28 de des. 2007

Barcelona


Hi ha dos moments que marquen especialment la relació amb la meva ciutat d'exili. Un: la primera vegada que algú se'm va acostar a demanar-me indicacions per a arribar a algun carrer (poc conegut (no recordo quin) i en que vaig poder contestar amb tota precisió. D'entrada no vaig caure-hi, però dos segons després em va assaltar una sensació curiosa, d'alguna manera em vaig dir: tu aquí ja et mous com a casa. I aquesta és tota una declaració. "Com a casa" vol dir que en aquella ciutat tan gran i estranya i complicada on has anat a parar, poc a poc, sense adonar-te''n t'has anat fent un lloc. Però el "com" també implica una distància: et sents "com a" casa, perquè no estàs "a" casa.

El segon moment el recordo amb més intensitat. Tornant en avió de Madrid, després de passar uns quants dies fora per assumptes del sindicat, de sobte a la finestra va aparèixer Barcelona al tard. Recordo perfectament la sensació: "ja sóc a casa". Aquesta expressió de diàleg interior que fins al moment estava reservada al moment en que el tren enfila per davant de la façana del Cardener(*) de Manresa i veus passar la Santa Cova, la Seu i el pont vell, es va infiltrar davant la vista aèria d'aquesta ciutat en la que fins al moment m'havia sentit "com a" casa.

Certament bona part del mèrit el té la vista aèria de la ciutat. Si has de venir en avió a Barcelona des de l'interior, tracta sempre d'aconseguir un seient amb finestreta a la dreta de l'avió, especialment si l'arribada és cap al tard, quan el sol ja fa mandres. La ciutat sorgeix en les seves exploracions de serralada, tot seguit la gran quadrícula de l'Eixample, la Plaça de les Glòries, el Poble Nou... cada cop més a prop del terra, fins arribar al mar. L'avió s'endinsa llavors una mica mar enllà i fa la maniobra cap al sud. Sobrevolant el mar l'avió passa per davant de tota la façana litoral, com si el pilot tingués dèria per ensenyar la ciutat als viatgers que hi arriben per primera vegada. Aquest és sens dubte el millor moment de l'aterratge. A continuació l'avió sobrevola les instal·lacions del Port i la Zona Franca: una gran ciutat a la ciutat. A aquestes alçades (temporals i físiques) les grans naus, les zones de contenidors marítims, els aparcaments de camions tenen ja l'escala d'una maqueta. Finalment la desembocadura del Llobregat rodejada d'horts i el cop del tren contra la pista d'aterratge. No canvio aquesta visió per la de cap de les maravelles del món, i per més vegades que la veig no deixa de sorprendre'm i embaladir-me.


Sí, certament, bona part del mèrit el té la vista. Però no només pel que es veu que és molt, sinó sobretot pel que evoca. I evoca una ciutat que ha acollit "a casa" a un xicot que fa uns anys va haver de venir-hi.


I puix que estem en dates de repàs de temes pendents, vull acabar l'any blocaire amb una cosa que fa temps que tinc pendent de dir-li a Barcelona: Gràcies, guapa!
(*) Fe d'errades: vid. comentaris

27 de des. 2007

Recomanacions cap de setmana: Blade Runner

Als cines Verdi estan passant ara mateix el nou muntatge de Blade Runner i a Les Cosetes volem recomenar molt l'assistència.

Motius:

1. D'entrada perquè és l'oportunitat de veure-la en pantalla gran i val la pena aprofitar-la.

2. Que Blade Runner es convertiria en un clàssic de referència ja ho van intuir molts en el seu moment. Ara és l'ocasió de certificar-ho. Mirant la pel·li fa dos dies no podia deixcar de sorprendre'm: podia ser una pel·licula rodada fa tres mesos (si no fos per alguns elements de vestuari i per les poques arrugues de Harrison Ford, és clar).

3. No tenia gaire fresca la pel·lícula així que no m'atreveixo a fer una comparativa a fons d'aquesta nova versió amb el muntatge original. Però es treuen i s'afegeixen coses que donen una nova perspectiva del film i una millor resolució tant escènica com de guió. S'obre el camí a alguna nova interpretació força suggerent del protagonista principal.

4. Sempre va bé anar al Verdi per després deixar-ho caure casualment en les converses i demostrar que som gent superinquieta i amb una interessant activitat cultural. Si volem mantenir aquesta imatge amb qui ens acompanya és obligatori no comprar crispetes. Si no, podem passar de tot i comprar-ne.

5. Està molt bé.

Una cançoneta i mo n'anem


Aquí deixem la darrera cançoneta de l'any composició aquesta vegada del senyor Nino Rota. Qui més, qui menys la tenim integrada a la BSO de les nostres vides. Curta però intensa, en homenatge a les sicilianes.

24 de des. 2007

Una nadala





Sent el dia que és deixem un estracte (tot i que recomenem vivament la lectura complerta) d'una de les millors nadales mai escrites. De Federico, és clar





En el portal de Belén
los gitanos se congregan.
San José, lleno de heridas,
amortaja a una doncella.
Tercos fusiles agudos
por toda la noche suenan.
La Virgen cura a los niños
con salivilla de estrella.
Pero la Guardia Civil
avanza sembrando hogueras,
donde joven y desnuda
la imaginación se quema.
Rosa la de los Camborios,
gime sentada en su puerta
con sus dos pechos cortados
puestos en una bandeja.
Y otras muchachas corrían
perseguidas por sus trenzas,
en un aire donde estallan
rosas de pólvora negra.
Cuando todos los tejado
seran surcos en la sierra,
el alba meció sus hombros
en largo perfil de piedra.

Repressió sindical a l'Iran



Notícia manllevada de la web de la Confederació Sindical Internacional



Irán: La CSI se regocija por la liberación de los sindicalistas Madadi y Reza Dehgan y reclama que se libere a otros


Bruselas, 17 de diciembre de 2007


La CSI se regocijó por la liberación el 16 de diciembre de Ebrahim Madadi, Vicepresidente del Sindicato de Trabajadores de la Empresa de Autobuses de Teherán y Periferia (Syndica Sherkate-Vahed) y de Reza Dehghan, del sindicato de pintores de obra (Sandicika Nagash), quienes estaban detenidos. Madadi estaba detenido desde el 9 de agosto sin motivo legalmente válido, Reza Dehgan, desde el 18 de noviembre.


No obstante, la CSI sigue muy preocupada por el trato que se le da a Mahmoud Salehi, el ex presidente del Sindicato de Panaderos de Saqez, quien está detenido en Sanandaj en duras condiciones a pesar de su mala salud y se teme que inclusive corra peligro su vida.


La CSI también condena la continua represión contra sindicalistas, lo que comprende los recientes arrestos de Ebrahim Gohari, miembro del Consejo Ejecutivo del sindicato Vahed, Mohsen Hakimi, miembro del Comité de Coordinación para Formar Organizaciones de Trabajadores, y dos militantes sindicales independientes: Alireza Asghari y Hossein Gholami, arrestos que tuvieron lugar el 14 de diciembre en Teherán.


“Le pedimos encarecidamente al gobierno de Irán que libere a todos los sindicalistas detenidos y que levante todos los cargos contra ellos. En particular, se debe liberar de inmediato y sin condiciones a Mansour Ossanloo, Presidente del sindicato Vahed”, declaró Guy Ryder, Secretario General de la CSI.

19 de des. 2007

Telecocos: joves i precarietat


A CCOO de Catalunya tenim canal de tele. S'hi pot accedir clicant aquí i ja de pas seleccionar el programa Joves i precarietat que està malament que jo ho digui, però va quedar molt bé.

17 de des. 2007

El dret a decidir... de qui?(1)

El nacionalisme català ha aconseguit situar en el centre del debat públic una importantíssima idea-força que li permet afrontar la realitat postestatutària a l'ofensiva i li obre les portes a nous sectors socials fins ara reacis ideològicament a un projecte polític construit sobre la tomba de Guifré el Pilós, les cendres de la derrota de 1714 i el regust naftalinós dels Jocs Florals: el dret a decidir. La formulació del Dret a decidir com un camp de joc compartit pel conjunt de forces polítiques i socials del nacionalisme té un importantíssim potencial que no hauría de confondre's amb un lema publicitari més o menys afortunat. Mitjançant la formulació del Dret a decidir, el nacionalisme ofereix a la ciutadania quelcom que ningú més ofereix: un sistema conceptual per a interpretar les coses que li passen, inclosos els seus problemes, neguits i anhels.

L'esquerra, amb el nas enganxat a les enquestes i a la defensiva ideològicament no ha sabut, fins al moment, plantejar una crítica, ni molt menys un paradigma alternatiu i després passa el que passa...

Aquestes coses m'han vingut al cap avui, que ha comparegut davant del Ple del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya el Secretari General del Departament d'Economia i Finances de la Gene, senyor Martí Carnicer. Venia a presentar davant d'aquesta institució els pressupostos de 2008. Una de les qüestions en que més s'ha incidit en la presentació i el debat posterior és la referent al futur dels impostos cedits a la Generalitat i, en concret, el de Successions i el de Transmissions patrimonials i actes jurídics documentats. En paraules del propi Secretari General, a l'hora de regular aquests impostos, de gran importància per a les finances de la Generalitat i en que existeix capacitat normativa del Parlament de Catalunya, ens trobem absolutment condicionats per les regulacions que estan fent altres comunitats autònomes. Així, la tendència a rebaixar i eliminar impostos de gran importància per al finançament autonòmic i la redistribució de la riquesa, té la dinàmica de la bola de neu: com més roda, més gran i incontrolable... o dit d'una altra manera: menys dret a decidir dels ciutadans i més dret a decidir dels empresaris i grans propietaris.

