19 de febr. 2007

El feminisme superestructural

És el feminisme una ideologia-moviment de transformació de la realitat? Té sentit com a moviment plenament autònom o ha de limitar-se a ser un adjectiu d'altres moviments? És el feminisme inherentment d'esquerres? Posar en valor la identitat "dona" implica la divisió d'altres identitats inter-gèneres com "ciutadana" o "treballadora"? Les organitzacions feministes han de ser exclusivament femenines?

Tota una bateria de les velles qüestions (n'hi ha unes quantes més) que han marcat les pulsions del feminisme de portes endins i enfora. Qüestions superades en cada moment de manera més o menys afortunada però que retornen crònicament al debat. Dediquem-hi uns minuts.

Constatació 1: En primer lloc val la pena constatar que els feminismes són vius i ho han estat des de fa més d'un segle, i una ideologia només pot viure tant de temps en tant que respon a un conflicte real o que moltes persones perceben com a real. Les respostes poden ser més o menys encertades (ara hi anem) però només poden ser vàlidament analitzades si partim de la constatació que responen a un dels conflictes més universals (i segurament el més antic de la humanitat que avui perdura): la situació de domini que les dones pateixen.

Constatació 2: els moviments feministes (el que podríem anomenar "feminisme orgànic realment existent", expressió que de ben segur produiria urticària a moltes de les persones que el composen) són avui una xarxa àmplia i tupida que incorpora una realitat altament diversa en quant a idees, programes, accions i àmbits d'actuació. En termes gramscians: el feminisme és viu, perquè viu en organitzacions reals i tangibles.

Constatació 3: a Occident el feminisme ha guanyat l'hegemonia (ja torna a colar-se Gramsci entre les línies). I faig aquesta tercera constatació des del convenciment que hom guanya l'hegemonia no quan els adversaris capitulen, sinó quan els adversaris formulen l'oposició des de les bases ideològiques que s'han aconseguit imposar. Els i les antifeministes ataquen el feminisme des de la idea d'igualtat radical entre gèneres. Qui avui no parteixi d'aquest principi està condemnat a l'excentricitat. Un triomf d'alt valor i capacitat transformadora que va fent forat en aquelles societats on encara no s'ha imposat (si bé de manera no sempre visible).

Darrera constatació: tot i això, el moviment feminista (el feminsme orgànic realment existent) no ha estat mai a occident un moviment de masses i la constel·lació de micro-organitzacions (avui tan celebrada com un element identitari) no ha estat una opció lliure de les feministes, sinó el resultat d'una frustració convertida en virtut. I una de les seves febleses constituents que, com tota realitat material, ha conformat ideologia. Una feblesa que es troba en el cor de la crisi del feminisme a occident, crisi que no tothom vol veure. La pregunta del milió: perquè les masses de dones reals, especialment aquelles pateixen de manera més cruenta la relació de domini que dibuixa el patriarcat, han mirat tradicionalment i miren avui els moviments i les ideologies feministes de reull? Pasem a formular hipòtesis.

Hipòtesi 1: La resposta en aquests casos és sempre la mateixa: perquè no els reconeixen com a palanca de canvis que suposin millores. No els consideren útils (o prou útils) tot i les excel·lents credencials que donen els canvis produits durant el passat segle com una de les grans "revolucions" que determinen el món actual. No s'hi senten interpel·lades per la crida.

Hipòtesi 2: Una majoria de dones reals no se senten interpel·lades per la crida, senzillament perquè no es reconeixen en la mateixa. Un cas molt clar: l'accès de les dones al treball productiu(simplificant molt i deixant de banda que els feminismes no són homogenis, i que tampoc és ben bé així, bla bla...). L'accès de les dones al treball és presentat com un triomf del feminisme que ve acompanyat d'un star system de senyores que van enfrontar-se amb les convencions de les seves èpoques per tal de poder ser metgesses, advocades, periodistes, parlamentàries... Aquesta concepció predominant en el discurs públic xoca frontalment amb el coneixement transmés per generacions de dones i amb la percepció de la pròpia realitat.

