25 de gen. 2007

"Gasteu, que ja pagaran els fills"

Entro a actualitzar tot just un moment per a recomenar vivament aquest article del Joan Coscubiela sobre el trasllat costos de l'estat del benestar i el desenvolpament econòmic a les noves i futures generacions, publicat a El Periódico. Que el màxim responsable de la primera organització social del país sigui plantegi que el futur de l'estat del benestar es juga (també) en clau generacional és una excel·lent notícia. Que tota la resta estiguin a la parra, preocupa bastant.

22 de gen. 2007

precarietat laboral i abstencionisme


Ja fa dies que a Les Cosetes vàrem demanar idees respecte el creixent abstencionisme electoral que anessin més enllà dels tòpics manits, universalment emprats després de cada elecció.

Doncs bé, el professor de Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra Ignacio Lago ha tingut l'amabilitat de fer-nos arribar un article en el que analitza l'impacte de la reforma laboral de 1984 en la participació electoral.

Com que l'article està pendent de la seva publicació, no reproduirem ara el seu contingut, però sí que val la pena citar una contundent frase de les conclusions:

"El mecanismo causal detrás de esta influencia de la precariedad en el comportamiento electoral es que la precariedad laboral lleva, primero, a una creciente desafección política y, segundo, a la salida de la política electoral"

Més clar, aigua.

Quines polítiques de seguretat ciutadana?


La setmana passada ens va arribar per la premsa (tot i que evidentment sense cap impacte en el debat polític) una important notícia: la "delinqüència juvenil" a Barcelona s'ha reduït un 20% en el darrer any. Com que la premsa en qüestió era La Vanguàrdia (tot i que no crec que hi hagués diferèncias emb la resta de mitjans) la lectura política es feia en clau policial: desplegament dels Mossos, eficàcia de la guàrdia urbana. Evidentment ni una mínima menció a l'impuls que el regidor d'ICV Ricart Gomà (a la foto) ha donat e les polítiques de Benestar Social.
La qüestió és que existeix una creixent pressió de l'opinió publicada (un altre dia parlarem de l'Ordenança de Civisme) en matèria de seguretat que no deixa de generar una creixent sensació d'inseguretat entre la ciutadania. I aquesta tendència s'ha accentuat descaradament en els darrers mesos en forma de campanya descarada d'assetjament al nou Conseller d'Interior de la Generalitat, Joan Saura. Respecte el paper en aquesta campanya de mitjans de comunicació, oposició i fins i tot socis de govern prefereixo no entrar-hi. ICV ha comés el doble pecat de ser la força que ha millorat resultats després de la seva primera legislatura al govern i d'haver assumit un departament dels que es considera que han de quedar en mans de les forces de l'stablishment. Felicitats als ecosocialistes per ambdós pecats i per la valentia d'afrontar un repte gens fàcil com aquest.

I ho fan en un moment delicat. Anthony Blair va guanyar les seves primeres eleccions sota el lema "educació, educació i educació" i en la seva tardor patriarcal ha assumit posicions àmpliament repressives i restrictives dels drets i llibertats ciutadans. A tota Europa emergeix el model Sarkozy (assumit en les seves línies mestres per la seva principal opositora a desgrat del Partit Socialista Francés) i a casa nostra el PSC sembla cada dia més captivat per les polítiques de mà dura, que tenen un exponent clar en l'Alcalde Hereu, per estalviar-nos noms sinistres.

Una esquerra que s'autodefineix com "de debó" o "intel·ligent" (adjectius que no entro a valorar) té l'obligació de donar la batalla de les idees i de l'acció política, de demostrar que existeix un model millor que inclou però no es redueix a la policia. Fins ara sabem què no farà ICV-EUiA: ni desobeirà els mandats judicials de desallotjament d'okupes ni es dedicarà a fer de vedette a l'estil de l'anterior Consellera. Però ara és necessari saber què és el que sí farà. Un consell: ni caure en mans dels suposats tecnòcrates del pensament únic, ni esdevenir més papistes que el Papa.

