13 de juny 2007

Esquerra transformadora i democràcia




Una recomanació de lectura que agraeixo i faig extensible són les memòries de Victor Serge publicades per Siglo XXI sota el títol Memorias de un revolucionario. El nostre personatge és el de la foto de la dreta, en blanc i negre i sense disfressa de militroncho. La seva vida i memòries tota una veritable novel·la d'aventures. Ciutadà del món les seves arrels eren variables i seguien el ritme de la revolució a principis del segle XX: amb els anarquistes belgues, després a parís entre les diferents sectes esquerranoses d'abans de la Gran Guerra, amb els anarquistes de Barcelona... les seves passes el van portar a Sant Petesburg i Moscú just després de la Revolució d'Octubre en el caos regnant entre el buit de poder i la guerra de reacció, mentre els bolxevics intentaven bastir el nou estat a l'hora que el defensaven desesperats. Serge és adscrit al grupet preparador de la III Internacional la qual cosa li permet de tenir contacte amb el més granat dels revolucionaris europeus: anarquistes, comunistes, socialistes de totes les tendències. Però sobretot Serge és durant tota la seva existència un crític de les revolucions realment existents i de les retallades democràtiques que des del nou poder soviètic es justifiquen degut al permanent assetjament que pateix la pàtria del proletariat per part de la reacció interna i externa. Serge veu venir les rodes de molí molt abans que d'altres que finalment passaran a desmarcar-se de la línia del PCUS, i paga la visió i el seu compromís amb els ideals de democràcia inherents a la seva visió del socialisme. Presó, persecució, deportació, exili, linxament públic van ser els premis a la seva coherència personal.

Seríem realment injustos si jutgèssim amb severitat aquells altres dirigents revolucionaris que van tardar més que en Víctor Serge en adonar-se de la perversió que suposava la dictadura partitocràtica disfressada de "democràcia socialista". A principis del segle passat l'únic estat liberal que coneixien era el que sistemàticament utilitzaven els propietaris per reprimir la democràcia real i el moviment obrer, i no es podien estudiar gaires experiències d'estats sorgits després d'una revolució socialista, ni gaires ni cap. Pensar en aquell moment que la revolució és inherentment democràtica, que la veritable democràcia obrera havia d'enterrar tots els vestigis de la farsa de democràcia liberal dins de la qual no hi havia marge de maniobra real, era segurament força inevitable per la majoria d'aquells que no es contentaven amb escriure les seves idees sinó que es jugaven el coll per convertir-les en realitats.

Avui afortunadament som més sabis, i hem vist més coses. Hem vist el resultat de concentrar el poder absolut en mans del partit-vanguàrdia, hem vist el naixement (i les crisis) del model d'estat social o estat del benestar, hem conegut moltes més experiències de governs d'esquerra fruits de dinàmiques insurrecionals, d'invasions "fraternals" i de victòries electorals. Avui sabem que la "democràcia popular" no és ni popular ni democràtica. I que el vell sistema de Montesquieu i d'altres vells il·lustrats té coses que val la pena mantenir en el nostre camí civilitzatori: la separació de poders, el sufragi, el sotmetiment a la llei dels poders públics, els drets individuals, la llibertat d'expressió...

És precissament per això que no em deixa de sorprendre com encara avui hi ha persones que caiem en els errors del passat i el cas més xocant dels darrers temps (Cuba sembla ja més un referent emocional que polític per a tothom) és el de Chávez a Venezuela. Vaig tenir ocasió de seguir a Porto Alegre un "discurs" íntegre del president veneçolà. Resulta absolutament impossible de descriure aquell poti-poti inconnexe que passava del Llibre Roig a les cartes que escrivia al Libertador la seva senyora, aquell insult permanent a la capacitat de racionalitat de l'auditori, aquell recull de barbaritats i demagògies. Només resultava més xocant que el discurs en ell mateix, la presència de personalistats de la intel·lectualitat esquerranosa global apadrinant a l'orador: entre elles ni més ni menys que l'imponderable Ignacio Ramonet! No són poques les persones per les que tinc un justificat respecte polític que han torant en els darrers anys de Venezuela glossant l'obra de Chávez. Com que tenen dos dits de front prenen distàncies del personatge, però el justifiquen per la seva obra. L'obra en qüestió és quelcom tan socialdemòcrata i a l'hora important com destinar els recursos obtinguts pel petroli (que abans es perdien totalment entre despatx i despatx) a programes socials. Perfecte, però... per què aquests programes socials no s'han utilitzat per bastir un estat del benestar sinó un xarxa política? Per què les escoles, dispensaris, equipaments, etc. no són veneçolans sinó "bolivarians"? Si el petroli és de tots els ciutadans i no només dels d'una determinada corda política això no casava. L'estat social genera ciutadania, les xarxes polítiques clientelars generen clientela. I això no és ni revolucionari ni d'esquerres.

