31 de març 2007

via gastronòmica al socialisme



Si com diu un amic meu el socialisme consisteix en que tothom pugui menjar llagosta, i l'ecosocialisme en que tothom pugui menjar una quantitat anual de llagosta que permeti la reproducció d'aquest animaló per tal que les generacions del futur també en puguin gaudir, El Pitarra és un dels millor llocs on reclamar la nostra quota de riquesa mundial.

Al número 56 del carrer Avinyó de Barcelona es troba la casa d'en Frederic Soler també conegut com Pitarra, rellotger, dramaturg i protector de les arts, personatge del Modernisme i la Renaixença. Actualment hi trobem un restaurant que hi porta el malnom. Sent la casa d'un rellotger hi trobem rellotges i un ambient decimonònic. Sent la casa d'un protector de les arts hi trobem obres originals penjades a les parets, sent la casa d'un amant de la vida hi btrobem una carta carvalhana, de les de cafè-copa-i-puro.

M'hi va portar fa anys un partidari de la via gastronòmica al socialisme (de qui aprofitem per recomenar la seva darrera entrada) i per sempre li estic agraït. Ara en vinc, així que no em veig capaç de escriure'n res més.

28 de març 2007

Tacticisme



El culebrot d'aquesta setmana l'ha protagonitzat ERC. I mai millor dit, atés que la polèmica central ha estat entre diferents membres mentre que la resta de partits han format part de l'escenari. ERC està sent sotmesa des de fa temps a una tenaç tàctica d'erosió externa i interna per part de CiU (i amics) i de l'ex-conseller Carretero. CiU està tornant contra ERC l'estratègia que aquesta va impulsar estant a l'oposició per manllevar-li votants nacionalistes al President Pujol. Es tracta d'aguditzar les contradiccions d'una força independentista que forma part d'un govern de coalició presidit pel PSC. No val la pena esquinçar-se la vestimenta: més enllà d'algun gall poc afortunat en format DVD, forma part de la normalitat d'una democràcia parlametària i no és necessàriament negatiu. La "qüestió Carretero" és més delicada pel fet de ser interna i pel fet de donar-se en un moment on el lideratge dins d'Esquerra és menys clar del que era. I és en aquest context que ens hem trobat amb la polèmica de la setmana.

Aquests dies, molta gent ha escrit anàlisis de les motivacions i les conseqüències de les declaracions post-calçotada de Vendrell respecte la possibilitat que ERC fes president Mas si aquest es comprometia a convocar un referèndum d'autodeterminació, la marxa enrera decretada per Carod i la contramarxa de la direcció atribuïda a Puigcercós. No val la pena entrar-hi gaire, però tothom està bastant d'acord en que es tracta d'un moviment tàctic a les portes d'unes eleccions municipals i amb la casa no massa ben endreçada per dins. No estem doncs davant d'un moviment de fons tot i que la bandera sigui prou cridanera.

Això potser ens tranquilitza respecte les pors d'un Dragon Khan 2, però a mi personalment m'entristeix una mica respecte la política. La inddependència de Catalunya no és un tema col·lateral per a ERC, és l'element essencial de la seva identitat com a opció política i del seu projecte, la principal raó d'existir podríem dir. Altres partits són catalanistes o d'esquerres, o catalanistes i d'esquerres, però únicament ERC expressa clarament la seva opció per la independència. El fet que hagi utilitzat aquest principi com una fitxa més del Monopoly electoral suposa la degradació de la seva proposta política a mer soroll de fons. I no són pas els únics ni els primers. En la mesura en que els projectes polítics i ideològics degenerin en peces intercanviables del taulell de joc electoral, la política es deslegitima. ERC faria bé d'analitzar amb el cap fred les causes i les conseqüències del descalabrament electoral del Partit Quebequés, ERC i la resta.

