29 de juny 2007

la no-constitució europea: una veu lúcida

Del corresponsal de Les Cosetes a Brussel·les

Fa alguns dies, l’Andrés ens deia des de Les Cosetes (LC) que trobava a faltar reflexió sobre la construcció europea des del camp dels que vam votar no a la constitució europea. Tenia raó: alguns ja vam dir que, després del referèndum, deixaríem de classificar els europeistes d’esquerres entre els del sí i els del no. Per alguns, els camps van desaparèixer el 21 de febrer de 2005 i, per tant, no hem pretès organitzar reflexions exclusives, sota la lògica d’un sol dels cantons de la frontera. També és veritat que no tothom ha entès la recomposició de l’europeisme de la mateixa manera.


Ara bé, això no vol dir que no tinguem la nostra pròpia perspectiva sobre el tema. M’he esperat uns dies a respondre al text de LC, volia deixar passar el Consell Europeu de juny. Quatre idees (1-4) sobre el punt on estem i dues consideracions més estratègiques (a-b).


1) S'han salvat les disposicions institucionals contingudes a la Constitució. És a dir, les de caràcter realment constitucional. Val a dir que durant el 2004 alguns ja vam dir que fins i tot si queia la constitució es podien salvar els avenços institucionals. En aquest punt, els socialistes ens miraven per sobre l’espatlla i somreien amb gest d’autosuficiència. L'endarreriment fins el 2014-2017 (5 o 8 anys més tard que el 2009) és pràcticament anecdòtic, en perspectiva històrica.


2) S'ha salvat la Carta de Drets. També dèiem que era possible, amb idèntica reacció per part d’alguns. És veritat que hi haurà països que se’n quedaran fora. Més avall reprenc aquesta qüestió.


3) Hem evitat la constitucionalització de l'orientació liberal de la Unió Europea. L'orientació persisteix (la correlació de forces és la que és), però no està gravada en el marbre d’una constitució (durant el 2004 argumentàvem que volíem els continguts de les parts I i II de la constitució sense els continguts liberals de la III –també aquí reien). És més, es millora el tractament dels serveis públics, i sembla que també es reforçaran les polítiques d'energia i canvi climàtic. S'elimina la “competència lliure i no distorsionada” com a objectiu de la construcció europea. Alguns deien que això era impossible d’aconseguir (atenció: ha estat una demanda del Sarko que il·lustres miglioristi van considerar esbojarrada).


4) Com que el que s'ha aprovat és un tractat més (que conviurà amb el TUE i el TCE), i no la mare de tots els tractats, el marc és ara més flexible. Modificar la constitució hagués volgut dir obrir tots els debats a l’hora (tot estava en el mateix text); ara podrem reobrir els debats institucionals més selectivament i per tant amb més facilitat. Aquest text es vol un pas més en la construcció europea, no un tractat per 25 anys, com la constitució.


a) El procés ha posat sobre la taula amb claredat la necessitat d'una UE de geometries variables. Probablement és una de les millors notícies. És la manera de sortir de la crisi en què havia entrat la UE des de finals des de finals dels 90s i principis dels 00s. Un crisi molt anterior als nos francès i holandès, i de fet la causa mateixa d'aquests nos. L’ampliació de 15 a 27 ha fet impossible l’horitzó d’un federalisme europeu simètric: la UE ja no serà el que els europeistes volíem que fos. I calia posar sobre la taula un horitzó diferent: una UE assimètrica, a la que alguns hi estarem federats i d’altres simplement units. Els nos han permès catalitzar/legitimar la transició entre l’horitzó vell i el nou. Aquest pas era imprescindible, com s’ha vist des del primer de maig de 2004. (Una altra cosa és que el vell europeisme català estigués a la vegada a favor de l'ampliació i en contra d’una UE de vàries velocitats: aquí és on van perdre el tren).


b) Com dèiem durant els referèndums, amb l'actual correlació de forces la constitució estava abocada a ser renegociada (com a mínim) amb els euroescèptics. És interessant el fet que els problemes no hagin vingut tant de francesos i holandesos com dels que encara no s’havien pronunciat. Va ser un error que (la majoria) de les esquerres polítiques i socials es desfessin de tota capacitat renegociadora d'entrada, avalant abans d'hora un text que (tots sabíem que) aniria de cap al pedregar. L’escenari de la renegociació era el més probable (ho dic seriosament, alguns analistes havien arribat a fer càlculs de probabilitats). El problema, en tot cas, és que no hi ha hagut cap contrapès a les pretensions poloneses i britàniques (excepte, parcialment, el no francès, que el PSF no va saber encapçalar i representar políticament). Què tal hagués estat la renegociació si el Consell hagués hagut de guanyar-se el suport dels socialistes francesos, els verds europeus (més modestament, potser) i la CES?

