17 de des. 2007

El dret a decidir... de qui?(1)

El nacionalisme català ha aconseguit situar en el centre del debat públic una importantíssima idea-força que li permet afrontar la realitat postestatutària a l'ofensiva i li obre les portes a nous sectors socials fins ara reacis ideològicament a un projecte polític construit sobre la tomba de Guifré el Pilós, les cendres de la derrota de 1714 i el regust naftalinós dels Jocs Florals: el dret a decidir. La formulació del Dret a decidir com un camp de joc compartit pel conjunt de forces polítiques i socials del nacionalisme té un importantíssim potencial que no hauría de confondre's amb un lema publicitari més o menys afortunat. Mitjançant la formulació del Dret a decidir, el nacionalisme ofereix a la ciutadania quelcom que ningú més ofereix: un sistema conceptual per a interpretar les coses que li passen, inclosos els seus problemes, neguits i anhels.

L'esquerra, amb el nas enganxat a les enquestes i a la defensiva ideològicament no ha sabut, fins al moment, plantejar una crítica, ni molt menys un paradigma alternatiu i després passa el que passa...

Aquestes coses m'han vingut al cap avui, que ha comparegut davant del Ple del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya el Secretari General del Departament d'Economia i Finances de la Gene, senyor Martí Carnicer. Venia a presentar davant d'aquesta institució els pressupostos de 2008. Una de les qüestions en que més s'ha incidit en la presentació i el debat posterior és la referent al futur dels impostos cedits a la Generalitat i, en concret, el de Successions i el de Transmissions patrimonials i actes jurídics documentats. En paraules del propi Secretari General, a l'hora de regular aquests impostos, de gran importància per a les finances de la Generalitat i en que existeix capacitat normativa del Parlament de Catalunya, ens trobem absolutment condicionats per les regulacions que estan fent altres comunitats autònomes. Així, la tendència a rebaixar i eliminar impostos de gran importància per al finançament autonòmic i la redistribució de la riquesa, té la dinàmica de la bola de neu: com més roda, més gran i incontrolable... o dit d'una altra manera: menys dret a decidir dels ciutadans i més dret a decidir dels empresaris i grans propietaris.

Quan atorguem el dret a decidir a Catalunya, hem de tenir en compte que Catalunya no és una senyora amb barret frigi/barretina sinó una societat, força complexa d'altra banda. I que per tant cal determinar quins membres de la societat i com decidiran, atés que al respecte existeixen conflictes d'interessos entre els catalans.

La qüestió és que mentre a l'àgora (tant la metàfora com el programa de TV) és discuteix sobre quina bandera ha d'onejar a la façana de les institucions (metafòrica i literalment) la discussió en que ciutadans i ciutadanes més ens juguem les garrofes és si aquestes institucions han de ser la seu del govern de la societat o meres cases regionals, si qui decideix som els ciutadans mitjançant un sistema democràtic o alguns ciutadans mitjançant un sistema financer.

Així doncs el que ens estem jugant no és poca cosa, és l'abast de la democràcia, de la validesa de la democràcia com a procés civilitzatori davant dels nous reptes. I ens ho juguem tot esperant que algú ens explqui què collons vol dir sobiranisme o independència a aquestes alçades de l'evolució del capitalisme.

(continuarà...)