Quan atorguem el dret a decidir a Catalunya, hem de tenir en compte que Catalunya no és una senyora amb barret frigi/barretina sinó una societat, força complexa d'altra banda. I que per tant cal determinar quins membres de la societat i com decidiran, atés que al respecte existeixen conflictes d'interessos entre els catalans.

La qüestió és que mentre a l'àgora (tant la metàfora com el programa de TV) és discuteix sobre quina bandera ha d'onejar a la façana de les institucions (metafòrica i literalment) la discussió en que ciutadans i ciutadanes més ens juguem les garrofes és si aquestes institucions han de ser la seu del govern de la societat o meres cases regionals, si qui decideix som els ciutadans mitjançant un sistema democràtic o alguns ciutadans mitjançant un sistema financer.

Així doncs el que ens estem jugant no és poca cosa, és l'abast de la democràcia, de la validesa de la democràcia com a procés civilitzatori davant dels nous reptes. I ens ho juguem tot esperant que algú ens explqui què collons vol dir sobiranisme o independència a aquestes alçades de l'evolució del capitalisme.

(continuarà...)

14 de des. 2007

Dissabte de la setmana vinent escelebra el 15 aniversar de Joves d'Esquerra Verda i el 30 aniversari de JOVENT. La gent de JEV em demana que faci arribar la invitació al màxim de gent amb la que quan èrem joves vam compatir militància També hi són convidades les persones que van militar en les organitzacions mares (la Juve i l'Entesa de Joves) i àvia (la JSU).

Com que per misteris de la tècnica vaig perdre un bon grapat de correus, i sé que algunes d'aquestes persones de tant en tan es deixen caure per aquí, penjo el targetó.

Tot i la pinta de rollo que pot tenir, el cert és que m'ha arribat que en realitat serà una festassa de les que fan història.

Sembla mentida com passa el temps...

Intoxicació informativa respecte la Llei d'Habitatge

L'absoluta manca de rigor i d'escrúpols amb que la dreta política, social i mediàtica està desinformant a la ciutadania respecte el dictamen del Consell Consultiu sobre la Llei del Dret a l'Habitatge ha aconseguit el que ja em semblava impossible: sorprendre'm. El recull de mentides obscenament evidents que ocupen discursos, rodes de premsa, tertúlies, editorials i cròniques ocuparien força Megues de memòria en cas que algú trobés temps suficient pr compilar-les.

A Les Cosetes ens fem ressó de dos contribucions a l'aclariment de les coses:

APORTACIÓ 1: nota de CCOO de Catalunya

El Consell Consultiu considera constitucional la preeminència del dret a l'habitatge sobre el dret a la propietat, i dictamina que cal establir cauteles per garantir la igualtat dels propietaris afectats per la intervenció administrativa del lloguer forçós.

El dia 3 de desembre, el Consell Consultiu va remetre a la Mesa del Parlament el dictamen jurídic sobre el Projecte de llei del dret a l’habitatge. Cal destacar, en primer lloc, que el dictamen avala la constitucionalitat de tots els articles que tant el PP com CiU han qüestionat durant tot el tràmit parlamentari.

Respecte de l’article 42.6, el dictamen determina que cal establir cauteles que evitin la discriminació entre propietaris davant la intervenció de l’Administració. En cap cas no planteja la eliminació d’aquest article, ni modifica el concepte de la funció social de la propietat, i supedita el dret de propietat (interès individual) a l’interès general (dret a l’habitatge).

CCOO de Catalunya, que sempre hem defensat el lloguer forçós com una de les mesures necessàries per garantir el dret a l’accés a l’habitatge, continuem exigint el manteniment de l’article, amb els canvis necessaris i els matisos que calgui per adaptar l’article al dictamen del Consell Consultiu.


APORTACIÓ 2: què gran que és FORGES

Perles

El socialisme bolivarià és una categoria ideològica imprecisa, privada de rigor científic, farcida d'afirmacions retòriques, és la versió indígena de la ideologia europea, de ser envers el marxisme com la santedat envers el cristianisme.

Sergio Romano

13 de des. 2007

Exercici: L'Aragó i l'aigua

Escriure una redacció de 30 línies en que es relacionin els següents elements:

FIG. 1




FIG 2

Rondar para decirte, país, mil palabras de amor;
si un trueno las apaga, ¡mejor que mejor!.
Tú mira bien mis labios,¡verás qué misterio!:
pronunció "Sobrarbe", y digo "¡Aragón!.

Tienes nombre de río, pequeña nación
agua del Pirineo que al mar no llegó.
Encontraste tu lugar , una tierra a la que amar
y has llegado a olvidarte del mar.

Somos un pueblo de agua en un seco país;
abrazados a un río queremos vivir.
No veremos nunca el mar, como no echemos a andar.
¡Vamos juntos, que se oye tronar!.

La Tronada
Ronda de Boltaña

(aquí la lletra íntegra i aquí la música)

FIG 3

Marcelino Iglesias anima a aprovechar el agua del Ebro en Aragón "y no a 1.000 kilómetros" de distancia

http://noticias.ya.com setembr 2007

NOTES:
1. De la CHA, millor no en parlem
2. A veure quan organitzem el reconeixement que es mereixen les organitzacions murcianes i valencianes que es van oposar al PHN.

12 de des. 2007

Cuba i els drets humans



El xicot que surt a la foto és un tio cubà. Per la cara d'alegria que posa i el rètol amb numerets no costa gaire deduïr que es la foto de la seva fitxa policial. Quin va ser el seu delicte? Doncs bàsicament denunciar el règim dictatorial que governava el seu país, subvencionat per l'Imperi i presidit per un fulano corrupte i militar.

Ara el noi en qüestió, que respon al nom de Fidel, és el president del país. De fet ja porta força temps en el càrrec. I entre d'altres coses es dedica a detenir, fer fotos amb numerets i empresonar les persones que denuncien el seu règim.

Els darrers, una gent de la Joventut Nacionalista de Catalunya, que van tenir la sort de ser estrangers i militants d'una força política important al seu país. Ens diuen que ara mateix estan fent escala a Madrid de tornada a casa. Benvinguts.

Però no podem deixar de pensar en tota l'altra gent que tenen una foto seva amb un rètol amb numerets i que no tenen la sort de ser ciutadans estrangers.

Un vídeo sobre rodalies



Una aportació més en la dura tasca de clarificació sobre el debat polític respecte RENFE. A Les Cosetes ens ha arribat aquest vídeo del diputat més hiperactiu.
Estaria bé que algú es dediqués ha analitzar la trajectòria en aquest tema de les diferents organitzacions que ara ens esguinzem les vestidures.

5 de des. 2007

Més sobre rodalies


Resseguint el debat de fa un parell d'entrades, imprescindible la lectura d'aquest article d'en Joan Coscubiela publicat avui a El Periódico.

Blogparasitisme: segmentació dels mercats de treball


Molta atenció a aquest article del Professor Ramon Alós manllevat d'un bloc amic. El títol: Segmentación de los mercados de trabajo y relaciones laborales, el sindicalismo ante la negociación colectiva. Lectura altament recomenable per a tothom que estigui interessat en com es pot construir en el present el futur del sindicalisme.

30 de nov. 2007

L'esquerra davant de la manifestació de dissabte



Davant manifestació comvocada per demà per la Plataforma pel dret a decidir l'esquerra social i política manté posicions dividides. Mentre que algunes opcions han decidit donar-hi suport tot tractant d'influenciar en el missatge, altres han optat per no participar-hi. En la meva opinió aquesta divisió expressa un problema de fons important del conjunt de les esquerres que val la pena aturar-se a analitzar.

La darrera legislatura amb el PP al govern de l'estat i CiU al govern de Catalunya va estar marcada per una intensa mobilització social que podríem emmarcar genèricament sota el paradigma de les respostes al fenòmen de la globalització. Si bé les plataformes que coordinaven aquestes mobilitzacions eren espais amb un pes important de l'esquerranisme revoltós, les esquerres amb vocació de centralitat van poder trobar-hi un equilibri. Però sobretot, més enllà dels textos concrets dels manifests, el paradigma polític en que s'emmarcaven les mobilitzacions encaixava plenament amb el que pot ser un projecte de l'esquerra en la globalització: democratització mundial, sostenibilitat ecològica, regulació de l'economia a escala mundial, globalització dels drets humans. Dit d'una altra manera: els organitzadors podien ser àmpliament diversos, els assistents a les mobilitzacions encara més, però el mapa polític que cisellaven les mobiltzacions jugava a favor de l'esquerra, espcialment de la millor articulada.

D'ençà del culebrot de l'estatut, l'eix mobilitzador es va traslladar al camp simbòlic i reivindicatiu del neo-nacionalisme. La intel·ligènia de la Plataforma pel dret a decidir ha estat renunciar a les postures més maximalistes per tal d'atraure les organitzacions d'esquerres a aquest nou eix de mobilització mitjançant plantejament polítics més laïcs que els del clàssic nacionalisme identitari. La desarticulació de la mobilització social de l'esquerra, directment influènciada per l'arribada al govern de la Generalitat de les esquerres polítiques, ha deixat el camp lliure per a que els actors del nacionalisme ocupin l'espai públic en solitari. En aquesta tasca han comptat amb un aventatge evident en relació als actors d'esquerres: el panorama mediàtic actual facilita enormement la tasca. És més fàcil encabir les mobilitzacions pel dret a decidir en l'Àgora, els TN, els programes del Cuní o del Bassas, que no pas les mobilitzacions en clau estrictament social, econòmica o ecologista.

