8 de maig 2007

Sarkozy, Royal i Paco Martínez Soria

Algunes conclusions accelerades que podem extreure del seguiment de la campanya francesa:

1. Com mola un país on els polítics parlen de política. Més enllà del model de la V República francesa, la République fa honor a la seva tradició de debat ciutadà d'alt nivell. Els candidats (tant a la primera com a la segona volta) han parlat clarament de models polítics diferenciats i de les seves conseqüències en la vida dels ciutadans i ciutadanes. Mentre que el lloable experiment de TVE amb el programa Tengo una pregunta para Ud. els nostres mitjans de comunicació (tenim el que tenim) es van dedicar a riure les gràcies als "ciudadanos de a pie" encuriosits per si el president del govern coneix el preu de mercat al detall de torrefactes o sobre l'estructura salarial de la nòmina del cap de l'oposició. O mentre que la política catalana s'enganxa al dol dels expresidents. Paco Martínez Soria i la Senyora Pepeta, vet aquí els nostres models de ciutadania. Alguna cosa deu tenir a veure això amb els índex de participació electoral aquí i a fora.

2. Clima general de canvi de cicle: caiguda del FN, enfonsament generalitzat de l'esquerra del PS (tot i que en ambdós casos haurem d'estar atents a les legislatives, més significatives que no pas les presidencials a aquests efectes), emergència del centrisme (ja veurem on anairà a parar), candidats de nova generació apareguts entre remors de sabres i en clau de trencament generacional en els respectius partits, altíssima participació fins i tot tractan-se de França, superació de la sensació d'estancament homòloga a la del cas alemanys, etc...

3. I anant més a fons i més enllà dels nostres veïns del nord. El canvi de cicle no és únicament en clau nacional sinó que va molt més enllà. Aquest canvi de cicle té dimensions regionals clarament diferenciades: emergència d'una esquerra amb diferents matissos entre el reformisme i la insurrecció a Amèrica Llatina, increment de la duresa del debat(?) polític als Estat Units, emergència de nous lideratges col·lectius i esgotament dels antics a l'Europa occidental. Existeix un lligam? Crec que sí. És la crisi del pensament polític feble, la sensació generalitzada que davant els nous reptes calen idees-força que substiteuixin el run-run ensopidor de la política post-moderna. Ho han entés perfectament Benet XVI i Sarkozy. Sarkozy no parla de plans d'ordenació, sinó de resultats, recupera la centralitat del treball en el seu discurs que l'esquerra li ha cedit generosament, fa un clar discurs en clau de conflicte social (clar i net si bé embolcallat per la bandera). L'esquerra en general fa com si res i no acaba d'entendre per què els hi surt tot malament quan tot ho fan bé.

4. Té expressió a Catalunya aquesta dinàmica europea? La resposta la trobem en la crisi dels dos grans partits (expressada en erosió electoral i afectiva permanent), sense que emergeixi amb claretat cap força que reculli aquest flux. En les preocupants dades d'abstenció. En la cada cop més alta pèrdua de centralitat del debat polític entre la ciutadania. En la desetructuració associativa creixent en molts barris de treballadors. Podem esperar que aparegui un Sarkozy, un Le Pen o fins i tot un Lafontaine català. O potser que algú pilli el rollo de que la postmodernitat fa pudor i actui en conseqüència.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

La França que es lleva d'hora... és collonut que aquesta fos una de les expressions de batalla del candidat de la dreta...

Votre ami Le Chusque ha dit...

Tanto tiempo creyendo que lo de Xav-Lion era vulgar frikipose, y resultó ser Casandro el Agorero ¡Qué impotente opacidad ocultaba la literal transparencia de su carpetilla de plástico!
En fin, c'est vrai: il y a grandeur.
Mais je pense que no hay motivo para preocuparse: Todo lo que pasa en Francia acaba pasando al sur de los Pirineos.
¿eh, eh? ¿Verdad, Andrés, verdad?