28 de febr. 2007

Democràcia global




He estat recopilant algunes aportacions a debats col·lectius sobre globalització de l'economia i govern mundial. No són massa novedoses sinó que més aviat compilen coses escrites per d'altra gent que realment en sap.

Penjo el document aquí per qui li vulgui fer una ullada.

27 de febr. 2007

Perles



"Les societats que estan essent esqueixades per les multinacionals, en realitat tenen grans tradicions de solidaritat i estabilitat -si no, ja faria temps que haurien desaparegut- però han superat els seus sofriments a base d'autoexplotar-se mantenint les seves classes i castes baixes així com també les seves dones en unes condicions de greu ignorància i opressió. Des d'aquesta perspectiva les multinacionals, malgrat la cruel explotació dels apetits nadius i de la dòcil força de treball, són també portadores d'unes relacions socials i capacitats tecnològiques sense les quals el tercer món romandria subordinat sense esperança a les invencibles capcitats materials i organitzatives de l'Occident".

"Però, hi ha alternatives a l'hegemonia de les multinacionals?" [...] Hagin estat les relacions que hagin estat, no sembla que hi hagi cap alternativa, en el futur immediat, a l'actual tensa i mútua dependència entre el centre i la perifèria. Els governs socialistes de regions subdesenvolupades han intentat instituir el procés de desenvolupament social i econòmic sense el recurs als conductes de l'empresa multinacional, però els resultats han estat decebedors en el millor dels casos i catastròfics en el pitjor. [...] Els efectes desorganitzadors i les deformacions socials que resultin de les relacions amb IBM o Exxon poden ser més fàcils de tractar que els que resultin de les relacions amb el ministeri de Tecnologia Informàtica o de l'Energia d'un altre país".[...]

"L'abast pràctic d'aquests governs, durant un període considerable, té més probabilitats de ser efectiu quan s'adreci a corregir els abusos resultants de la dependència de les multinacionals que no pas quan es dirigeixi a ser una alternativa completament independent d'aquestes".

"Les multinacionals ocuparan, per aquesta raó, una posició estratègica en els afers del món econòmic durant molt de temps. Malgrat això, sembla dubtós que, al final, el món tingui la seva imatge d'eficiència jeràrquica. Hi ha moltes coses que una multinacional pot fer i que una jove nació no pot fer, però hi ha una cosa bàsica que una jove nació pot fer i les multinacionals no: merèixer la devoció d'enormes masses de gent; homes i dones moriran per la seva nació, però no ho faran pels beneficis d'una companyia".[...]

"Malgrat que l'objectiu últim sigui desitjable, en el nostre temps tant l'estat com la societat anònima prometen restar amb nosaltres i la tensió entre elles serà part del drama evolutiu del nostre període de la història".

Robert L. Heilbroner i lester C. Thurow
Introducció a l'economia (1982)

25 de febr. 2007

El camarada Maccarrone

Avui els Col·lectius de Joves Comunistes tanquen el seu Congrés. Podeu consultar els documents de debat pitjant aquí. Jo havia de ser-hi, però finalment la vida m'ho ha impedit (sincerament, em sap greu).

Feia temps, massa temps, que Col·lectius havia quedat reclós en ell mateix, avui però, tanquen un mandat marcat per l'aggiornamento del seu projecte polític i per l'apertura. En els darrers temps els CJC (popularment coneguts com "cejotas") han estat al capdavant d'importants projectes unitaris dels moviments juvenils d'esquerres.

Les organitzacions les formem persones, i el brillant darrer mandat dels cejotas és impossible d'entendre sense constatar la capacitat política de l'equip humà que ha conformat la seva direcció col·lectiva. Un equip humà que ha comptat amb l'excepcional lideratge d'en Sandro Maccarrone, que és el que surt al centre de la foto amb posat èpic i la samarreta vermella del Cocofestival.

