19 de nov. 2007

Gregorio López Raimundo



Ha mort Gregorio López Raimundo. En la improbable hipòtesi que en morir anem a parar enlloc, allà s'haurà trobat amb l'Antoni Gutiérrez. Ja poden tremolar els que manin davant d'aquest tàndem.

No tindria massa sentit que algú que no ha compartit ni militància ni debats es dediqués ara a fer un repàs de la biografia del lluitador comunista. A altres persones pertoca aquesta tasca, més enllà de necrològiques. No puc passar per alt, però, plasmar la meva vivència en relació a en López Raimundo, semblant a la que tinc amb d'altres insignes dirigents de la seva quinta i de la immediatament posterior.

Aquells que vàrem venir al món durant o després de la l'agonia del règim, els que varem anar prenent consciència d'on estàvem a mesura que a Felipe González li creixia la panxa i a Jordi Pujol se li aguditzaven els tics, no teníem gaires referències de gent com el Gregori, tret dels fills i filles de psuqueros militants. Vàrem conèixer aquestes figures, les persones encara no, en rebre els carnets. Un cop omplertes les fitxes d'afiliació, ens introduïem en el conixement de l'Olimp del comunisme català i mundial de la mà de compays que tenien sis o set anys més que nosaltres. Apreniem les llegendes (més llegendes que històries, realment) del Cipriano García, el Guti, el Gregori López Raimundo i la Teresa Pàmies, d'en Comín, del Sacristán, del Miguel Núñez... Eren noms que apreníem a pronunciar com si els coneguèssim de tota la vida i en parlàvem amb una barreja de reconeixement i d'irreverència (l'admiració acrítica era molt mal vista, si més no entre els meus). Com Suetoni, construïem biografies amb tres o quatre fets, sovint anecdòtics, que repetiem als nous mantenint la cadena: el famós xoriço que guardava el Cipriano a l'escó del Congrés, la resistència mítica de Miguel Núñez (que "no va cantar" davant dels seus torturadors), la tossuderia del Gregorio per entrar tantes vegades com calgués a "l'interior" per a reorganitzar el Partit... Certament feiem més mitologia que una altra cosa, però tinc l'impresió que avui la cadena s'ha trencat i em sembla que alguna cosa es perd.

Passat el temps ampliaves els cercles i comparties militància i cerveses amb gent més gran. Persones que s'havien incorporat a la militància quan aquells que per a nosaltres eren referències mítiques del passat exercien de dirigents en actiu. Les converses amb els companys més veterans et permetien un coneixement de primera mà, i per tant menys mític i més proper a la persona. El nou anecdotari, menys sobat que l'anterior, et permetia conèixer de més a prop les trajectòries, els estils, les polèmiques, les contradiccions, els errors i els defectes. Abaixaves els referents del pedestal dels mites i els converties en èsser humans, en personatges profunds front els personatges plans dels folletins. En alguns casos, acabaves coneixent a les persones en carn i ossos, incorporant aquestes trobades a l'arxiu dels records inesborrables, per bé o per mal. En el cas del Gregorio, he tingut oportunitat de veure'l en persona en força ocasions, si bé no de paralar-hi.

Finalment, un bon dies decideixes deixar de viure de records prestats. Cerques articles, textos, discursos... i llavors coneixes els dirigents i la seva petjada. Quina és la petjada del Gregorio? Possiblement, la capacitat d'entendre que una organització que vol trasformar la realitat no podia quedar-se en la torre d'ivori de l'exili. La capacitat d'entendre que no és des de les accions per convençuts, sinó des de les accions que estableixen vincles amb la majoria social que es transforma la realitat. La importància d'entendre que no és des de subjectes de manual ("país", "classe obrera") que s'actua sinó des dels subjectes realment existents: el país que realment tenim, els treballadors i treballadores que realment hi viuen.

Totes aquestes aportacions s'incorporan en el bagatge comú i marquen el caràcter, no només d'una organització, sinó de tot un espai sociopolític. Un bagatge i un caràcter que no s'aprén en jornades de formació, principalment, sinó que es transmet fent i debatint. Passa de mà en mà entre generacions de militants i en cada transmissió evoluciona i creix. Quan avui miro el món i em plantejo què toca fer, reconec en la meva mirada aquesta petjada, compartida amb moltíssimes altres persones. És aquesta, i no el mite o la biografia personal, la veritable mesura de la trascendència d'un grup de persones, d'una generació.

I és aquest el reconeixement que puc fer-li al company Gregorio López Raimundo.

5 comentaris:

Ramon Armengol ha dit...

A mi em van enviar un missatge dissabte per la tarda dient-m'ho i em va fotre molt. Es d'aquelles morts que ja t'esperaves, pro sempre sobta.

Ya se que semblara publi del meu blog, pero es que em vuy assegurar un comentari teu al meu ultim post

Anònim ha dit...

aquesta és una de les coses bones de tenir el Querol aprop (és un dir): que posa per escrit processos vitals/personals/ intel·lectuals/polítics que tu només havies mig-intuït i que no estaves segur de compartir amb gaire ningú més.

Abraçades prussianes.

O.

Roger ha dit...

Els follets de la informàtica, o la meva imperícia, han fet desaparèixer (esperem que momentàniament) el meu blog (http://rogermoralespuig.blogspot.com).

Estic batallant per a recuperar-lo.

La meva llanterna de cinema continua activa: http://llanternamagica.blogspot.com

catalunya.ffw ha dit...

Andrés,

50 raons per anar a la manifestació de l’1D.

http://catalunyafastforward.blogspot.com/2007/11/50-raons-per-anar-la-manifestaci-de-l1d.html

Aquest dissabte 1 de desembre a les 17:00 tots a Plaça Catalunya!

Fins aviat,
Marc Arza
www.catalunyafastforward.blogspot.com

Anònim ha dit...

llegir tot el bloc, bastant bo