Davant d'aquesta situació els actors d'esquerres han fet opcions diferents. D'una banda hi ha qui ha optat per sumar-se a les mobilitzacions tot tractant d'incidir en els continguts de les mateixes. Es tracta d'un exemple de subjectivisme perfectament expressat el secretari general d'ICV en el seu bloc: Crec que el més raonable és que aquesta mobilització l’haguessin convocat els sindicats, el moviment veïnal, usuaris, etc.. No ha estat així. Ara cal que el proper dia 1 de desembre el seguici social sigui immens per centrar la mobilització en el seu objectiu central que és el d’una xarxa de rodalies adequada i el del seu traspàs a la Generalitat. L'estratègia de portar un "seguici soial immens", cosa ja difícil de concretar, no suposarà canviar la naturalea de la mobilització ni la percepció de la mateixa per part de la ciutadania, sinó en tot cas reforçar i donar covertura ideològica a una anàlisi de la situació que únicament pot afavorir al nacionalisme conservador, perfectament còmode amb els plantejaments de la Plataforma. Existeixen antecedents d'aquest error que les esquerres hauríen de tenir en compte: la participació d'EUiA en la primera manifestació Pel dret a decidir o la de la UGT en l'acte de IESE pel tema de l'aeroport. En tots dos casos les organitzacions citades van tractar de posar en pràctica l'estratègia citada en el bloc d'en Jordi Guillot, i en tots dos casos els resultats van ser nefastos.

D'altra banda, altres organitzacions d'esquerres, entre elles CCOO, hem tractat de generar un marc propi que ha trobat la seva millor expressió Manifest per un servei ferroviari de qualitat. Aquesta iniciativa no ha aconseguit però irrompre en el debat públic per diversos motius: a) en primer lloc no encaixa amb el paradigma dominant en el debat públic que deixa a marge qualsevol interpretació de la realitat que no es basi en el conflicte territorial, b) el no acompanyament de la proposta amb la mobilització social degut a les diferències existents al respecte dins del grup impulsor del manifest, especialment entre aquells que sempre estan en contra de fer manis "contra els nostres" i a l'esclerotització general.

Quin és l'element diferencial que porta a les organitzaions d'esquerres a optar per una o altra solució? Al meu parer és el de la referencialitat social. O dit d'una altra manera: què tenen en comú UGT i CCOO que els dierencia d'ICV, EUiA, i altres? Doncs que el sindicat té clar en quin sector social es referencia, quin és el subjecte que tracta d'organitzar per al canvi. En l'actualitat l'esquerra política (inclós el PSC que no convoca però per motius diferents als dels sindicats) no es referncia a cap subjecte social, o en tot cas es referencia als que "es mobilitzen" o"els que són crítics", o alstres pseudocategories força dubtoses. La pregunta que es planteja el sindicalisme a l'hora de participar d'un mobilització és: "s'adreça i respon als interessos dels treballadors?". La pregunta que es plantegen les organitzacions polítiques en canvi seria: "quin cost polític té participar o no participar?". És la diferència entre estratègia i tàctica. I una de les claus de la independència de les organitzacions.

29 de nov. 2007

Una cançoneta i mo n'anem




Aquí va la cançoneta d'aquesta setmana, a càrrec dels nois de Pedro Ayres Magalhaes, un dels grans renovadors de la cançó portuguesa. A Les Cosetes ens agraden les vaus amb ànima i la de Teresa Salgueiro és ànima pura.

27 de nov. 2007

Leones por corderos: la cosa està fatal


La cosa està fatal pel que fa a l'ala esquerra de l'imperi. En Robert Redford ha fet una peliculilla d'aquestes de com molen els demòcrates i que dolentots són els republicans. Val. La pel·li és bastant un "trunyo", què hi farem. Argument: tres històries paral·leles:

1. Un jove falcó neocon (el cienciòleg) li ofereix a una periodista demòcrata (la Sra. Streep) l'exclusiva sobre una nova ofensiva a l'Afganistan. En termes taurins podríem dir que la Meryl està "resabià" després d'haver-se deixat utilitzar quan la invasió d'Iraq per vendre la història. Els republicans dolentots van abusar de la responsabilitat patriòtica de periodistes i mitjans que es van avenir a substituir la seva tasca informativa per la mera propaganda, tot sigui per la seguretat dels americans. Total que no se'n refia, tot i que no deixa de dubtar sobre quin ha de ser el seu paper.

2. Un profe demòcrata de Califòrnia (of course) tracta de sacsejar a un alumne brillant que ha optat per passar de tot i llançar-se plenament a l'hedonisme. El profe tracta de motivar-lo per a que faci "coses positives", es rebel·li i tal. Per a motivar-lo li explica la història de dos alumnes seus a qui el seu compromís social els va portar a allistar-se per anar a l'Afganistan "per canviar les coses". El profe no comparteix aquesta decissió, però admira el compromís dels dos soldadets.

3. La tercera història és precisament la dels dos soldadets que s'incorporen a l'ofensiva que el jove nocon li explica a la periodista. És cauen de l'helicòpter i es veuen rodejats per talibans que tracten de capturar-los mentre els seus miren d'enviar una missió de rescat

Tot plegat mal lligat, mal plantejat, sense ritme ni sentit. Pero més enllà de l'escasa vàlua artística de la pel·li, em van cridar l'atenció preocupantment algunes constatacions:

1. De tots els personatges, únicament el falcó neoconservador sap què vol fer i actua. Reconeix errors en l'estratègia que ha seguit fins al moment la "guerra contra el terror", però posa bona cara al mal temps i tira endavant. És l'únic que té un discurs clar que li permet entendre el món.

2. Per contra els demòcrates es passen la pel·li mirant-se el malic i barbotejant. La periodista fa que no amb el cap mentre entrevista al congressista republicà, però és incapaç de bastir un discurs aternatiu. Somiqueja pensant en que potser es va equivocar seguint el joc a l'administració Bush després de l'11-S, i senzillament es proposa no fer res: no publicar l'entrevista. El profe tracta patèticament de rescatar per una causa inconcreta a un jove estudiant que hauria de ser dels seus, i que vist el panorma decideix passar de tot. Missatge clar: "jo de jove era com tu i em vaig rebel·lar contra la guerra del Vietnam, vull que tu també et rebel·lis ara, tot i que jo mateix sóc incapaç de fer-ho". El nano, evidentment, no ho té gens clar. I els joves demòcrtes compromesos tenen un cacau mental tan gros que els porta a allistar-se en una guerra, la justícia de la qual ni tan sols es plantegen.

3. Els "progres" de la història assumeixen el mapa emocional conservador: l'admiració i respecte als "nostres nois" que defensen la democràcia a països estranys, una visió absolutment idíl·lica dels "xicots" vestits amb l'uniforme de la pàtria, la por als atacs com a valor central... el moment de màxim misticisme del personatge de la periodista es produeix per una visió... del cementiri d'Arlington!

4. Les úniques víctimes permanentment presents en les tres històries són els soldats dels EUA caiguts. Ni una mínima referència a víctimes civils, als segrestats a Guantánamo, a les víctimes dels abusos de les forces ocupants... Els únics no-americans que apareixen són el talibans que cerquen els xicots caiguts: unes ombres amenaçants sense punt de vista, sense biografia, sense contradiccions.

En definitiva, la cosa està fatal, fatal, fatal: Tenim neocons per a estona.

19 de nov. 2007

Gregorio López Raimundo



Ha mort Gregorio López Raimundo. En la improbable hipòtesi que en morir anem a parar enlloc, allà s'haurà trobat amb l'Antoni Gutiérrez. Ja poden tremolar els que manin davant d'aquest tàndem.

No tindria massa sentit que algú que no ha compartit ni militància ni debats es dediqués ara a fer un repàs de la biografia del lluitador comunista. A altres persones pertoca aquesta tasca, més enllà de necrològiques. No puc passar per alt, però, plasmar la meva vivència en relació a en López Raimundo, semblant a la que tinc amb d'altres insignes dirigents de la seva quinta i de la immediatament posterior.

Aquells que vàrem venir al món durant o després de la l'agonia del règim, els que varem anar prenent consciència d'on estàvem a mesura que a Felipe González li creixia la panxa i a Jordi Pujol se li aguditzaven els tics, no teníem gaires referències de gent com el Gregori, tret dels fills i filles de psuqueros militants. Vàrem conèixer aquestes figures, les persones encara no, en rebre els carnets. Un cop omplertes les fitxes d'afiliació, ens introduïem en el conixement de l'Olimp del comunisme català i mundial de la mà de compays que tenien sis o set anys més que nosaltres. Apreniem les llegendes (més llegendes que històries, realment) del Cipriano García, el Guti, el Gregori López Raimundo i la Teresa Pàmies, d'en Comín, del Sacristán, del Miguel Núñez... Eren noms que apreníem a pronunciar com si els coneguèssim de tota la vida i en parlàvem amb una barreja de reconeixement i d'irreverència (l'admiració acrítica era molt mal vista, si més no entre els meus). Com Suetoni, construïem biografies amb tres o quatre fets, sovint anecdòtics, que repetiem als nous mantenint la cadena: el famós xoriço que guardava el Cipriano a l'escó del Congrés, la resistència mítica de Miguel Núñez (que "no va cantar" davant dels seus torturadors), la tossuderia del Gregorio per entrar tantes vegades com calgués a "l'interior" per a reorganitzar el Partit... Certament feiem més mitologia que una altra cosa, però tinc l'impresió que avui la cadena s'ha trencat i em sembla que alguna cosa es perd.