El Sandro és un comunista italià dels clàssics i això vol dir moltes coses. En primer lloc, autoexigència en la pròpia formació i molta lectura. En segon lloc un esperit gramscià que comporta necessàriament vocació d'hegemonia i capacitat per distingir, com ell ens explica sempre, la "contradicció principal" en cada moment. En tercer lloc una mirada alta, més enllà de la tàctica del moment. I en quart lloc un rebuig del pensament dèbil, tant si és conseqüència de dogmatisme com del papanatisme post-modern. Aquestes qualitats, el Sandro les havia posat anteriorment al servei de l'Associació d'Estudiants Progressistes, de la que en va ser Coordinador Nacional, i el fet de dirigir una organització social no comunista i tant sotmesa a tensions internes i externes de ben segur que li va aportar mà esquerra i visió global.

En la seva etapa al capdavant de Col·lectius, el Sandro ha esdevingut un referent de l'esquerra de l'associacionisme juvenil català, va liderar la posada en marxa d'Actua - Plataforma Jove pel Primer de Maig, va estar clau pel revifament de la comissió catalana del Festival Internacional de la Joventut i dels Estudiants... en definitiva, va contribuir amb la resta de l'equip dirigent a situar als CJC al centre de l'acció política. Es tracta, deiguem-ho clar, d'un excel·lent dirigent.

Ara cal desitjar a les persones que prenen el relleu en la direcció dels CJC sort i punteria, i que el Sandro trobi una nova ubicació per a continuar fent política. No anem sobrats de dirigents capaços en aquest trosset del món, i em semblaria un luxe asiàtic permetre que el Sandro és dediqui en exclusiva a la investigació.

Imprescindible article a QDS


El confidencial Qualcosa di sinistra fa uns dies que ha tornat tal i com ells mateixos van anunciar en aquest bloc. I ha tornat amb força. A Les Cosetes recomenem vivament que es llegeixi la seva darrera entrada: Don Javier, pida perdón

21 de febr. 2007

L'agressió feixista a Terrassa


Portem uns dies trasbalsats. El passat cap de setmana a Terrassa un grup d'ultradreta va atacar a cinc joves (entre 15 i 25 anys) vinculats a organitzacions d'esquerres a Terrassa. Es tracta de persones actives: quatre membres de Joves d'Esquerra Verda i un membre de la Joventut Comunista del PSUC-Viu. Una de les persones agredides és també afiliada a ACCIÓ JOVE. L'agressió no va ser espontània: els agressors (molt superiors en número) coneixien les seves víctimes, els seus noms, on viuen, on estudien i on treballen. L'agressió estava necessàriament planificada per a fer el major mal possible i encara ara les víctimes que no continuen a l'hospital han rebut noves amenaces. Tampoc va ser una agressió menor: a hores d'ara encara hi ha una persona hospitalitzada amb lesions greus que no sabem quines conseqüències permanents tindran. Qui en vulgui saber més es pot adreçar als comunicats d'ACCIÓ JOVE, Joves d'Esquerra Verda, o Joves d'EUiA.

En primer lloc cal organitzar la solidaritat amb les víctimes i la seva gent i el rebuig a l'agressió, i és per això que estem convocant una concentració per al proper dissabte a les 18:00 davant de l'Ajuntament de Terrassa. Penso que és la responsabilitat de totes i tots de participar-hi, qui vingui allà ens trobarà.

En segon lloc resulta especialment difícil mantenir l'objectivitat quan falten els adjectius per a descriure els fets i quan les víctimes són persones amb les que has tingut més d'una ocasió de compartir debats i cerveses. Potser un altre dia, amb el cap més fred. L'únic que puc dir és que són bones persones, gent que dedica temps, esforços i il·lusions a fer d'aquest indret un món millor i amb un ferm compromís amb la no violència. I ha estat precisament per això que han estat brutalment atacades per cobards bestialitzats que representen tot el contrari.

