31 de des. 2008

Bon any, compatriotes

Ja s'acaba el 2008. Enguany la targeteta d'any nou de Les Cosetes porta una vista de Bratislava. Els nostres compatriotes eslovacs rebran el nou any incorporant-se al projecte comú de l'Euro. Benvinguts i benvingudes, consell de veterà vianant de l'euro: prengueu-vos-ho amb calma. Esperem que pogueu evitar els errors que els pioners vàrem cometre, ben segur que aprofitarem millor tots plegats les oportunitats que suposa la moneda única europea ara que també comptem amb vosaltres.

El text va a càrrec del nostre company estimat. Bony any a tothom.

Els anys, com una rella,
caven solcs a l’eixuta pell dels pobres.

T’ho dic estranyament, però no et pensis
pas que he mudat d’estil:
sec, com abans, a un racó de la cuina
i em dic Miquel Martí i Pol com abans
i, com abans,
visc al poble on vaig néixer.

Són els temps que canvien.

Ara la gent ocupa el lloc dels versos
i no s’hi val a fer jocs de paraules
per apagar la fam o la incertesa.

Els mots valen només allò que diuen,
i quan jo dic “el poble”
vull dir la gent que viu entorn de casa.

Ja veus si és fàcil d’estimar.
I possible.
Tan possible com créixer,
tan fàcil com alliberar-se
de l’home vell
i compartir l’angoixa
dels altres;i
l’esforç,
i l’esperança.

Miquel Martí Pol

29 de des. 2008

Concentració avui per Palestina: la solidaritat es demostra amb moviment

Davant la criminal actuació del govern israelià a Gaza, la Plataforma Aturem la Guerra convoca una concentració avui a les 19:00 davant la Cambra de Comerç Espanya Israel (Travessera de Gràcia, 21).

Acabem l'any, com sempre, amb lluita contra uns enemics que no donen mai treva: l'opressió, l'odi, el terror... Així que aquí tenim una bona alternativa a saturar les bústies dels amics amb sms cursis de bon nadal. La solidaritat es demostra amb moviment!

28 de des. 2008

Una cançoneta i mo n'anem: el emigrante




L'entrada nadalenca d'aquest bloc laïc va necessàriament dedicada a aquelles companyes i companys que passen els darrers dies de l'any lluny de la seva gent, entre els que no es troba precisament el ministre Corbacho.


I per ell i la resta recordem altres temps en que erem nosaltres qui marxavem pel món, aquí deixem aquesta cançoneta que va ser un gran hit a una alemanya plena d'espanyols.


23 de des. 2008

9o congreso: algunas conclusiones a vuela pluma



Pasado el fragor de los debates, acabamos la serie de entradas del 9o Congreso Confederal de CCOO de España con algún apunte a modo de conclusión. No descarto que pueda haber algún epílogo parcial en los próximos días, ya se verá.
1. "las cosas se pueden cambiar"

Esta es, a mi modo de ver, la principal conclusión que extraigo. Me la facilitó entre copas y úsica, Tània Pérez, la más joven de las figuras emergentes en la nueva etapa de CCOO de Catalunya, nacida en 1982. En este congreso hemos podido comprobar que la acción de afiliados y afiliadas, organizados y aglutinados en torno a un proyecto básico, resulta determinante para escribir el guión del devenir del sindicato. Que no es cierto que seamos meros espectadores o extras en una historia que otros han escrito. Que no nos dejamos llevar por factores que determinan nuestras vidas, actuamos sobre ellos para alterar el rumbo de las cosas y, si somos muchos, podemos.

Ya está escrito en estas páginas virtuales: por primera vez en la historia del sindicalismo contemporáneo europeo el "aparato" pierde un congreso... ¡y no hay ruputura!

2. Un congreso, y nada más que un congreso

En contra de las previsiones de algun que otro agorero, CCOO hemos demostrado haber asolido la suficiente madurez como organización para haber afrontado un congreso tan complicado como este, que ha sacudido el conjunto del sindicato, de manera normalizada. Al final nada ha pasado impropio de un congreso: se aprovechó el proceso congresual para conformar un sólido consenso en torno a un plan de acción potente para el complicado mandato que afrontamos. Allí donde no hubo acuerdo previo, el congreso decidió por mayoría. Y no pasó nada.

Los más veteranos del lugar manifestaban aliviados su sorpresa por el buen ambiente que se respiraba. Y no sólo en la sala del plenario: entre los que salían a la puerta a hechar un cigarro, en las cafeterías, en los encuentros en el vestíbulo con compañeros que muchas veces votaban diferente. En el debate se pronunciaron algunas palabras broncas, hubo algún comportamiento garbancero por parte del "aparato", pero los 1001 delegados y delegadas estuvieron en todo momento a la altura de la confianza que en ellos habían depositado sus compañeros.

Este sindicato comienza a tener bastante camino andado. La conquista real de nuestra independencia y su corolario necesario, la creación de un acervo de valores propio, común a todas y todos nosotros, configuran un ADN, el sentido íntimo y esencial de las siglas CCOO, que ha sido el verdadero punto de anclaje ante alguna que otra tormenta. No sé si salimos más fuertes, lo que es seguro es que somos más fuertes de lo que éramos. Y esto es patrimonio común.

