3 de gen. 2007

De qui és el carrer? (I): Pla de l’escrit

La lluita de classes és lluita pel domini de l’espai públic, del carrer. El carrer no és “l’espai de convivència dels diferents usos de la ciutat” que acostuma a anunciar la propaganda esquifida dels ajuntaments tripartits i profilàctics, sinó l’espai que es disputa en les confrontacions socials. En això la dreta juga més clar (tot i que no més net): “desocupem Barcelona d’okupes” repeteix insistentment l’Alberto Fernández, un eslògan ben trobat que els assessors de Trias van deixar escapar.

Des de que Edward P. Thompson ens va mostrar una altra manera d’entendre el conflicte de classes com a motor de la història, superant el mecanicisme dels marxistes hardcore, hem après a mirar el carrer d’una altra manera. El ministre de la dictadura Fraga Iribarne ho tenia ben clar: “¡La calle es mía!” bramava. Després hem sabut que no del tot ni a tot arreu. L’historiador Andreu Mayayo ens explicava en la 3a Escola de Joves Sindicalistes Ángel Rozas i en el seu llibre La ruptura catalana que la democràcia a Catalunya es va haver de guanyar a les festes majors per poder-la guanyar després a les urnes. En breu penjarem l’entrada corresponent al llibre de Chris Ealham La lucha por Barcelona on ens mostra com l’apropiació dels barris per part dels obrers és la clau per al desenvolupament del moviment obrer modern a Catalunya, hegemonitzat per uns anarquistes molt més hàbils que els socialistes a l’hora d’arrelar-s’hi.

Els anys 20 i 30, la darrera dècada de dictadura nacionalcatolicista, els inicis de la construcció democràtica... però qui disputa avui el carrer i com ho fa? I sobretot qui ha renunciat a fer-ho? A les portes d’unes eleccions municipals val la pena reflexionar-hi, i per començar potser podem recopilar algun dels articles anteriors relacionats. N’anirem parlant.

2 comentaris:

Bernat ha dit...

Encertadíssim!

Anselmo Lorenzo ha dit...

Compañero Andrés, los anarquistas no fueron más hábiles, como indicas. Ello significaría la búsqueda de una estrategia maquiavélica para dominar las masas. Todo fue mucho más natural. La clase obrera catalana ya había consolidado un patrimonio de experiencias propias que le permitieron constituir, desde su mismo seno, la experiencia del anarcosindicalismo. Incluso contra los anarquistas individualistas. Esa naturalidad solo puede explicarse por dos factores. El federalismo republicano y el sindicalismo revolucionario francés. Ambos fueron reciclados, a partir de las propias luchas del movimiento obrero catalán, y sin dejar de referenciarse en el gran movimiento de la primera internacional, florecieron en los sindicatos únicos de los años 20.
Por lo demás de acuerdo, la calle y la configuración de nuestras ciudades, es y ha sido siempre, el resultado de la lucha de clases. Un saludo libertario. Anselmo Lorenzo.