20 d’abr. 2007

Policies del pensament


Em comenten la gent del Consell de la Joventut de Barcelona que estan tenint problemes amb els actes que organitzen (com en cada procès electoral municipal) amb els diferents candidats a les universitats. També els amics de Joves d'Esquerra Verda han tingut problemes amb actes organitzats a la universitat. Els problemes venen en tots aquests casos degut a que grups de persones organitzades com a policies del pensament han decidit que només ells poden autoritzar la celebració d'actes a la universitat. I si "ells" (a qui ningú els hi ha encomenat aquesta tasca ni veuen la necessitat de ser refrendats democràticament per part de ningú) no els hi agrada un acte, doncs van i el rebenten.

Aquesta situcació no té res de novedosa. Fa 10 anys em vaig vincular a l'associacionisme estudiantil d'esquerres a la Universitat Autònoma de Barcelona. Teníem clar que l'enemic a batre era el captitalisme i la mercantilització de la universitat i aquestes coses, però en canvi la lluita cos a cos era permanentment amb els més antisistema de tots els antisistema. Diversos intents de diàleg van acabar amb una única conclusió clara: l'exigència per a no ser agredits era la nostra desaparició com a organització i l'integració a les "assemblees" de facultat. I quan parlo d'agressió ho faig en sentit estricte: rebentar actes i arrencar-nos els cartells era la versió "light". Amenaçar companys, o amics i parelles de companys era habitual. Fer cartells on el mínim del que se'ns acusava era de quedar-nos els quartos de les subvencions per a fer no se sap què sense la més mínima base de realitat, era mera "tasca informativa". I això que erem un associació d'estudiants, les organitzacions polítiques (tot i que sovint tenien més militància que les "assemblees de tots els estudiants") ho tenien encara més cru. Com que d'això ja fa 10 anys, he tingut ocasió després de veure com molts dels companys de l'esquerra intransigent amb el sistema acabaven en feiens prou lucratives i gens antisistema. Fins hi tot n'hi va haver que van fer d'assessors de diputats del PP. Però com que tot és sistema tant hi fa.

El que realment resultava escandalós és que el llavors rector de la UAB (i posteriorment conseller d'universitats) protegia aquests grups. El perquè ho vaig entendre de seguida que vaig ser elegit pels companys representant d'estudiants als òrgans de govern. Com que els policies del pensament no volien legitimar les "institucions del sistema" molt sovint ni apareixien per les comissions de govern on es discutien els plans d'estudi, els pressupostos de beques pròpies, etc. Per tal de no donar balons d'oxigen al capitalisme decadent no qüestionaven en cap moment cap decisió concreta, ja que el que calia era deslegitimar el bosc i no els arbres. En fi, que els més radicals dels esquerrans eren els més còmodes per al Rector perquè mai qüestionaven res ni mai votaven en contra de res, ni mai cercaven aliances amb altres actors per tal de guanyar canvis concrets. La relació, en aquells temps, del rectorat amb els hooligans antisistema era mimètica a la que molt presidents de clubs esportius tenen amb els hooligans esportius: força de xoc amb la que es podia jugar als aprenents de bruixot. De tant en tant alguna crida d'atenció suau, i cap a casa. Altres organitzacions d'esquerres, també víctimes d'aquesta situació, es negaven ha fer-hi res per tal de no trencar "la unitat de l'esquerra autèntica", una unitat fictícia on uns imposaven i els altres a callar.

La situació amb els anys ha degenerat, i mentre "l'acció de xoc" es generalitza i esdevé cada cop més indiscriminada (si es rebenten actes d'ICV-EUiA o d'ERC, què poden esperar la resta?) la buidor de les idees és cada cop més evident. I el pitjor de la situació és que s'està normalitzant socialment. Em sembla gravíssim que acceptem que la Universitat (o qualsevol altre espai social) sigui el terreny on els els skin heads (portin el cap rapat o grenyes, tant hi fa) siguin acceptats per omissió com a policia del pensament. Els senyors (i les poques senyores) rectors que tant reivindiquen la seva autonomia de govern quan s'adrecen a la resta de poders institucionals no poden continuar mirant cap a una altra banda. I les forces socials i polítiques juvenils tampoc. Cal un pacte contra la violència en les seves expressions polítiques, un pacte ferm i sense misèries (serem capaços la resta d'organitzacions de condemnar les agressions contra actes o militants de PP o Ciutadans?). Continuar mirant cap una altra banda i creuar els dits per a que nos ens passi a nosaltres ens converteix en còmplices, els més covards dels còmplices.

