27 de nov. 2007

Leones por corderos: la cosa està fatal


La cosa està fatal pel que fa a l'ala esquerra de l'imperi. En Robert Redford ha fet una peliculilla d'aquestes de com molen els demòcrates i que dolentots són els republicans. Val. La pel·li és bastant un "trunyo", què hi farem. Argument: tres històries paral·leles:

1. Un jove falcó neocon (el cienciòleg) li ofereix a una periodista demòcrata (la Sra. Streep) l'exclusiva sobre una nova ofensiva a l'Afganistan. En termes taurins podríem dir que la Meryl està "resabià" després d'haver-se deixat utilitzar quan la invasió d'Iraq per vendre la història. Els republicans dolentots van abusar de la responsabilitat patriòtica de periodistes i mitjans que es van avenir a substituir la seva tasca informativa per la mera propaganda, tot sigui per la seguretat dels americans. Total que no se'n refia, tot i que no deixa de dubtar sobre quin ha de ser el seu paper.

2. Un profe demòcrata de Califòrnia (of course) tracta de sacsejar a un alumne brillant que ha optat per passar de tot i llançar-se plenament a l'hedonisme. El profe tracta de motivar-lo per a que faci "coses positives", es rebel·li i tal. Per a motivar-lo li explica la història de dos alumnes seus a qui el seu compromís social els va portar a allistar-se per anar a l'Afganistan "per canviar les coses". El profe no comparteix aquesta decissió, però admira el compromís dels dos soldadets.

3. La tercera història és precisament la dels dos soldadets que s'incorporen a l'ofensiva que el jove nocon li explica a la periodista. És cauen de l'helicòpter i es veuen rodejats per talibans que tracten de capturar-los mentre els seus miren d'enviar una missió de rescat

Tot plegat mal lligat, mal plantejat, sense ritme ni sentit. Pero més enllà de l'escasa vàlua artística de la pel·li, em van cridar l'atenció preocupantment algunes constatacions:

1. De tots els personatges, únicament el falcó neoconservador sap què vol fer i actua. Reconeix errors en l'estratègia que ha seguit fins al moment la "guerra contra el terror", però posa bona cara al mal temps i tira endavant. És l'únic que té un discurs clar que li permet entendre el món.

2. Per contra els demòcrates es passen la pel·li mirant-se el malic i barbotejant. La periodista fa que no amb el cap mentre entrevista al congressista republicà, però és incapaç de bastir un discurs aternatiu. Somiqueja pensant en que potser es va equivocar seguint el joc a l'administració Bush després de l'11-S, i senzillament es proposa no fer res: no publicar l'entrevista. El profe tracta patèticament de rescatar per una causa inconcreta a un jove estudiant que hauria de ser dels seus, i que vist el panorma decideix passar de tot. Missatge clar: "jo de jove era com tu i em vaig rebel·lar contra la guerra del Vietnam, vull que tu també et rebel·lis ara, tot i que jo mateix sóc incapaç de fer-ho". El nano, evidentment, no ho té gens clar. I els joves demòcrtes compromesos tenen un cacau mental tan gros que els porta a allistar-se en una guerra, la justícia de la qual ni tan sols es plantegen.

3. Els "progres" de la història assumeixen el mapa emocional conservador: l'admiració i respecte als "nostres nois" que defensen la democràcia a països estranys, una visió absolutment idíl·lica dels "xicots" vestits amb l'uniforme de la pàtria, la por als atacs com a valor central... el moment de màxim misticisme del personatge de la periodista es produeix per una visió... del cementiri d'Arlington!

4. Les úniques víctimes permanentment presents en les tres històries són els soldats dels EUA caiguts. Ni una mínima referència a víctimes civils, als segrestats a Guantánamo, a les víctimes dels abusos de les forces ocupants... Els únics no-americans que apareixen són el talibans que cerquen els xicots caiguts: unes ombres amenaçants sense punt de vista, sense biografia, sense contradiccions.

En definitiva, la cosa està fatal, fatal, fatal: Tenim neocons per a estona.

2 comentaris:

iaia queno iaiona ha dit...