22 de juny 2007

Una cançoneta i mo n'anem (22)

Se eu soubesse
Se eu soubesse que morrendo
Tu me havias
Tu me havias de chorar
Por uma lágrima
Por uma lágrima tua
Que alegria
Me deixaria matar

Amália Rodrigues

Apa, pel cap de setmana aquesta cançoneta de l'actual reina del fado. En té de millors, però aquesta és la que hem trobat i està prou bé.

20 de juny 2007

La bloc-polèmica Chávez



Aquelles persones que es passin per aquí i que portin el temps just, aprofitaran molt millor el seu temps si abandonen en aquest punt la lectura d'aquest article i s'en van a fer una visiteta al bloc del Sandro Maccarrone on trobaran una sèrie de tres articles posant uns quants punts sobre unes quantes is en relació a l'article aparegut recentment a Les Cosetes on posàvem a a parir al col·lega de la foto.

Al primer dels citats articles es fa un repàs de les causes de deslegitimació política i social de URSS. Al respecte només dir que es una falsa resposta. O dit d'una altra manera, res del que s'hi diu és contradictori amb l'article de Les Cosetes, però al Sandro li venia de gust de parlar-ne i ha aprofitat que el Pisuerga passava per Valladolid. En tot cas és una visió força currada i ve bastant a cuento en una reflexió sobre l'esquerra transformadora i la democràcia.

En quant al fenòmen patològic Chávez, el Sandro que es permet força menys llicències que no pas el frívol equip de redacció de Les Cosetes, aporta una sèrie de dades i reflexions que com a mínim mereixen ser conegudes i tingudes en compte. Respondre a moltes de les coses que comenta el Sandro seria reiteratiu, però m'enganxo a un dels aspectes concrets del seu argumentari: el que fa referència a les relacions amb les organitzacions i teixit social de l'esquerra, i en concret les complicitats que Chávez estableix amb les organitzacions socials a Venezuela.

Arranco amb una vivència que no em sembla gens anecdòtica. En una de les edicions de la prestigiosa Escuela del Sindicato Joven de CCOO de Madrid vaig tenir ocasió d'escoltar i debatre amb la responsable de joventut de la CUTV. La CUT va nèixer com una nova central sindical que trencava amb els sectors sindicals corromputs a arrel de l'instrumentalització del conflicte social per part de la dreta antichavista amb la complicitat d'alts dirigents sindicals, especialment a arrel de la vaga en l'empresa estatal de petrolis. Des d'aquest punt de vista la CUT suposa l'esperança d'una necessària regeneració del sindicalisme veneçolà. Doncs bé, he de dir que la intervenció inicial de la citada companya (no en recordo el nom) va ser com gerro d'aigua freda. Per resumir-ho diré que es tractava d'una intervenció que podria haver fet fil per randa un representat apassionat de les "juventudes bolivarianas" si és que tal cosa existeix. En qualsevol cas, va manifestar una manca absoluta de distanciament crític amb el govern, per no dir directament una adhesió incondicional. Com que tothom mereix una segona oportunitat, vaig preguntar a la companya quina era la posicició del seu sindicat davant del fet que Chávez fos un dels líders que a la famosa cimera de Cancún de la OMC decidís deixar a l'estacada a la Organització Internacional del Treball en les seves propostes per a fer avançar els tres objectius prioritaris d'aquest organisme internacional: 1. reconeixement de la llibertat sindical i del dret a la negociació col·lectiva, 2. eradicació del treball forçós o obligatori, 3. abolició del treball infantil i 4. eradicació de la discriminació en el treball. La resposta va ser encara més decepcionant: pilotes fora.