Dos de les poques persones que van tornar de Venezuela mantenint en plena forma l'ull crític han estat en Joffre Villanueva i el Fabián Mohedano. Amb tots dos hem tingut ocasió de xerrar de la seva experiència veneçolana entorn a unes cerveses. El Fabián i el Joffre tenen una capacitat crítica força més exercitada que la majoria com a resultat de la continua gimnàstica a que els sotmet el seu republicanisme militant. Alguna cosa en podrien aprendre molts dels que els hi passen per l'esquerra.

Com en el cas del Serge, al duo republicà (parlo de republicanisme polític, no de pertinença a cap partit) se li pot atribuir el mèrit de no haver-se deixat emmirallar des d'un primer moment. Però el que resulta meritori a aquestes alçades de la cosa és mantenir i no esmenar la impressió inicial per part d'aquells que van donar un vot de confiança al cacic centroamericà, per més que aquest avanci en la seva política supressora de les llibertats polítiques essencials.

En definitiva, si la revolució està en mans de Chávez, o dels Castro Brothers, que no s'estranyi ningú que la majoria de la "massa proletària" es quedi amb la vella democràcia liberal. Com a mínim al bar et pots cagar en tothom en veu alta, sense haver de mirar a banda i banda per por als delators.

19 comentaris:

Sandro Maccarrone ha dit...

Bé, això últim, si tens diners, temps i ànims per anar al bar ;)

En breu prometo resposta a aquest post. Mentrestant, assenyalo el comentari al respecte del Bernat al seu bloc (fragmentari.blogspot.com) i la resolució impulsada al Parlament Europeu pels diferents grups d'esquerres que hi apareix enllaçada.

la tomaquera ha dit...

Sembla, pel darrer que dius, que a Venezuela no et puguis cagar en tot en un bar, com si fos equiparable a Cuba.
A més, es podria pensar que també penses que la no-renovació de la concessió a RCTV es fruït d'una retallada de la Llibertat d'Expressió. (Aqui deixo una visió dels fets: http://latomaquera.blogspot.com/2007/05/enviada-especial-venezuela.html )
Si és així informo que qui escriu aquestes paraules té ànima de censor: Si per mi fós, tancariem la COPE. Ho sento, però per a mi és tan o més terrorista que ETA. L'apologia de l'odi, la incitació a un cop d'estat contra un govern escollit democràticament ha de ser punible.
Per altra banda, no soc fan ni dels Castro ni de Chávez. Tampoc soc un relativista cultural. Tanmateix, crec que els propis avenços que apuntaves són dignes d'elogi, en un pais tan acostumat a la corrupció gubernamental.
En resum, d'acord amb el sentir general del teu article, però no entenc a Venezuela com a exemple. N'hi ha de millors.

Sandro Maccarrone ha dit...

Una altra bona font informativa és Antena 3. Us recomano entrar al bloc http://ideasvivas.blogspot.com/
i que des d'allà veieu el programa sobre RCTV que aquest canal va gravar.

Joffre ha dit...

He de dir que el Mohedano es va fer crític en el moment que un militar el va venir a treure del llit per anar a veure al Presidente. El Fabià no volia i va dir algo així com "a mi el Presidente me la suda" (crec que fins i tot va pertorbar mentalment al pobre recluta), però ni un argument tant sofisticat com aquest va impedir que acabéssim dins l'autobús que et portava a veure a l'ínclit. Això va ser definitiu pel nostre company de fatigues.

En el meu cas, òbviament, llenço una crítica més elaborada al chavisme: en el seu discurs inaugural del Festival Mundial de la Juventud y los Estudiantes no va saber destacar ni un sol element positiu pel socialisme en la dècada dels 80. I per aquí no hi passo. Entenc que vulgui governar de per vida, però que no conegui als Jane's Addiction, això sí que no.

