12 de nov. 2007

El Rei


Després d'anys i anys en que cap controvèrsia sobre la figura de la monarquia, i encara menys de l'actual titular de la institució, emergís a la llum pública, portem un temps en que no passa setmana en que la polèmica del moment no trobi en el seu epicentre a en Joan Carles I. Més enllà dels darrers estirabots de la Cimera Iberoamericana, algunes consideracions:

1. Els darrers moviments entorn al rei es produeixen en un marc més ampli que cal veure amb preocupació: l'espiral de sectarisme en que es troba la política espanyola, especialment accentuada després de les darreres eleccions generals ha arribat a les institucions d'arbitri: Poder Judicial, Tribunal Constitucional, Tribunal de Comptes i Corona. És en aquesta clau, i no precisament en un resorgiment del republicanisme, en la que es produeixen les polèmiques entorn al monarca. O dit d'altra manera, les polèmiques es cetren en el Cap d'Estat, sent un element auxiliar el caràcter hereditari i dinàstic de la institució en l'actual ordenament constitucional espanyol. El segrest d'El Jueves, els que cremaven fotos, el Losantos, el rei del Marroc, o el Chávez tenen a veure amb el rei en tant que màxim representació unipersonal de l'Estat i les funcions inherents al càrrec, sense que res faci pensar que la cosa canviessin substancialment en cas de tractar-se d'un President de la República. És important que les gents que anhelem que el càrrec de cap d'estat deixi de ser patrimoni hereditari d'una família i s'elegeixi en coherència amb els principis de democràcia no ens deixem emmirallar per la situació.

2. Pel que fa al segrest d'El Jueves i el processament dels piròmans pictogràfics, cal considerar en primer lloc que el tractament penal d'aquests actes va ser incorporat al Codi Penal Belloch, és a dir, a un nou codi penal propiciat per un govern socialista i que globalment cal valorar com un avenç democràtic de primer ordre. Vaig tenir el privilegi que l'elaboració del nou codi coincidís amb el curs en que vaig estudiar Dret Penal amb la Dra. Mercedes García Arán, que va viure molt d'aprop el treballs parlamentaris. Faig meva una reflexió de la prestigiosa penalista: quan les institucions necessiten reforçar la seva legitimitat amb el Codi Penal, malament.

3. Les institucions d'arbitratge del joc polític dissenyades a la Constitució juguen un paper fonamental. La democràcia no és mai la dictadura de la majoria. En temps de tempesta política, comptar amb organismes independents i amb autoritat per regular els conflictes és una garantia essencial per a ciutadanes i ciutadans. Certament, el disseny d'aquests organismes és qüestionable, especialment pel que fa als sistemes de nomenaments. Però tots sabem que quan en un partit de futbol l'arbitre perd el papers o li fan perdre és molt possible que la cosa acabi en batussa entre jugadors i aficions.

4. Bona part de les causes de l'actual degradació i desautorització de les institucions d'arbitri es troben en la gravísima irresponsabilitat de la dreta cavernària espanyola, disposada a arrassar amb tot per recuperar un poder que consideren usurpat de forma il·legítima. I és en aquesta dinàmica embogida on cal encabir la campanya unipersonal de Jiménez Losantos en favor de l'abdicació del rei en el seu fill. També podríem parlar dels governs d'esquerres que han incomplert sovint aquelles sentències del Tribunal Constitucional que no consideraven convenients i que, en menor mesura, també han jugat als nomenaments en clau partidista. Però si mirem més a prop de casa, aquells partits i organitzacions que neguen que el Tribunal Constitucional tingui legitimitat per invalidar un decisió parlamentària, sotmesa o no a referèndum, haurien de revisar críticament la seva posició. Si demà passat, unes Corts Generals autoritàries aprovessin la suspensió de l'autonomia a una comunitat, qui ens quedarà per apel·lar un cop desautoritzat el Constitucional? No faltaran els il·luminats i aprenets de bruixot que frisin per a que això es produeixi pensant en que les aigües revoltades són bon lloc per a pescar, però res de bó en podem esperar d'una situació així el conjunt de la ciutadania.

