31 d’ag. 2007

Recomanacions cap de setmana


Aquest vespre a 8TV fan la Reina d'Àfrica, una pel·li d'aventures de quan les actrius no havien de recautxutar-se ni els actors anar al gimnàs.

Jo de tu no me la perdria, foraster. La Catherine i en Humphrey bé s'ho valen.

30 d’ag. 2007

3 persones avui

Tres persones a Espanya s'han despertat aquest matí d'hora. S'han vestit. D'empeus, o tot just seient a la punta de la cadira, han pres el cafè que es rescalfava al fogó mntre es pentinaven i rentaven les dents. Amb els ulls encara clucs han anat a agafar el cotxe, el tren o l'autobús que els porta cada dia a la feina.


Cap de les tres tornarà a casa seva aquest vespre.


Álgú va decidir en algun moment que la formació en salut laboral als treballadors de l'empresa es fes de manera rutinària als simples efectes d'evitar una sanció. O que no calia bus d'empresa si la gent ja va amb el seu cotxe. O que s'estalviarien costos si es contractava als treballadors mitjançant una empresa creada fictíciament. O que en comptes de contractar més persones es podia fer forçar la màquina a les que ja estaven contractades. O que no calia donar d'alta a la Seguretat Social a qui no està en condicions de reclamar res.


Demà hi haurà tres persones menys rescalfant-se el cafè amb llet del dia abans.

28 d’ag. 2007

A toro passat (2): L'afer Navarra


El Mestre i la caricatura



A Les Cosetes sempre hem fet reivindicació de Maquiavel i els maquiavèl·lics, els de debó no de qualsevol que va per la vida de xungo, eh? Com que vivim en un temps dominats pel periodisme i l'editorialisme fast-food, l'etiqueta de maquiavèl·lic s'aplica de manera automàtica a qualsevol secretari d'organització d'un partit polític com a sinònim de "xusquero", calculador o poc sensible a l'ètica. Pobre Nicolau, ell que era tot un idealista. Si a més resulta que el secretari d'organització en qüestió és gallec (una terra molt fructífera en maquiavèl·lics de debó i de metida), miel sobre hojuelas. La cosa està que per a un seguidor del mestre, l'aplicació de l'adjectiu maquiavèl·lic al Pepiño Blanco fa que els budells es queixin d'allò més, i la darrera prova l'hem tingut en la gestió de l'Afer Navarra, la penúltima vergonya política que ha esquitxat la premsa.

Deia el mestre Nicolau que un conflicte s'ha d'afrontar en el moment que es planteja, que si s'aparca per a més endavant l'haurem d'acavar afrontant en pitjors condicions quan ens esclati a la cara. El cas Navarra ha estat un exemple de llibre al respecte. El PSOE tenia diverses opcions: pactar un govern am NaBai (que estaven fent esforços molt importants en aquest sentit com cedir la presidència tot i comptar amb més vots i escons, moderar el discurs o renunciar a l'acord a Pamplona), mirar cap a una altra bada fins passades les generals o formar govern amb UPN. En comptesde triar cap d'aquestes opcions, el PSOE ha optat per la quarta: fer el paperina. Allargar la situació fins que s'ha podrit i acabar pillant per tot arreu. El PSOE podria haver aprofitat la situació de força en que es trovava després del debat de l'Estat de la Nació, haver presentat l'acord amb NaBai com una demanda de les seves bases i de la ciutadania navarresa (cosa que era certa) i capitalitzar la pèrdua d'un important govern autonòmic per part del PP com un exemple més de com un partit situat en la radicalitat nacionalista i absolutista és incapaç d'articular Espanya. A ningú se'ns escapa que el fet de que aquest govern fos precisament el de Navarra tenia una especial trascendència política.

Però al PSOE li ha mancat valentia i s'ha deixat dominar per la por al xantatge del PP. En canvi ha gastat tota la seva prepotència amb un PSN tractat de manera absolutament humiliant i antidemocràtica. Què ha aconseguit amb això? Aplacar al PP? És clar que no. Neutralitzar el seu discurs? Clarament no. En canvi ha aconseguit deixar descontents als votants que haguessin estat favorables al canvi de govern i també als que no, que han percebut com el tacticisme podria haver portat a una sol·lució diferent. Ha escapçat al PSN, i el sotmet a una fort crisi. Amb quin ànim hauran de fer campanya en les properes elccions generals un militants menystinguts i humiliats? El toc de dignitat l'ha posat la direcció de les Joventuts Socialistes navarreses amb la seva dimissió en bloc.