21 de març 2007

Participació ciutadana o responsabilitat delegada

Fa algun temps vaig penjar al bloc un recull de reflexions sorgides d'una taula rodona sobre moviments socials ( Tres veus dels moviments socials ). Reprodueixo ara una de les reflexions expresades pel Fabián Mohedano:

"Sovint els governs utilitzen els processos de participació ciutadana i els moviments els processos de mobilització com a coartada per a no seure i parlar entre ells, negociar i arribar a acords, que és la veritable política"

Avui aquestes paraules m'han vingut al cap mentres estava a la reunió del Secretariat de CCOO de Catalunya i fèiem repàs de les principals iniciatives de participació que el govern té obertes: un reguitzell de pactes nacionals, processos participatius i ofertes de diàleg. Si a més tenim en compte que enmig d'un cicle electoral i a les portes d'unes municipals les demandes de partits polítics per a participar en l'elaboració dels seus programes electorals són constants la cosa fa vertígen i hom es pregunta què ens toca fer i què no.

Cap al final de la darrera legislatura de CiU el Govern va decidir convocar el 3r Congrés de la Joventut, per a sorpresa de moltes persones que no enteníem com el govern usurpava aquesta funció (el 1r i el 2n Congrés van ser convocats per associacions juvenils en el marc del Consell Nacional de la Joventut-CNJC). La sorpresa va derivar en indignació per a moltes persones quan en el moment de presentar la iniciativa, el Govern i un secretariat del CNJC incomprensiblement submís van anunciar el programa del Congrés: "un full en blanc" (literalment). És a dir, "el Congrés el farà la gent, des del Govern hem pres la iniciativa" -purament propagandística puix que no hi havia temes a l'agenda en aquell moment en que s'acabava d'aprovar el Pla Nacional de Joventut- "però no volem determinar quins temes s'han de tractar ni en quin sentit". En definitiva, us convoquem a una reunió (força costosa econòmicament, tot sigui dit) sense proposta d'ordre del dia, ni agenda, ni cap motivació en concret, de la que no s'espera que sorgeixi cap pla d'acció. Això sí tenim una metodologia super-moderna i altament participativa per a debatre sobre... què?

Vagi per endavant que sóc un convençut de les polítiques de participació ciutadana... sempre que s'adrecin a objectius concrets que no siguin "la participació per la participació". El problema des del meu punt de vista, és que massa sovint tinc la sensació que s'utilitzen processos participatius per tapar la manca d'idees dels governs, no pas per debatre sobre les mateixes. Processos participatius aviciats, cada cop més merament consultius, de tal manera que es converteixen en processos d'assessorament als governants. N'estic tip i cuit de que càrrecs institucionals ens reclamin que els "hi fem arribar les nostres idees", mentre que es neguen a convocar negociacions socials convertint les organitzacions socials i ciutadanes en assessors governamentals i negant-los el paper d'actors polítics i socials. I l'aviciament esdevé total quan proliferen empreses consultores (en forma de S.A. o d'associacions sense ànim de lucre, tant hi fa) a qui les administracions encarreguen no només l'execució sinó la definició de les polítiques. Quina és la feina del càrrec públic doncs? Triar la consultora, tallar les cintes a les inauguracions i treballar per les properes eleccions.

La gent d'ACCIÓ JOVE de CCOO per si de cas ja ho anunciem: si ens crida algun membre del govern que sigui per a negociar, per a "donar idees" ja tenen els seus assessors, bastants segons sembla.

13 de març 2007

El Departament de Treball ha estat condemnat per atribuir a UGT més delegats dels que li corresponien

“Condeno al DEPARTAMENT DE TREBALL I INDÚSTRIA DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA, como Administración Pública de la que depende la Oficina Pública de las Elecciones Sindicales de Cataluña, a estar y pasar por esta declaración y los efectos legales inherentes a la misma, y por tanto a que proceda a descontar de los resultados obtenidos por la UGT, los delegados escogidos en las listas electorales de los sindicatos Confederació de Tècnics i Quadres (CTQ), Confederació de Treballadors de Catalunya (CTC), Sindicat d’Auxiliars d’Infermeria de Catalunya (SAIC), y Sindicat de Facultatius Independents (SFI)"

Jutjat Social número 32 de Barcelona

Qui tingui interès en saber de què va la pel·lícula pot clicar aquí.

