5 de set. 2007

el futur de l'esquerra francesa (2)

Fa un parell de diumenges La Vanguàrdia publicava un article interessant del que n'he perdut la referència. En síntesi, l'autora explicava que darrerament s'ha descobert que (per una qüestió de dopamina, crec recordar) el que va d'allò més bé per a la nostra felicitat (els termes són meus, no en feu cap cas) són els reptes que tenim un 50% de possibilitats d'assolir. Com més varia aquest percentatge, pitjor. Així, tant els reptes inassequibles com aquells que podem abastar sense esforç ens desmotiven. Una hipòtesi que apuntava l'autora és que, de manera similar al que passa amb determinades drogues, el fet que una persona s'acostumi a viure sense reptes (sigui perquè tot el que es planteja està al seu abast o sigui perquè res del que voldria li resulta assolible) és possible que produeixi una afectació permanent i irreversible de la nostra capacitat per a èsser feliços. Certament, la caricatura de l'emperador romà aburrit enmig de l'excés i l'indolència, ja apuntava alguna cosa.

En un moment en que l'esforç personal irromp en el debat polític, en bona mesura de la mà d'en Sarkozy, la gent de la gauche tornem a còrrer el risc de cedir el monopoli de la qüestió a la dreta. El PP porta temps darrera del tòpic. Recordes quan en la primera edició del concurs-reality televisiu Operació Triunfo el PP el va presentar com a paradigma del seu model? Les crítiques permanents que plouen de tot arreu a la minva de l'exigència en el sistema educatiu, o el discurs contra els pobres-subvencionats cada cop més estés, són mostres paleses d'aquesta ofensiva per l'hegemonia dels valors que planteja la dreta. I les coses com siguin, la gent d'esquerres els hi estem deixant tota l'esquadra lliure. Quan l'ofensiva hegemònica culmini, l'esquerra acabarà claudicant i assumint amb més força el discurs sobre l'esforç de la dreta, i com sempre que passen aquestes coses, pringarà. Si no, que li preguntin a Madame Royale.

En l'entrada anterior a aquesta, hem pogut comprobar com els socialistes francesos recullen en el seu diagnòstic una autocrítica severa en relació a la necessitat de valoració de l'esforç. La diagnosi és al meu parer encertada, però el tractament pot ser devastador.

Penso que la resposta a l'andanada de la dreta en el tema de l'esforç hauria de començant tenint en compte la cosa de la dopamina. Certament la vida sense reptes és aburrida. Però d'igual manera, la vida rodejada de reptes a l'abast d'altres però inabastables per un mateix resulta profundament frustrant. I la frustació produeix banliues. La primera trampa del discurs dretista és que parteix de la consideració que totes les persones sortim des d'un mateix punt en la carrera, mentre que la realitat és que alguns parteixen de posicions inicals molt més endarrerides que d'altres. A molts, de fet, els hi han fotut els peus en formigó. La segona trampa és l'assimilació de l'esforç a l'individualisme i la insolidaritat. Allò que ha fet avançar a la humanitat en el camí de la civilització ha estat l'esforç col·lectiu i solidari. Aquells que han aconseguit posicions més ventatjoses e detriment d'altres no acostumen a ser els que més s'esforcen, sinó els que compten amb una posició de domini que els hi permet aprofitar-se dels esforços aliens.

Un discurs (i sobretot una pràctica) d'esquerres sobre l'esforç, aplicat a l'educació, a l'organitzció i retribució del treball, a la política fiscal i l'estat del benestar no seria pas un mal punt de partida per llançar la contra-ofensiva per la necessària hegemonia dels valors.