Pepiño, aquest setembre també casques. Apa, a repetir curs.

20 d’ag. 2007

A toro passat (1): el cas Piqué

Aquest temps sense escriure han passat moltes coses. Així que, fent gal·la novament del nostre menysteniment dels criteris d'actualitat, a Les Cosetes iniciem aquesta bonica secció per comentar els culebrots estiuencs, enguany especialment notables. I comenecem pel "relleu" a la direcció del PPC.

L'ocàs Piquè és també la crònica d'una mort anunciada i postergada. Precisament per això no s'haurien de buscar les causes en elements d'estricta conjuntura o relacions personals, a les que tant aficionats són els periodistes de les conspiracions. Piqué arriba al govern Aznar com a insígnia de l'estratègia aperturista d'un PP que necessita recolzaments al Congrès de la resta de les dretes nacionalistes per un trajecte llarg (tothom va certificar massa apressuradament la fi definitiva de les majories absolutes), però també en una estratègia d'ampliació de la pròpia base socio-electoral i de la xarxa de contactes i complicitats més enllà de la caverna.

El trasllat a Barcelona per a encapçalar el PP (després PPC) és un subproducte de la mateixa operació. Amb Pujol pre-jubilat molts van escriure un guió: després del final de cicle i sense el patriarca, CiU estava avocada a perdre les eleccions, després d'això CiU s'acabaria descomponent un cop perdut l'element unificador del poder a la Generalitat: sense els quarters d'hivern municipals, CiU no podria suportar una travessera pel dessert. El seu electorat quedaria repartit entre el que quedés de la nova CiU, ERC, PSC i PP. I tots es van llançar sobre un cadàver que encara respirava. Així calia un gir del PP a Catalunya per tal de situar-se en bona posició per estendre les xarxes sobre la part alíquota corresponent del patrimoni electoral convergent. Confondre CiU amb UCD o el CDS va ser un error que només es pot explicar pel subjectivisme de les parts interessades.

CiU va ser dessallotjada de la Generalitat, però no es va descompondre. D'altra banda, el gir de la segona legislatura Aznar aigualia els gestos cada cop més desesperats de Piqué i els seus homes. I el tercer factor: la gent del PPC "de tota la vida" no veien amb bons ulls el gir brusc de timó ni reconeixien en Piqué el seu líder, hi havia molt d'enyor dels lideratges bruscos que tan bons resultats havien donat en el passat davant l'aire intel·lectualitzat, displicent i superb d'en Piquè. El pas del PP a l'oposició i l'estratègia de confrontació salvatge van fer cada cop més inviable l'estratègia Piquè. En la dinàmica general a Espanya de confrontació brutal dissenyada a la sala de mapes del Carrer Génova, no tenia cap sentit el fet diferencial del PPC. D'una banda esdevenien estèrils tots els esforços per atraure sectors electorals propis de CiU, perquè aquests esforços quedaven anul·lats per l'estratègia general. D'altra banda el missatge del PP esdevenia incoherent a Catalunya respecte el conjunt, la qual cosa desorientava a l'electorat "pata negra" a Catalunya (que com les meigas, haberlo haylo). L'emergència de Ciutadans va fer palesa aquesta situació.

From lost to the river. El PP ha fet el menys dolent que podia. Tal i com estan les coses recuperar les aspiracions per tal d'atreure un nou perfil de votant era absolutament impossible. Tant per tant salvem el propi.

No sento simpatia per Piquè. Sempre m'ha molestat aquella actitid seva de "per què un tío tan vàlid com jo he de perdre el temps constantment defensant allò que és evident davant aquesta colla d'insolvents". Personalment trobaré a faltar a en Josep Vendrell, sens dubte un dels millors parlamentaris catalans. Pel que fa a la gent que entra em semblen tots tallats pel mateix patró que l'Alberto Fernández: esforçats, agressius però sense gràcia. Una convinació letalment aburrida.

Mil disculpes



Mil disculpes als amics i visitants que us heu deixat caure per aquest raconet durant les setmanes d'estiu. Enguany necessitava moooolt les vacances, també de bloc. Però hauria d'haver deixat l'avís i no fer perdre el temps al personal.
Em sap greu