Les dones no van accedir al treball en un moment determinat: les dones sempre han participat del treball productiu en totes les societats humanes (excepte les senyoretes i senyores benestants). En les eres preindustrials la familia era la principal unitat productiva i en el seu sí s'establia una distribució de funcions entre els seus membres en que les dones incorporaven una part de les tasques productives, auxiliar si voleu, però essencial per al sosteniment econòmic de la família. Amb l'arribada de la fàbrica, les dones no s'hi incorporen voluntàriament com a mitjà d'emancipació del domini dels homes, sinó per a realitzar-hi la seva contribució a l'economia familiar. I ho fan per decisió dels propietaris de les fàbriques que requereixen una mà d'obra especialitzada en determinades tasques (ja abans de l'entrada a la fàbrica les dones cusen i teixexen a casa peces encarregades pels industrials com a part del procés productiu) i sobretot com a element de pressió a la baixa dels salaris. Les primeres respostes del moviment obrer són les de prohibir el treball d'infants i dones per a neutralitzar aquest "exèrcit de reserva", una proposta que té paralelismes evidents amb el ludisme. Aquestes dones, tan poc fashion comparades amb Madam Curie, Josefina Carabias o Victòria Kent, no han tingut lloc a l'star system feminista. Aquest malentés ha estat possible perquè la familia tipus que s'analitza al llarg de la història per veure els canvis en "la família", la superestructura "família" si voleu, no ha estat la família de baix (i menys la família obrera) sinó la menestral i la burgesa (nota mental: rellegir les 20 tesis sobre Feuerbach). I això ens porta a la

Hipòtesi 3: un cop assolida (amb importants sarrells pendents) la igualtat formal-legal, aquesta no comporta automàticament la igualtat material-real la qual cosa suposa redefinir les bases d'un programa feminista. Un programa que passa a posar l'èmfasi en elements intangibles (però no necessàriament no existents) com les regles no escrites del joc, la identitat, els valors... En aquest programa la situació material queda molt abaix en les prioritats de la diagnosi i les accions, i sovint és considerat únicament com a resultat i no com a causa de contradiccions principals. La manca d'organitzacions de masses ha provocat desequilibri entre les feministes de l'acadèmia, les feministes de les organitzacions i la majoria de dones. El resultat ha estat que els moviments feministes es troben excessivament reclosos en marcs superestructurals que no són capaços d'establir vincles amb la majoria de dones.

En termes leninistes: la vanguàrdia ha desconectat de la massa. En termes gramscians: el feminisme orgànic ha perdut la posició hegemònica al no ser capaç de conectar les seves demandes amb les prioritats que la majoria de dones perceben. En termes de realpolitik: el feminisme orgànic acaba adreçant-se més als poder públics per a reclamar canvis que a les dones per a proposar canvis, esdevenint una cúpula sense base. Les dones reals que treballen (no per gust sinó per arribar a final de mes, com tothom), que veuen com els seus companys homes tenen més oportunitats, que en finalitzar l'horari de feina, es dediquen a "tirar endavant" la casa, que pateixen mal d'esquena, o de cap o "d'ànima" en molta major mesura que els homes del seu voltant, no reconeixen els seus problemes ni les seves aspiracions en les llistes cremallera, una possible "llei del temps" que sona més aviat a metafísica, o les reclamacions de "noves masculinitats" que la majoria com a molt identifiquem amb la metrosexualitat. No veuen utilitat en propostes superstructurals quan no estan articulades en l'àmbit "micro".

En continuarem parlant d'aquí al 8 de març.

4 comentaris:

Qualcosa di Sinistra ha dit...

bueno, bueno, Andrés. No t'has pogut aguantar, no?

Qualcosa di Sinistra ha dit...

hem observat que des de la teva pàgina no es pot entrar a QDS. Sobra una / al final de l'enllaç.

Anònim ha dit...

ANDA Y CÁLLATE, QUEROL. Y ARRÉGLATE ESA BOCA, QUE TE SALEN UNAS COSAS MÁS RARAS...

HACE HAY ALGO PEOR QUE SER UN PEDANTE... ES QUERER SERLO... (seguro que gramsci estaría de acuerdo conmigo)

andres querol ha dit...

Y yo también