30 de nov. 2007

L'esquerra davant de la manifestació de dissabte



Davant manifestació comvocada per demà per la Plataforma pel dret a decidir l'esquerra social i política manté posicions dividides. Mentre que algunes opcions han decidit donar-hi suport tot tractant d'influenciar en el missatge, altres han optat per no participar-hi. En la meva opinió aquesta divisió expressa un problema de fons important del conjunt de les esquerres que val la pena aturar-se a analitzar.

La darrera legislatura amb el PP al govern de l'estat i CiU al govern de Catalunya va estar marcada per una intensa mobilització social que podríem emmarcar genèricament sota el paradigma de les respostes al fenòmen de la globalització. Si bé les plataformes que coordinaven aquestes mobilitzacions eren espais amb un pes important de l'esquerranisme revoltós, les esquerres amb vocació de centralitat van poder trobar-hi un equilibri. Però sobretot, més enllà dels textos concrets dels manifests, el paradigma polític en que s'emmarcaven les mobilitzacions encaixava plenament amb el que pot ser un projecte de l'esquerra en la globalització: democratització mundial, sostenibilitat ecològica, regulació de l'economia a escala mundial, globalització dels drets humans. Dit d'una altra manera: els organitzadors podien ser àmpliament diversos, els assistents a les mobilitzacions encara més, però el mapa polític que cisellaven les mobiltzacions jugava a favor de l'esquerra, espcialment de la millor articulada.

D'ençà del culebrot de l'estatut, l'eix mobilitzador es va traslladar al camp simbòlic i reivindicatiu del neo-nacionalisme. La intel·ligènia de la Plataforma pel dret a decidir ha estat renunciar a les postures més maximalistes per tal d'atraure les organitzacions d'esquerres a aquest nou eix de mobilització mitjançant plantejament polítics més laïcs que els del clàssic nacionalisme identitari. La desarticulació de la mobilització social de l'esquerra, directment influènciada per l'arribada al govern de la Generalitat de les esquerres polítiques, ha deixat el camp lliure per a que els actors del nacionalisme ocupin l'espai públic en solitari. En aquesta tasca han comptat amb un aventatge evident en relació als actors d'esquerres: el panorama mediàtic actual facilita enormement la tasca. És més fàcil encabir les mobilitzacions pel dret a decidir en l'Àgora, els TN, els programes del Cuní o del Bassas, que no pas les mobilitzacions en clau estrictament social, econòmica o ecologista.

Davant d'aquesta situació els actors d'esquerres han fet opcions diferents. D'una banda hi ha qui ha optat per sumar-se a les mobilitzacions tot tractant d'incidir en els continguts de les mateixes. Es tracta d'un exemple de subjectivisme perfectament expressat el secretari general d'ICV en el seu bloc: Crec que el més raonable és que aquesta mobilització l’haguessin convocat els sindicats, el moviment veïnal, usuaris, etc.. No ha estat així. Ara cal que el proper dia 1 de desembre el seguici social sigui immens per centrar la mobilització en el seu objectiu central que és el d’una xarxa de rodalies adequada i el del seu traspàs a la Generalitat. L'estratègia de portar un "seguici soial immens", cosa ja difícil de concretar, no suposarà canviar la naturalea de la mobilització ni la percepció de la mateixa per part de la ciutadania, sinó en tot cas reforçar i donar covertura ideològica a una anàlisi de la situació que únicament pot afavorir al nacionalisme conservador, perfectament còmode amb els plantejaments de la Plataforma. Existeixen antecedents d'aquest error que les esquerres hauríen de tenir en compte: la participació d'EUiA en la primera manifestació Pel dret a decidir o la de la UGT en l'acte de IESE pel tema de l'aeroport. En tots dos casos les organitzacions citades van tractar de posar en pràctica l'estratègia citada en el bloc d'en Jordi Guillot, i en tots dos casos els resultats van ser nefastos.

