4 d’oct. 2006

Antoni Gutierrez: eurocomunisme, europeisme i ecologisme

Massa enfeinat/accelerat per escriure una entrada adient, no puc deixar passar un post sobre el Guti. Em limito a penjar el seu article al darrer número de Treball.

2 comentaris:

Toni Salado ha dit...

Andrés, potser ara que en Guti està a punt de deixar-nos, no és el millor moment per valorar la seva figura, i menys, aquest últim article on surt la seva cara més personalista i sectària, i a les seves paraules em remeto:



"el NO d’ICV en el referèndum sobre la Constitució Europea, que entenc com un accident conjuntural pendent d’una reorientació".



Vaja, resulta que no vam ser només els rojeras d'EUiA i els nens i nenes alocats de la JEV, sino que tota la Coalició ICV-EUiA estem equivocats i ens hem de reorientar...No està malament el terme per algú que brama tant de l'estalinisme...Bé, per no parlar de França, que sembla ser un pais a reorientar per complet...


Encara que no coincideixo amb el que diu l'article i amb molts dels seus posicionaments, reconec la figura del Guti com un lluitador per la llibertat i una figura clau del PSUC. Es un dels meus, per dir-ho més planer, encara que hi discrepi a fons en algunes questions.


Recomano llegir l'article d'ahir dia 4 a "el Pais" de Miquel Caminal, que parla sobre el PSUC. Ve a dir el que jo he expresat sobre Guti i el PSUC, i el que deiem l'altre dia sobre respectar identitats i pluralitats sense sectarismes ni hegemonismes...Us deixo algun paràgraf del caminal per si us fa mandra buscar l'article.

Toni Salado.

PS: Andrés, prometo no ser tant corcó altres vegades... :-)




"No pueden explicarse, por ejemplo, las crisis tan autodestructivas de 1949 y de 1981 sin referirse a Santiago Carrillo, y no precisamente para bien. Comorera y el Guti lo padecieron desde la máxima responsabilidad como secretarios generales. El PSUC no dejó de ser una anomalía en la historia del PCE. Por supuesto, éste no es un problema exclusivo del PSUC, sino de todo partido nacional catalán que mantiene una relación orgánica con la homónima izquierda estatal".


"Explotó la crisis y la heterogeneidad del PSUC saltó por los aires. No se supo, o no se quiso convivir en la pluralidad de opciones, que se enfrentaron sectariamente"



"La historia del PSUC tiene claroscuros, como las biografías de sus dirigentes. Épocas pluralistas y constructivas, también épocas dogmáticas y autodestructivas. No se salvan de estas luces y sombras sus más destacados dirigentes: Joan Comorera, Gregorio López Raimundo y Antoni Gutiérrez Díaz. Pero hay algo previo y esencial: el reconocimiento a ellos y a toda la militancia del PSUC, que se comprometieron en la acción política por la libertad, la democracia y el socialismo cuando comportaba la posibilidad de años de cárcel, la tortura y la condena a pena de muerte"

andres querol ha dit...

Tens raó, no és moment per valoracions objectives. Però penso que valia la pena dedicar un comentari al Guti en aquests moments.

Com acostumen a dir els editors de revistes, a Les Cosetes no tenim perquè compartir la opinió que publiquem d'altres persones.

D'altra banda espero que sempre que vulguis passar-te per aquí i deixar petjada siguis tant crític com fins ara. Ens agrada la gent sense péls a la llengua tant si compartim la seva opinió com si no.

salut