3 de març 2007

La Super-mainadera



M'agrada el programa Super Nanny i no m'extranya gens que funcioni bé pel que fa a l'audiència. Pares, mares i educadors estan a la recerca de recursos per a la tasca d'educació dels nostres nens, i fa temps que es percep una desorientació que deriva en angoixa.

Renovadors pèdagògics, feministes o simplement persones sensibles han contribuit a la deslegitimació d'un vell model familiar exportat també a l'escola, al carrer i a les empreses basat en les relacions de domini, en la por i el càstig físic, en l'educació per a la submissió i no per a la lliure ciutadania. Però no hem estat en canvis capaços de substituir coherentment el vell sistema per noves fòrmules. En la tasca d'ajudar a nenes i nens a desenvolupar la seva creativitat i l'exploració d'ells mateixos, a expressar-se lliurement, etc. hem deixat pel camí l'educació en el sentit de la pròpia responsabilitat, en assumir que els nostres actes tenen conseqüències en d'altres persones de les que no ens podem desentendre, que les persones no som individus aïllats sinó que convivim i ens necessitem les unes a les altres i que per això cal que ens respectem. Hem eliminat el respecte acrític al poder, però no l'hem substituit pel respecte que neix de l'estima pels altres.

I la conseqüència han estat dues generacions de mares i pares que malden per cercar un camí per l'educació dels seus fills sense massa punts de referència. La Supernanny parteix en el seu assessorament als pares de la necessitat de ser ferms en l'educació, en que l'amor als fills no pot ser entés com a complaença per tots els seus actes, sinó com obligació de formar-los com a persones, com a bones persones. I que no cal recòrrer a les velles tàctiques de la por per difondre aquests valors, sinó fer veure que allò que fem afecta als altres, que també són persones amb drets, que també ens necessiten com nosaltres a ells.

Un àmbit més de la lluita cívica sorda i diària de milers de persones que s'entesten en ser amables, en donar els bons dies i les gràcies, en cedir els seients del transport públic a les persones que més ho necessiten, que deixen sortir abans d'entrar, que tracten de deixar les coses als que venen darrera tan bé com se les han trobat. Una veritable munió de persones que lluiten per mantenir la humanitat i el respecte en l'espai públic com a eina de civilització.

2 comentaris:

Esther ha dit...

M'ha agradat molt teu post... Real i tendre alhora; de vegades ens oblidem que amb les coses senzilles es creen les grans obres.

Continuo defensant que la falta de cohesio dels que tenim mes a prop es la que provoca, en molts casos, situacions que com les que expresses. No ens oblidem d'actuar "localment", per canviar globalment...

Anònim ha dit...

Gràcies per venir al sopar del divendres.

A mi em va agradar veure't-hi.

Edgar cops de puny a la porta.