En tot cas resulta difícil saber com pot algú reunir-se per a preparar i planificar, tot dibuixant plànols i sincronitzant rellotges l'atac a nois i noies més febles. I com encara ara s'organitzen per continuar amenaçant i atemorint les seves víctimes. I com que no vull acabar dient alguna barbaritat, per avui ho deixem aquí.

19 de febr. 2007

El feminisme superestructural

És el feminisme una ideologia-moviment de transformació de la realitat? Té sentit com a moviment plenament autònom o ha de limitar-se a ser un adjectiu d'altres moviments? És el feminisme inherentment d'esquerres? Posar en valor la identitat "dona" implica la divisió d'altres identitats inter-gèneres com "ciutadana" o "treballadora"? Les organitzacions feministes han de ser exclusivament femenines?

Tota una bateria de les velles qüestions (n'hi ha unes quantes més) que han marcat les pulsions del feminisme de portes endins i enfora. Qüestions superades en cada moment de manera més o menys afortunada però que retornen crònicament al debat. Dediquem-hi uns minuts.

Constatació 1: En primer lloc val la pena constatar que els feminismes són vius i ho han estat des de fa més d'un segle, i una ideologia només pot viure tant de temps en tant que respon a un conflicte real o que moltes persones perceben com a real. Les respostes poden ser més o menys encertades (ara hi anem) però només poden ser vàlidament analitzades si partim de la constatació que responen a un dels conflictes més universals (i segurament el més antic de la humanitat que avui perdura): la situació de domini que les dones pateixen.

Constatació 2: els moviments feministes (el que podríem anomenar "feminisme orgànic realment existent", expressió que de ben segur produiria urticària a moltes de les persones que el composen) són avui una xarxa àmplia i tupida que incorpora una realitat altament diversa en quant a idees, programes, accions i àmbits d'actuació. En termes gramscians: el feminisme és viu, perquè viu en organitzacions reals i tangibles.

Constatació 3: a Occident el feminisme ha guanyat l'hegemonia (ja torna a colar-se Gramsci entre les línies). I faig aquesta tercera constatació des del convenciment que hom guanya l'hegemonia no quan els adversaris capitulen, sinó quan els adversaris formulen l'oposició des de les bases ideològiques que s'han aconseguit imposar. Els i les antifeministes ataquen el feminisme des de la idea d'igualtat radical entre gèneres. Qui avui no parteixi d'aquest principi està condemnat a l'excentricitat. Un triomf d'alt valor i capacitat transformadora que va fent forat en aquelles societats on encara no s'ha imposat (si bé de manera no sempre visible).

Darrera constatació: tot i això, el moviment feminista (el feminsme orgànic realment existent) no ha estat mai a occident un moviment de masses i la constel·lació de micro-organitzacions (avui tan celebrada com un element identitari) no ha estat una opció lliure de les feministes, sinó el resultat d'una frustració convertida en virtut. I una de les seves febleses constituents que, com tota realitat material, ha conformat ideologia. Una feblesa que es troba en el cor de la crisi del feminisme a occident, crisi que no tothom vol veure. La pregunta del milió: perquè les masses de dones reals, especialment aquelles pateixen de manera més cruenta la relació de domini que dibuixa el patriarcat, han mirat tradicionalment i miren avui els moviments i les ideologies feministes de reull? Pasem a formular hipòtesis.

Hipòtesi 1: La resposta en aquests casos és sempre la mateixa: perquè no els reconeixen com a palanca de canvis que suposin millores. No els consideren útils (o prou útils) tot i les excel·lents credencials que donen els canvis produits durant el passat segle com una de les grans "revolucions" que determinen el món actual. No s'hi senten interpel·lades per la crida.