17 de gen. 2007

Elogi del burro

Ahir el món nacional català es va trasbalsar des dels seus ciments: l'ex-president Pujol va declarar en un article del butlletí de la seva fundació: "diguem-ho clar: això del burro català és absurd".

He de dir que d'entrada, en llegir el titular he pensat que aquesta vegada coincidia amb en Pujol. Però aquesta pressumpció s'ha anat desvaint a mesura que llegia el seu argumentari. Per Pujol el burro no és un animal digne d'esdevenir símbol del nostre país i, a més, l'humor ("la facècia" en paraules de l'autor) com instrument polític "no du enlloc". Deixem de banda el segon argument del que discrepo absolutament, com aquelles persones que de tant en tant tenen l'amabilitat de passar-se per Les Cosetes ja deuen saber, i concentrem-nos en el primer.

La meva sàbia mare em va dir una vegada que diu molt poc dels èssers humans que sentin fascinació cap als animals que els hi suposen una amenaça ("astut com una guineu", "superb com un lleó", "vell llop de la política"...) mentre que menysprea aquells que l'han acompanyat en el seu treball i que ens han permés evolucionar fins al que avui som ("no siguis gallina", "mira que ets burro", "és un porc", "són una colla de gossos", "està com una cabra"...).

Des del punt de vista d'en Pujol, el burro és indigne d'esdevenir símbol de Catalunya perquè "no aspira a la victòria, ni tan sols al respecte". Senyor Pujol vosté està molt equívocat. No és que el burro no aspiri a la victòria és que és un animal poc amant de bel·licismes, la victòria per a ell és viure en pau. I no és que no aspiri al respecte, si acota el cap és perquè treballa, no per que s'humiliï. I a més el burro és capaç de morir de sed abans que veure aigua contaminada, tota una metàfora política que hauria de fer reflexionar al President Pujol a l'hora de fer balanç de la seva trajectòria com a polític.

En fi, que m'estan donant ganes de comprar-me una insígnia amb un burro. No com a símbol nacional (que em sembla tan "absurd" com els toros, els galls o els lleons d'altres indrets) sinó com a símbol del treball, el respecte i els valors ètics.

el bloc del jefe

Dins d'una estratègia de CCOO de Catalunya de socialitzar el malestar, ha passat el que era inevitable: el Joan Coscubiela s'ha fet un bloc. Aquí el deixem . No era just que únicament els soferts membres dels òrgans de direcció sindical estiguèssim condemnats a les seves reflexions.

Fora conyes, el bloc està currat compta amb documentació, entrevistes, discursos... i evidentment posts, inèditament breus tractant-se d'un dels nostres. Accepten comentaris (amb moderació habilitada). Només trobem a faltar una mica més de fotos i imatge...home que això és un bloc.

En fi, que benvingut a la blocsfera jefe, ja era hora.

6 de gen. 2007

"ya vienen los reyes..."


Aquest any la gent de CCOO de Catalunya hem hagut de demanar als reis que el Ministeri de Treball assumeixi la seva responsabilitat en elñ manteniment de l'edifici de la seva propietat jurídica del patrimoni sindical on fem vida les CCOO i que ja ha donat diversos ensurts degut a l'abandonament irresponsable per part del Ministeri i dels altres inquilins. El Ministre ha tingut el sant morro de dir que no té el 6 m,ilions necessaris per a evitar que caiguin més trossos de façana amb el conseqüent risc per als vianants de la Via Laietana (ara fa tot just un any que va anar del canto d'un duro que un desprendiment d'un tros de façana corresponent a un dels nostres "veïns" sindicals no acabés en desgràcia). Atesos els regalets patrimonials que resp el segon sindicat per part d'un govern sectari, la cosa sona a broma. Si us fixeu clarament en el bon rei Melxior, potser us resultarà familiar.

D'altra bnad hem rebut del nostre corresponsal a l'Horta valenciana el regalet dels reis de l'orient a Les Cosetes, en forma de joc antipinochetista. El pengem aquí per a compartir-lo amb les nostres lectores i lectors.