PS Una altra gent em comenten que al local de l'agrupació de districte del seu partit ja no hi poden fer les reunions i que no saben quin tipus d'acte poden organitzar en campanya electoral sense que els hi vinguin a rebentar. Tenim un problema. I no només a la universitat.

12 comentaris:

Anònim ha dit...

Muy buen post Andrés.

Hay una cosa que me genera preocupación. Es que desde la misma organización de ICV se empieze a interiorizar cierto miedo a que se rebienten actos en esta campaña de las municipales, y que por ello se dejen de hacer.

Andrés Querol Muñoz ha dit...

Hay demasiada gente que hace demasiado tiempo que ya ha interiorizado lo que la gente de ICV está interiorizando ahora. Eso es la normalización de la violencia y ese es el triunfo de quienes la practican

JORDI MERINO NOÉ ha dit...

Andrés, jo recordo que quan estudia a l'UAB, al principi, m'animava molt amb alguns companys a anar a escoltar i debatre. Aquesta era la finalitat d'aquestes jornades, xerrades i encara que no compartir d'altres visions, tenies ganes d'entendre els seus posicionaments. Mica en mic ava començar a degenerar de preguntes iròniques, a incomòdes i insultants als ponents. D'allà és passà a fins i tot no deixar xerrar amb el temps. La conclusió és que durant un temps tothom va deixar d'anar perquè allò si que era perdre el temps, allò si que era un els motius pels quals la gent no anavem a la Uni.
Salut i Bon Sant Jordi

ClaraClaríssima ha dit...

Bon dia, Andrés,

He entrat a fer una ullada i m'he trobat aquest interessant post. M'agrada que agafis aquest tema per les banyes, ja que potser a vegades en parlem amb la boca petita i cal plantejar-se'l. Jo crec que aquí es barregen moltes coses:

1. Demagògia relacionada amb una certa estupidesa (?, sento ser políticament incorrecta) de certs sectors que es consideren radicals (?) que equiparen política institucional amb "venuts al sistema". Hi ha una cançó de Gatillazo (crec, ara no n'estic segura) en què el cantant diu entremig de la lletra de la cançó "estos perrors de UGT y CCOO", seria l'equivalent en versió obrera de la política... no és el mateix, però ja m'enteneu.
2. ICV forma part del govern i paguem un preu. Quantes vegades heu de justificar polítiques que duu a terme PSC només perquè vàrem pactar? És molt més fàcil, ja ho sé, criticar quan tens els dos peus al carrer i molt més difícil quan en tens un al carrer i l'altre a les institucions... però a nosaltres mai se'ns ha posat fàcil... Amb això no justifico el que passa a les universitat, ans al contrari, em sembla molt greu, però qui de vosaltres no ha justificat alguna vegada o fins i tot ha cridat en algun acte de protesta quan ha vingut algun membre del PP quan eren al govern? No era violència física, però en certa manera es coaccionava la seva llibertat, no? En aquesta ocasió, com diu l'Andrés... ens sembla més justificable? per què? tenen dret a expressar-se també, no? o no? O això no és ben bé una democràcia?
4. Qui hi ha darrere de tot això? qui porta els fils que mou els titelles?

En fi, a mi em fa entre ràbia i pena que a més això passi a la Universitat, on se suposa que hem de pensar i aquestes coses...
Jo, si hi fos, encara m'animaria més a anar-hi, als actes d'ICV...
Si, com diu el Jordi, a més aquests sectors hi anessin a parlar ni que fos a criticar de forma constructiva....
Una abraçada, Andrés.
ClaraClaríssima

Toni Peñafiel ha dit...

