10 de des. 2006

La "urbanització de la injustícia"

Faig una incursió ràpida per a deixar com a petjada un paràgraf del llibre d'aquest pont, del que espero fer-ne una ressenya quan l'acabi. De moment aquí va un trosset per anar fent boca.

La cases barates proporcionan un ejemplo interesante de cómo la "reforma" de la vivienda puede ser concebida con fines claramente represivos. El interés por la seguridad condicionó el diseño tan altamente estructurado de estos proyectos. La barates estaban organizadas en hileras de casas rodeadas por trapias en las que los habitantes fácilmente podían ser aislados y vigilados. Una panorámica aérea nos muestra una estructura similar a la de un cuartel militar o campo de prisioneros. Separadas de Barcelona por un "cordón sanitario" de tierras de cultivo, las casas barates, según la terminología de Foucault, representaban una nueva fase en el orden disciplinario; como el proyecto Hausmann de París, el objetivo era el cierre espacial y el control social preventivo. Se desterraba a un sector de las "clases peligrosas" del centro de la ciudad, reubicándolo y excluyéndolo socioespacialmente a una zona muy restringida de los arrabales de la ciudad, donde dejaría de representar una amenaza seria para el orden urbano y podría ser neutralizado con mayor facilidad por las fuerzas represivas. En un grupo de casas barates se construyó una comisaría dentro de la misma colonia de viviendas, y se levantó otro grupo al lado del cuartel de Sant Andreu.

El proyecto de las casas barates muestra cómo el espacio urbano se desarrolla a imagen y semejanza de una determinada estratificación social. La subordinación del crecimiento urbano de Barcelona a los intereses privados acarreó la "urbanización de la injusticia", a medida que las desigualdades y las divisiones de clase características del capitalismo moderno quedaron inscritas en el espacio construido. En otras palabras, a pesar de la retórica altisonante de las élites urbanas y su énfasis en el progreso y la igualdad cívica, no se organizó Barcelona en beneficio de todos sus habitantes.

Chris Ealham. La lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto 1898-1937

I sense voler forçar les comparacions de manera anacrònica i falsejadora, ara jo pregunto: en quins barris s'acaba construint l'habitatge protegit i en quins barris no?

15 comentaris:

Ptxif ( Tercio sindical) ha dit...

Lo que decimos, los intelectuales no os enterais de nada, el gran libro del fin de semana es evidentemente " Pinocho" y tu bla bla bla con la vivienda y la lucha de clases, y mientras el que te dije muerto. Felicidades a los chilenos /as por la parte que les toca.

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

La modificació de la trama urbana amb finalitats repressores ja és antiga, certament. El C/Princesa i la seva continuació (Ferran) són línies rectes obertes a la ciutat romana. A banda de la millora de la comunicació que va suposar el motiu principal no va ser aquest, sino que, a l'estil Hausmann de París, esdeenia una entrada clara i neta per a les tropes, en cas d'esclat social.
D'aquesta manera, les tropes borbòniques que estaven a la Ciutadella tenien major control dels accessos al nucli antic.
El Portal de l'Angel i l'Avinguda de les Drassanes són els altres casos.
Y Andrés, que sea la última vez que no coincides con el faro de la clase obrera!

Anònim ha dit...

La modificació de la trama urbana amb finalitats repressores ja és antiga, certament. El C/Princesa i la seva continuació (Ferran) són línies rectes obertes a la ciutat romana. A banda de la millora de la comunicació que va suposar el motiu principal no va ser aquest, sino que, a l'estil Hausmann de París, esdeenia una entrada clara i neta per a les tropes, en cas d'esclat social.
D'aquesta manera, les tropes borbòniques que estaven a la Ciutadella tenien major control dels accessos al nucli antic.
El Portal de l'Angel i l'Avinguda de les Drassanes són els altres casos.
Y Andrés, que sea la última vez que no coincides con el faro de la clase obrera!

Anònim ha dit...

Y los colectivos conflictivos que permanecían en los cascos antiguos también eran controlados urbanísticamente.
En Barcelona, la C/Princesa y su continuación (Ferrán) eran la vía de entrada (de tropas o balas de cañón) del acuartelamiento de la Ciutadella.
La Avenida de las Drassanes o el Portal del Angel cumplían la misma función.