5. Finalment la cimera. Certament Chávez és un personatge força impressentable, però no pròpiament un incontrolat. Si ha volgut rebentar un marc és degut a un càlcul polític. L'estratègia "bolivariana" de que l'ALBA sigui el referent de cooperació regional llatino-americana, passa per reventar els actuals espais. Fer el buit per després omplir-lo. Una nova bogeria chavista: el buit quedarà buit, senzillament perque la majoria de paísos de la regió no accepten ni acceptaran un marc regional amb Venezuela com a potència i Chávez com a patró. El vell lema anarkista de cremar-ho tot per a tornar a començar no passa mai de la fase de piromania. Això sense tenir en compte que tractar d'imposar a la resta dels països per la via dels fets allò que no accepten a través del diàleg entre iguals té un nom: imperialisme

6. No obstant, aquesta reflexió més tot l'aparell de justificació i enaltiment nacionalista que s'ha posat en marxa per a justificar l'estirabot reial, absolutament impropi i desafortunat, no ens hauria d'impedir fer una reflexió més de fons: quin està sent el paper de les gran multincionals espanyoles (ep, també les catalanes) a llatinoamèrica. Certament existeix una actuació depredadora en molts casos, una actuació amb gravíssimes conseqüències socials, mediambientas i polítiques. I en aquest camp el paper del govern espanyol no pot ser el d'un mer advocat de les empreses de capital nacional.

4 comentaris:

Pau ha dit...

Com sempre company compartisc amb tu la gran majoria de les reflexions que fas a l'article, a excepció, com no podia ser d'altra forma amb la cinquena (reflexió, que no "enmienda"). Però sobretot vull contribuir al desenvolupament de la sisena reflexió (que jo crec és on està la clau de tot aquest conflicte) amb un correu que m'acava d'entrar i que crec que aporta llum als obscurs interessos espanyols a Sudamèrica...ahi va:

La baralla entre Juan Carlos I i Chávez a la Cimera Latinoamericana ha tapat els dos moments realment claus. El primer quan el rei espanyol va haver d'escoltar que la seua polèmica mediació pel problema de les papereres entre Argentina i Uruguai havia estat inútil. El segon quan Daniel Ortega acusà Unión Fenosa de maltractar el seu país i Juan Carlos abandonà la reunió. Cal tenir en compte que Juan Carlos també havia fet de mediador entre Fenosa i Nicaragua. Però, sobretot cal posar tots aquests fets en un marc més ample on política, negocis i monarquia es confonen.

Després del franquisme, i sobretot amb l'arribada al poder del PSOE, comencen a prendre forma dos fenòmens paral·lels. D'una banda hi ha la consolidació de l'anomenada ;cultura del pelotazo; entre una determinada classe empresarial de Madrid. I de l'altra, i és peça bàsica per tal que la primera puga existir, hi ha la idea d'una plataforma política llatinoamericana que puga ser dirigida per Espanya, en part com a imitació de la francofonia o la Commonwealth, en part per a fer possibles els enormes negocis que empreses de l'estat en camí de privatitzar-se o tot just privatitzades podrien fer gràcies a la influència política.

Així va coincidir l'època en la qual Juan Carlos i Felipe González creaven una potent xarxa d'interessos polítics en el continent americà amb l'entrada massiva en aquells països de les grans empreses espanyoles, de Teléfonica a Repsol, del Banc Santander a Endesa i Unión Fenosa, per exemple. És públic i notori que el comportament d'aquestes companyies, en general, ha estat polèmic i que ha generat moltes protestes en els països americans. I també és notori que aquestes empreses han fet molts diners als països americans, no sempre de forma brillant. També que alguns dirigents americans, Ménem n'és el cas paradigmàtic, han participat del joc i s'han enriquit personalment facilitant l'apropiació d'empreses o recursos estratègics dels seus països per empreses espanyoles.

Quin paper té Juan Carlos en tot això? Com qualsevol altre cap d'estat ell està a favor de les empreses espanyoles i fa tota mena de gestions en favor seu. Això fins ara no havia estat difícil de compatibilitzar amb la seua imatge de persona neutral que volia tenir un estatut especial com a figura principal de les cimeres llatinoamericanes, una mica a l'estil del que té la reina anglesa a la Commonwealth. Però...

Els darrers anys han accedit al poder una generació de dirigents en molts països americans que són o es representen d'esquerres, que ja no tenen el lligam personal amb Zapatero que els seus antecessors tenien amb Felipe González i que, a més, se sumen a la crítica del que anomenen neo imperialisme espanyol. Alguns ho fan de forma suau com Lula o, per ara, Evo Morales. D'altres, però, fan la crítica de forma oberta i radical, com Chávez o Ortega. Segurament perquè són els qui han patit més l'actuació espanyola, amb les ambaixades en aquests països treballant sense dissimular en contra d'ells, en part per a afavorir els interessos de les multinacionals espanyoles.

En aquest context Chávez va fer l'espectacle però també va tapar amb el seu xou el moment realment dur. Que va ser quan Juan Carlos s'alça i abandona la sala mentre Ortega acusa Unión Fenosa de maltractar la població nicaragüenca.