Andrés, no puc més que felicitar-te pel teu article.

Per cert, dijous acte a la Universitat Autònoma. Continuarem patint la polícia del pensament?

Anònim ha dit...

La motivació de les accions que patiu en els vostres actes no és impedir que expreseu les vostres idees, sinó denunciar una actuació arbitrària dels mossos d'esquadra, que estan sota la direcció de Joan Saura. És més, amplis sectors de la coalició ICV-EUiA han denunciat aquesta actuació.

Potser una mica d'autocrítica no aniria malament, no?

Anònim ha dit...

el problema és que quan els jutjes ordenen coses, els mossos deixen d'estar a les ordres del Saura, afortunadament

Andrés Querol Muñoz ha dit...

Com que portava uns dies amb el post penjat, veig que s'acumulen comentaris. En general res a dir. Tampoc crec que hagi de ser jo qui digui sempre la darrera paraula, almenys intento no fer-ho.

Sí que hi ha una entrada diferent a la tònica general que m'agradaria contestar. Un visitant anònim ens diu:

"La motivació de les accions que patiu en els vostres actes no és impedir que expreseu les vostres idees, sinó denunciar una actuació arbitrària dels mossos d'esquadra, que estan sota la direcció de Joan Saura. És més, amplis sectors de la coalició ICV-EUiA han denunciat aquesta actuació.

Potser una mica d'autocrítica no aniria malament, no?"

Al respecte dos aclariments i dos reflexions:

1. Primer aclariment: Veig que utilitzes la segona persona del plural ("vosaltres els d'ICV-EUiA"", per entendren's). Al respecte aclarir que aquest és el bloc personal d'una persona amb responsabilitats de direcció a CCOO. Per tant no responc ni hi escric des de la perspectiva d'ICV-EUiA, ni seria correcte que ho fes.

2. Aclariment segon: Hem sembla clar que en tot cas el post parteix de dos actes recents un del CJB i l'altre de Joves d'Esquerra Verda, però va més enllà. No critico que es rebentin els actes d'aquestes organitzacions, sinó simplement que es rebentin actes. I em sembla que la tònica de la majoria de comentaris de la gent és la mateixa.

3. Primera reflexió: Respecte a si l'ús de la violència és conseqüencia de l'acció de govern que desenvolupen els consellers d'ICV-EUiA, sincerament no em sembla una resposta vàlida ni m'explica res. La qüestió no és si els partits de govern ho fan bé, sino si els drets dels militants i oragnitzacions polítiques que conformen al govern es poden retallar en funció de la seva gestió.

Per mi la resposta és clarament que no. I si tu penses diferent, t'agrairia que em contestessis una altra pregunta: qui està legitimat per a decidir quines polítiques de govern justifiquen rebentar un acte? qui està legitimat per a decidir el nivell de violència que es correspon a cada acció de govern? On són les Taules de la Llei incontrovertibles i absolutes on és escrit el que està bé i malament i com es decideix a qui correspon interpretar-les?

La qüestió és més senzilla: ningú té dret per a utilitzar la violència per a retallar drets de ciutadania. I la resta és mala literatura.

4. Finalment: Si les persones que actuen d'aquesta manera volen deixar en evidència unes polítiques de govern amb les que no estan d'acord, no seria molt més profitós per als seus fins accedir a l'acte i participar amb preguntes i opinions al torn d'intervencions? Ben segur que sí. Però és clar per això cal ser capaços de bastir un discurs d'anàlisi, denuncia i proposta alternativa, i sincerament, la majoria d'aquestes persones que he conegut no em semblen massa, massa capaces. Cridar, trencar i agredir és més a l'abast de tothom, però no més democràtic.

Joffre ha dit...

Penso que la responsabilitat és compartida. Les mobilitzacions per la guerra d'irak van arribar a extrems de linxament social (un neologisme que m'acabo d'empescar però que s'entén) amb el PP, que va arribar al paroxisme el 13 - M. I aquí més d'una persona amb responsabilitats (començant pel Zapatero, que mai va sortir a la tele a demanar que s'aturés l'assetjament a les seus del PP) va mirar cap a una altra banda. Contra el PP tot valia i ara tot val contra tots.