Y Andrés, que sea la última vez que no coincides con el Faro y Luz del Movimiento Obrero!
Quítate esas gafas y deja de leer, que pareces demasiado listo.

Fabrizio del Dongo ha dit...

Totalment d' acord, Andrés. Sempre es posa com a excusa a l' hora de construir habitatge protegit que s' han d' aplicar criteris d' eficiència i que, en aquest sentit, és més lògic construir en aquells indrets on el sòl sigui més barat que no pas comprar sòl en aquells barris on el preu del sòl es multiplica. Aquest argument, certament interesant, penso que es contradiu amb un altre que és aquell que diu que els habitatges de protecció no han de representar un estigma per aquelles persones que hi viuen i precisament han de cumplir una funció d'integració social i no d' exclusió social.
Jo, que conec l' exemple concret de les cases barates del Bon Pastor, et puc garantir que les persones que hi viuen presenten una càrrega negativa per part de la resta de persones que hi viuen a la ciutat. I és que, ja se sap, la gent que hi viu allà són gitanos que trafiquen o, en el milor dels casos, charnegos obrers. A banda d' això, aquestes cases barates presenten uns problemes tan greus de salubritat (humitats de capil.laritat impresionants) que el govern municipal (vía Patronat Municipal de l' Habitatge) ha enllestit la primera fase i continua la construcció de més HPO per tal d' acomodar als actuals habitants d' aquests habitatges insalubres.

En definitiva, que estic amb la tesi que assenyala Andrés.

Pleitaguensam ha dit...

D'això hem passat a una nova estratègia més subtil, de gentrificació (el Raval n'és l'exemple palmari).

Fots uns edificis guapos, barreges rics i pobres, agreges les dades... i ale-hop! Ja tens un barri més ric.

El drama de tot plegat és aquesta mania de resoldre els problemes socials (només) a cop de reforma urbanística.

La Llei de Barris, per desgràcia, aprofundeix en aquesta tendència.

De totes maneres, anem fent-li cas a Foucault i al final no sabrem on tenim el cul i on l'hipotàlam.(Per posar un exemple fàcil)

Fabrizio del Dongo ha dit...

No estic d' acord am tú,pleitaguensam. Penso que una cosa és l' estratificació de la ciutat, dividient-la en funció de les diferentes classes socials i altra de ben diferent és buscar un model de ciutat compacta, en la qual no hi hagi un únic centre, on als diferents barris convisquin persones de procedència diversa, de rendes també desiguals. en aquest sentit, el cas del Raval, sense ser paradigmàtic sí que apunta alguns elements de millora urbanística ja que el barri s' ha oxigenat tot i guanyant en salubritat, els elements d' inseguretat han disminuït objectivament, la percepció d' inseguretat (que no és el mateix que la inseguretat real) també i, potser el que és més important, s' ha produït l' arribada de sectors diferents als que hi havien abans (joves modernillos) que ha facilitat que ara ja no és un estigma dir que vius al Raval. No podíem dir el mateix fa 15 o 20 anys, no?

Pleitaguensam ha dit...

1. El Raval és un exemple de manual de gentrificació d'un barri
2. Fixa't en el "només" entre parèntesi
3. Que el Raval mola més és evident, però això no vol dir que tot s'hagi resolt i encara menys que fos la única manera (i encara menys la millor). De fet, tota Barcelona mola més, per no parlar de Terrassa, Sabadell, L'Hospitalet, i qualsevol municipi i barri de Catalunya.
4. Això de l'estratificació de la ciutat, el que tu diguis, però ja he dit el que penso de Foucault
5. Insisteixo per si de cas, que la Llei de Barris cau en l'error de confiar el gruix del canvi a l'urbanisme i l'arquitectura. En fin, que estem construint un estat del benestar de totxo i ciment armat.

Fabrizio del Dongo ha dit...

Estic d' acord amb tú, pleitaguensam, en que els problemes que pateixen, no els barris si no els habitants dels barris, no es resolen únicament a cop d' urbanisme. En qualsevol cas, sí que confio en l' urbanisme com un dels instruments fonamentals a l' hora de disminuir les desigualtats socials. Arabé hem de complementar les accions urbanístiques amb polítiques socials, ecònomiques, laborals, etc. En això estem d' acord.

