5 de febr. 2007

Informe de conjuntura: la salut del govern d'esquerres

Ja fa dies que els "opinadors" professinals comeneten amb alegreria o recança que aquesta vegada el Govern d'esquerres sembla haver aprés dels errors i presenta una bona salut interna. Un fet tan incontrovertible fins al moment que els "opinadors" hostils han de conformar-se amb posar la lupa en els costos "nacionals" de la bona entesa entre PSC, ERC i ICV-EUiA. Curiosament els mateixos que fa un any clamaven per la manca de seny del govern Maragall ara reclamen al govern Montilla (o a algun dels seus components) que hi posi rauxa. Mirem-nos-ho d'aprop.

1. El primer factor a tenir en compte són els resultats de les darreres autonòmiques. La rauxa d'ERC i les males relacions Maragall-PSC van passar factura (esmorteida en darrer moment per a la gent de Carod-Puigcercós) a aquestes formacions. L'única opció del tripartit que millorava, sensiblement, resultats era ICV-EUiA. I sembla que compartim anàlisi tots plegats quan veiem en les causes d'aquests bons resultats dels ecosocialistes el reconeixement a la seva serietat en el Govern i la seva aposta clara pel Govern d'Esquerres com a objectiu post-electoral. PSC i ERC han pres bona nota d'aquest fet.

2. El PSC va assumir els costos electorals evidents que suposava substituir Maragall per Montilla com una inversió a mig termini. Maragall i Montilla representen dos cultures polítiques antitètiques i no sempre complementàries. L'ex-acalde de Barcelona, reconegut anglòfil, té una concepció de la política presidencialista, que incorpora la idea que entre el President i partits que li donen suport parlamentari s'ha de produir una dialèctica que no exclou la confrontació. D'aquesta manera un i altres fan de contrapesos polítics entre ells, com a garantia de control democràtic i exorcització de l'esclerosi partitocràtica de la vida política. Maragall influïa en els partits en tant que és escoltat per la societat. Montilla, en canvi, és escoltat per la societat en tant que li reconeixem el seu lideratge "en" el seu partit i "en" la coalició de govern. Montilla sembla haver llegit les reflexions del maragallista senador i jurista Isidre Moles, quan explica que en les democràcies parlamentàries els poders són realment dos: un de govern que comparteixen el govern i la majoria parlamentària que hi dóna suport, i un altre de control que exerceixen l'oposició parlamentària i la judicatura. En aquest sentit, Montilla aposta perque president, govern i partits siguin un front unit amb un missatge i una estratègia compartits i únics. Més enllà de l'acord o el desacord amb cada una d'aquestes dos visions del poder polític, queda clar que la de Montilla garanteix millor l'estabilitat.

3. ERC no només ha salvat la situació in extremis i estava abocada a un canvi d'estratègia després del fracàs del referèndum de l'Estatut. També veu el risc del precipici després d'haver pujat tan amunt. Els conflictes interns del partit s'han deixat en compàs d'espera, i Carod i Puigcercós hi han posat seny per tres motius: primer, perquè ERC com a projecte polític necessita trencar amb la imatge de radicalitat i factor d'inestabilitat, segon perquè tots dos han d'afrontar aquesta mena d'escissió per fascicles que arriba des del Pirineu i saben que els partits afronten millor aquests problemes des del poder, i tercer perquè cada un d'ells necessita el mateix de cara a afrontar el futur debat intern: temps.

4. ICV-EUiA ha fet un pas valent assumint la cartera d'interiror (tema que ja hem tractat a Les Cosetes). El repte que suposa aquesta responsabilitat per a un partit que reclama l'extrem esquerra de l'arc parlamentari, la dificultat de comptar amb quadres polítics amb experiència en aquestes àrees de govern, i la consciència de que no els hi serà perdonat cap error per part "d'opinadors", oposició i fins i tot els propis socis de govern (i competidors electorals pel mateix espai polític) els ha portat a aprofundir en el seny. El partit que va fer en l'anterior cicle electoral una aposta clara per la renovació (amb l'emergència de noms com Herrera, Camats, Romeva i els menys coneguts destinats a "l'aparell", fa una aposta ara per valors consagrats: Saura i Baltasar com a consellers, Boada secretari general d'interior, Bosch portamveu del grup parlamentari, Guillot coordinador general del partit, juntament amb l'aposta de cara a les municipals per Lluís Tejedor i Imma Mayol (dos dels seus quadres municipals més hàbils) com a cares públiques. L'esforç per demostrar que es fan bé les coses i que s'afronten sense por les qüestions de seguretat ciutadana o el creixent abstencionisme, mostren un seny premiat fins i tot amb semàfors verds de La Vanguàrdia. Però la seva obligació és mostrar també la rauxa afrontant vells problemes des d'una perspectiva d'esquerra "de debó". Per a votar gestió i ordre ja està el PSC.

4. Finalment l'oposició. Una CiU desorientada i en procès de revisió profunda de la seva estratègia que veu ara amb claredat el risc d'eternitzar-se a l'oposició, un PP de Catalunya que necessita com l'aire fer de contrapunt als "excessos" de la seva direcció estatal i un Ciutadans a qui l'estret àmbit polític en el que s'han ubicat, especialment en temps de "catalanisme social", deixa desapareguts.

L'actitud del govern en matèries com la Llei de dependència o el Decret d'ensenyament, ha passat la prova del seny, així com avança en donar importància a l'eix esquerra-dreta en la política catalana. En la part fosca, les dificultats per visualitzar una estratègia clara per al desplegament de l'Estatut o la manca d'una iniciativa conjunta amb motiu de l'atemptat de Barajas. Potser aquí trobem les pistes de les pedres en el camí. Caldrà romandre atents.