M'estreno en un blog, per parlar de cinema...
I tot, perquè he llegit els comentaris de la pel•lícula i m'ha donat la impressió que jo en vaig veure una altra.
I, això m’ha fet reflexionar una mica sobre tot plegat.
De petita jo veia cine embadalida. El meu pare era a la màquina i la meva mare taquillera, jo tenia dues sessions gratuïtes, una el dimecres, a soles amb el mossèn i el meu pare i les tisores, l’altra amb la sala plena, quan tocava (no estic explicant Cinema Paradiso, només la meva infància).
Després, ja de joveneta, vaig començar a veure pel•lícules i participar en cine- fòrums, duraven més els fòrums que la mateixa pel•lícula. (parla que parla...) La veritat es que no m’ha agradat mai massa barrejar les coses serioses, i per mi parlar de política i veure cine han estat sempre dues coses molt importants (no cal confondre parlar amb fer i veure cine polític).
Més endavant, vaig tornar a anar al cine, de vegades veia cine, de vegades veia només pel•lícules. Vaig inventar-me una classificació entre pel•lícules que eren vegetals, animals i minerals, i segons el meu moment, m’ho passava pipa pensant que aquell senyor explicava les coses per a mi, i en funció d’aquell efecte directe sobre el meu cor, ventre o cap, amb la variant del moment i situació/conjuntura personal, em quedava tan ampla i deia que m’agradava o no la pel•lícula.
He necessitat molts anys per tornar al cine només per veure cine i tornar a quedar embadalida com quan era petita.Ara ho faig.
Anem a la “pinicula de marras”. Per cert i d’entrada, mai diria “peliculilla” a veure la Sra. Strip i el Sr. Redfort fent cine.
I no es, per mi, una pel•lícula rodona de cap manera. Però esta plena de coses interessants. A mi m’hi sobren estones pamfletàries, té imatges molt més clares i suficients en el guió (que recordo que en cine no es només el que es diu, sinó el que es veu i com es veu). I això es el que volia manifestar. No comparteixo la crítica pel llistat de temes dels que no parla i coses que no diu, penso que ni es pot ni cal dir-ho tot sempre. En canvi alguns moments brillants de bon cine : La expressió de la cara de la Streep, que canvia constantment, davant la poca vergonya del “con” que te davant; el retrat d’alguns que només emmarquen els retalls que parlen bé d’ells; el jove alumne , que jo vaig trobar que feia cara d’estúpid tota la pel•lícula malgrat uns diàlegs que el fan aparèixer com intel•ligent; la noia que vol entrar a parlar amb el profe, que és de color i ella sí esta preocupada per la nota i pel seu curriculum; el tractament dels alumnes brillants, que són negre i hispà i diuen en un moment que marxen per guanyar calés i pagar-se la carrera quan tornin; la mort de les dues persones és una escena de “màquina de marcianitos”on semblen dos conillets; poques vegades havia vist una crítica més despietada a la nova/cínica/prepotent manera de fer la guerra; la diferència entre les expressions del que mana i els coneix i el que dona ordres....i moltes coses més, especialment el final, un programa de banalitats a tota pantalla en el moment que s’explica el que ha passat a la guerra, en un petit banner..
Qui ha fet aquesta pel•lícula estima la professió i fa cine. Però això no vol dir que totes les pel•lícules li surtin rodones. Malauradament, el moment actual a EEUU l’ha fet sentir-se obligat a fer, a més, una pel•lícula amb moltes exigències i pressions, jo diria fins i tot que ha fet diferents pel•lícules en una. Però s’ha de recomanar. Es cine, una pel•lícula regular i ara no tinc clar si és mineral (son les més difícils de fer).
I al Querol encara li sembla que falten coses...Mare de Déu, només faltaria...

Anònim ha dit...

Benvolguda iaia, que no iaiona,

Ja ho diuen que existeixen molts mons, peò que tots estan en aquest. Ves per on hem descobert una faceta desconeguda de la teva persona: la d'amant i crítica de cinema.

Certament la teva mirada profunda i bisturiana de la pel·lícula enriqueix la nostra, ens permet una nova mirada, per dir-ho així.

Ara bé, després d'una llarga assemblea dels membres de la secció de cultura de Les Cosetes en la que es van arribar a discutir ungran nombre d'esmenes, transaccions i transaccions sobre la transacció (altrament anomenades "transaccions en cadena") la conclusió no altera substancialment la nostra valoració inicial.

En el camp artístic, reconeixem la vàlua dels actors i actriu, reconeixem la vàlua de les diferents escenes però ens mantenim en la sentència inicial: "Tot plegat mal lligat, mal plantejat, sense ritme ni sentit". O si vols (transaccional): "molt bones escenes mal lligades, amb un mal plantejament global, sense ritme ni sentit"

Des del punt de vista del punt de vista ens ratifiquem també: 'Els "progres" de la història assumeixen el mapa emocional conservador'.

En tot cas, ens ha encantat el teu comentari.

Atentament,

Elena Francis
Cap de la Secció de Cultura, autoajuda i activitat diverses
Les Cosetes del Querol