Hipòtesi 2: Una majoria de dones reals no se senten interpel·lades per la crida, senzillament perquè no es reconeixen en la mateixa. Un cas molt clar: l'accès de les dones al treball productiu(simplificant molt i deixant de banda que els feminismes no són homogenis, i que tampoc és ben bé així, bla bla...). L'accès de les dones al treball és presentat com un triomf del feminisme que ve acompanyat d'un star system de senyores que van enfrontar-se amb les convencions de les seves èpoques per tal de poder ser metgesses, advocades, periodistes, parlamentàries... Aquesta concepció predominant en el discurs públic xoca frontalment amb el coneixement transmés per generacions de dones i amb la percepció de la pròpia realitat.

Les dones no van accedir al treball en un moment determinat: les dones sempre han participat del treball productiu en totes les societats humanes (excepte les senyoretes i senyores benestants). En les eres preindustrials la familia era la principal unitat productiva i en el seu sí s'establia una distribució de funcions entre els seus membres en que les dones incorporaven una part de les tasques productives, auxiliar si voleu, però essencial per al sosteniment econòmic de la família. Amb l'arribada de la fàbrica, les dones no s'hi incorporen voluntàriament com a mitjà d'emancipació del domini dels homes, sinó per a realitzar-hi la seva contribució a l'economia familiar. I ho fan per decisió dels propietaris de les fàbriques que requereixen una mà d'obra especialitzada en determinades tasques (ja abans de l'entrada a la fàbrica les dones cusen i teixexen a casa peces encarregades pels industrials com a part del procés productiu) i sobretot com a element de pressió a la baixa dels salaris. Les primeres respostes del moviment obrer són les de prohibir el treball d'infants i dones per a neutralitzar aquest "exèrcit de reserva", una proposta que té paralelismes evidents amb el ludisme. Aquestes dones, tan poc fashion comparades amb Madam Curie, Josefina Carabias o Victòria Kent, no han tingut lloc a l'star system feminista. Aquest malentés ha estat possible perquè la familia tipus que s'analitza al llarg de la història per veure els canvis en "la família", la superestructura "família" si voleu, no ha estat la família de baix (i menys la família obrera) sinó la menestral i la burgesa (nota mental: rellegir les 20 tesis sobre Feuerbach). I això ens porta a la

Hipòtesi 3: un cop assolida (amb importants sarrells pendents) la igualtat formal-legal, aquesta no comporta automàticament la igualtat material-real la qual cosa suposa redefinir les bases d'un programa feminista. Un programa que passa a posar l'èmfasi en elements intangibles (però no necessàriament no existents) com les regles no escrites del joc, la identitat, els valors... En aquest programa la situació material queda molt abaix en les prioritats de la diagnosi i les accions, i sovint és considerat únicament com a resultat i no com a causa de contradiccions principals. La manca d'organitzacions de masses ha provocat desequilibri entre les feministes de l'acadèmia, les feministes de les organitzacions i la majoria de dones. El resultat ha estat que els moviments feministes es troben excessivament reclosos en marcs superestructurals que no són capaços d'establir vincles amb la majoria de dones.

En termes leninistes: la vanguàrdia ha desconectat de la massa. En termes gramscians: el feminisme orgànic ha perdut la posició hegemònica al no ser capaç de conectar les seves demandes amb les prioritats que la majoria de dones perceben. En termes de realpolitik: el feminisme orgànic acaba adreçant-se més als poder públics per a reclamar canvis que a les dones per a proposar canvis, esdevenint una cúpula sense base. Les dones reals que treballen (no per gust sinó per arribar a final de mes, com tothom), que veuen com els seus companys homes tenen més oportunitats, que en finalitzar l'horari de feina, es dediquen a "tirar endavant" la casa, que pateixen mal d'esquena, o de cap o "d'ànima" en molta major mesura que els homes del seu voltant, no reconeixen els seus problemes ni les seves aspiracions en les llistes cremallera, una possible "llei del temps" que sona més aviat a metafísica, o les reclamacions de "noves masculinitats" que la majoria com a molt identifiquem amb la metrosexualitat. No veuen utilitat en propostes superstructurals quan no estan articulades en l'àmbit "micro".