D'altra banda, altres organitzacions d'esquerres, entre elles CCOO, hem tractat de generar un marc propi que ha trobat la seva millor expressió Manifest per un servei ferroviari de qualitat. Aquesta iniciativa no ha aconseguit però irrompre en el debat públic per diversos motius: a) en primer lloc no encaixa amb el paradigma dominant en el debat públic que deixa a marge qualsevol interpretació de la realitat que no es basi en el conflicte territorial, b) el no acompanyament de la proposta amb la mobilització social degut a les diferències existents al respecte dins del grup impulsor del manifest, especialment entre aquells que sempre estan en contra de fer manis "contra els nostres" i a l'esclerotització general.

Quin és l'element diferencial que porta a les organitzaions d'esquerres a optar per una o altra solució? Al meu parer és el de la referencialitat social. O dit d'una altra manera: què tenen en comú UGT i CCOO que els dierencia d'ICV, EUiA, i altres? Doncs que el sindicat té clar en quin sector social es referencia, quin és el subjecte que tracta d'organitzar per al canvi. En l'actualitat l'esquerra política (inclós el PSC que no convoca però per motius diferents als dels sindicats) no es referncia a cap subjecte social, o en tot cas es referencia als que "es mobilitzen" o"els que són crítics", o alstres pseudocategories força dubtoses. La pregunta que es planteja el sindicalisme a l'hora de participar d'un mobilització és: "s'adreça i respon als interessos dels treballadors?". La pregunta que es plantegen les organitzacions polítiques en canvi seria: "quin cost polític té participar o no participar?". És la diferència entre estratègia i tàctica. I una de les claus de la independència de les organitzacions.

7 comentaris:

Sandro Maccarrone ha dit...

Hola Andrés.

He de dir que comparteixo l'esperit del que dius, i encara més un molt bon post teu de fa uns dies sobre si el problema de rodalies era de caire nacional o social en primera instància. En concret, és flagrant la coincidència entre alguns dels punts del manifest de la manifestació i les reivindicacions expressades pels poders econòmics catalans en els darrers mesos.

Dit això, hi ha tres matisos que m'agradaria realitzar.

El primer, és que crec que malauradament al Jordi Guillot no li falta raó quan diu que aquesta manifestació l'haurien hagut de convocar els sindicats, les associacions de veins, les de consumidors, les estudiantils... De fet, com recordaràs (i si no, ho tens a l'Avant de novembre ;) en Jordi Miralles va fer una crida en aquest sentit farà cosa d'un mes.

Crec que al costat d'una certa desorientació de les forces polítiques d'esquerres, sobre quina és la seva base social potencial, assistim a una igualment preocupant desmobilització i despolitització dels moviments socials. Per suposat que no vull dir amb això res que tingui a veure amb allò que els sindicats són uns venuts. Estic segur que en l'àmbit estrictament sindical, en la gestió dels problemes dels treballadors i les treballadores, es fa una bona feina.

El problema és la manca d'implicació i de lideratge en els processos polítics del país erròniament escudats en una mal entesa, segons el meu parer, autonomia. Estem d'acord que els moviments socials no han de ser corretges de transmissió ni agents legitimadors del govern, per molt amic dels treballadors que aquest es declari. Ara bé, l'alternativa, no pot ser la política de pronunciaments, sense posar la "carne en el asador".

És el mateix que en el cas del Pacte de l'habitatge, o de la reforma de l'impost de successions. Perquè en temes de tanta trascendència per a les majories de treballadors i treballadores, no es juga fort i es mobilitza? De forma àmplia, caracteritzant apropiadament les reivindicacions, i amb la força que dóna ser l'organització progressista amb l'actiu de militància més nodrit del país. Es va donar un primer pas, amb el manifest conjunt entre sindicats, associacions veïnals i organitzacions de consumidors, però, que jo sàpiga, no s'ha anat més enllà. Cosa que si que han fet, amb els seus propis recursos, el cercle d'economia, Foment del Treball, la Cambra de Comerç i tota la "societat civil catalana" (sic).

Quedant-nos només amb una crítica parlamentarista del que fan els partits d'esquerres, correm el risc d'eludir les nostres responsabilitats.

Bé, i sobre el recurrent tema de l'error d'EUiA d'assistir a la manifestació del 18 de febrer del 2006, jo també matitzaria. A l'hora d'avaluar-ne els èxits i fracassos un factor a tenir en compte és el de l'impacte en el missatge polític que trascendeix, però no és l'únic. També cal prendre en consideració, per exemple, les complicitats que un aconsegueix generar, els ponts que es poden establir de cara a futures aliances.