Passat el temps ampliaves els cercles i comparties militància i cerveses amb gent més gran. Persones que s'havien incorporat a la militància quan aquells que per a nosaltres eren referències mítiques del passat exercien de dirigents en actiu. Les converses amb els companys més veterans et permetien un coneixement de primera mà, i per tant menys mític i més proper a la persona. El nou anecdotari, menys sobat que l'anterior, et permetia conèixer de més a prop les trajectòries, els estils, les polèmiques, les contradiccions, els errors i els defectes. Abaixaves els referents del pedestal dels mites i els converties en èsser humans, en personatges profunds front els personatges plans dels folletins. En alguns casos, acabaves coneixent a les persones en carn i ossos, incorporant aquestes trobades a l'arxiu dels records inesborrables, per bé o per mal. En el cas del Gregorio, he tingut oportunitat de veure'l en persona en força ocasions, si bé no de paralar-hi.

Finalment, un bon dies decideixes deixar de viure de records prestats. Cerques articles, textos, discursos... i llavors coneixes els dirigents i la seva petjada. Quina és la petjada del Gregorio? Possiblement, la capacitat d'entendre que una organització que vol trasformar la realitat no podia quedar-se en la torre d'ivori de l'exili. La capacitat d'entendre que no és des de les accions per convençuts, sinó des de les accions que estableixen vincles amb la majoria social que es transforma la realitat. La importància d'entendre que no és des de subjectes de manual ("país", "classe obrera") que s'actua sinó des dels subjectes realment existents: el país que realment tenim, els treballadors i treballadores que realment hi viuen.

Totes aquestes aportacions s'incorporan en el bagatge comú i marquen el caràcter, no només d'una organització, sinó de tot un espai sociopolític. Un bagatge i un caràcter que no s'aprén en jornades de formació, principalment, sinó que es transmet fent i debatint. Passa de mà en mà entre generacions de militants i en cada transmissió evoluciona i creix. Quan avui miro el món i em plantejo què toca fer, reconec en la meva mirada aquesta petjada, compartida amb moltíssimes altres persones. És aquesta, i no el mite o la biografia personal, la veritable mesura de la trascendència d'un grup de persones, d'una generació.

I és aquest el reconeixement que puc fer-li al company Gregorio López Raimundo.

16 de nov. 2007

Perles





"Proclamaban como un principio revolucionario el derecho al trabajo. ¡Vergüenza para el proletariado francés! Solamente los esclavos podían ser capaces de semejante bajeza. ¡Veinte años de civilización capitalista necesitaria un griego de los tiempos antiguos para concebir tanta degradación!


Y si los dolores del trabajo forzado y las torturas del hambre han caído sobre el proletariado en mayor cantidad que las langostas de la Biblia, es él quien tiene la culpa".


[...]


"La pasión ciega, perversa y homicida del trabajo transforma la máquina libertadora en instrumento de esclavitud de los hombres libres: su fuerza de producción los empobrece"


Paul Lafargue
El derecho a la pereza

13 de nov. 2007

Una cançoneta i mo n'anem




Reprenem la secció amb una entrada de luxe: el millor moviment del millor concert del Mestre. Bé, el que a mi més m'agrada. Desconecta el telèfon set minutets, que val la pena.

12 de nov. 2007

El Rei


Després d'anys i anys en que cap controvèrsia sobre la figura de la monarquia, i encara menys de l'actual titular de la institució, emergís a la llum pública, portem un temps en que no passa setmana en que la polèmica del moment no trobi en el seu epicentre a en Joan Carles I. Més enllà dels darrers estirabots de la Cimera Iberoamericana, algunes consideracions:

1. Els darrers moviments entorn al rei es produeixen en un marc més ampli que cal veure amb preocupació: l'espiral de sectarisme en que es troba la política espanyola, especialment accentuada després de les darreres eleccions generals ha arribat a les institucions d'arbitri: Poder Judicial, Tribunal Constitucional, Tribunal de Comptes i Corona. És en aquesta clau, i no precisament en un resorgiment del republicanisme, en la que es produeixen les polèmiques entorn al monarca. O dit d'altra manera, les polèmiques es cetren en el Cap d'Estat, sent un element auxiliar el caràcter hereditari i dinàstic de la institució en l'actual ordenament constitucional espanyol. El segrest d'El Jueves, els que cremaven fotos, el Losantos, el rei del Marroc, o el Chávez tenen a veure amb el rei en tant que màxim representació unipersonal de l'Estat i les funcions inherents al càrrec, sense que res faci pensar que la cosa canviessin substancialment en cas de tractar-se d'un President de la República. És important que les gents que anhelem que el càrrec de cap d'estat deixi de ser patrimoni hereditari d'una família i s'elegeixi en coherència amb els principis de democràcia no ens deixem emmirallar per la situació.

2. Pel que fa al segrest d'El Jueves i el processament dels piròmans pictogràfics, cal considerar en primer lloc que el tractament penal d'aquests actes va ser incorporat al Codi Penal Belloch, és a dir, a un nou codi penal propiciat per un govern socialista i que globalment cal valorar com un avenç democràtic de primer ordre. Vaig tenir el privilegi que l'elaboració del nou codi coincidís amb el curs en que vaig estudiar Dret Penal amb la Dra. Mercedes García Arán, que va viure molt d'aprop el treballs parlamentaris. Faig meva una reflexió de la prestigiosa penalista: quan les institucions necessiten reforçar la seva legitimitat amb el Codi Penal, malament.

3. Les institucions d'arbitratge del joc polític dissenyades a la Constitució juguen un paper fonamental. La democràcia no és mai la dictadura de la majoria. En temps de tempesta política, comptar amb organismes independents i amb autoritat per regular els conflictes és una garantia essencial per a ciutadanes i ciutadans. Certament, el disseny d'aquests organismes és qüestionable, especialment pel que fa als sistemes de nomenaments. Però tots sabem que quan en un partit de futbol l'arbitre perd el papers o li fan perdre és molt possible que la cosa acabi en batussa entre jugadors i aficions.

4. Bona part de les causes de l'actual degradació i desautorització de les institucions d'arbitri es troben en la gravísima irresponsabilitat de la dreta cavernària espanyola, disposada a arrassar amb tot per recuperar un poder que consideren usurpat de forma il·legítima. I és en aquesta dinàmica embogida on cal encabir la campanya unipersonal de Jiménez Losantos en favor de l'abdicació del rei en el seu fill. També podríem parlar dels governs d'esquerres que han incomplert sovint aquelles sentències del Tribunal Constitucional que no consideraven convenients i que, en menor mesura, també han jugat als nomenaments en clau partidista. Però si mirem més a prop de casa, aquells partits i organitzacions que neguen que el Tribunal Constitucional tingui legitimitat per invalidar un decisió parlamentària, sotmesa o no a referèndum, haurien de revisar críticament la seva posició. Si demà passat, unes Corts Generals autoritàries aprovessin la suspensió de l'autonomia a una comunitat, qui ens quedarà per apel·lar un cop desautoritzat el Constitucional? No faltaran els il·luminats i aprenets de bruixot que frisin per a que això es produeixi pensant en que les aigües revoltades són bon lloc per a pescar, però res de bó en podem esperar d'una situació així el conjunt de la ciutadania.

5. Finalment la cimera. Certament Chávez és un personatge força impressentable, però no pròpiament un incontrolat. Si ha volgut rebentar un marc és degut a un càlcul polític. L'estratègia "bolivariana" de que l'ALBA sigui el referent de cooperació regional llatino-americana, passa per reventar els actuals espais. Fer el buit per després omplir-lo. Una nova bogeria chavista: el buit quedarà buit, senzillament perque la majoria de paísos de la regió no accepten ni acceptaran un marc regional amb Venezuela com a potència i Chávez com a patró. El vell lema anarkista de cremar-ho tot per a tornar a començar no passa mai de la fase de piromania. Això sense tenir en compte que tractar d'imposar a la resta dels països per la via dels fets allò que no accepten a través del diàleg entre iguals té un nom: imperialisme

6. No obstant, aquesta reflexió més tot l'aparell de justificació i enaltiment nacionalista que s'ha posat en marxa per a justificar l'estirabot reial, absolutament impropi i desafortunat, no ens hauria d'impedir fer una reflexió més de fons: quin està sent el paper de les gran multincionals espanyoles (ep, també les catalanes) a llatinoamèrica. Certament existeix una actuació depredadora en molts casos, una actuació amb gravíssimes conseqüències socials, mediambientas i polítiques. I en aquest camp el paper del govern espanyol no pot ser el d'un mer advocat de les empreses de capital nacional.



23 d’oct. 2007

Crisi de RENFE: qüestió nacional o social?



El penúltim episodi de la crisi total de RENFE a Barcelona suposa injectar una tromba d'aigua en un got que fa temps que està totalment desbordat. Com que tothom sembla tenir molt clares responsabilitats polítiques, conseqüències socials i la resta de coses que omplen els mitjans, miro d'anar per una altra banda: tenim un gravíssim problema d'enfoc.

Fem un esforç de rememoració: una estació qualsevol de Rodalies de RENFE a les set o les vuit del matí. Molta gent a l'andana, visualitzem les cares de son, les robes, els colors... Ara comparem aquesta imatge amb l'andana de l'AVE i la gent que hi arriba: són les mateixes cares, robes colors, accessòris, etc? A mi em surt que no. Visualitzem els assistents al famós acte de IESE sobre l'aeroport o als "representants de la societat civil" que la Ministra Álvarez va convocar al seu despatx. A qui s'assemblen més, als usuaris potencials de l'AVE o als de Rodalies? Això sí, tenen una cosa en comú: són catalans. En la resta són diferents.

Fet aquest exercici passem a elaborar refexions:

1. Davant la crisi gravíssima de Rodalies i regionals de RENFE d'aquest estiu, el president del govern reacciona llançant una de les seves famoses promeses: L'AVE arribarà a Barcelona abans de final d'any. Pregunta: de què serveix als ususaris afectats pel "crack" de Rodalies que l'AVE arribi abans o després?