En continuarem parlant d'aquí al 8 de març.

12 de febr. 2007

La RSE: una hipòtesi

Porto uns quants dies llegint documents de molt diferent tipus relacionats amb la Responsabilitat Social de les Empreses, un tema tan interesant com desconegut per a la gran majoria de nosaltres. En tornarem a parlar.

La cosa està en que, tenint en compte que m'hi he de dedicar una mica per temes del sindicat, estic fent un curs sobre el tema a la UOC, i dins del curs hem tingut un debat virtual amb Carles Campuzano, diputat de CiU al Congrès i president d'una subcomissió parlamentària que ha estudiat el tema.

Passo a reproduir la meva intervenció:

1. d'entrada crec que és important diferenciar "l'empresa" del "conseller delegat". Així, per exemple, en un dels articles en Josep M Canyelles valora el fet que alguns ajuntaments incorporin polítiques de conciliació si bé afegeix (amb certa tristesa?) "pero lo hacen como consecuencia de la negociación sindical". Sembla que es sugereixi que si la decisió és fruit d'una negociació entre els propietaris de l'empresa i els treballadors de la mateixa, ja no és "voluntària". I tant que ho és! És una decisió que sorgeix de l'empresa, no imposada per llei, en tant que la representació dels treballadors és part de l'empresa. Totes les decisions "voluntàries" quan són col·lectives són negociades. O és que si hagués sorgit d'una negociació entre diferents accionistes ja no seria voluntària?

2. Penso que una de les claus per tenir un altre punt de vista ens la dóna l'informe de la subcomissió del Congrès: quan parlem de RSE estem parlant de la funció social de les empreses. El dret de la propietat implica la lliure disposició d'allò del que s'és propietari (l'empresa, per exemple). Però aquesta llibertat mai és absoluta, sinó que troba el seu límit en d'altres drets. El dret del propietari a utilitzar els processos productius que vulgui està limitat pel dret de les persones que hi viuen aprop a que els rius no estiguin contaminats, per exemple. Per tant, apunto una hipòtesi: quan parlem de RSE estem parlant de com l'empresa resol de manera voluntària i negociada (tot i que no sempre explícitament negociada) les seves relacions conflictives amb tercers (habitants de l'entorn, proveïdors, etc...) en aquells temes que no estan ja resoltos per llei. Que ningú s'espanti, el conflicte és inherent a la societat, la clau està en civilitzar-lo i la RSE va en aquest sentit. O no és una negociació implícita dir: "vale, ens comprometem a millorar la transparència de la nostra gestió un cop vist els desastres de les .com si vostés continuen invertint i consumint els nostres productes".

3. des d'aquest punt de vista la RSE és essencialment voluntària, però entenent com a voluntària que l'administració deixa un marge d'autonomia a les empreses i agents per assumir compromisos mutus, que un cop assumits passen a ser "obligatoris" (m'importa poc ara entrar en els mecanismes per a fer-los complir).

4. Relligant els temes d'empresa-entorn: comparteixo la visió del Carles Campuzano de que la RSE afavoreix la creació d'un entorn més productiu que beneficia a la pròpia empresa. Problema: aquesta millora és a mig-llarg termini i beneficia tant a les empreses que fan l'esforç com a les que no, i això en el món del "capitalisme impacient" pesa poc. Per tant penso que és bó que l'empresa opti per la RSE com a fòrmula d'arribar a "pactes" davant conflictes que plantegen els agents interns i externs, tot i que unilateralment no ho faria. L'estat del benestar ha estat una increible millora pels empresaris, però mai hi hagèssim arribat a través de les seves decisions unilaterals.

------------

Sí, ja sé que acabo d'inventar la pòlvora sorda. Un altre dia prometo fer un articlet més ben estructurat i contextualitzat.