Els arguments de l'Edu estan entre els del Fabià i els meus.

Però vaja, tot són gustos

Antoni-Ítalo ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Antoni-Ítalo ha dit...

Intentaré donar el meu punt de vista sobre un parell de les qüestions que tractes:

1.La coherència no crec que es demostri mitjançant la crítica sinó mitjançant l'acció. Cal plantejar alternatives, i sobretot estratègies per tal d'assolir-les. Per acte seguit treballar en base a aquestes estratègies.

Em sembla que des de l'esquerra tranformadora catalana, aquest és un concepte que tenim bastant assumit. I de la mateixa manera que l'argumentem amb les problemàtiques d'aquí hem de ser conseqüents amb les d'allà i les d'abans.

2.Respecte al govern de Chavez:
Com molt bé sabràs, quan el Movimiento Quinta República, guanya les eleccions a Veneçuela, aquest pais és un dels estats amb major corrupció de llatinoamerica i per extensió del món.

Com molt bé sabràs també, quan la corrupció afecta a la major part del funcionariat d'un pais, aquesta no es soluciona facilment, doncs cal una renovació progressiva del funcionariat alhora que un major control sobre el mateix.

Per tant, el MVR ha de bastir el seu projecte social amb un estat corrupte; i amb la majoria de funcionaris en contra del mateix projecte del MVR.

Recordo que en un dels trajectes en autobús per Veneçuela vaig veure un cartell del govern on s'informava als ciutadans que per tal de realitzar gestions administratives no era necessari pagar cap "propina" als funcionaris. Molt representatiu...

És evident que en aquestes condicions, no es pot desenvolupar un model d'estat del benestar a l'europea; i és per això que aposta precisament pel desenvolupament endògen. És a dir, per la vinculació de tota la societat en les mesures socials.

Òbviament també, el govern intentarà que els dinamitzadors de la xarxa siguin persones de confiança; perquè com molt bé sabràs, a l'oposició veneçolana se li en fot la situació del pais, i no ténen cap mania alhora d'incitar boicots que afectin negativament a la població (tansols cal recordar la vaga de PDVSA i les pèrdues estratosfèriques que aquesta va provocar).

No vull entrar en si aquesta és o no és una solució clientelista; en qualsevol cas esmentar que gent antichavista es beneficia d'aquests programes socials (ho he vist i sentit amb els meus propis ulls).

I d'altra banda, els programes socials serveixen per crear una discusió col·lectiva entre els diferents ciutadans de Veneçuela.

La discussió sobre l'aplicació concreta dels programes del govern a cada barri, és una forma de participació directa sobre la seva realitat quotidiana.

3.El MVR amb el lideratge de Chavez, ha guanyat totes les eleccions des de l'arribada d'aquest al govern. Ha situat a Veneçuela en una posició privilegiada a nivell regional, sent impulsor del projecte d'integració llatinoamericana. Ha millorat les condicions de vida dels veneçolans fins al punt que des de "El Pais" se'l critica per que ha contribuit a un augment del consum dintre dels seus ciutadans, que és una manera bastant grollera de dir que ha augmentat el seu poder adquisitiu.

4.

Mentrestant a Catalunya tenim una participació que voreja el 50% en els diferents comicis.

L'estat es demostra incapaç de donar solucions als principals probelemes de la població, independentment del govern (el que passa és que la dreta els augmenta).

Els sindicats estan en una posició defensiva des de la caiguda del mur, intentant frenar la crisi de l'estat del benestar, i el president Solbes amenaça en una progressiva privatització de la Seguretat Social.

No em sembla la millor de les situacions per tal de donar lliçons als i les veneçolanes. Com tampoc em sembla que els discursos del nostre president (existeixen?) siguin més interessants intel·lectualment que els del mateix Chavez.

Salut i autocrítica, que bona falta ens fa!

El Chusco ha dit...

Tom, la COPE puede ser útil si la sabes utilizar. Yo la escucho de tanto en cuanto, 1 vez al mes o así. La verdad es que me viene muy bien, me reafirmo en muchas ideas.
Y aunque Losantos resulte repugnante, creo que es imprescindible que nos sintamos comprometidos a que pueda seguir disfrutando la libertad de expresar mierda. Será un sinvergüenza, pero lo de terrorista es muy grueso: Conviene recordar que no ha matado a nadie.
No tienes alma de censor, solo te apetecía soltar una boutade. Es sano :)

El Chusco ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Scripta Manent ha dit...

