23 d’oct. 2007

Crisi de RENFE: qüestió nacional o social?



El penúltim episodi de la crisi total de RENFE a Barcelona suposa injectar una tromba d'aigua en un got que fa temps que està totalment desbordat. Com que tothom sembla tenir molt clares responsabilitats polítiques, conseqüències socials i la resta de coses que omplen els mitjans, miro d'anar per una altra banda: tenim un gravíssim problema d'enfoc.

Fem un esforç de rememoració: una estació qualsevol de Rodalies de RENFE a les set o les vuit del matí. Molta gent a l'andana, visualitzem les cares de son, les robes, els colors... Ara comparem aquesta imatge amb l'andana de l'AVE i la gent que hi arriba: són les mateixes cares, robes colors, accessòris, etc? A mi em surt que no. Visualitzem els assistents al famós acte de IESE sobre l'aeroport o als "representants de la societat civil" que la Ministra Álvarez va convocar al seu despatx. A qui s'assemblen més, als usuaris potencials de l'AVE o als de Rodalies? Això sí, tenen una cosa en comú: són catalans. En la resta són diferents.

Fet aquest exercici passem a elaborar refexions:

1. Davant la crisi gravíssima de Rodalies i regionals de RENFE d'aquest estiu, el president del govern reacciona llançant una de les seves famoses promeses: L'AVE arribarà a Barcelona abans de final d'any. Pregunta: de què serveix als ususaris afectats pel "crack" de Rodalies que l'AVE arribi abans o després?

2. Per tranqulitzar els ànims la Ministra del Ram convoca al seu despatx a Madrid als representants de la "societat civil catalana": cambres de comerç, patronals, etc... Quantes d'aquestes persones són usuàries de RENFE-Rodalies?

3. Aquesta mateixa "societat civil" més els seus mitjans de classe (amb especial carinyo per LA VANGUÀRDIA) porten temps reivindicant infrastructures: aeroport, AVE, tunels, carreteres... algú els ha sentit mai parlar de Rodalies?

Anem per les hipòtesis:

els amos del país fan una sèrie de reivindicacions en matèria d'infrastructures en clau de classe social (per això es parla d'AVE o aeroport però no de rodalies o xarxes d'autocars) amb retòrica nacional. Bona part de l'esquerra social i política els hi compra la moto (els comunistes en deien d'això "els tontos útils" o "companys de viatge"). I els governs d'esquerres a Catalunya i a Espanya acaben de reblar el clau concedint-los la interlocució en els mateixos termes que l'havien reclamat.

Resultat: ja tens al president d'un govern d'esquerres responent davant una crisi que afecta a treballadors amb mesures que responen als interessos econòmics dels poderosos i que acaben agreujant més la situació inicial i perjudicant encara més als de sempre: els de l'andana de rodalies.

No falta mai qui digui que tots els catalans junts contra l'expoliador espanyol i tal. Tots junts, però manant els de sempre, els que no agafen rodalies. Com diria el lingüista de moda, tenim un problema de marc.

19 d’oct. 2007

Recomanacions cap de setmana


Patates a la riojana

Ingredients

patates, xoriço, ceba, pebrot vermell, tomàquets madurs, brou de carn, bitxo

Al tema

Ves escalibant el pebrot. Les patates es poden fer en una paella fonda, una cassola, o, si t'ho vols currar, en una cassola de fang. Triat el cacharro, posa'l al foc amb una gota d'oli. Hi tires uns talls de xoriço (un parell per persona), els passes lo just per a marcar-los i els retires. En el mateix oli (se'n pot afegir una mica si cal) hi tires ceba picada. No et passis amb el foc, poquet a poquet. Un cop tens la ceba daurada hi afegeixes els tomàquets (un parell per persona si no són molt grans) pelats i tallats a trossos tan petits com t'agradi. A la que facin xup-xup, el foc ben a poc a poc. Tot seguit hi tires les patates tallades a trossets (com els grillons d'una taronja), el pebrot escalibat tallat a tires, el xoriço i una parell de gots de brou. Hi tires sal i pebre. El brou pot ser dels de cubitos, amb el tomàquet millor t'ho curres i passes de precuinats. Puges el foc fins que faci el bull i el tornes a baixar per a que vagi fent.

Si cal, pots anar afegint més brou a mesura que es va evaporant, però no han de quedar caldoses. Enrecorda't de corregir de sal. En funció del teu gust i de lo picant que sigui el xoriço hi pots tirar una mica de bitxo sec. Com més a poc a poc es faci, més gustós, però ves amb compte que les patates no es desfassin. I, ni que sigui per un dia, compra un bon pa de llenya.

18 d’oct. 2007

símbols religiosos a l'escola


Hola, hola


Massa dies sense escriure (més per falta de temps que d'idees), immersos com esem en aquest principi de curs en la posada en marxa del Pla Estratègic de Joventut de CCOO de Catalunya, les eleccions sindicals i la prepració de l'Escola Ángel Rozas... a banda de les punyeteres Proves d'Avaluació Continuada de la UOC...

Un dels temes que han passat aquests dies que no puc resistirme a comentar (ni que sigui fora de temps) és la famosa polèmica de la nena del shador, l'escola que li va prohibir, els pares super-respectuosos amb la ferma decisió de la filla de vuit anys d'abandonar l'escola, la Gene que ho arregla, i els fonamentalistes religiosos catòlics que aprofiten per escombrar cap a casa...

Ahir vaig impartir una xerrada sobre món del treball a uns alumnes de Formació Professional, activitat que intento mantenir tant com puc tot i les obligacions del càrrec. Es tractava d'un centre concertat, és a dir, un centre que es troba dins del sistema públic tot i ser de titularitat privada. Un centre amarat de símbols religiosos (catòlics en aquesta cas).

Reflexió 1: quin sentit té centrar el debat sobre simbologia religiosa a l'escola en les i els alumnes individuals quan ningú està posant el cascabell al gat dels centres educatius concertats? És força discutible, jo mateix no ho tinc massa clar, que es pugui regular la prohibició a les persones, especialment als estudiants, de vestir d'una o altra manera o de portar uns penjolls o no portar-los. Especialment en determindes franges d'edat on la indumentària juga un paper important en la recerca d'afirmció d'una identitat pròpia. En canvi hauria d'estar clara una regulació respecte els entres escolars, si més no del sistema públic (siguin de titularitat pública o concertada). Participar del sistema de concerts no pot significar simplement amorrar-se a la mamella del finançament public, sinó incorporar-se plenament a un sistema públic, la qual cosa implica a seus valors. I la laïcitat n'és sens dubte un valor essencial. Senyors i senyores del progrerio: com diria en Monegal, apuntin alt en les seves crítiques, i abans de mirar els comportaments dels alumnes examinin els dels centres i l'administració, és aquí on rau el principal problema.

Reflexió 2: en un país de religió única, l'esquerra i el republicanisme han vestit un discurs pensant únicament en l'esglèsia catòlica, sempre tant carca. En canvi el multicultralisme kistch de "tot el que ve de fora és guai i s'ha de respectar tal qual" a posat a prova aquest discurs. Els lobbis catòlics són intel·ligents. En un moment on prou feines tenen per manenir la pròpia clientel·la, han renunciat a implantar-se entre els nouvinguts i han decidit utilitzar-los de coartada. Què és progre, respectar cadascú com és i convertir la societat en un zoologic multicultural? Doncs nosaltres hi volem la nostra gàvia, ben gran, és clar, perquè som l'espècie més nombrosa.

Reflexió 3: toca bastir un nou discurs. Haurem d'estar al tanto i incentivar la Lliga per la Laïcitat.