En lo que no puc estar d' acord és en menystenir la importància que té i pot tenir l' anomenada Llei de barris. En el cas que jo més conec, el cas de Trinitat Vella que tot just ara comença a desenvolupar-se, estic convençut que el pressupost que facilitarà la llei permetrà una millora sustancial de les condicions de vida dels seus habitants.

Respecte a Foucalt, que vols que et digui, jo als postmoderns els hi tinc molta mània. Des d' una posició que podria semblar com molt d' esquerres i molt radical únicament serveixen per desactivar el pensament emancipador. Es dediquen a criticar les polítiques d' esquerra que s' ha demostrat sobradament que funcionen i, a més, tampoc proposen res més que el dubte permanent i el mirar per sobre de l' espatlla a la resta de gent.

Fabrizio del Dongo ha dit...

Ah, se m' oblidava, i quan i tu dius que el Raval és un exemple de gentrificació, doncs sí, és veritat, però jo ho valoro com un esforç de barreja de clases socials. Em sembla més saludable això que no pas l' estratificació de territoris en funció de les classes socials.

Anònim ha dit...

Be, be, per fi una conversa geogràfica d'alçada.
Espero, aquest cop, no publicar el mateix comentari 5 cops (Querol, plis, esborra els primers quan puguis)
Doncs coincideixo amb pleitaguein. El Raval és un cas de gentrificació com un cabàs.
I no, Fabrizio, no crec que sigui un model de "barreja de classes socials".
Hi ha dos Ravals. Un va del C/ del Carme cap a mar. I és el de sempre. Passejar pel C/ Robador dóna un bon exemple del que dic.
L'altre és del C/del Carme cap a munt. MACBA, CCCB, Facultat de Geografia i Història, FAD, sales d'exposicions, locals de disseny, etc.
En aquesta darrera zona és on s'ha produït un procés d'expulsió de la gent que hi vivia. Una expulsió a poc a poc i per fets consumats. Si no pots pagar, marxa. Si no pots comprar, marxa.
Els barris de les ciutats de segona o tercera corona són les zones que han acabat rebent aquesta gent.
Això no és millorar la vida del barri. És canviar la gent que hi viu, gent que ja vivia millor que els autòctons.
I amb això no estic dient que no calgui fer operacions urbanístiques de neteja, arrenjament i millora de la trama urbana. Dic que, com diu pleita, si les polítiques urbanes es limiten a això no es soluciona la vida de la gent.
Palabrita de niño geógrafo.

Fabrizio del Dongo ha dit...

Camarada Tomaquera, hay un razonamiento lógico que parece indicar que a medida que los barrios mejoran urbanísticamente, se dotan de más y mejores equipamientos, adquieren un nuevo carácter de centralidad o fortalecen el que ya tenían y, en definitiva, mejoran su calidad de vida, esto provoca dos consecuencias:

- La primera, que se produce una atracción de personas de rentas superiores que hasta entonces no habían tenido una presencia importante. Es decir, que vienen niños ricos al barrio chungo porque ahora mola. A esto, algunos le llaman gentrificación.

- La segunda que, debido al aumento de poder de atracción que genera el nuevo barrio reformado, "saneado" y publicitado como "el barrio que ahora mola" (véase Raval, Born...), los precios de la vivienda suben. Esto es la parte negativa y, como tú bien dices, es una putada para los inquilinos que vivían allí desde antes porque seguramente muchos de ellos se ven desplazados hacia nuevas zonas marginales que tienen precios más asequibles. Esto es, como digo, la parte detestable del asunto pero te recuerdo compañero que, muy a pesar de muchos, vivimos en un país capitalista y esto es lo que hay. ¿Qué otra opción nos queda? ¿No reformar ningún barrio, no vaya a ser que lo mejoremos y suban los precios? Me temo que esta lógica perversa de subida de precios a medida que se dan las circunstancias que antes apuntaba es inevitable en nuestro marco económico.

Todo esto no quita, obviamente, que no hay que esperar que los planes urbanísticos sean la panacea de nada si no, como he dicho anteriormente, un tipo de políticas a implementar entre otras muchas.