Rememorar aquesta vivència em porta a entrar en la qüestió que apunta el Sandro des d'un punt de vista més qualitatiu. Existeix una gran diferència entre reforçar el teixit social d'esquerres i establir-hi complicitats estratègiques i generar un teixit social subaltern i auxiliar. El punt d'inflexió entre una cosa i l'altra és l'autonomia de les organitzacions. Segona vivència que vull recordar al respecte: a la primera reunió del Consell Nacional de la CONC que es va celebrar després de la constitució del Tripartit 1.0, van ser força els companys i companyes que van mostrar la seva decepció pel fet que diversos problemes no estaven sent ben atesos per un govern dels que s'esperaven una altra cosa. Això va portar a la Aurora Huerga, Secretària General del Baix Llobregat, a recordar-nos que cap govern, ni que sigui d'esquerres, ens farà la nostra feina. Un govern és un govern i com a tal ha de ser entés pel sindicat, al marge de que hi ha colors polítics amb els que d'entrada podem tenir més coincidències que amb d'altres. Dit d'una altra manera, l'Aurora ens recordava que la millor aportació d'un sindicat d'esquerres no és el reforçament dels partits d'esquerres, sinó el manteniment de la seva independència davant tots els governs.

Les complicitats es poden generar des de la independència de cadascú. Sense independència no hi ha complicitat, hi ha submissió. No crec que la CUTV li hagués de montar el gran pollo a Chávez per haver-se oblidat dels treballadors i treballadores del món a Cancún (tampoc CCOO li vàrem montar al president espanyol) però com a mínim ha de poder generar i mantenir una posició crítica al respecte. Ha de poder dir que allò va estar malament. No conec cap partit ni d'esquerres ni de dretes que no tingui de tant en tant (o tot sovint) temptacions d'instrumentalitzar organitzacions socials (val a dir que alguns ho fan o ho intenten en molta major mesura que d'altres), però és una norma força universal que els cabdills messiànics mai es conformen amb ser-ho només del seu partit. Potser en el cas de Chávez existeix una excusa: deformació professional.

18 de juny 2007

-I el Barça què, un altre cop campió d'Europa?
(...)
- I en Pujol, què n'opina d'això?

"Mentre l'Europa social estigui en perill, Europa també ho està



Fer que la Carta sigui jurídicament vinculant


(Declaració urgent de la Confederació Europea de Sindicats sobre la Carta de Drets Fonamentals)


La CES ha tingut coneixement, amb gran preocupació, que s'han formulat propostes, durant discussions intergovernamentals reservades, per relegar la importància de la Carta de Drets Fonamentals en qualsevol tipus de nou minitractat possible de la Unió Europea. La Carta hauria d'haver estat plenament integrada si el projecte de Tractat constitucional hagués estat adoptat, com és desig de la CES. Hi ha un ampli suport perquè la Carta sigui plenament reconeguda en el dret comunitari. En la seva situació jurídica actual, s'aplica plenament en les institucions comunitàries, però la forma en què ha de ser aplicada als estats membres segueix sent ambigua, la qual cosa suposa una important limitació.


La Carta de Drets Fonamentals va ser aprovada en el Consell Europeu de Niça, el 2000. La CES va organitzar una manifestació massiva a Niça, que va reunir 60.000 persones, per reclamar l'adopció de la Carta com a part del Tractat de Niça i fer-la plenament vinculant per a la UE i els estats membres. Però va fracassar. El 2001, després d'una altra manifestació massiva de 100.000 persones a Brussel·les, la CES va aconseguir representació en la convenció encarregada de revisar els tractats europeus. Aquesta convenció, els treballs de la qual es van portar a terme amb àmplia participació pública, va recomanar la plena incorporació de la Carta en els tractats europeus.


Actualment, és la Carta més progressista aconseguida per un moviment sindical en el món: situa els drets econòmics i socials al mateix nivell que els drets humans. De manera més específica, garanteix els drets a la informació i a la consulta, i els drets a negociar i portar a terme accions col·lectives, inclosa la vaga. Garanteix una protecció contra els acomiadaments injustificats, els drets de seguretat social i el principi de condicions de treball justes, així com l'accés als serveis públics.


Acció


Per a la CES, la Carta és un element essencial del futur d'Europa. La Carta va ser concebuda per acostar Europa a la gent, i si se suprimeix o es redueix, tota l'Europa social en sofrirà les conseqüències. La Carta és el fonament d'una política social ambiciosa, que té en compte la necessitat d'una societat plural que dóna lloc a més ocupacions, i de millor qualitat.