2. Per tranqulitzar els ànims la Ministra del Ram convoca al seu despatx a Madrid als representants de la "societat civil catalana": cambres de comerç, patronals, etc... Quantes d'aquestes persones són usuàries de RENFE-Rodalies?

3. Aquesta mateixa "societat civil" més els seus mitjans de classe (amb especial carinyo per LA VANGUÀRDIA) porten temps reivindicant infrastructures: aeroport, AVE, tunels, carreteres... algú els ha sentit mai parlar de Rodalies?

Anem per les hipòtesis:

els amos del país fan una sèrie de reivindicacions en matèria d'infrastructures en clau de classe social (per això es parla d'AVE o aeroport però no de rodalies o xarxes d'autocars) amb retòrica nacional. Bona part de l'esquerra social i política els hi compra la moto (els comunistes en deien d'això "els tontos útils" o "companys de viatge"). I els governs d'esquerres a Catalunya i a Espanya acaben de reblar el clau concedint-los la interlocució en els mateixos termes que l'havien reclamat.

Resultat: ja tens al president d'un govern d'esquerres responent davant una crisi que afecta a treballadors amb mesures que responen als interessos econòmics dels poderosos i que acaben agreujant més la situació inicial i perjudicant encara més als de sempre: els de l'andana de rodalies.

No falta mai qui digui que tots els catalans junts contra l'expoliador espanyol i tal. Tots junts, però manant els de sempre, els que no agafen rodalies. Com diria el lingüista de moda, tenim un problema de marc.

19 d’oct. 2007

Recomanacions cap de setmana


Patates a la riojana

Ingredients

patates, xoriço, ceba, pebrot vermell, tomàquets madurs, brou de carn, bitxo

Al tema

Ves escalibant el pebrot. Les patates es poden fer en una paella fonda, una cassola, o, si t'ho vols currar, en una cassola de fang. Triat el cacharro, posa'l al foc amb una gota d'oli. Hi tires uns talls de xoriço (un parell per persona), els passes lo just per a marcar-los i els retires. En el mateix oli (se'n pot afegir una mica si cal) hi tires ceba picada. No et passis amb el foc, poquet a poquet. Un cop tens la ceba daurada hi afegeixes els tomàquets (un parell per persona si no són molt grans) pelats i tallats a trossos tan petits com t'agradi. A la que facin xup-xup, el foc ben a poc a poc. Tot seguit hi tires les patates tallades a trossets (com els grillons d'una taronja), el pebrot escalibat tallat a tires, el xoriço i una parell de gots de brou. Hi tires sal i pebre. El brou pot ser dels de cubitos, amb el tomàquet millor t'ho curres i passes de precuinats. Puges el foc fins que faci el bull i el tornes a baixar per a que vagi fent.

Si cal, pots anar afegint més brou a mesura que es va evaporant, però no han de quedar caldoses. Enrecorda't de corregir de sal. En funció del teu gust i de lo picant que sigui el xoriço hi pots tirar una mica de bitxo sec. Com més a poc a poc es faci, més gustós, però ves amb compte que les patates no es desfassin. I, ni que sigui per un dia, compra un bon pa de llenya.

18 d’oct. 2007

símbols religiosos a l'escola


Hola, hola


Massa dies sense escriure (més per falta de temps que d'idees), immersos com esem en aquest principi de curs en la posada en marxa del Pla Estratègic de Joventut de CCOO de Catalunya, les eleccions sindicals i la prepració de l'Escola Ángel Rozas... a banda de les punyeteres Proves d'Avaluació Continuada de la UOC...

Un dels temes que han passat aquests dies que no puc resistirme a comentar (ni que sigui fora de temps) és la famosa polèmica de la nena del shador, l'escola que li va prohibir, els pares super-respectuosos amb la ferma decisió de la filla de vuit anys d'abandonar l'escola, la Gene que ho arregla, i els fonamentalistes religiosos catòlics que aprofiten per escombrar cap a casa...

Ahir vaig impartir una xerrada sobre món del treball a uns alumnes de Formació Professional, activitat que intento mantenir tant com puc tot i les obligacions del càrrec. Es tractava d'un centre concertat, és a dir, un centre que es troba dins del sistema públic tot i ser de titularitat privada. Un centre amarat de símbols religiosos (catòlics en aquesta cas).

Reflexió 1: quin sentit té centrar el debat sobre simbologia religiosa a l'escola en les i els alumnes individuals quan ningú està posant el cascabell al gat dels centres educatius concertats? És força discutible, jo mateix no ho tinc massa clar, que es pugui regular la prohibició a les persones, especialment als estudiants, de vestir d'una o altra manera o de portar uns penjolls o no portar-los. Especialment en determindes franges d'edat on la indumentària juga un paper important en la recerca d'afirmció d'una identitat pròpia. En canvi hauria d'estar clara una regulació respecte els entres escolars, si més no del sistema públic (siguin de titularitat pública o concertada). Participar del sistema de concerts no pot significar simplement amorrar-se a la mamella del finançament public, sinó incorporar-se plenament a un sistema públic, la qual cosa implica a seus valors. I la laïcitat n'és sens dubte un valor essencial. Senyors i senyores del progrerio: com diria en Monegal, apuntin alt en les seves crítiques, i abans de mirar els comportaments dels alumnes examinin els dels centres i l'administració, és aquí on rau el principal problema.

Reflexió 2: en un país de religió única, l'esquerra i el republicanisme han vestit un discurs pensant únicament en l'esglèsia catòlica, sempre tant carca. En canvi el multicultralisme kistch de "tot el que ve de fora és guai i s'ha de respectar tal qual" a posat a prova aquest discurs. Els lobbis catòlics són intel·ligents. En un moment on prou feines tenen per manenir la pròpia clientel·la, han renunciat a implantar-se entre els nouvinguts i han decidit utilitzar-los de coartada. Què és progre, respectar cadascú com és i convertir la societat en un zoologic multicultural? Doncs nosaltres hi volem la nostra gàvia, ben gran, és clar, perquè som l'espècie més nombrosa.

Reflexió 3: toca bastir un nou discurs. Haurem d'estar al tanto i incentivar la Lliga per la Laïcitat.


12 de set. 2007

11 de setembre(2): la cohort dels dolents (de dol)


El país-país està dolgut. Quelcom no rutlla. O més aviat no rutlla res de res. O les coses van rutllant al marge d'ells, la qual cosa seria pitjor. Per tant, assumim que estem en plena crisi nacional. I si la majoria de la població no té cos de crisi, sinó d'anar fent com sempre, és una mostra més d'aquesta crisi. La cosa ja pintava malament just després de les darreres eleccions al Parlament. Em va sobtar molt en aquell moment llegir a tants i tants polítics i opinadors del país-país entonar els planys no contra el govern a-nacional, sinó contra la pèrdua de voluntat de "la societat". El problema no és un govern "de baix perfil nacional", sinó la ciutadania apàtica. Quan es comença a anar per aquí, txungo.

Així que estem en temps de refundacions i redefinicions nacionals. Refundacions i redefinicions cleenex com tot en la política mediàtica. Al març passat ja varem fer una entrada a Les Cosetes comentant la maniobra auto-regatista d'ERC jugant amb el dret de l'autodeterminació com a tàctica. Allò que va ser dit es pot continuar predicant respecte el darrer auto-regat d'ERC respecte el 2014. Matenim la conclusió: "El fet que hagi utilitzat aquest principi (l'indepedentisme) com una fitxa més del Monopoly electoral suposa la degradació de la seva proposta política a mer soroll de fons". Com que la gent ja no sentim ni fred ni calor respecte les grans declaracions improvitsades per a sortir del pas de la pròpia clientela, la cosa ja no estimula ni al PP.

Més atenció, pel fet d'estar més rumiada, mereix la iniciativa d'en Mas de crear la casa comuna del catalanisme. El Mas mira al Sarkozy i veu com aquest fagocita al PSF per la via dels fitxatges estrella. Com en De Gaulle, com en Pujol. I tira pel mateix cantó. Però em dóna la impresió que en Mas no ha donat prou importància a un petit detall: en Sarkozy (com en De Gaulle, com en Pujol) fa aquesta maniobra des del poder. Estar en el govern o en l'oposició és un petit matís que té certa importància en política. O dit d'altra manera: quan el Sarko crida a en Rocard, el President de la República està cridant a un dels seus prohoms, que no l'ha votat, per a que s'incorpori als esforços de fer sortir França de l'estancament. I això té el seu què. Que et cridi el cap de l'oposició per a refundar el catalanisme, és força més cutrillo i menys atractiu. Així que a la crida d'en Mas de moment sembla que només responen aquels que estan de dol, com en Maragall, o com el Carretero. Poc lluidet tot plegat. Jo d'en Mas profitaria per cridar a en Piquè, que pel que sembla encaixa en el perfil. La casa comuna del catalanisme d'entrada sembla abocada a edevenir la casa comuna dels qui es consideren injustament evacuats de la Plaça Sant Jaume.

I de la resta de país-país... crec que el fet que hagin substituït en Xirinacs pel Joel Joan, ja diu prou de "la crisi".

Apa, a veure si demà trobo un estoneta per a parlar dels de "la Catalunya real", altrament dits "AVEcatalanistes"

10 de set. 2007

11 de setembre (1): i si cerquem altres veus?