Victor Serge, el héroe de nuestro artículo de hoy, es un personaje realmente admirable.

Miembro de la banda de Bonnot en la segunda década del siglo XX (la primera que huyó de la escena del crimen en coche, la que asesinó a Moreau y a su novia, la que mató a un policia belga, la que asesinó a dos gendarmes franceses, la que reventó la cabeza a un conductor en París, la que acabó con un policía municipal parisino, etc.), cuando la policía los desarticuló cumplió su condena (5 años, la pena más leve de todas las que se dictaron en el asunto Bonnot), y luego se vino a promocionar las bombas en Barcelona, con gran éxito, en 1917; más tarde partió hacia Rusia, donde se apuntó a la facción perdedora, fue hecho encarcelado por Stalin y más tarde liberado: no así su hermana, suegra, cuñada y cuñados (2), quienes murieron todos en prisión mientras don Víctor se refugiaba primero en Francia y luego en México, donde murió, pacíficamente, de un ataque al corazón en 1947.

¡Simpático este Víctor! Un verdadero ejemplo de intelectual comprometido y crítico. Un prócer. Un ejemplo.

Andrés Querol Muñoz ha dit...

Apa, tots a l'hora no, eh?

Com sempre gràcies per tots els comentaris. Ara no tinc gaire temps per dedicar però algunes qüestions ràpides:

1. Miraré totes les fonts d'informació que es citen obert a assumir altres punts de vista. Espero poder fer un comentari més informat un cop ho hagi fet.

2. No crec que haguem de veure el fenòmen Chávez com a foto fixa sinó com a dinàmica. La pregunta no és només quina és actualment la situació, sinó cap a on apunten les polítiques que s'estan impulsant.

3. Fins ara, la defensa dels abusos chavistes s'havia basat en els arguments següents:
a)Chávez a accedit al poder per vies democràtiques
b)Chávez respecta els drets polítics de l'oposició
c)Chávez ha de dur a terme la seva acció revolucionària enmig de la pressió externa i interna de la reacció, en una situació d'excepció s'entenen mesures d'excepció
d)qualsevol alternativa a Chávez és pitjor del que hi hà.

4) en puritat els arguments a) i b) són els que salvaven a Chávez, atés que c) i d) són els arguments recurrents que històricament s'ha utilitzat per defensar qualsevol dictadura que s'amagués sota un bandera vermella per més monstres que generés. Bé, ara sembla clar que l'argument b) està de capa caiguda: les reflexions de la tomaquera poden explicar el tancament d'una tele (o no), però en cap cas serveixen per justificar la seva substitució per una altra tele adicta al règim, les amenaces del president del govern a la disidència tampoc serien un exemple de respecte als drets de l'oposició política. I sense argument b) no hi ha argument a). Quan un pavo envia soldats per obligar a les persones a assistir als seus mítings...

5) en definitiva, els elements diferencials entre Chávez i un simple cacic de la revolució disminueixen i les coincidències tenen tendència a incrementar-se. I no, no crec que cap dels arguments exposats justifiqui de cap manera l'ús dels recursos del país per a crear un xarxa d'assistència social partidària. Això deixant de banda que em sembla una barbaritat insostenible dir que a Catalunya l'estat no cobreix les necessitats de les persones.

Andrés Querol Muñoz ha dit...

Per cert Sandro, no crec que en tota la història de la humanitat s'hagi produit un model social en que algú es quedés sense diners, temps ni molt menys ànims d'anar al bar (o equivalent)

Anònim ha dit...

No entenc exactament en què consisteix aquesta famosa "dictadura mediàtica" que, suposadament, està instaurant Chávez. En primer lloc, a Venezuela no hi ha CAP persona a la presó per delictes d'opinió. En segon lloc, el 80% dels "mass media" són controlats per l'oposició.

Més encara, cal deixar clar que no es pot justificar qualsevol conducta per part d'un mitjà de comunicació justificant-ho amb la famosa "llibertat d'expressió". RCTV no pagava la seguretat social dels treballadors, va demanar explícitament l'assassinat d'Hugo Chávez i, recordem-ho, va acomiadar tots els periodistes que no eren prou beligerants amb Chávez.