En aquest sentit, crec que no és cap secret que EUiA va contribuir posteriorment, i òbviament no de forma única, a relaxar les tensions post-caiguda del govern, i a dissipar els dubtes sobre la conveniència i la possibilitat d'un nou govern d'esquerres.

Anònim ha dit...

Company, potser el desatre de renfe no és un problema dels treballadors que viuen a Barcelona capital, però et puc assegurar que és un "problemón" i molt gran, pels treballadors i les treballadores de les comarques situades al sud de Barcelona, que et puc assegurar que són moltíssim i moltíssimes.

I que el sindicat hagi semblat que pràcticament ni se n'hagi adonat d'això doncs és gravíssim.

A casa cada dia de cada matinem mitja hora més del que ens tocava abans. I cada dia de cada dia ens retrobem mitja hora més tard. I sort que encara no tenim fills i que els nostres pares estan sans...

I fot un any que dura això. Un putu any! Perquè lo dels 42 dies és des de que va petar la Renfe totalment, però fa un any que has de sortir abans si vols minimitzar el risc d'arribar tard a la feina.

Si la resposta del sindicat davant d'això és fer un manifest anem malament company.

PP i CiU ens van portar a això, però el PSOE ho ha continuat AVE AVE AVE AVE...

La ràbia que em fa veure les pancartes de CiU quan se que en són dels primers culpables, i que no sabien lo que era un tren de Rodalies fins fa cinc mesos.

Et penses que em va agradar ahir anar a una mani on alguns niñatos convergents al veure el nostre "Primer Rodalies!" ens cridàven "Més Catalunya i menys rodalies!"? Doncs clar que no. Però hi vaig anar, perquè era la única mani del tema que hi havia convocada.

Tot Déu a reflexionar collons i que això no torni a passar.

Ramon Armengol ha dit...

A l'hora de la veritat, erem molta gent de la CONC, nomes ens faltaven les banderes. I sobretot ens faltaves tu.

Em sap greu dir aixo, pero aquets dies he estat pensant que no anavem per culpa de la gent de Madrid. Espero que no sigui aixi, sino hauriem de ser un altre cop la CONC a seques

Noël ha dit...

Jo crec que aquesta vegada ens hem ben equivocat, evidentment ara podria treure el Noël independentista, però és que crec que està mes indignat el Noël sindicalista. Hi ha algú que hagi fet un esforç mes gran en denunciar la manca d'infraestructures necessàries per aquest país? i no em refereixo a l'AVE, m'estic referint al transport públic per a la classe treballadora, de qualitat, útil, dinàmic i pendent de les necessitats dels usuaris. Hi ha hagut algú mes que dediqués hores de les seves delegades i delegats per estar fent jornades maratonianes a les parades de renfe per informar i conscienciar a la gent? Amb tota la feinada que hem fet com a sindicat, i tenint com teníem la oportunitat de fer el nostre bloc a la mani i demanar dignitat per les treballadores i treballadors de Catalunya, crec que aquesta vegada hem comès un gran error.
A part de que si et mires el manifest m'agradaria saber quina és la part que no secundem com a sindicat. Que no érem nosaltres els de la indivisibilitat de l'avenç nacional vs. avenç social? doncs nosaltres solets acabem de fer una separació, just quan podíem fer d'estendards de la reclamació mes social, mes enganxada a les necessitats de la gent de a peu.
En fi.... millor ho parlem amb una birra, que m'esvero i llavors no tinc aturador.
Salut per a tothom!

Anònim ha dit...

L'Andrés planteja el problema d'una determinada manera. La pregunta que fa és: "quina és la raó que explica que la conc no estigués a la mani i icv sí". La resposta barreja la voluntat de justificar els dos comportaments i la temptació sempre sana de decantar-se del cantó menys popular. Per tant, diu: "les lógiques són diferents" (tots dos poden haver encertat fent coses diferents), i just després, "la conc mira pels treballadors i icv pels vots" (en realitat la lògica del sindicat és més progre).