3 comentaris:
1. ole, ole i ole
2. la propera vegada cal que us ho curreu més
3. que bé que governa l'esquerra, partits de tradició democràtica que mai atemptarien contra el dret de treballadores i treballadors a elegir lliurement els nostres representants.

3 de març 2007

La Super-mainadera



M'agrada el programa Super Nanny i no m'extranya gens que funcioni bé pel que fa a l'audiència. Pares, mares i educadors estan a la recerca de recursos per a la tasca d'educació dels nostres nens, i fa temps que es percep una desorientació que deriva en angoixa.

Renovadors pèdagògics, feministes o simplement persones sensibles han contribuit a la deslegitimació d'un vell model familiar exportat també a l'escola, al carrer i a les empreses basat en les relacions de domini, en la por i el càstig físic, en l'educació per a la submissió i no per a la lliure ciutadania. Però no hem estat en canvis capaços de substituir coherentment el vell sistema per noves fòrmules. En la tasca d'ajudar a nenes i nens a desenvolupar la seva creativitat i l'exploració d'ells mateixos, a expressar-se lliurement, etc. hem deixat pel camí l'educació en el sentit de la pròpia responsabilitat, en assumir que els nostres actes tenen conseqüències en d'altres persones de les que no ens podem desentendre, que les persones no som individus aïllats sinó que convivim i ens necessitem les unes a les altres i que per això cal que ens respectem. Hem eliminat el respecte acrític al poder, però no l'hem substituit pel respecte que neix de l'estima pels altres.

I la conseqüència han estat dues generacions de mares i pares que malden per cercar un camí per l'educació dels seus fills sense massa punts de referència. La Supernanny parteix en el seu assessorament als pares de la necessitat de ser ferms en l'educació, en que l'amor als fills no pot ser entés com a complaença per tots els seus actes, sinó com obligació de formar-los com a persones, com a bones persones. I que no cal recòrrer a les velles tàctiques de la por per difondre aquests valors, sinó fer veure que allò que fem afecta als altres, que també són persones amb drets, que també ens necessiten com nosaltres a ells.

Un àmbit més de la lluita cívica sorda i diària de milers de persones que s'entesten en ser amables, en donar els bons dies i les gràcies, en cedir els seients del transport públic a les persones que més ho necessiten, que deixen sortir abans d'entrar, que tracten de deixar les coses als que venen darrera tan bé com se les han trobat. Una veritable munió de persones que lluiten per mantenir la humanitat i el respecte en l'espai públic com a eina de civilització.

2 de març 2007

Una cançoneta i mo n'anem (17)


Què potser algú es pensava que a Les Cosetes som tan cruels com per deixar els nostres lectors tot el cap de setmana mirant el jeto del Cuní? Apa aquí deixem una cançoneta sentida, lànguida i trista. Bon cap de setmana.

Pots pitjar aquí per sentir-la

bocamolls local-global: Josep Cuní




El Cuní és un professional de la comunicació molt efectiu. Dic de la comunicació perquè penso que la informació és una altra cosa. El Cuní és un professional efectiu de la comunicació perquè quan parla no tracta de generar dubtes, de fomentar un esperit crític, de que qui l'escolta vegi les contradiccions d'un món complex que requereix de mentalitats despertes.

No, el Cuní dóna a la gent allò que sap que la gent més agraeix: la seguretat de que els propis prejudicis simplistes són l'espai intel·lectual més plàcid i còmode en un món complex. El Cuní li explica a la senyora Pepeta que no cal que intenti entendre els punts de vista dels altres, que no cal que revisi les pròpies conviccions ancestrals, que no és necessari esforçar-se per intentar posar-se d'acord amb qui pensa o viu de manera diferent. I en un món difícil, les persones agraïm les veus tranquilitzadores que ens confirmen els nostres prejudicis i ens garanteixen que sempre són els altres que s'equivoquen. Un tipus efectiu.