Si després de tot això, algú encara creu que RCTV és víctima de la persecució del "totalitari" Chávez, li recomano una visita al psiquiatra més pròxim.

Anònim ha dit...

gracias Querolín por tu punto de vista. Lo de las elecciones democráticas está bien si omitimos el detalle de personas de más de ciento cincuenta años que fueron a votar. La demagogia y el populismo no son verdaderas revoluciones. Por la libertad y la democracia mataron al genio Allende, porque él sí intentó cambiar la sociedad caciquista en la que vivía...otra cosa es que no le dejasen...
Lo de Hugo Chávez, no tiene nombre, con su revolución bolivariana y antidemocrática, (las ideas están muy bien pero hay que hacerlas realidad) me queda bien claro lo que podemos esperar de él...pero esto no lo sabremos hasta dentro de muchos años y para enotnces quien sabe...

El Chusco ha dit...

Andrés, ¿ves lo que te pasa por meterte con consumados demócratas?

Andrés Querol Muñoz ha dit...

Insisteixo, amic anònim: Puc entendre que existeixin motius per cancel·lar la concessió de l'emissió d'un mitjà de comunicació privat. De fet m'agradaria que al nostre país la concessió de llicències d'emissió a empreses privades estigués força més condicionada a uns determinats compromisos per part de les teles i ràdios. Però continuo dient que res d'això explica per què la nova concessió es dóna a una tele adicta al règim. Dos errors tradicionals en els que hauríem d'evitar de recaure crònicament: contestar a arguments exagerats que ningú a posat sobre la taula per fer veure que algú els ha posat sobre la taula (no he vist escrit en cap entrada meva l'expressió "dictadura mediàtica") i posar l'èmfasi en els abusos de la dreta com a maniobra de distracció d'actituds arbitràries per part de governs revolucionaris. Quan un projecte polític necessita ser defensat amb aquest tipus d'arguments violentats (que no violents, al tanto) és com per plantejar-s'ho, no creus?

Marc ha dit...

Sóc l'anònim "4:22 PM"

Estic d'acord amb tu pel que fa que no és honest contestar a arguments exagerats que ningú ha exposat per fer creure que sí que ho ha fet. Efectivament, no parles de "dictadura mediàtica" d'una manera explícita en el teu text.

Pel que fa a la segona crítica que fas, no hi estic d'acord. Els governs revolucionaris existeixen com a antítesi de la dreta reaccionària. Per tant, les esves actuacions es justifiquen en el sentit en què la combaten (hi ha un límit evidentment, que són els drets humans). En aquest sentit, la suspensió de RCTV no és pas una maniobra "arbitrària", sinó un episodi més de la llita contra la reacció oligarca en el qual, repeteixo, no han estat vulnerats els drets humans pq ningú ha estat empresonat per un delicte d'opinió.

Andrés Querol Muñoz ha dit...

Marc, marc...

No ens fem trampetes.

1. No és que no parli de "dictadura mediàtica" de "manera explícita", és que en cap cas dono a entendre que existeixi una dictadura mediàtica. Democràccia/dictadura no és un eix de blanc/negre, existeixen diferents graus de qualitat democràtica. En molts països és donen lesions greus a la democràcia sense que es pugui parlar de dictadura. Guantánamo suposa una greu lesió a la democràcia, però no es pot dir que a EEUU es dóna un règim dictatorial.

2. No és cert que la funció d'un "govern revolucionari" sigui l'atac a la reacció amb els únics límits dels drets humans. Els límits d'un govern són el compliment de la llei, la legitimació de les seves accions en majories electorals i el respecte als drets de les minories polítiques, limits que es garanteixen mitjançant el sotmetiment del govern al parlament i al poder judicial. Dir que no existeix lesió de la llibertat d'expressió perquè no s'ha empresonat a ningú em sembla una barbaritat. La censura franquista no enviava ningú a la presó, però suposava la total violació de la llibertat d'expressió. El tancament arbitrari de mitjans de comunicació, igual.