Un país amb poca tradició democràtica i de defensa de la llibertat d'expressió hauria de ser especialment prudent, perquè ja se sap que "esperando a los bárbaros, vinieron los nuestros", i en aquestes estem.

Però dit això, aquí tothom és adult i responsable dels seus actes, de manera que el que he dit no disculpa el que està passant a la Universitat. I em sembla que l'Andrés aboca una idea important, i és que el poder prefereix que els joves amb consciència social i política es radicalitzin per no haver de negociar amb ells (n'hi ha prou amb enviar-los la poli si les coses es posen lletges).

Tot plegat un esquema franquista de relació entre societat i institucions que és aplicable als okupes, al moviment veïnal, als antiglobi i a tots els que partint d'una idea equivocada de radicalitat i buscant una suposada "puresa" es permeten el luxe de jugar a revolucionaris de pacotilla i s'estalvien l'exercici d'assumir contradiccions en el complicat camí de la transformació social.

Al company anònim, només dir-li que si amplis sectors d'ICV - EUiA han denunciat la situació, doncs que potser això és l'autocrítica que demana, no? A no ser que per autocrítica entengui que el Saura surti a demanar perdó davant Santa Mònica Terribes, un espectacle que m'agradaria estalviar-me... per una simple qüestió estètica (digue'm frívol, campeón)

Arf!

El Chusko ha dit...

Respice post te! Memento mori! Respice post te! Hominem te esse memento!

Recomendación protocomprensiva a quienes se entienden en la necesidad (la pulsión, que quizás dirían los clínicos... y los cínicos) de joder actos de gente que piensa (o siente) de otra forma. Ya que hablamos de autocrítica, hablemos de meta-auto-crítica.

O por hacerlo más simple, seamos todos un poco más humildes.

Joffre ha dit...

I més explícits, si pot ser

el chusko ha dit...

Hola, Joffre,

Tienes razón, se puede escribir con más claridad, pero a costa de sacrificar ese componente onanista que para mi representa mi manera de escribir.
Sin embargo, releyendo el comentario creo que sí es necesario ser algo más explicito. No porque sea importante que se me entienda bien, sino porque es importante que no se me entienda mal: Para nada quisiera que mi ineficiente pedantería pudiera llegar a ofender. Y menos aún si estamos de acuerdo.
Lo de "memento mori" y demás se refiere a una antigua costumbre romana dedicada a preservar minimos de humildad en quienes más la necesitaban (para más detalles: chuscadas.blogspot.com). Yo creo que el principal defecto de los aquí llamados "Policias del Pensamiento" (PdP) no es carecer de autocrítica en tanto que capacidad cognitiva, sino carecer de humildad en tanto que capacidad moral. Después de haberlos sufrido, esa es mi opinión.
Por eso digo meta-autocrítica. Porque creo que alguien que se cree autorizado a joderte un acto tiene un problema de humildad más que de pensamiento. Lo de "linchamiento social" esta bien, pero lo del "ejercicio de asumir contradicciones" me parece super-apropiado, porque las contradicciones pueden ser lógicas, pero también pueden ser morales. Y de estos PdP bastaría ver cómo financian su estilo de vida (familia o presupuesto de la UAB, por ejemplo) para tomar conciencia de que la enorme brecha de sus contradicciones esta en el decir y en el hacer.
Tú lo dices implícitamente, todos tenemos contradicciones. Y del mismo modo, que asumirlas puede ser cosa buena.
Yo estoy de acuerdo, solo que lo expreso con un barroquismo cojitranco que muy pocos amigos (como el dueño del blog) han acabado admitiendo. Sin embargo, sigues teniendo razón.
Y para ser honesto, lo de "protocomprensiva"... no tengo ni puta idea de qué cojones quería decir...
Joffre, gracias por ser Ticio y recordarme que el onanismo público, aunque sea escribiendo, tiene un límite.