Resulta aclaparador comprobar com l'11 de setembre es presenta sempre, i enguay de manera especialment aguda, com un déjà vu constant. Sempre els mateixos micros, davant les mateixes boques, pronunciant les matixes paraules. Potser d'aquí aquest cansament que tothom panteja, però que ningú acaba de diagnosticar. Comencem doncs la primra entrada de l'11S d'enguany publicant aquesta intervenció.

L'autor és el nostre company, polemista i amic de Les Cosetes, Noël Climent (vid. foto), secretari general de CCOO de SONY. Es tracta de la transcripció de la seva intervenció en les darreres jornades anuals de la Secretaria d'Immigració de CCOO de Catalunya. Allà presenta i reflexiona entorn a una iniciativa que van dur a terme la gent de la seva secció sindical davant de l'arribada de treballadors estrangers. No cal ser una eminència per veure fins a quin punt el Noël parla d'una manera de construïr una societat, un país.

Un reflexió per anar obrint boca:

hi ha uns espais informals importantíssims en el dia i dia del treball en una fàbrica o en qualsevol altre entorn. El cafè, anar a esmorzar, els deu minuts que parem, és impressionant veure com allà hi ha la taula dels negres, la taula dels japonesos, allà hi ha la taula dels que són de Sabadell i allà hi ha la taula de les nenes que fa vint anys que estan a Sony, que vénen de quan la fàbrica estava a Parets i que no s’ajunten amb ningú més. S’han d’aprofitar aquests espais, primera, per aconseguir que entre ells hi hagi interacció i, segona, és l’espai on nosaltres hem de poder fer la feina d’anar i ajudar que es produeixi aquesta participació i aquesta interacció entre ells. Crec que és el més important però, al mateix temps, és el més complicat perquè és eteri. És molt difícil anar-hi i, a part, quan ens formen com a sindicalistes ens diuen que hem de saber de salut laboral, de mètodes i temps, dels tipus de contractes. Però a ningú li diuen, primera, que hem de ser molt bons venedors i segona, que les persones són molt complicades i que tractar amb les persones no sempre és fàcil.

Aquí trobareu la intervenció complerta. Demà, a portar flors.

7 de set. 2007

Recomanacions cap de setmana (2)



L'actual casa el senyor de la foto és sempre una bona sortida pel cap de setmana. L'antiga casa també, però ara al MNAC hi ha com a exposició temporal El cartell modern a les col·leccions del Gabinet de Dibuixos i Gravats que té molt bona pinta. Un rollo cultureta que queda molt bé de comentar fent el cafè del dilluns, sense ser massa farragós.
Apa, boncap de setmana, i agafeu aire pels festejos nacionals que s'apropen (ja n'anirem parlant).

6 de set. 2007

La construcció social de Catalunya i el mercat de treball

S'acosta l'11 de setembre i ja està aquí el Seminari Salvador Seguí de CCOO

La construcció social de Catalunya i el mercat de treball

Hi intervindran:
  • Andreu Mayayo. professor d'història contemporània de la UB
  • Josep Oliver. professor d'economia aplicada de la UAB
  • Joan Coscubiela. secretari general de CCOO de Catalunya

DEMÀ, 7 de setembre a les 11h
a lasala d'actes de CCOO de Catalunya (Via Laietana 16 BCN)

5 de set. 2007

el futur de l'esquerra francesa (2)

Fa un parell de diumenges La Vanguàrdia publicava un article interessant del que n'he perdut la referència. En síntesi, l'autora explicava que darrerament s'ha descobert que (per una qüestió de dopamina, crec recordar) el que va d'allò més bé per a la nostra felicitat (els termes són meus, no en feu cap cas) són els reptes que tenim un 50% de possibilitats d'assolir. Com més varia aquest percentatge, pitjor. Així, tant els reptes inassequibles com aquells que podem abastar sense esforç ens desmotiven. Una hipòtesi que apuntava l'autora és que, de manera similar al que passa amb determinades drogues, el fet que una persona s'acostumi a viure sense reptes (sigui perquè tot el que es planteja està al seu abast o sigui perquè res del que voldria li resulta assolible) és possible que produeixi una afectació permanent i irreversible de la nostra capacitat per a èsser feliços. Certament, la caricatura de l'emperador romà aburrit enmig de l'excés i l'indolència, ja apuntava alguna cosa.

En un moment en que l'esforç personal irromp en el debat polític, en bona mesura de la mà d'en Sarkozy, la gent de la gauche tornem a còrrer el risc de cedir el monopoli de la qüestió a la dreta. El PP porta temps darrera del tòpic. Recordes quan en la primera edició del concurs-reality televisiu Operació Triunfo el PP el va presentar com a paradigma del seu model? Les crítiques permanents que plouen de tot arreu a la minva de l'exigència en el sistema educatiu, o el discurs contra els pobres-subvencionats cada cop més estés, són mostres paleses d'aquesta ofensiva per l'hegemonia dels valors que planteja la dreta. I les coses com siguin, la gent d'esquerres els hi estem deixant tota l'esquadra lliure. Quan l'ofensiva hegemònica culmini, l'esquerra acabarà claudicant i assumint amb més força el discurs sobre l'esforç de la dreta, i com sempre que passen aquestes coses, pringarà. Si no, que li preguntin a Madame Royale.

En l'entrada anterior a aquesta, hem pogut comprobar com els socialistes francesos recullen en el seu diagnòstic una autocrítica severa en relació a la necessitat de valoració de l'esforç. La diagnosi és al meu parer encertada, però el tractament pot ser devastador.

Penso que la resposta a l'andanada de la dreta en el tema de l'esforç hauria de començant tenint en compte la cosa de la dopamina. Certament la vida sense reptes és aburrida. Però d'igual manera, la vida rodejada de reptes a l'abast d'altres però inabastables per un mateix resulta profundament frustrant. I la frustació produeix banliues. La primera trampa del discurs dretista és que parteix de la consideració que totes les persones sortim des d'un mateix punt en la carrera, mentre que la realitat és que alguns parteixen de posicions inicals molt més endarrerides que d'altres. A molts, de fet, els hi han fotut els peus en formigó. La segona trampa és l'assimilació de l'esforç a l'individualisme i la insolidaritat. Allò que ha fet avançar a la humanitat en el camí de la civilització ha estat l'esforç col·lectiu i solidari. Aquells que han aconseguit posicions més ventatjoses e detriment d'altres no acostumen a ser els que més s'esforcen, sinó els que compten amb una posició de domini que els hi permet aprofitar-se dels esforços aliens.

Un discurs (i sobretot una pràctica) d'esquerres sobre l'esforç, aplicat a l'educació, a l'organitzció i retribució del treball, a la política fiscal i l'estat del benestar no seria pas un mal punt de partida per llançar la contra-ofensiva per la necessària hegemonia dels valors.

3 de set. 2007

El futur de l'esquerra francesa (1)

Els socialites francesos estan panteixant en aigües pantanoses. Vista l'evolució del socialisme europeu, el darrer espectacle italià va ser per posar-se a plorar, moltes coses depenen dels debats gals. Vist que a l'esquerra francesa els hi estan rapant les barbes a base de bé, hauríem d'estar molt més atents del que estem si no és que volem anar posant les nostres en remull. D'un dels raports dels debats sostinguts a la universitat socialista de La Rochelle, en manllevo unes quantes reflexions que penso que ens harien de fer reflxionar, i molt, a l'esquerra social i política d'aquí. Fins i tot pels que no hem estat iniciats en la llengua de Georges Moustaki, em sembla que la versió original és prou comprensible.


De fait, le thème de la revalorisation du travail revient en force dans le débat politique et l’on a vu comment Nicolas SARKOZY a su l’exploiter. [...]

Rien ne sera possible sans l’installation d’une maîtrise de nos dépenses de protection sociale. Pour paraphraser Michel ROCARD, cette institution s’érige en véritable tour Eiffel de la République. Ce rappel ne doit pas nous empêcher de dire le déficit cumulé depuis 30 ans de ces institutions : 70 milliards d’euros. Si les socialistes n’abordent pas cette question lucidement, la droite poursuivra son procès en inefficacité et en mauvaise gestion pour imposer dans l’opinion la nécessité d’une privatisation. [...]

Des conséquences : une stagnation scientifique, un recul industriel et un tissu fragile de PME qui les rend plus vulnérables aux délocalisations. Les responsabilités de la droite sont écrasantes. Mais ce constat interpelle la gauche également qui doit savoir sortir de la seule logique réductrice des moyens et de ses méfiances à l’égard de l’entreprise pour répondre à la crise de l’investissement. Des inflexions ont été clairement affichées pendant la campagne de Ségolène ROYAL et dans la promotion du concept de socialisme de production. [...]

L’autre grand trait de l’état de la France, c’est le chambardement de sa hiérarchie des valeurs. En quelques années, les thèmes de l’effort, du mérite, de la réussite ou de l’autorité se sont substitués à la description de la fracture sociale. En quelque sorte, la société se désolidarise.

Les causes de cette évolution sont multiples : chômage de masse, précarisation massive, ghettoïsation de l’habitat, développement des nouvelles technologies, échecs récurrents de certaines politiques publiques … Mais au total, nos concitoyens deviennent de plus en plus critiques à l’égard de l’assistanat et expriment une forte défiance à l’égard des pauvres. [...]

Oui, à l’évidence, la rénovation doit commencer par une redéfinition de notre hiérarchie des valeurs en rappelant que la solidarité a pour corollaire la responsabilité individuelle et la reconnaissance de la promotion de l’effort. [...]

Pour autant, les socialistes doivent contrebattre la vision défensive que nous avons du Monde. Nous aspirons à introduire plus de régulation dans des échanges mondiaux et nous montrons une franche hostilité aux institutions en capacité de le faire : qu’il s’agisse de l’OMC ou du FMI.[...]

