29 de juny 2007

la no-constitució europea: una veu lúcida

Del corresponsal de Les Cosetes a Brussel·les

Fa alguns dies, l’Andrés ens deia des de Les Cosetes (LC) que trobava a faltar reflexió sobre la construcció europea des del camp dels que vam votar no a la constitució europea. Tenia raó: alguns ja vam dir que, després del referèndum, deixaríem de classificar els europeistes d’esquerres entre els del sí i els del no. Per alguns, els camps van desaparèixer el 21 de febrer de 2005 i, per tant, no hem pretès organitzar reflexions exclusives, sota la lògica d’un sol dels cantons de la frontera. També és veritat que no tothom ha entès la recomposició de l’europeisme de la mateixa manera.


Ara bé, això no vol dir que no tinguem la nostra pròpia perspectiva sobre el tema. M’he esperat uns dies a respondre al text de LC, volia deixar passar el Consell Europeu de juny. Quatre idees (1-4) sobre el punt on estem i dues consideracions més estratègiques (a-b).


1) S'han salvat les disposicions institucionals contingudes a la Constitució. És a dir, les de caràcter realment constitucional. Val a dir que durant el 2004 alguns ja vam dir que fins i tot si queia la constitució es podien salvar els avenços institucionals. En aquest punt, els socialistes ens miraven per sobre l’espatlla i somreien amb gest d’autosuficiència. L'endarreriment fins el 2014-2017 (5 o 8 anys més tard que el 2009) és pràcticament anecdòtic, en perspectiva històrica.


2) S'ha salvat la Carta de Drets. També dèiem que era possible, amb idèntica reacció per part d’alguns. És veritat que hi haurà països que se’n quedaran fora. Més avall reprenc aquesta qüestió.


3) Hem evitat la constitucionalització de l'orientació liberal de la Unió Europea. L'orientació persisteix (la correlació de forces és la que és), però no està gravada en el marbre d’una constitució (durant el 2004 argumentàvem que volíem els continguts de les parts I i II de la constitució sense els continguts liberals de la III –també aquí reien). És més, es millora el tractament dels serveis públics, i sembla que també es reforçaran les polítiques d'energia i canvi climàtic. S'elimina la “competència lliure i no distorsionada” com a objectiu de la construcció europea. Alguns deien que això era impossible d’aconseguir (atenció: ha estat una demanda del Sarko que il·lustres miglioristi van considerar esbojarrada).


4) Com que el que s'ha aprovat és un tractat més (que conviurà amb el TUE i el TCE), i no la mare de tots els tractats, el marc és ara més flexible. Modificar la constitució hagués volgut dir obrir tots els debats a l’hora (tot estava en el mateix text); ara podrem reobrir els debats institucionals més selectivament i per tant amb més facilitat. Aquest text es vol un pas més en la construcció europea, no un tractat per 25 anys, com la constitució.


a) El procés ha posat sobre la taula amb claredat la necessitat d'una UE de geometries variables. Probablement és una de les millors notícies. És la manera de sortir de la crisi en què havia entrat la UE des de finals des de finals dels 90s i principis dels 00s. Un crisi molt anterior als nos francès i holandès, i de fet la causa mateixa d'aquests nos. L’ampliació de 15 a 27 ha fet impossible l’horitzó d’un federalisme europeu simètric: la UE ja no serà el que els europeistes volíem que fos. I calia posar sobre la taula un horitzó diferent: una UE assimètrica, a la que alguns hi estarem federats i d’altres simplement units. Els nos han permès catalitzar/legitimar la transició entre l’horitzó vell i el nou. Aquest pas era imprescindible, com s’ha vist des del primer de maig de 2004. (Una altra cosa és que el vell europeisme català estigués a la vegada a favor de l'ampliació i en contra d’una UE de vàries velocitats: aquí és on van perdre el tren).


b) Com dèiem durant els referèndums, amb l'actual correlació de forces la constitució estava abocada a ser renegociada (com a mínim) amb els euroescèptics. És interessant el fet que els problemes no hagin vingut tant de francesos i holandesos com dels que encara no s’havien pronunciat. Va ser un error que (la majoria) de les esquerres polítiques i socials es desfessin de tota capacitat renegociadora d'entrada, avalant abans d'hora un text que (tots sabíem que) aniria de cap al pedregar. L’escenari de la renegociació era el més probable (ho dic seriosament, alguns analistes havien arribat a fer càlculs de probabilitats). El problema, en tot cas, és que no hi ha hagut cap contrapès a les pretensions poloneses i britàniques (excepte, parcialment, el no francès, que el PSF no va saber encapçalar i representar políticament). Què tal hagués estat la renegociació si el Consell hagués hagut de guanyar-se el suport dels socialistes francesos, els verds europeus (més modestament, potser) i la CES?

8 comentaris:

Qualcosa di Sinistra ha dit...

QDS torna a retornar

Anònim ha dit...

Campanya Unitària per la llibertat de Cándido i Morala, convoca una
manifestació per al 12 de juliol a les 19 hores des de Plaça
Universitat fins a la Delegació del Govern Central.

manel ha dit...

CCOO manifestant-se per un sindicalista que no es de CCOO? Ho sento anònim, però crec que ho portes clar. A més, et recordo que l'acusació particular l'exercien PSOE i IU des de l'ajuntament de Gijón, o sigui que jo de tu no recorreria a aquests hipòcrites.

Ramon Armengol ha dit...

S'ha de fer una manifestacio a favor de "el Jueves" i en contra de Del Olmo, pero ja!

Jordi Ribó ha dit...

Hi ha un grup parlamentari que sempre ha lluitat a favor de les propostes dels sindicats i que ha estat oblidat(?): El GUE/NGL, Esquerra Unitària Europea-Esquerra Verda Nordica.

Necessites passar algún "recado"?
Ja saps que em tens a la teva disposició.

El Chusco ha dit...

Andres, escríbete algo sobre El Jueves, a ver por ande sales...

Qualcosa di Sinistra ha dit...

Andrés, estàs viu i tal?

Anònim ha dit...

Candido i Morala son a la presó per l'acusació particular de l'Ajuntament de Gijon, governat per PSOE... i IU.