6 de febr. 2007

Avui és dia "H"

Avui és dimarts el dia "H". La única telesèrie que tracto de seguir setmanalment, la única de la que recordo el dia i l'hora és "House". Com que sèrie i personatge s'han convertit en un punt de referència popular fins i tot per a les persones que no la miren, m'estalvio d'entrar a descriure a una i altre.

La qüestió és que parlem d'un personatge arisc, misàntrop, sincer fins a la manca de sensibilitat, prepotent, que justifica l'engany als pacients respecte el seu estat de salut, i amb l'obsessió d'un capità Ahab reforçada visualment pel bastó i la barba de tres o quatre dies. Un personatge que suma moltes de les imperfeccions imperdonables en la nostra societat rodejat d'un altre grup de personatges que semblen sortits d'una revista de moda. I tots queden eclipsats per la figura de House.

Diverses amigues m'han confessat sentir atracció cap al personatge i que en canvi han vist al mateix actor en altres papers i no els hi ha fet ni fred ni calor. On trobem el secret? Un anàlisi entre freak i malaltís dels diferents episodis i de l'evolució dels diferents personatges em porta a la següent conclusió: mentre que House és un personatge d'entrada antipàtic acabes descobrint en ell més humanitat que la que trobes en la resta, dels qui d'entrade te n'esperaves més. En definitiva, sembla que en una societat de "models" assèptics i sense personalitat, hi ha un sector creixent de la ciutadania que prefereix per les personalitats fortes sempre que estiguin acompanyades d'un bon fons. Massa models de perfecció ens han acabat desenganyant com a persones, triem aquells que com a mínim no ens enganyen d'entrada.

5 de febr. 2007

Una cançoneta i mo n'anem (16)



Ara portàvem dies sense cançoneta. Avui hem triat aquesta versió de I say a little prayer (sí estem suavots, què passa?) cantada per una joveníssima Aretha, la Celia Cruz de les províncies angloparlants.

Gaudiu-ne aquí

Informe de conjuntura: la salut del govern d'esquerres

Ja fa dies que els "opinadors" professinals comeneten amb alegreria o recança que aquesta vegada el Govern d'esquerres sembla haver aprés dels errors i presenta una bona salut interna. Un fet tan incontrovertible fins al moment que els "opinadors" hostils han de conformar-se amb posar la lupa en els costos "nacionals" de la bona entesa entre PSC, ERC i ICV-EUiA. Curiosament els mateixos que fa un any clamaven per la manca de seny del govern Maragall ara reclamen al govern Montilla (o a algun dels seus components) que hi posi rauxa. Mirem-nos-ho d'aprop.

1. El primer factor a tenir en compte són els resultats de les darreres autonòmiques. La rauxa d'ERC i les males relacions Maragall-PSC van passar factura (esmorteida en darrer moment per a la gent de Carod-Puigcercós) a aquestes formacions. L'única opció del tripartit que millorava, sensiblement, resultats era ICV-EUiA. I sembla que compartim anàlisi tots plegats quan veiem en les causes d'aquests bons resultats dels ecosocialistes el reconeixement a la seva serietat en el Govern i la seva aposta clara pel Govern d'Esquerres com a objectiu post-electoral. PSC i ERC han pres bona nota d'aquest fet.