Els governs de la UE, la Comissió Europea i el Parlament Europeu han de tenir clar que la CES no donarà el seu suport a cap nou tractat que no doni a la Carta un caràcter jurídic vinculant, sense ambigüitats. Farem campanya contra qualsevol iniciativa que intenti ometre o relegar la seva importància, i portarem a terme accions davant del Parlament Europeu i els parlaments nacionals. Mentrestant, ens mobilitzem per aconseguir que les nostres opinions siguin escoltades pels caps de govern que assisteixin a la cimera dels dies 21 i 22 de juny a Brussel·les. A més a més, demanarem als afiliats/des de cada país que facin campanya per assegurar que els caps de govern que participin en la cimera de la UE prenguin la decisió correcta. Mentre l'Europa social estigui en perill, Europa també ho està.


Una delegació de dirigents sindicals, amb el suport d'una manifestació de sindicalistes, es reunirà amb els presidents de la Comissió i del Parlament Europeu i amb el govern belga. Demanarem a les organitzacions afiliades que enviïn delegats a aquesta manifestació perquè passem a l'ofensiva en favor d'una Carta de Drets Fonamentals.

13 de juny 2007

Esquerra transformadora i democràcia




Una recomanació de lectura que agraeixo i faig extensible són les memòries de Victor Serge publicades per Siglo XXI sota el títol Memorias de un revolucionario. El nostre personatge és el de la foto de la dreta, en blanc i negre i sense disfressa de militroncho. La seva vida i memòries tota una veritable novel·la d'aventures. Ciutadà del món les seves arrels eren variables i seguien el ritme de la revolució a principis del segle XX: amb els anarquistes belgues, després a parís entre les diferents sectes esquerranoses d'abans de la Gran Guerra, amb els anarquistes de Barcelona... les seves passes el van portar a Sant Petesburg i Moscú just després de la Revolució d'Octubre en el caos regnant entre el buit de poder i la guerra de reacció, mentre els bolxevics intentaven bastir el nou estat a l'hora que el defensaven desesperats. Serge és adscrit al grupet preparador de la III Internacional la qual cosa li permet de tenir contacte amb el més granat dels revolucionaris europeus: anarquistes, comunistes, socialistes de totes les tendències. Però sobretot Serge és durant tota la seva existència un crític de les revolucions realment existents i de les retallades democràtiques que des del nou poder soviètic es justifiquen degut al permanent assetjament que pateix la pàtria del proletariat per part de la reacció interna i externa. Serge veu venir les rodes de molí molt abans que d'altres que finalment passaran a desmarcar-se de la línia del PCUS, i paga la visió i el seu compromís amb els ideals de democràcia inherents a la seva visió del socialisme. Presó, persecució, deportació, exili, linxament públic van ser els premis a la seva coherència personal.

Seríem realment injustos si jutgèssim amb severitat aquells altres dirigents revolucionaris que van tardar més que en Víctor Serge en adonar-se de la perversió que suposava la dictadura partitocràtica disfressada de "democràcia socialista". A principis del segle passat l'únic estat liberal que coneixien era el que sistemàticament utilitzaven els propietaris per reprimir la democràcia real i el moviment obrer, i no es podien estudiar gaires experiències d'estats sorgits després d'una revolució socialista, ni gaires ni cap. Pensar en aquell moment que la revolució és inherentment democràtica, que la veritable democràcia obrera havia d'enterrar tots els vestigis de la farsa de democràcia liberal dins de la qual no hi havia marge de maniobra real, era segurament força inevitable per la majoria d'aquells que no es contentaven amb escriure les seves idees sinó que es jugaven el coll per convertir-les en realitats.

Avui afortunadament som més sabis, i hem vist més coses. Hem vist el resultat de concentrar el poder absolut en mans del partit-vanguàrdia, hem vist el naixement (i les crisis) del model d'estat social o estat del benestar, hem conegut moltes més experiències de governs d'esquerra fruits de dinàmiques insurrecionals, d'invasions "fraternals" i de victòries electorals. Avui sabem que la "democràcia popular" no és ni popular ni democràtica. I que el vell sistema de Montesquieu i d'altres vells il·lustrats té coses que val la pena mantenir en el nostre camí civilitzatori: la separació de poders, el sufragi, el sotmetiment a la llei dels poders públics, els drets individuals, la llibertat d'expressió...