El Cuní té a més dots per a usar en aquesta tasca el sentit de l'humor, avui mentre comentàven la notícia de la "malaltia d'oficina" de l'edifici de Gas Natural que entre altres efectes genera pèrdua de greixos corporals, el Cuní tot xicoy deixa anar: "a això en d'altres llocs se li diu liposucció i ningú se'n queixa". Ja ja ja. Clar que es tracta d'un problema de salut que pot afectar centenars de persones, clar que igual es tracta d'una nova font de riscos laborals que pot estar afectant altres treballadors d'altres edificis sense que ho sapiguen, clar que encara no tenim massa clar quines són les conseqüències per a la salut... però fem-ne broma que no passa res. Faria broma el senyor Cuní d'altres problemes de salut pública com són els accidents de trànsit, o les malalties mentals, o els transtorns alimentaris?

Josep, segueix així, la senyora Pepeta i jo ens partim. Als treballadors i treballadores de Gas natural igual no els hi fa tanta gràcia, però de gent rancuniosa s'empre n'hi ha-

1 de març 2007

Precarietat salarial


Avui hem presentat en roda de premsa l'informe Els baixos salaris, l'altra cara de la precarietat laboral que incorpora un curós anàlisi sobre les causes dels baixos salaris estructurals i l'estratègia de CCOO per millorar-los. Sintèticament:

1. en els darrers 10 anys s'ha incrementat de manera molt important el nombre de persones que treballen. Aquest increment, però, s'ha concentrat en els sectors d'activitat menys productius, aquells en que els empresaris opten majoritàriament per una estratègia de competitivitat obsoleta i abocada al fracàs basada en els baixos costos laborals i no en les inversions de futur.

2. Tot i que augmenta considerablement el nombre de treballadors i treballadores que veuen els seus salaris protegits mitjançant la negociació col·lectiva (mitjançant millores salarials superiors a l'inflació i l'extensió de les clàusules de revisió salarial), el salari mig a Catalunya baixa de 20.728,60€ anuals (l'any 2002) a 19.474,73 € (2004). Això és així perquè l'alt volum de persones que s'ha incorporat al mercat de treball ho han fet en els sectors més precaris.

3. Aquesta situació ens allunya de les orientacions de la UE que estableixen que els Salari Mínim ha d'equivaldre a un 60% del salari mig. Això a Catalunya suposaria que el salari mínim fos de 1044 €, gairebé el doble de l'actual.

4. Com que aquesta situació de precarietat salarial es concentra en els col·lectius de persones que tenen una relació més fluctuant en l'accès al treball (les que abans perden la feina quan venen mal dades i les que tornen a reenganxar-se quan creix la demanda de treballadors i treballadores), la conseqüència és que qui més pateix la precarietat salarial (oh, sorpresa!) són joves, dones i persones immigrades.

5. Com que aquesta situació té poc a veure amb la llei i molt a veure amb la realitat econòmica global i la de cada sector econòmic i territori, l'estratègia a seguir no passa per banderes simplistes basades en canvis legislatius, sinó per una estratègia sorda i constant de millora progressiva dels salaris i d'un augment sostingut en el temps dels salaris més baixos per sobre de l'inflació i de l'increment del salari-mig. Les nostres respostes doncs és donen en la negociació col·lectiva en aquests sectors (millores salarials i compromisos d'inversions per canviar l'estratègia de competitivitat de les empreses) i d'una acció continuada dels poders públics que empenyi en la direcció adequada.
Aquest és el nostre compromís. L'únic que és útil, perquè respon a una estratègia a llarg termini i a accions que es poden tirar endavant en el dia a dia de manera immediata. Em sembla que d'això se'n diu "fer sindicalisme". També hi ha qui en diu "esdevenir un instrument útil per a la transformció de la realitat".