20 d’ag. 2007

A toro passat (1): el cas Piqué

Aquest temps sense escriure han passat moltes coses. Així que, fent gal·la novament del nostre menysteniment dels criteris d'actualitat, a Les Cosetes iniciem aquesta bonica secció per comentar els culebrots estiuencs, enguany especialment notables. I comenecem pel "relleu" a la direcció del PPC.

L'ocàs Piquè és també la crònica d'una mort anunciada i postergada. Precisament per això no s'haurien de buscar les causes en elements d'estricta conjuntura o relacions personals, a les que tant aficionats són els periodistes de les conspiracions. Piqué arriba al govern Aznar com a insígnia de l'estratègia aperturista d'un PP que necessita recolzaments al Congrès de la resta de les dretes nacionalistes per un trajecte llarg (tothom va certificar massa apressuradament la fi definitiva de les majories absolutes), però també en una estratègia d'ampliació de la pròpia base socio-electoral i de la xarxa de contactes i complicitats més enllà de la caverna.

El trasllat a Barcelona per a encapçalar el PP (després PPC) és un subproducte de la mateixa operació. Amb Pujol pre-jubilat molts van escriure un guió: després del final de cicle i sense el patriarca, CiU estava avocada a perdre les eleccions, després d'això CiU s'acabaria descomponent un cop perdut l'element unificador del poder a la Generalitat: sense els quarters d'hivern municipals, CiU no podria suportar una travessera pel dessert. El seu electorat quedaria repartit entre el que quedés de la nova CiU, ERC, PSC i PP. I tots es van llançar sobre un cadàver que encara respirava. Així calia un gir del PP a Catalunya per tal de situar-se en bona posició per estendre les xarxes sobre la part alíquota corresponent del patrimoni electoral convergent. Confondre CiU amb UCD o el CDS va ser un error que només es pot explicar pel subjectivisme de les parts interessades.

CiU va ser dessallotjada de la Generalitat, però no es va descompondre. D'altra banda, el gir de la segona legislatura Aznar aigualia els gestos cada cop més desesperats de Piqué i els seus homes. I el tercer factor: la gent del PPC "de tota la vida" no veien amb bons ulls el gir brusc de timó ni reconeixien en Piqué el seu líder, hi havia molt d'enyor dels lideratges bruscos que tan bons resultats havien donat en el passat davant l'aire intel·lectualitzat, displicent i superb d'en Piquè. El pas del PP a l'oposició i l'estratègia de confrontació salvatge van fer cada cop més inviable l'estratègia Piquè. En la dinàmica general a Espanya de confrontació brutal dissenyada a la sala de mapes del Carrer Génova, no tenia cap sentit el fet diferencial del PPC. D'una banda esdevenien estèrils tots els esforços per atraure sectors electorals propis de CiU, perquè aquests esforços quedaven anul·lats per l'estratègia general. D'altra banda el missatge del PP esdevenia incoherent a Catalunya respecte el conjunt, la qual cosa desorientava a l'electorat "pata negra" a Catalunya (que com les meigas, haberlo haylo). L'emergència de Ciutadans va fer palesa aquesta situació.

From lost to the river. El PP ha fet el menys dolent que podia. Tal i com estan les coses recuperar les aspiracions per tal d'atreure un nou perfil de votant era absolutament impossible. Tant per tant salvem el propi.

No sento simpatia per Piquè. Sempre m'ha molestat aquella actitid seva de "per què un tío tan vàlid com jo he de perdre el temps constantment defensant allò que és evident davant aquesta colla d'insolvents". Personalment trobaré a faltar a en Josep Vendrell, sens dubte un dels millors parlamentaris catalans. Pel que fa a la gent que entra em semblen tots tallats pel mateix patró que l'Alberto Fernández: esforçats, agressius però sense gràcia. Una convinació letalment aburrida.

3 comentaris:

Ramon Armengol ha dit...

Ostia nen, que raro que encara ningu t'hagui comentat res del post. Em sembla que som els unics blocaires que hi som per aquestes dates. Si no recordo malament, no va pasar aixi ja l'any pasat? I si es aixi, soc cada dia que passa mes pringat?

Fabrizio del Dongo ha dit...

Hola Andrés,

Jo comparteixo la teva anàlisi de que amb les actuals directrius del carrer Gènova no es pot encabir el projecte de partit liberal i més o menys obert al catalnisme que defensava Piqué però discrepo en que sigui una qüestió estrictament catalana. Més aviat em sembla una batalla perduda més dels liberals contra els conservadors que integren el partit.
El PP està format per aquests dos sectors que, si bé és cert que no tenen cap controvèrsia en matèria econòmica i en qüestió de (no fer) polítiques socials, sí que hi han fortes discrepàncies en d'altres qüestions morals (recordem els actes de rebel.lia d'alguns militants amb el tema del matrimoni gay, per exemple) i d'altre índole. Penso que, ara mateix el control del partit el tenen els conservadors i els liberals van intentant aguantar i guanyar posicions i a Catalunya s'ha jugat un pols que han tornat a guanyar els (més) dolents.

Andrés Querol Muñoz ha dit...

Ramonet, com estàs? Ajir em van explicar que vas tenir un ensurt.. espero que la cosa no hagi anat a més. Una abraçada ben forta.

Fabrizio, a Espanya els liberals sempre han estat abslutament supeditats al autoritaris des de 1812 com a mínim. Únicament en dos ocasions, i empesos per un situació asolutament insostenible,han tingut nassos per trencar amb la triada monarquia-esglèsia-exèrcit (ambdues republiques)i a la primera de veure-li les orelles al llop van girar cua.

En definitiva, un drama.