És cert que Juan Carlos està aparentment molt nerviós i fa coses realment insòlites, com la visita a Ceuta i Melilla o el seu comportament tot al llarg d'aquesta cimera però alçar-se i marxar perquè estan criticant una empresa espanyola és un fet simplement insòlit. Que en part s'explica si tenim en compte que ell en persona va fer de mitjancer entre Unión Fenosa i el govern nicaragüenc presidit per Daniel Ortega. Va passar el mes de juliol passat quan Ortega va visitar Madrid i va acceptar un pacte per a reconduir la difícil crisi que enfronta Unión Fenosa amb el govern de Nicaragua i els consumidors d'aquell país. A l'any 2.000 Unión Fenosa va comprar per només 115 milions de dòlars tota la xarxa elèctrica de Nicaragua amb el compromís de millorar un servei que mai no ha millorat i que de fet ha empitjorat i molt -avui en dia els talls de llum al país són constants, durant hores. Si al juliol Ortega va acceptar negociar a l'empara del rei espanyol i signar un Memoràndum d'Intencions ara en canvi sembla que li estava tirant en cara que les promeses fetes aleshores no s'han complert i que la situació va a pitjor. I això va enutjar Juan Carlos fins al punt de fer-li perdre els estreps i abandonar la reunió.

Potser perquè ja era el segon retret. El primer li havia arribat hores abans, molt més suau, des de l'Argentina que va anunciar en públic que la mediació de Juan Carlos amb l'Uruguai per la instal·lació de dues fàbriques papereres havia fracassat. De fet el president argentí va ser tan diplomàtic que es va disculpar per haver demanat al rei espanyol una mediació tan fracassada com ;impossible;.

L'Argentina i l'Uruguai fa mesos que estan enfrontats per la instal·lació en la banda uruguaiana del riu que els separa de dues plantes papereres molt contaminants. Una finlandesa i una altra espanyola, d'Ence. Juan Carlos havia d'intervenir per a suavitzar la tensió entre els dos països però no ha servit de res. En bona part perquè els seus esforços més visibles han anat encaminats només a assegurar que la fàbrica espanyola obria les seues portes. I què és Ence? L'antiga paperera de l'estat ara en mans de persones com Luis Arregi o els Albertos (ambdos controlen el 30 per cent de l'empresa) coneguts per formar part del cercle econòmic que es mou al voltant de Juan Carlos. Ence, a més, és una empresa amb greus problemes que necessita de forma angoixant posar en marxa la planta de l'Uruguai.

En una mateixa cimera, doncs, Juan Carlos es va veure qüestionat en dues ocasions, per temes econòmics i de forma pública i segurament això és el que va ser massa per a ell. Els argentins van ser molt diplomàtics en la forma però van deixar clar que l'esperança que tenien en ell com a mediador havia desaparegut del tot i Ortega va ser dur i directe. Tan com per a estar mirant a la cara Juan Carlos mentre atacava Unión Fenosa. I aleshores va ser quan el rei espanyol va decidir marxar.

De tot, però, queda l'anècdota, l'enfrontament que realment té menys importància de tots, que és el guirigall amb Chávez, un polític que és molt fàcil de convertir en una caricatura.

Pau.

Pau ha dit...

Disculpes per l'extensió...

Pau.

Andrés Querol Muñoz ha dit...

Res de disculpes. Un text oportú.

Joffre ha dit...

Jo també afegiria un element. L'actitud de rapinya de les grans empreses multinacionals i dels partits (o les institucions que aquests governen) han forçat la màquina i aquesta cada cop està més embogida, cada cop és més difícil de parar.

I d'aquí passem al conflicte més sagnant, el conflicte que trenca la lògica democràtica de govern de la majoria però també de garantia per la minoria d'aspirar algun dia a ser qui governi. És el tot o res, i la democràcia és conflicte fèrtil, el vot arbitra la pluralitat. En aquest cas hi ha un canvi de lògica, en la que el vot legitima el que calgui i si no, es deslegitima el vot i a prendre pel sac. Això és tant vàlid per explicar el que està passant a Espanya, com el que passa a Amèrica, com el que passa arreu.

Per això és tant desafortunada l'expressió neoliberalisme, el neoliberalisme ni és nou ni és liberal (però això és un altre debat, Subcomandante Marcos mediante).

El que veiem a Amèrica Llatina és rapinya pura i dura, i la resposta amarga d'unes societats que encara estan esperant que això de la democràcia serveixi per alguna cosa.