L'Andrés s'oblida d'alguns detalls importants, en la resposta a la seva pregunta. Per exemple: icv s'hi juga més que la conc, quan parla de trens. O també: no hi ha contradicció entre anar a la mani (tingui el to que tingui) i tenir el subjecte social al cap, si al final t'estás partint la cara per les rodalies cada dia. O també: si la conc s'hi hagués sumat, igual l'imaginari de la mani hagués estat un altre.

De totes maneres, la pega més gran del seu post no és com respon a la pregunta que ell planteja, sinó la tria de la pregunta mateixa. Hi ha altres maneres de plantejar el problema.

Per exemple: com pot ser que la Sabata sigui més ràpida que el Coscu en identificar els trens com un element de preocupació i mobilització social. Com pot ser que l'organització social progressita més gran del país no sigui la primera en convocar i es deixi prendre el terreny d'aquesta manera. Com pot ser que la conc sigui més tímida que cdc a l'hora de sortir al carrer quan no va la renfe.

Un cop tens el Joel Joan al capdavant, es pot debtatre sobre si és encertat o no anar a una manifestació. Però potser caldria reflexionar sobre la rapidesa de reflexes de l'esquerra social i política i sobre la seva capacitat per discutir i construir hegemonies culturals.

Andrés Querol Muñoz ha dit...

En primer lloc gràcies a totes les persones que han volgut deixar les seves reflexions en aquesta bitàcora. S'hi ha dit força coses, algunes de les quals voldria comentar:

1. Primer respecte alguns comentaris dels que dissenteixo obertament: a) un dels comenatriste anònims fa construeix la seva aportació obre el fet que el sindicat a infravalorat la qüestió de la cris de RENFE, amanit amb el tó que als que som de fora de Barcelona tant ens agrada: "potser el desatre de renfe no és un problema dels treballadors que viuen a Barcelona capital, però et puc assegurar que és un "problemón" i molt gran, pels treballadors i les treballadores de les comarques situades al sud de Barcelona, que et puc assegurar que són moltíssim i moltíssimes".

En primer lloc, si existeix algun col·lectiu de treballadors infrarrepresentat al sindicat segur que no són els que viuen "al sud de Barcelona". En segon lloc CCOO porta anys i panys reclamant, gairebé en solitari, la necessitat de modernitzar el servei de rodalies, l'impuls del tranport ferroviari de mercaderies, l'establiment de plans de mobilitat pels polígons industrials basats en transport públic (hi treblladors que viuen al nord i a l'est, i també més al sud que no compten amb srveis de rodalies). Aquest reivindicció no s'ha concretat només en "manifestos", sinó també en acords i en una acció permanent (no sotmesa a les modes televisives de cada moment)al respecte.

Pelque fa a la crisi més actual, el mateix contingut del comentari del Noël em sembra prou bona resposta.

b)traduir la meva reflexió sobre la referencialitat social dels actors d'esquerres en termes de "la conc mira pels treballadors i icv pels vots" em sembla que només pot fer-se desré d'una lectura potser una mica massa apressada o acalorada. No em puc estendre gaire al respecte, en tot cas dir que quan parlo de "costos polítics" no parlo només, ni principalment de costos electorals.

2. la qüestió que planteja el Noël sobre com CCOO aborda l'eix social/nacional és interessant. La qüestió és si aquesta visió és la que s'expressava a la mani de dissabte, crec que qui surt més reforçat en la seva visió no és el catalanisme social, sinó el nacionalisme neocon. Com que ja m'estic allargant molt i tinc pendent de fer una entrada respecte aquest tema, de moment ho deixo aquí.

3.De tot el que s'ha comentat el que em sembla mes trascendent és allò que respecta a la responsabilitat de CCOO a l'hora de participar en l'articulació de la mobilitzció social. D'una banda comparteixo/assumeixoles crítiques. De l'altra penso que estem focalitzant en CCOO una responsabilitat que també hauriem de plantejar-nos respecte altres actors socials però també polítics. No serà que mirem tant a CCOO perquè ja hem renunciat a esperar-nos res d'altres moviments? Suposa això l'acta de defunció dels "nous i novíssims" moviments socials, aquells que tantes esperances van suscitar en el seu moment?

Continuem-ne parlant, si us plau. Penso que és important

Anònim ha dit...

Vaig aprendre molt