3 de gen. 2007

De qui és el carrer? (I): Pla de l’escrit

La lluita de classes és lluita pel domini de l’espai públic, del carrer. El carrer no és “l’espai de convivència dels diferents usos de la ciutat” que acostuma a anunciar la propaganda esquifida dels ajuntaments tripartits i profilàctics, sinó l’espai que es disputa en les confrontacions socials. En això la dreta juga més clar (tot i que no més net): “desocupem Barcelona d’okupes” repeteix insistentment l’Alberto Fernández, un eslògan ben trobat que els assessors de Trias van deixar escapar.

Des de que Edward P. Thompson ens va mostrar una altra manera d’entendre el conflicte de classes com a motor de la història, superant el mecanicisme dels marxistes hardcore, hem après a mirar el carrer d’una altra manera. El ministre de la dictadura Fraga Iribarne ho tenia ben clar: “¡La calle es mía!” bramava. Després hem sabut que no del tot ni a tot arreu. L’historiador Andreu Mayayo ens explicava en la 3a Escola de Joves Sindicalistes Ángel Rozas i en el seu llibre La ruptura catalana que la democràcia a Catalunya es va haver de guanyar a les festes majors per poder-la guanyar després a les urnes. En breu penjarem l’entrada corresponent al llibre de Chris Ealham La lucha por Barcelona on ens mostra com l’apropiació dels barris per part dels obrers és la clau per al desenvolupament del moviment obrer modern a Catalunya, hegemonitzat per uns anarquistes molt més hàbils que els socialistes a l’hora d’arrelar-s’hi.

Els anys 20 i 30, la darrera dècada de dictadura nacionalcatolicista, els inicis de la construcció democràtica... però qui disputa avui el carrer i com ho fa? I sobretot qui ha renunciat a fer-ho? A les portes d’unes eleccions municipals val la pena reflexionar-hi, i per començar potser podem recopilar algun dels articles anteriors relacionats. N’anirem parlant.

2 de gen. 2007

Bocamolls local-global (2)

El vicepresidente segundo consideró, además, que la deuda de las familias no es un problema "global" de la economía española, porque la riqueza que tienen los hogares, tanto por el valor de su vivienda como de sus activos financieros, es cuatro o cinco veces mayor que el dinero que deben.

El Periódico 2.01.2007


Pregunta 1: i si les famílies decideixen vendre els seus "actius immobiliaris" per a fer front als "passius" de la Visa i les hipoteques creixents, on s'espera que resideixin? No seria aquest problema "particular" de les famílies un problema "global" de l'economia espanyola?

Pregunta 2: aquest senyor que surt a la foto, tan aficionat a levitar a un pam de terra per diferenciar-se del pobres mortals, no és el mateix que en el darrer govern González va recomenar als treballadors i treballadores fer-se plans de pensions privats perquè a la Seguretat Social (que com tothom sap és un ens abstracte que no té cap relació amb les polítiques dels governs) li quedaven quatre dies?

Pregunta 3: en quin puto món viu aquest pavo?

blocparasitisme: els consells locals de joventut

Malauradament no és fàcil trobar dirigents d'entitats juvenils que de tant en tant alcin la vista i tractin de fer reflexions crítiques sobre allò que acabem ficant en el calaix de l'arxivador que té l'etiqueta de "polítiques de joventut". L'absoluta manca d'idees que predominava en els programes electorals dels diferents partits en les darreres autonòmiques en matèria de joventut ens hauria de fer pensar.

És per això que ens ha agradat trobar aquesta entrada al bloc del Daniel Mallén (vid. foto), un important dirigent de les Joventuts d'ERC, sobre els consells de joventut locals i municipals. Tot i el prisma marcadament partisà, absolutament honest puix que l'autor no se n'amaga, és una bona visió crítica al respecte. Els comentaris que volgueu expresar, com sempre, feu-los allà.

Parlant de consells de joventut, un bon referent de bloc en matèria de polítiques de joventut, és el del nostre mandrós amic Fabián Mohedano, President del Consell de la Joventut de Barcelona, que el dia en que s'animi a abandonar la embafadora correcció política dels seus articles (obligada pel càrrec, imagino) està condemnat a esdevenir autor de referència.