És precissament per això que no em deixa de sorprendre com encara avui hi ha persones que caiem en els errors del passat i el cas més xocant dels darrers temps (Cuba sembla ja més un referent emocional que polític per a tothom) és el de Chávez a Venezuela. Vaig tenir ocasió de seguir a Porto Alegre un "discurs" íntegre del president veneçolà. Resulta absolutament impossible de descriure aquell poti-poti inconnexe que passava del Llibre Roig a les cartes que escrivia al Libertador la seva senyora, aquell insult permanent a la capacitat de racionalitat de l'auditori, aquell recull de barbaritats i demagògies. Només resultava més xocant que el discurs en ell mateix, la presència de personalistats de la intel·lectualitat esquerranosa global apadrinant a l'orador: entre elles ni més ni menys que l'imponderable Ignacio Ramonet! No són poques les persones per les que tinc un justificat respecte polític que han torant en els darrers anys de Venezuela glossant l'obra de Chávez. Com que tenen dos dits de front prenen distàncies del personatge, però el justifiquen per la seva obra. L'obra en qüestió és quelcom tan socialdemòcrata i a l'hora important com destinar els recursos obtinguts pel petroli (que abans es perdien totalment entre despatx i despatx) a programes socials. Perfecte, però... per què aquests programes socials no s'han utilitzat per bastir un estat del benestar sinó un xarxa política? Per què les escoles, dispensaris, equipaments, etc. no són veneçolans sinó "bolivarians"? Si el petroli és de tots els ciutadans i no només dels d'una determinada corda política això no casava. L'estat social genera ciutadania, les xarxes polítiques clientelars generen clientela. I això no és ni revolucionari ni d'esquerres.

Dos de les poques persones que van tornar de Venezuela mantenint en plena forma l'ull crític han estat en Joffre Villanueva i el Fabián Mohedano. Amb tots dos hem tingut ocasió de xerrar de la seva experiència veneçolana entorn a unes cerveses. El Fabián i el Joffre tenen una capacitat crítica força més exercitada que la majoria com a resultat de la continua gimnàstica a que els sotmet el seu republicanisme militant. Alguna cosa en podrien aprendre molts dels que els hi passen per l'esquerra.

Com en el cas del Serge, al duo republicà (parlo de republicanisme polític, no de pertinença a cap partit) se li pot atribuir el mèrit de no haver-se deixat emmirallar des d'un primer moment. Però el que resulta meritori a aquestes alçades de la cosa és mantenir i no esmenar la impressió inicial per part d'aquells que van donar un vot de confiança al cacic centroamericà, per més que aquest avanci en la seva política supressora de les llibertats polítiques essencials.

En definitiva, si la revolució està en mans de Chávez, o dels Castro Brothers, que no s'estranyi ningú que la majoria de la "massa proletària" es quedi amb la vella democràcia liberal. Com a mínim al bar et pots cagar en tothom en veu alta, sense haver de mirar a banda i banda per por als delators.

8 de juny 2007

Una cançoneta i mo n'anem (21)

Ya sé que estoy piantao, piantao, piantao...
Yo miro a Buenos Aires del nido de un gorrión;
y a vos te vi tan triste... ¡Vení! ¡Volá! ¡Sentí!...
el loco berretín que tengo para vos

Astor Piazzola i Horacio Ferrer
Balada para un loco

Ja anava tocant cançoneta. Us deixem el cap de setmana amb el gran mestre.

6 de juny 2007

CCOO en primera persona




Les lluites de cada dia és el títol del llibre. Quan pensem en CCOO la imatge que ens pot venir més facilment al cap és la d'un col·lectiu de treballadors (una mani, un piquet, una assemblea). Mentre que els partits polítics i les organitzacions socials tendeixen cada cop més a ser associades amb les cares dels seus principals portamveus (rarament les seves portamveus), els sindicats continuen sent percebuts en clau clarament col·lectiva. Tothom sap què és CCOO, la inmensa majoria però tindria dificultats per dir noms de dirigents. El sindicat manté sense dificultats la seva percepció com a ens col·lectiu.

Ara bé, aquesta percepció com de col·lectivitat sovint tapa la visió d'una realitat altament diversa. Comissions és un sindicat de classe, en ell ens agrupem treballadores i treballadors de tot tipus i condicions. Sens dubte CCOO és una organització sindical àmpliament diversa tant en relació a la resta de sindicats d'aquí com en comparació amb les organitzacions sindicals d'altres indrets. Una diversitat que té fonts i arrels divereses: de gènere, d'edat, de tipus d'empresa, professional, de sector productiu, de tamanys d'empresa, de colors de pell i de cabell, territorial... Totes i tos ens aixopluguem en un mateix paraigua, totes i tots ens reconeixem com iguals... però a l'hora som tan diferents. Existeix una àmplia literatura sindical, poc explotada al meu parer en el món exterior, respecte la idea-força de "sindicat de les diversitats": documents congressuals, conclusions d'escoles i trobades sindicals, orientacions a la negociació col·lectiva... Faltava però alguna cosa: la diversitat explicada en primera persona pels seus protagonistes. Què porta a una treballadora d'una petitíssima empresa del sector serveis a Lleida a compartir organització i acció col·lectiva amb un treballador jove d'una indústria del Vallès Occidental, o amb un treballador nascut més abaix del Sahara que treballa a la construcció, o amb una metgessa del Maresme? Aquesta seria la resposta que cerca David Marin, periodista i sindicalista, al llarg d'una sèrie d'entrevistes que es troben recollides en aquesta publicació.