2. El PSC va assumir els costos electorals evidents que suposava substituir Maragall per Montilla com una inversió a mig termini. Maragall i Montilla representen dos cultures polítiques antitètiques i no sempre complementàries. L'ex-acalde de Barcelona, reconegut anglòfil, té una concepció de la política presidencialista, que incorpora la idea que entre el President i partits que li donen suport parlamentari s'ha de produir una dialèctica que no exclou la confrontació. D'aquesta manera un i altres fan de contrapesos polítics entre ells, com a garantia de control democràtic i exorcització de l'esclerosi partitocràtica de la vida política. Maragall influïa en els partits en tant que és escoltat per la societat. Montilla, en canvi, és escoltat per la societat en tant que li reconeixem el seu lideratge "en" el seu partit i "en" la coalició de govern. Montilla sembla haver llegit les reflexions del maragallista senador i jurista Isidre Moles, quan explica que en les democràcies parlamentàries els poders són realment dos: un de govern que comparteixen el govern i la majoria parlamentària que hi dóna suport, i un altre de control que exerceixen l'oposició parlamentària i la judicatura. En aquest sentit, Montilla aposta perque president, govern i partits siguin un front unit amb un missatge i una estratègia compartits i únics. Més enllà de l'acord o el desacord amb cada una d'aquestes dos visions del poder polític, queda clar que la de Montilla garanteix millor l'estabilitat.

3. ERC no només ha salvat la situació in extremis i estava abocada a un canvi d'estratègia després del fracàs del referèndum de l'Estatut. També veu el risc del precipici després d'haver pujat tan amunt. Els conflictes interns del partit s'han deixat en compàs d'espera, i Carod i Puigcercós hi han posat seny per tres motius: primer, perquè ERC com a projecte polític necessita trencar amb la imatge de radicalitat i factor d'inestabilitat, segon perquè tots dos han d'afrontar aquesta mena d'escissió per fascicles que arriba des del Pirineu i saben que els partits afronten millor aquests problemes des del poder, i tercer perquè cada un d'ells necessita el mateix de cara a afrontar el futur debat intern: temps.

4. ICV-EUiA ha fet un pas valent assumint la cartera d'interiror (tema que ja hem tractat a Les Cosetes). El repte que suposa aquesta responsabilitat per a un partit que reclama l'extrem esquerra de l'arc parlamentari, la dificultat de comptar amb quadres polítics amb experiència en aquestes àrees de govern, i la consciència de que no els hi serà perdonat cap error per part "d'opinadors", oposició i fins i tot els propis socis de govern (i competidors electorals pel mateix espai polític) els ha portat a aprofundir en el seny. El partit que va fer en l'anterior cicle electoral una aposta clara per la renovació (amb l'emergència de noms com Herrera, Camats, Romeva i els menys coneguts destinats a "l'aparell", fa una aposta ara per valors consagrats: Saura i Baltasar com a consellers, Boada secretari general d'interior, Bosch portamveu del grup parlamentari, Guillot coordinador general del partit, juntament amb l'aposta de cara a les municipals per Lluís Tejedor i Imma Mayol (dos dels seus quadres municipals més hàbils) com a cares públiques. L'esforç per demostrar que es fan bé les coses i que s'afronten sense por les qüestions de seguretat ciutadana o el creixent abstencionisme, mostren un seny premiat fins i tot amb semàfors verds de La Vanguàrdia. Però la seva obligació és mostrar també la rauxa afrontant vells problemes des d'una perspectiva d'esquerra "de debó". Per a votar gestió i ordre ja està el PSC.

4. Finalment l'oposició. Una CiU desorientada i en procès de revisió profunda de la seva estratègia que veu ara amb claredat el risc d'eternitzar-se a l'oposició, un PP de Catalunya que necessita com l'aire fer de contrapunt als "excessos" de la seva direcció estatal i un Ciutadans a qui l'estret àmbit polític en el que s'han ubicat, especialment en temps de "catalanisme social", deixa desapareguts.

L'actitud del govern en matèries com la Llei de dependència o el Decret d'ensenyament, ha passat la prova del seny, així com avança en donar importància a l'eix esquerra-dreta en la política catalana. En la part fosca, les dificultats per visualitzar una estratègia clara per al desplegament de l'Estatut o la manca d'una iniciativa conjunta amb motiu de l'atemptat de Barajas. Potser aquí trobem les pistes de les pedres en el camí. Caldrà romandre atents.

