meva modèsta opinió).

9 comentaris:

Ramon Armengol ha dit...

Andres wapeton, no sabia que la teva familia venia de Granà. Ja tenim una cosa mes en comu.

Fabrizio del Dongo ha dit...

Totalment d' acord, Andrés. Només vull afegir que per evitar la getització que amb l' anterior immigració no es va produir del tot (perque reconeguem que es van crear barris i ciutats dormitori ad hoc per aquestes persones nouvingudes) s' ha de treballar molt. De vegades, per les persones immigrades resulta més fàcil agrupar-se a territoris on la proporció de persones provinents del seu país és més gran. A més, el factor econòmic és fonamental: si una persona arriba aquí sense diners és obvi que aniran a parar als barris on sigui més barat l' habitatge. Una vegade més, immigració i la dimensió econòmica i de clase van lligats.

-----[HARRISON]----- ha dit...

Partint de la base que no crec en el concepte xarnego ni en el de català de tota la vida,sinó en què cadascú és d'on es vol sentir-se identificat (ja sigui Catalunya, Espanya, Europa,etc...);comparteixo absolutament la crítica al PSC per voler utilitzar aquesta "característica" de Montilla amb fins electorals, de la mateixa manera que em rebenta veure com CiU o ERC encara es volen vendre com els catalans de pura sang al mes pur estil Arzalluz...en fi...esperem que els catalans no es deixin endur per aquestes discussions sectàries...

salut i revolució.

Jóvenes FCT ha dit...

es como lo nuestro.. Vete tu a encontrar a un madrileño que sea de aquí de pura cepa. Qué no, que no, que son conceptos inútiles...charnego o no, mientras no sea uno un subnormal vestido de progre la cosa va bien.
Besotes

Jóvenes FCT ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
LALO de PELAEZ ha dit...

Txarnego:
El primer día que m'ho van dir no sabia que significava.
El segon día que m'ho van dir vaig veure que era una forma de marginarme per part d'uns suposats catalans amb pedrigrí (que si tenen pedrigrí que coman wiskas).
El tercer día que algú ho va dir va ser en Buenafuente, orgull txarnego, va ser el seu comentari.
El quart va ser quan hem vaig donar compte que si vols accedir a segons quin lloc de domini públic, no surts del mateix lloc a la parrilla de sortida.
I després hem vaig sentir orgullós de ser-ho.

Susi ha dit...

Pues me permitan que discrepe. Yo soy catalana sin adjetivo. Catalana sin adjetivo de abuela andaluza y abuelo maño. Como sería madrileña sin adjetivo. Como el catalanísimo Mohamed sin adjetivo. Como Montilla sin adjetivo. Como Pujol sin adjetivo, si hace falta. Como Lalo, que le mola adjetivarse, pero también dice que está buenísimo y no es verdad (bueno, aunque tenga su morbo, con permiso de su señora)

Porque si vamos admitiendo implícita o directamente que hay catalanes con un adjetivo u otro, acabaremos haciendo bueno el adjetivo "catalán con examen". Que ya sé que no queréis decir eso, pero abrir la caja de los adjetivos es una forma de abrir compartimentos en cosas que no hace puñetera falta. Pienso. Que ser charnega ono, como dice Andrés, tampoco nos va a cambiar la existencia (hasta que se le ocurra a algún lumbreras de CiU)

andres querol ha dit...

Creo que la cuestión que plantea Susi tiene su enjundia. Creo que la cosa recae en que estamos hablando en planos diferentes de la persona (que es lo que quería expresar en el post original).

En el plano ciudadano la cosa está clara para Susi y para mí: no hay adjetivos que valgan.

En el plano emocional, me parece legítimo que alguien que vive en el mismo barrio o pueblo de sus padres y abuelos tenga una determinada relació emocional (o no) con ese barrio o pueblo. Lo cual no tiene efectos de ningún tipo en su ciudadanía, aunque si en su identidad individual. Pues eso mismo para los hijos de quienes llegaron (frecuentemente con una mano delante y otra detrás) a trabajar y esforzarse por un futuro mejor para ellos y sus hijos (nosotros).

Pepperoni ha dit...

Victimisme xarneguil... fotent en els sac etniscista els d'erc i els de ciu, també hi podrieu posar algun regidor d'icv... Fotem-la més grossa???
però no veieu que els unics xarnegos que no "parteixen en igualtat de condicions" són els de classe treballadora??????
Que el De la Rosa no és un xarnego?
La burgesia és la burgesia, i a Catalunya sol parlar en castellà, però sense accent andalús, ni manyo ni murcià.
Som un sol poble! ia mb diferents classes socials...