Concernant la démocratie sociale, il plaide pour une évolution qui aboutisse à la désignation d’interlocuteurs représentatifs en capacité d’engager de véritables négociations débouchant sur une contractualisation légitimée par les salariés. [...]

Par ailleurs, notre pays subit également une crise morale dont les conséquences peuvent être supérieures aux crises économiques et sociales et qui laisse nos concitoyens incapables de se projeter dans l’avenir.

Aquí hi ha l'accès a la versió íntegra

31 d’ag. 2007

Recomanacions cap de setmana


Aquest vespre a 8TV fan la Reina d'Àfrica, una pel·li d'aventures de quan les actrius no havien de recautxutar-se ni els actors anar al gimnàs.

Jo de tu no me la perdria, foraster. La Catherine i en Humphrey bé s'ho valen.

30 d’ag. 2007

3 persones avui

Tres persones a Espanya s'han despertat aquest matí d'hora. S'han vestit. D'empeus, o tot just seient a la punta de la cadira, han pres el cafè que es rescalfava al fogó mntre es pentinaven i rentaven les dents. Amb els ulls encara clucs han anat a agafar el cotxe, el tren o l'autobús que els porta cada dia a la feina.


Cap de les tres tornarà a casa seva aquest vespre.


Álgú va decidir en algun moment que la formació en salut laboral als treballadors de l'empresa es fes de manera rutinària als simples efectes d'evitar una sanció. O que no calia bus d'empresa si la gent ja va amb el seu cotxe. O que s'estalviarien costos si es contractava als treballadors mitjançant una empresa creada fictíciament. O que en comptes de contractar més persones es podia fer forçar la màquina a les que ja estaven contractades. O que no calia donar d'alta a la Seguretat Social a qui no està en condicions de reclamar res.


Demà hi haurà tres persones menys rescalfant-se el cafè amb llet del dia abans.

28 d’ag. 2007

A toro passat (2): L'afer Navarra


El Mestre i la caricatura



A Les Cosetes sempre hem fet reivindicació de Maquiavel i els maquiavèl·lics, els de debó no de qualsevol que va per la vida de xungo, eh? Com que vivim en un temps dominats pel periodisme i l'editorialisme fast-food, l'etiqueta de maquiavèl·lic s'aplica de manera automàtica a qualsevol secretari d'organització d'un partit polític com a sinònim de "xusquero", calculador o poc sensible a l'ètica. Pobre Nicolau, ell que era tot un idealista. Si a més resulta que el secretari d'organització en qüestió és gallec (una terra molt fructífera en maquiavèl·lics de debó i de metida), miel sobre hojuelas. La cosa està que per a un seguidor del mestre, l'aplicació de l'adjectiu maquiavèl·lic al Pepiño Blanco fa que els budells es queixin d'allò més, i la darrera prova l'hem tingut en la gestió de l'Afer Navarra, la penúltima vergonya política que ha esquitxat la premsa.

Deia el mestre Nicolau que un conflicte s'ha d'afrontar en el moment que es planteja, que si s'aparca per a més endavant l'haurem d'acavar afrontant en pitjors condicions quan ens esclati a la cara. El cas Navarra ha estat un exemple de llibre al respecte. El PSOE tenia diverses opcions: pactar un govern am NaBai (que estaven fent esforços molt importants en aquest sentit com cedir la presidència tot i comptar amb més vots i escons, moderar el discurs o renunciar a l'acord a Pamplona), mirar cap a una altra bada fins passades les generals o formar govern amb UPN. En comptesde triar cap d'aquestes opcions, el PSOE ha optat per la quarta: fer el paperina. Allargar la situació fins que s'ha podrit i acabar pillant per tot arreu. El PSOE podria haver aprofitat la situació de força en que es trovava després del debat de l'Estat de la Nació, haver presentat l'acord amb NaBai com una demanda de les seves bases i de la ciutadania navarresa (cosa que era certa) i capitalitzar la pèrdua d'un important govern autonòmic per part del PP com un exemple més de com un partit situat en la radicalitat nacionalista i absolutista és incapaç d'articular Espanya. A ningú se'ns escapa que el fet de que aquest govern fos precisament el de Navarra tenia una especial trascendència política.

Però al PSOE li ha mancat valentia i s'ha deixat dominar per la por al xantatge del PP. En canvi ha gastat tota la seva prepotència amb un PSN tractat de manera absolutament humiliant i antidemocràtica. Què ha aconseguit amb això? Aplacar al PP? És clar que no. Neutralitzar el seu discurs? Clarament no. En canvi ha aconseguit deixar descontents als votants que haguessin estat favorables al canvi de govern i també als que no, que han percebut com el tacticisme podria haver portat a una sol·lució diferent. Ha escapçat al PSN, i el sotmet a una fort crisi. Amb quin ànim hauran de fer campanya en les properes elccions generals un militants menystinguts i humiliats? El toc de dignitat l'ha posat la direcció de les Joventuts Socialistes navarreses amb la seva dimissió en bloc.

Pepiño, aquest setembre també casques. Apa, a repetir curs.

20 d’ag. 2007

A toro passat (1): el cas Piqué

Aquest temps sense escriure han passat moltes coses. Així que, fent gal·la novament del nostre menysteniment dels criteris d'actualitat, a Les Cosetes iniciem aquesta bonica secció per comentar els culebrots estiuencs, enguany especialment notables. I comenecem pel "relleu" a la direcció del PPC.

L'ocàs Piquè és també la crònica d'una mort anunciada i postergada. Precisament per això no s'haurien de buscar les causes en elements d'estricta conjuntura o relacions personals, a les que tant aficionats són els periodistes de les conspiracions. Piqué arriba al govern Aznar com a insígnia de l'estratègia aperturista d'un PP que necessita recolzaments al Congrès de la resta de les dretes nacionalistes per un trajecte llarg (tothom va certificar massa apressuradament la fi definitiva de les majories absolutes), però també en una estratègia d'ampliació de la pròpia base socio-electoral i de la xarxa de contactes i complicitats més enllà de la caverna.

El trasllat a Barcelona per a encapçalar el PP (després PPC) és un subproducte de la mateixa operació. Amb Pujol pre-jubilat molts van escriure un guió: després del final de cicle i sense el patriarca, CiU estava avocada a perdre les eleccions, després d'això CiU s'acabaria descomponent un cop perdut l'element unificador del poder a la Generalitat: sense els quarters d'hivern municipals, CiU no podria suportar una travessera pel dessert. El seu electorat quedaria repartit entre el que quedés de la nova CiU, ERC, PSC i PP. I tots es van llançar sobre un cadàver que encara respirava. Així calia un gir del PP a Catalunya per tal de situar-se en bona posició per estendre les xarxes sobre la part alíquota corresponent del patrimoni electoral convergent. Confondre CiU amb UCD o el CDS va ser un error que només es pot explicar pel subjectivisme de les parts interessades.

CiU va ser dessallotjada de la Generalitat, però no es va descompondre. D'altra banda, el gir de la segona legislatura Aznar aigualia els gestos cada cop més desesperats de Piqué i els seus homes. I el tercer factor: la gent del PPC "de tota la vida" no veien amb bons ulls el gir brusc de timó ni reconeixien en Piqué el seu líder, hi havia molt d'enyor dels lideratges bruscos que tan bons resultats havien donat en el passat davant l'aire intel·lectualitzat, displicent i superb d'en Piquè. El pas del PP a l'oposició i l'estratègia de confrontació salvatge van fer cada cop més inviable l'estratègia Piquè. En la dinàmica general a Espanya de confrontació brutal dissenyada a la sala de mapes del Carrer Génova, no tenia cap sentit el fet diferencial del PPC. D'una banda esdevenien estèrils tots els esforços per atraure sectors electorals propis de CiU, perquè aquests esforços quedaven anul·lats per l'estratègia general. D'altra banda el missatge del PP esdevenia incoherent a Catalunya respecte el conjunt, la qual cosa desorientava a l'electorat "pata negra" a Catalunya (que com les meigas, haberlo haylo). L'emergència de Ciutadans va fer palesa aquesta situació.

From lost to the river. El PP ha fet el menys dolent que podia. Tal i com estan les coses recuperar les aspiracions per tal d'atreure un nou perfil de votant era absolutament impossible. Tant per tant salvem el propi.

No sento simpatia per Piquè. Sempre m'ha molestat aquella actitid seva de "per què un tío tan vàlid com jo he de perdre el temps constantment defensant allò que és evident davant aquesta colla d'insolvents". Personalment trobaré a faltar a en Josep Vendrell, sens dubte un dels millors parlamentaris catalans. Pel que fa a la gent que entra em semblen tots tallats pel mateix patró que l'Alberto Fernández: esforçats, agressius però sense gràcia. Una convinació letalment aburrida.

Mil disculpes



Mil disculpes als amics i visitants que us heu deixat caure per aquest raconet durant les setmanes d'estiu. Enguany necessitava moooolt les vacances, també de bloc. Però hauria d'haver deixat l'avís i no fer perdre el temps al personal.
Em sap greu

29 de juny 2007

la no-constitució europea: una veu lúcida

Del corresponsal de Les Cosetes a Brussel·les

Fa alguns dies, l’Andrés ens deia des de Les Cosetes (LC) que trobava a faltar reflexió sobre la construcció europea des del camp dels que vam votar no a la constitució europea. Tenia raó: alguns ja vam dir que, després del referèndum, deixaríem de classificar els europeistes d’esquerres entre els del sí i els del no. Per alguns, els camps van desaparèixer el 21 de febrer de 2005 i, per tant, no hem pretès organitzar reflexions exclusives, sota la lògica d’un sol dels cantons de la frontera. També és veritat que no tothom ha entès la recomposició de l’europeisme de la mateixa manera.