3 de febr. 2007

objectiu sindical: fer possible la democràcia

Aquests dies tinc el bloc una mica parat. El motiu és que estem enmig del període de màxima concentració d'eleccions sindicalas a les empreses i no és temps per passar al despatx sinó per trepitjar centres de treball i parlar am la gent. I avui m'agradaria parlar de dos exemples viscuts.

El cap de setmana passat va tenir lloc a Rascafría l'escola del Sindicato Joven, el nostre espai germà a les Comissions Obreres de Madrid que dirigeix el meu amic Juan Martínez, de qui els asidus a Les Cosetes ja han pogut llegir-ne alguna cosa. En Juan i els companys i companyes de Madrid em van demanar un petita ponència en la que expliqués el treball d'ACCIÓ JOVE per a que fos acceptada la nostra proposta de que el nou Estatut de Catalunya incorporés el dret a l'emancipació de la gent jove, finalment recollit en l'article 40.4.

Allà vaig tenir ocasió de retrobar-me amb companyes i companys amb qui fa temps que tenim tractes, i en concret amb la Maite Uceda del sindicat de Comerç, Hosteleria i Turisme de Madrid i gent de la secció sindical de Sigla, que acaben d'assolir una important victòria sindical. L'empresa Sigla (propietària dels restaurants Vips, Gino's...) ha estat condemnada judicialment per manipular les eleccions sindicals a l'empresa en favor dels sindicats grocs UGT i FETICO. L'empresa va "ajudar" a aquests sindicats a fer les seves candidatures i campanya electoral mentre va "entorpir" l'acció de CCOO. El preu? Evidentment el compromís dels "grocs" de no moure ni una fulla a l'empresa sense permís de la direcció. Ara les eleccions hauran de repetir-se i l'empresa haurà d'indemnitzar a CCOO.

Vaig arribar a barcelona diumenge a la tarda i dilluns al matí ja estava a Tordera on la gent de CCOO del Vallès Oriental- Maresme em van demanar d'intervenir en una assemblea de treballadors de l'empresa Bershka. En aquesta empresa un "sindicat" ha convocat eleccions al comitè d'empresa. Tot correcte, si no fos perquè aquest sindicat ja ha pactat amb la direcció de l'empresa una candidatura de gent propera a la direcció (alts càrrecs i llepaculs diversos) i impedeixen l'accès al centre a la gent de CCOO (en contra del que preveu l'article 9 de la Llei Orgànica de Llibertat Sindical). Després de molts dies de plantar-se a la porta de l'empresa a informar la gent que hi treballa (aplastant majoria de noies joves), van aconseguir poder accedir a fer assemblees. Tot i que parlar d'assemblea quan es tracta de reunions improvisades amb grapats de treballadores espantades mentre els directius miraven des de l'altra banda dels vidres, sembla un sarcasme. En fi, que tot estava perdut, qui estaria disposat a participar en una candidatura alternativa a la "recomenada" per la direcció de la seva empresa? Doncs 13 nois i noies! Ahir la Rakel de Haro em va trucar per donar-me la bona notícia. L'important esforç de la gent de CCOO del Maresme-Vallès Oriental (més de tretze persones plantades cada dia a la porta de l'empresa des de les 5:30 de la matinada durant una setmana) ha donat els seus fruits i la gent de Bershka podrà triar finalment entre la candidatura "groga" i una candidatura democràtica.

Ambdues experiències d'aquesta setmana em porten a la següent conclusió: el primer objectiu sindical de CCOO és ara, com en els nostres orígens en plena dictadura, fer possible la democràcia en el cor mateix del poder econòmic: les empreses. Centenars d'activistes sindicals conformen una mena d'exèrcit de Pancho Villa per a fer possible aquest objectiu. Segona conclusió: cap sindicat que es refugiï en el sector públic i les grans empreses o que basi la seva estratègia de creixement en el "groguisme" pot aspirar a ser una veritable força obrera de representació social dels treballadors. Per molts quartos que els hi regalin els partits polítics que els controlen quan estan al govern.