21 de març 2007

Participació ciutadana o responsabilitat delegada

Fa algun temps vaig penjar al bloc un recull de reflexions sorgides d'una taula rodona sobre moviments socials ( Tres veus dels moviments socials ). Reprodueixo ara una de les reflexions expresades pel Fabián Mohedano:

"Sovint els governs utilitzen els processos de participació ciutadana i els moviments els processos de mobilització com a coartada per a no seure i parlar entre ells, negociar i arribar a acords, que és la veritable política"

Avui aquestes paraules m'han vingut al cap mentres estava a la reunió del Secretariat de CCOO de Catalunya i fèiem repàs de les principals iniciatives de participació que el govern té obertes: un reguitzell de pactes nacionals, processos participatius i ofertes de diàleg. Si a més tenim en compte que enmig d'un cicle electoral i a les portes d'unes municipals les demandes de partits polítics per a participar en l'elaboració dels seus programes electorals són constants la cosa fa vertígen i hom es pregunta què ens toca fer i què no.

Cap al final de la darrera legislatura de CiU el Govern va decidir convocar el 3r Congrés de la Joventut, per a sorpresa de moltes persones que no enteníem com el govern usurpava aquesta funció (el 1r i el 2n Congrés van ser convocats per associacions juvenils en el marc del Consell Nacional de la Joventut-CNJC). La sorpresa va derivar en indignació per a moltes persones quan en el moment de presentar la iniciativa, el Govern i un secretariat del CNJC incomprensiblement submís van anunciar el programa del Congrés: "un full en blanc" (literalment). És a dir, "el Congrés el farà la gent, des del Govern hem pres la iniciativa" -purament propagandística puix que no hi havia temes a l'agenda en aquell moment en que s'acabava d'aprovar el Pla Nacional de Joventut- "però no volem determinar quins temes s'han de tractar ni en quin sentit". En definitiva, us convoquem a una reunió (força costosa econòmicament, tot sigui dit) sense proposta d'ordre del dia, ni agenda, ni cap motivació en concret, de la que no s'espera que sorgeixi cap pla d'acció. Això sí tenim una metodologia super-moderna i altament participativa per a debatre sobre... què?

Vagi per endavant que sóc un convençut de les polítiques de participació ciutadana... sempre que s'adrecin a objectius concrets que no siguin "la participació per la participació". El problema des del meu punt de vista, és que massa sovint tinc la sensació que s'utilitzen processos participatius per tapar la manca d'idees dels governs, no pas per debatre sobre les mateixes. Processos participatius aviciats, cada cop més merament consultius, de tal manera que es converteixen en processos d'assessorament als governants. N'estic tip i cuit de que càrrecs institucionals ens reclamin que els "hi fem arribar les nostres idees", mentre que es neguen a convocar negociacions socials convertint les organitzacions socials i ciutadanes en assessors governamentals i negant-los el paper d'actors polítics i socials. I l'aviciament esdevé total quan proliferen empreses consultores (en forma de S.A. o d'associacions sense ànim de lucre, tant hi fa) a qui les administracions encarreguen no només l'execució sinó la definició de les polítiques. Quina és la feina del càrrec públic doncs? Triar la consultora, tallar les cintes a les inauguracions i treballar per les properes eleccions.

La gent d'ACCIÓ JOVE de CCOO per si de cas ja ho anunciem: si ens crida algun membre del govern que sigui per a negociar, per a "donar idees" ja tenen els seus assessors, bastants segons sembla.

1 comentari:

Raquel De Haro ha dit...

Sencillamente, de acuerdo absolutamente en todo Andrés.