3. qui decideix quina ha de ser en cada moment la via "revolucionària"? El cacic? En la meva opinió la via de transformació s'ha de sustentar en l'impuls d'una majoria social conformada democràticament. I només es conforma democràticament una majoria social en un clima de pluralitat i independència de mitjans de comunicació. Substituir un mitjà de comunicació "controlat per l'oligarquia" per un altre "controlat pel partit", especialment quan s'entreveu una clara vocació de "partit únic", no suposa cap aportació positiva en vies de democratització, sinó tot el contrari. Ser d'esquerres no vol dir només voler que els rics paguin més impostos que els pobres, ser d'esquerres implica necessàriament apostar per un procés d'emancipació de cada ciutadana i ciutadà. La conversió de "la masa" en exèrcit del "cabdill" és una altra cosa molt més lletja.

manel ha dit...

CCOO esquerra transformadora? Juas. Colla de vagos acomodats que han convertit el sindicat en una agència de col·locació de cunyats. No insulteu la memòria dels que als 70 van fer un autèntic sindicat d'esquerres i no el que sou ara. Recordo perfectament l'Antonio Gutierrez rient-li les bromes a Aznar com ara li rieu a Zapatero. I mentres, el salari mínim més a prop de Polònia que de França i un dels índex de sinistralitat laboral més grans del món desenvolupat.

Gràcies CCOO!!!
Gràcies UGT!!!!

Algú de vosaltres s'ha mirat la reforma de les pensions que planteja Pedro Solbes? Ah no, que vosaltres cobreu un bon sou del sindicat i teniu contracte fix. I fins i tot teniu pisos de protecció per militants, fet en sòl que és de tots i que us deixen a preu reduit. El sistema econòmic us deu semblar de puta mare.

Andrés Querol Muñoz ha dit...

A veure xicotet,

1.Personalment tinc un cunyat i una cunyada que no tenen cap mena de relació econòmica amb el sindicat (els cabrons no estan ni afiliats....). Lo de vago en canvi no et dic que no, però això ja era d'abans d'afiliar-me a CCOO.

2.La memòria dels que "als 70 van fer un autèntic sindicat" dels que molen de debó i tal, no cal que la insultem ni la defensem ni tu ni jo, moltes d'aquestes persones estan en actiu (intel·lectualment) i ja es defensen soletes. Per cert, en els meus tractes amb gent de la generació fundadora (a vegades recollits en aquest bloc) no he percebut mai aquesta impressió que tu tens tan clarament. Són iaios però no gilipolles, i el que no han estat mai és uns il·luminats. Et sembla prou exercici de realpolitik l'estratègia d'entrisme al sindicat vertical?

3. Si per riure les gràcies a Aznar entens convocar una vaga general que va provocar la única marxa enrera (amb ceses de ministres inclosa) de l'era Aznar, doncs vale. Una altra cosa és que tinguem la puta mania de no acceptar el nostre paper de força de xoc de l'esquerra quan els partits d'esquerres són incapaços de guanyar eleccions(la direcció queda en mans sempre dels il·luminats i no de la "massa", és clar). Manies, ves...

3. Respecte el sistema de pensions, sí, tenim la mania d'anar-nos-lo mirant en les estonetes lliures que tenim entre partideta i partideta de tetris. De moment fa bona pinta d'ençà dels acords a que varem arribar amb el govern... presidit per l'Aznar!... Calla, que no fos per això que l'Antonio reia.

4. Que cobrem del sindicat... doncs home jo sí. En tot cas l'alliberament és força útil a l'hora d'anar al super. La política i l'activisme amateur eren un privilegi dels que guanyaven la pasta sense treballar. LO del contracte fix en canvi no va així. Al meu en concret li queda un anyet, fins al 9è Congrés de la CONC. De fet és una putada lo del contracte, jo vaig demanar que no me'l fessin i cobrar en negre que és com més alternatiu i revolucionari però amb aquestes coses el Secretari de Recursos és molt Pere Punyetes

5. Per cert, gràcies per avisar-me que em tocava un pis gratis del sindicat... i jo vivint de lloguer lliure! Demà mateix vaig a la Cooperativa a exigir el meu... tu que sembles ben informat, quin pis em toca per ser membre del Secretariat de la CONC... com a mínim un duplex amb jacuzzi, no?

6. el sistema econòmic em sembla de puta mare? Home, no sé. D'entrada em sembla de puta mare que hi hagi "un" sistema econòmic, no? Aquest en concret... doncs mira, no té l'encant bucòlic del feudalisme, ni el puntet kitsch del capitalisme d'estat però és força més mogudet.

Apa, vaig a pel pis. Ja t'avisaré de la festa d'inauguració.