Gairebé es podria escriure al costat del nom de l'autor el famós "(ed.)" que acostuma a acompanyar els noms dels coordinadors d'assajos col·lectius. Qui parla per voca d'en David Marin són homes i dones de CCOO, que han arribat al sindicalisme des de ports diferents, que s'hi estan en actituds diferents, que tenen perspectives diferents del que s'ha de fer d'ara endavant. Però que alhora tenen una clara consciència de que el futur passa per reforçar el llaç que uneix els treballadors i treballadores més enllà de les diferències.

Qui vulgui trencar tòpics i prejudicis no trobarà una lectura millor.

5 de juny 2007

Municipals '07: papanatisme vs. abstenció

L'altíssima abstenció afavoreix teories diverses sobre el que "la gent de a peu" necessita per a tornar a les urnes. Veiem-ne unes quantes, totes elles interessades però no gaire interessants:

1. "El déu de les coses petites":

És a dir cal centrar-se en la micro-gestió i abandonar res que s'assembli a un discurs global: la zoneta verda, l'esboranc del carrer, el semàfor que no va a l'hora... i per suposat no vincular res de tot això a un discurs general. És a dir, no es pot explicar a la ciutadania que per afrontar aquestes coses existeixen diferents models, que no és el mateix un sistema basat en impostos progressius que un sistema en que els que més tenen cada cop paguen menys impostos. Plantejar cap explicació de perquè aquests "petits problemes de la vida quotidiana" afecten més a uns barris que a uns altres. Certament aquesta teoria ha quedat desmentida una vegada i una altra, però serveix perfectament als interessos pro-sociovergents, i punt. Sobretot, aquesta teoria es basa en la convicció que la "gent del carrer" no és capaç de veure més enllà del seu nas i és carn de clientelisme, els grans debats "de país" són cosa reservada per a les el·lits realment preparades, que es veu que no funcionen per interessos materials sinó per pura meta-política. Put a clientelisme, màfia i classisme.

2. La privatització de la política

Retorna aquest cop amb més força el papanatisme individualista: llistes obertes, elecció directa de l'alcalde, etc. Aviam, qualsevol dels amables lectors de Les Cosetes deu conèixer algunes persones que han decidit no votar: quantes d'aquestes persones han decidit no votar en funció de que les llistes són tancades o que no es pot elegir l'alcalde per elecció directa? Mesures superestructuralistes com a resposta a un problema estructural. Superestructuralistes i gens desinteresades. I absolutament ineficients: els països amb sistemes majoritaris pateixen els mateixos problemes d'abstenció ascendent. Pudor, molta pudor a interessos partidistes de determinades capelletes. Així resulta que un país on el coneixement dels caps de llista és baixíssim (ja no diguem de la resta dels components de les candidatures) la sol·lució són les llistes obertes. Quanta gent fa vot diferencial en les eleccions al Senat on la llista és oberta? El model de llistes obertes és un pas més cap a la concepció del ciutadà-client, el partit-plataforma d'individualitats i l'individualització de l'espai públic. Personalment he format part d'una candidatura sota dos condicions: estar en un lloc sense possibilitats de ser elegits i participar d'un determinat equip de persones. Les llistes obertes fomenten el "trepisme", trenquen les lògiques col·lectives, afavoreixen els col·lectius hegemònics (homes blanquets, en la cinquantena i professionals liberals) en detriment de dones, joves, jubilats, treballadors/es assalariats/des... i no respon a una demanda social, en tot cas a una demanda tertuliana.

3. Vot obligatori

Rollo Bèlgica. Sincerament no resol res. Simplement tapa les vergonyes. El problema de l'abstenció no és que el 50% de la gent no voti, sinó que le 50% de la gent no vulgui votar. Qualsevol altre visió només servirà per posar pegats que ens impedeixin anar a les causes de fons. No resol res i en tot cas agreuja el problema.