28 de des. 2007

Barcelona


Hi ha dos moments que marquen especialment la relació amb la meva ciutat d'exili. Un: la primera vegada que algú se'm va acostar a demanar-me indicacions per a arribar a algun carrer (poc conegut (no recordo quin) i en que vaig poder contestar amb tota precisió. D'entrada no vaig caure-hi, però dos segons després em va assaltar una sensació curiosa, d'alguna manera em vaig dir: tu aquí ja et mous com a casa. I aquesta és tota una declaració. "Com a casa" vol dir que en aquella ciutat tan gran i estranya i complicada on has anat a parar, poc a poc, sense adonar-te''n t'has anat fent un lloc. Però el "com" també implica una distància: et sents "com a" casa, perquè no estàs "a" casa.

El segon moment el recordo amb més intensitat. Tornant en avió de Madrid, després de passar uns quants dies fora per assumptes del sindicat, de sobte a la finestra va aparèixer Barcelona al tard. Recordo perfectament la sensació: "ja sóc a casa". Aquesta expressió de diàleg interior que fins al moment estava reservada al moment en que el tren enfila per davant de la façana del Cardener(*) de Manresa i veus passar la Santa Cova, la Seu i el pont vell, es va infiltrar davant la vista aèria d'aquesta ciutat en la que fins al moment m'havia sentit "com a" casa.

Certament bona part del mèrit el té la vista aèria de la ciutat. Si has de venir en avió a Barcelona des de l'interior, tracta sempre d'aconseguir un seient amb finestreta a la dreta de l'avió, especialment si l'arribada és cap al tard, quan el sol ja fa mandres. La ciutat sorgeix en les seves exploracions de serralada, tot seguit la gran quadrícula de l'Eixample, la Plaça de les Glòries, el Poble Nou... cada cop més a prop del terra, fins arribar al mar. L'avió s'endinsa llavors una mica mar enllà i fa la maniobra cap al sud. Sobrevolant el mar l'avió passa per davant de tota la façana litoral, com si el pilot tingués dèria per ensenyar la ciutat als viatgers que hi arriben per primera vegada. Aquest és sens dubte el millor moment de l'aterratge. A continuació l'avió sobrevola les instal·lacions del Port i la Zona Franca: una gran ciutat a la ciutat. A aquestes alçades (temporals i físiques) les grans naus, les zones de contenidors marítims, els aparcaments de camions tenen ja l'escala d'una maqueta. Finalment la desembocadura del Llobregat rodejada d'horts i el cop del tren contra la pista d'aterratge. No canvio aquesta visió per la de cap de les maravelles del món, i per més vegades que la veig no deixa de sorprendre'm i embaladir-me.


Sí, certament, bona part del mèrit el té la vista. Però no només pel que es veu que és molt, sinó sobretot pel que evoca. I evoca una ciutat que ha acollit "a casa" a un xicot que fa uns anys va haver de venir-hi.


I puix que estem en dates de repàs de temes pendents, vull acabar l'any blocaire amb una cosa que fa temps que tinc pendent de dir-li a Barcelona: Gràcies, guapa!
(*) Fe d'errades: vid. comentaris

7 comentaris:

ClaraClaríssima ha dit...

Ei!

Aquí una altra barcelonina d'adopció que s'ha enamorat d'aquesta terra, malgrat les contradiccions. Els records sempre seran del Vallès, però sí que és cert que m'he quedat atrapada aquí, en aquesta ciutat caníbal i enlluernadora i ja no hi ha qui me'n tregui.
Però de tu no ho hagués dit mai, Andrés.. hehe
Bon any barceloní i anticapitalista!

Bolxevic ha dit...

Façana llobregatina de Manresa? i veus passar la Santa Cova, la Seu i el pont vell? Andrés, company, es diu Cardener ...

Anònim ha dit...

o cardoner, que diuen alguns al Bages

Roger Morales i Puig ha dit...

Després del sopar de l'antic equip coordinador de Joves que vam fer l'altre dia, i llegint aquest post, m'he posat a repassar on vivim ara els que llavors vivíem fora de Barcelona. I m'ha sortit això:

- Sergi. Vivia a Mataró i ara viu a BCN.

- Susi. Vivia a Badalona i, tot i que ara està a Manchester, ha anat a viure a BCN.

- Andrés. De Manersa a BCN.

- Roger. De Cerdanyola a BCN.

- Raquel. De Terrassa a BCN.

- Sonia. De Cambrils a BCN.

- Lalo. De Rubí a Montmeló.

Només el Lalo s'ha resistit a la capital...

Ramon Armengol ha dit...

Si k hi ha gent de poble a Barcelona no?

Jajajajajaja

Andrés Querol Muñoz ha dit...

1. Bolxevic: em cau la cara de vergonya. Error subsanat, merci.

2. Roger: tenint en compte que la tendència general és la contrària, és a dir que la gent de Barcelona marxa a la recerca d'hipoteques més assolibles, crec que diu bastant de les característiques de la gent que formàvem part d'aquell Equip Coordinador de JEV, especialment si tenim en compte que els "immigrats" a BCN hem optat (o "ens han fet optar") pel lloguer. D'altra banda t'ha deixat un cas de certa rellevància: el Xavi llavors vivia a Barcelona i actualment és resident de Washington DC(i sort que la Noe ha tornat de Madrid...). També crec que és rellevant el fet que segurament aquell ECN fos el més divers territorialment en els 20 anys de vida de l'organització, per no remuntar-nos als precedents històrics.

Roger Morales i Puig ha dit...

El cas del Xavi és diferent perquè jo només em referia als que viviem fora de Barcelona.

Però són certes dues reflexions que jo també havia fet sobre aquest ECN. Primer, que la majoria erem gent de fora de Barcelona, cosa gens habitual (crec que a l'actual ECN tothom és de Barcelona). I, segon, que la majoria dels que hem acabat anant a Barcelona hem fet l'aposta pel lloguer.

Com a anècdota, si t'hi fixes, al sopar de l'altre dia ningú patia per si havia d'agafar l'últim tren (o el primer del dia següent), cosa habitual fa ben poc temps.