Ara bé, això no vol dir que no tinguem la nostra pròpia perspectiva sobre el tema. M’he esperat uns dies a respondre al text de LC, volia deixar passar el Consell Europeu de juny. Quatre idees (1-4) sobre el punt on estem i dues consideracions més estratègiques (a-b).


1) S'han salvat les disposicions institucionals contingudes a la Constitució. És a dir, les de caràcter realment constitucional. Val a dir que durant el 2004 alguns ja vam dir que fins i tot si queia la constitució es podien salvar els avenços institucionals. En aquest punt, els socialistes ens miraven per sobre l’espatlla i somreien amb gest d’autosuficiència. L'endarreriment fins el 2014-2017 (5 o 8 anys més tard que el 2009) és pràcticament anecdòtic, en perspectiva històrica.


2) S'ha salvat la Carta de Drets. També dèiem que era possible, amb idèntica reacció per part d’alguns. És veritat que hi haurà països que se’n quedaran fora. Més avall reprenc aquesta qüestió.


3) Hem evitat la constitucionalització de l'orientació liberal de la Unió Europea. L'orientació persisteix (la correlació de forces és la que és), però no està gravada en el marbre d’una constitució (durant el 2004 argumentàvem que volíem els continguts de les parts I i II de la constitució sense els continguts liberals de la III –també aquí reien). És més, es millora el tractament dels serveis públics, i sembla que també es reforçaran les polítiques d'energia i canvi climàtic. S'elimina la “competència lliure i no distorsionada” com a objectiu de la construcció europea. Alguns deien que això era impossible d’aconseguir (atenció: ha estat una demanda del Sarko que il·lustres miglioristi van considerar esbojarrada).


4) Com que el que s'ha aprovat és un tractat més (que conviurà amb el TUE i el TCE), i no la mare de tots els tractats, el marc és ara més flexible. Modificar la constitució hagués volgut dir obrir tots els debats a l’hora (tot estava en el mateix text); ara podrem reobrir els debats institucionals més selectivament i per tant amb més facilitat. Aquest text es vol un pas més en la construcció europea, no un tractat per 25 anys, com la constitució.


a) El procés ha posat sobre la taula amb claredat la necessitat d'una UE de geometries variables. Probablement és una de les millors notícies. És la manera de sortir de la crisi en què havia entrat la UE des de finals des de finals dels 90s i principis dels 00s. Un crisi molt anterior als nos francès i holandès, i de fet la causa mateixa d'aquests nos. L’ampliació de 15 a 27 ha fet impossible l’horitzó d’un federalisme europeu simètric: la UE ja no serà el que els europeistes volíem que fos. I calia posar sobre la taula un horitzó diferent: una UE assimètrica, a la que alguns hi estarem federats i d’altres simplement units. Els nos han permès catalitzar/legitimar la transició entre l’horitzó vell i el nou. Aquest pas era imprescindible, com s’ha vist des del primer de maig de 2004. (Una altra cosa és que el vell europeisme català estigués a la vegada a favor de l'ampliació i en contra d’una UE de vàries velocitats: aquí és on van perdre el tren).


b) Com dèiem durant els referèndums, amb l'actual correlació de forces la constitució estava abocada a ser renegociada (com a mínim) amb els euroescèptics. És interessant el fet que els problemes no hagin vingut tant de francesos i holandesos com dels que encara no s’havien pronunciat. Va ser un error que (la majoria) de les esquerres polítiques i socials es desfessin de tota capacitat renegociadora d'entrada, avalant abans d'hora un text que (tots sabíem que) aniria de cap al pedregar. L’escenari de la renegociació era el més probable (ho dic seriosament, alguns analistes havien arribat a fer càlculs de probabilitats). El problema, en tot cas, és que no hi ha hagut cap contrapès a les pretensions poloneses i britàniques (excepte, parcialment, el no francès, que el PSF no va saber encapçalar i representar políticament). Què tal hagués estat la renegociació si el Consell hagués hagut de guanyar-se el suport dels socialistes francesos, els verds europeus (més modestament, potser) i la CES?

22 de juny 2007

Una cançoneta i mo n'anem (22)

Se eu soubesse
Se eu soubesse que morrendo
Tu me havias
Tu me havias de chorar
Por uma lágrima
Por uma lágrima tua
Que alegria
Me deixaria matar

Amália Rodrigues

Apa, pel cap de setmana aquesta cançoneta de l'actual reina del fado. En té de millors, però aquesta és la que hem trobat i està prou bé.

20 de juny 2007

La bloc-polèmica Chávez



Aquelles persones que es passin per aquí i que portin el temps just, aprofitaran molt millor el seu temps si abandonen en aquest punt la lectura d'aquest article i s'en van a fer una visiteta al bloc del Sandro Maccarrone on trobaran una sèrie de tres articles posant uns quants punts sobre unes quantes is en relació a l'article aparegut recentment a Les Cosetes on posàvem a a parir al col·lega de la foto.

Al primer dels citats articles es fa un repàs de les causes de deslegitimació política i social de URSS. Al respecte només dir que es una falsa resposta. O dit d'una altra manera, res del que s'hi diu és contradictori amb l'article de Les Cosetes, però al Sandro li venia de gust de parlar-ne i ha aprofitat que el Pisuerga passava per Valladolid. En tot cas és una visió força currada i ve bastant a cuento en una reflexió sobre l'esquerra transformadora i la democràcia.

En quant al fenòmen patològic Chávez, el Sandro que es permet força menys llicències que no pas el frívol equip de redacció de Les Cosetes, aporta una sèrie de dades i reflexions que com a mínim mereixen ser conegudes i tingudes en compte. Respondre a moltes de les coses que comenta el Sandro seria reiteratiu, però m'enganxo a un dels aspectes concrets del seu argumentari: el que fa referència a les relacions amb les organitzacions i teixit social de l'esquerra, i en concret les complicitats que Chávez estableix amb les organitzacions socials a Venezuela.

Arranco amb una vivència que no em sembla gens anecdòtica. En una de les edicions de la prestigiosa Escuela del Sindicato Joven de CCOO de Madrid vaig tenir ocasió d'escoltar i debatre amb la responsable de joventut de la CUTV. La CUT va nèixer com una nova central sindical que trencava amb els sectors sindicals corromputs a arrel de l'instrumentalització del conflicte social per part de la dreta antichavista amb la complicitat d'alts dirigents sindicals, especialment a arrel de la vaga en l'empresa estatal de petrolis. Des d'aquest punt de vista la CUT suposa l'esperança d'una necessària regeneració del sindicalisme veneçolà. Doncs bé, he de dir que la intervenció inicial de la citada companya (no en recordo el nom) va ser com gerro d'aigua freda. Per resumir-ho diré que es tractava d'una intervenció que podria haver fet fil per randa un representat apassionat de les "juventudes bolivarianas" si és que tal cosa existeix. En qualsevol cas, va manifestar una manca absoluta de distanciament crític amb el govern, per no dir directament una adhesió incondicional. Com que tothom mereix una segona oportunitat, vaig preguntar a la companya quina era la posicició del seu sindicat davant del fet que Chávez fos un dels líders que a la famosa cimera de Cancún de la OMC decidís deixar a l'estacada a la Organització Internacional del Treball en les seves propostes per a fer avançar els tres objectius prioritaris d'aquest organisme internacional: 1. reconeixement de la llibertat sindical i del dret a la negociació col·lectiva, 2. eradicació del treball forçós o obligatori, 3. abolició del treball infantil i 4. eradicació de la discriminació en el treball. La resposta va ser encara més decepcionant: pilotes fora.

Rememorar aquesta vivència em porta a entrar en la qüestió que apunta el Sandro des d'un punt de vista més qualitatiu. Existeix una gran diferència entre reforçar el teixit social d'esquerres i establir-hi complicitats estratègiques i generar un teixit social subaltern i auxiliar. El punt d'inflexió entre una cosa i l'altra és l'autonomia de les organitzacions. Segona vivència que vull recordar al respecte: a la primera reunió del Consell Nacional de la CONC que es va celebrar després de la constitució del Tripartit 1.0, van ser força els companys i companyes que van mostrar la seva decepció pel fet que diversos problemes no estaven sent ben atesos per un govern dels que s'esperaven una altra cosa. Això va portar a la Aurora Huerga, Secretària General del Baix Llobregat, a recordar-nos que cap govern, ni que sigui d'esquerres, ens farà la nostra feina. Un govern és un govern i com a tal ha de ser entés pel sindicat, al marge de que hi ha colors polítics amb els que d'entrada podem tenir més coincidències que amb d'altres. Dit d'una altra manera, l'Aurora ens recordava que la millor aportació d'un sindicat d'esquerres no és el reforçament dels partits d'esquerres, sinó el manteniment de la seva independència davant tots els governs.

Les complicitats es poden generar des de la independència de cadascú. Sense independència no hi ha complicitat, hi ha submissió. No crec que la CUTV li hagués de montar el gran pollo a Chávez per haver-se oblidat dels treballadors i treballadores del món a Cancún (tampoc CCOO li vàrem montar al president espanyol) però com a mínim ha de poder generar i mantenir una posició crítica al respecte. Ha de poder dir que allò va estar malament. No conec cap partit ni d'esquerres ni de dretes que no tingui de tant en tant (o tot sovint) temptacions d'instrumentalitzar organitzacions socials (val a dir que alguns ho fan o ho intenten en molta major mesura que d'altres), però és una norma força universal que els cabdills messiànics mai es conformen amb ser-ho només del seu partit. Potser en el cas de Chávez existeix una excusa: deformació professional.

18 de juny 2007