6 de juny 2007

CCOO en primera persona




Les lluites de cada dia és el títol del llibre. Quan pensem en CCOO la imatge que ens pot venir més facilment al cap és la d'un col·lectiu de treballadors (una mani, un piquet, una assemblea). Mentre que els partits polítics i les organitzacions socials tendeixen cada cop més a ser associades amb les cares dels seus principals portamveus (rarament les seves portamveus), els sindicats continuen sent percebuts en clau clarament col·lectiva. Tothom sap què és CCOO, la inmensa majoria però tindria dificultats per dir noms de dirigents. El sindicat manté sense dificultats la seva percepció com a ens col·lectiu.

Ara bé, aquesta percepció com de col·lectivitat sovint tapa la visió d'una realitat altament diversa. Comissions és un sindicat de classe, en ell ens agrupem treballadores i treballadors de tot tipus i condicions. Sens dubte CCOO és una organització sindical àmpliament diversa tant en relació a la resta de sindicats d'aquí com en comparació amb les organitzacions sindicals d'altres indrets. Una diversitat que té fonts i arrels divereses: de gènere, d'edat, de tipus d'empresa, professional, de sector productiu, de tamanys d'empresa, de colors de pell i de cabell, territorial... Totes i tos ens aixopluguem en un mateix paraigua, totes i tots ens reconeixem com iguals... però a l'hora som tan diferents. Existeix una àmplia literatura sindical, poc explotada al meu parer en el món exterior, respecte la idea-força de "sindicat de les diversitats": documents congressuals, conclusions d'escoles i trobades sindicals, orientacions a la negociació col·lectiva... Faltava però alguna cosa: la diversitat explicada en primera persona pels seus protagonistes. Què porta a una treballadora d'una petitíssima empresa del sector serveis a Lleida a compartir organització i acció col·lectiva amb un treballador jove d'una indústria del Vallès Occidental, o amb un treballador nascut més abaix del Sahara que treballa a la construcció, o amb una metgessa del Maresme? Aquesta seria la resposta que cerca David Marin, periodista i sindicalista, al llarg d'una sèrie d'entrevistes que es troben recollides en aquesta publicació.

Gairebé es podria escriure al costat del nom de l'autor el famós "(ed.)" que acostuma a acompanyar els noms dels coordinadors d'assajos col·lectius. Qui parla per voca d'en David Marin són homes i dones de CCOO, que han arribat al sindicalisme des de ports diferents, que s'hi estan en actituds diferents, que tenen perspectives diferents del que s'ha de fer d'ara endavant. Però que alhora tenen una clara consciència de que el futur passa per reforçar el llaç que uneix els treballadors i treballadores més enllà de les diferències.

Qui vulgui trencar tòpics i prejudicis no trobarà una lectura millor.