3. CCOO se situa donde siempre ha estado

Los adjetivos "izquierda" y "derecha" aplicados por personas no siempre muy conocedoras de la dinámica sindical, suelen producir una cierta confusión. Lo que ciertamente ha sido debatido y acordado son puntos que refuerzan el que siempre ha sido el papel de CCOO:

a) Un sindicato que, como tal, representa intereses de parte desde los que pretendemos contribuir a la definición de los intereses generales. Frente a un sindicato que pretende ocupar el espacio de la defensa de los intereses generales por encima de las instituciones públicas, pudiendo así dejar huérfanos de representación a quienes nos han dado la legitimidad para ejercerla.

b) Un sindicato que apuesta por el federalismo como la mejor vía para desarrollar el estado del bienestar y definir las políticas y estrategias públicas y sindicales ante el proceso de globalización. Sin duda, una de las notícias "políticas" de este congreso es que CCOO recupera su papel de gran agente social español que apuesta por el estado federal. Este giro preocupa sin duda al nacionalismo español, pero también a aquellos que desde los demás nacionalismos estan interesados en un escenario de confrontación permanente entre nacionalistas de diferente signo, aquellos que abogan por "tirar la toalla del estado federal" porque nadie en el ámbito español, está por esa labor.

Y resulta de gran trascendencia que algunos de los grandes impulsores de estas propuestas sean las compañeras y compañeros de la Federación de Sevicios y Administraciones públicas. Que la representación de los trabajadores de las administraciones apueste por las oportunidades de la descentralización política, en vez de enrocarse en el "virgencita, virgencita, que me quede como estoy", es una excelente noticia. Y dice mucho de su altura de miras sindical.

c) Un sindicato que se reconoce a sí mismo como diverso y plural, expresión de la diversidad de la clase trabajadora, y que en vez de arrinconar las diversidades las recoge todas para, partiendo de ellas, construir un proyecto común. Un sindicato que sabe que seremos más el sindicato de todos si somos más el sindicato de cada uno.

4. Un sindicato consciente de su responsabilidad y anclado en los centros de trabajo

Siendo este un congreso con un peso importante de las cuestiones internas, no ha sido interiorizado. Han sido las realidades de los centros de trabajo y nuestra situación como trabajadores las que han presidido todos lo debates del congreso. Todo el mundo se ha comportado con absoluta consciencia de la necesidad de mantener un vivo debate con posiciones muy conformadas transmitiendo en todo momento a quienes nos veían nuestro compromiso con la unidad. La seguridad de que ninguna otra consideración pasaría por encima de nuestras obligaciones como primera fuerza sindical y social del país en tiempos de crisis.
Y en relación a esto, me gustaría finalizar esta serie de entradas sobre este gran congreso, con un reconocimiento a la legión de compañeras y compañeros que garantizan que con congreso o sin él, CCOO está 24 horas al día, 365 días al año haciendo aquello para lo que nacimos: disputar la plusvalía y el control sobre nuestro trabajo y nuestras vidas al poder económico. Conquistando y siendo garantía de derechos y democracia.
Viva la confederación sindical de CCOO de España.

22 de des. 2008

9è congrés: el desenllaç


Nota: El Consell Editorial de Les Cosetes vol demanar a totes i tots els nostres lectors disculpes per l'indigne tractament ortogràfic i gramatical que la llengua catalana ha hagut de patir en aquestes cròniques escrites a peu de congrés. Molt superior a la ja lamentable mitjana d'aquest bloc.<p>
Hores d'ara no queda ni un lector o lectora de Les Cosetes que no conegui el resultat de les votacions als organismes confederals, tot i així em sembla que pot tenir interés un relat del desenllaç del congrés.

Presentació de candidatures: Toxo desborda Fidalgo

En la cultura de CCOO els candidats a la secretaria general no acostumen a autopresentar-se. La presentació de les candidatures acostuma a anar a càrrec d'una amiga o amic de prestigi. L'excepcionalitat d'aquest congrés, però, va arribar també a aquest camp.

Fidalgo va optar per repartir els 20 minuts assignats, i estrictament administrats pel President del Congrés, entre un "teloner" i ell mateix. Diuen els rumors i contrasta l'observació directa, que el teloner previst es va fer enrera a última hora, i li va tocar al company Quim González, Secretari General de la Federació del Tèxtil, Químiques i afins, improvisar una presentació del candidat força ombrívola. Després el propi Fidalgo va prendre la paraula per a presentar la seva proposta de candidatura per la Comissió Executiva. En contra del que és habitual en ell, Fidalgo va aparèixer ombrívol, apagat, incapaç d'establir vincles emocionals amb l'auditori. La seva intervenció va ser agressiva i seca, centrada únicament en destacar la seva proposta d'executiva: homogènia, formada per "persones que estan defensant i votant totes el mateix projecte. Una llista nova, sòlida i sense fisures". L'única capaç d'integrar, "perquè no està ancorada en l'aire i en el ja veurem, sinó en el programa d'acció". Una candidatura "que no necessita defensa perquè és inatacable". Una candidatura "que no está hecha para la defensa, sino para el ataque". En acabar, aplaudiments nerviosos i decepció pintada a les cares.

Toxo va plantejar una intervenció ben diferent. Va aprofitar els 20 minuts sense dividir-los amb cap teloner. I sobretot, va fer una aposta arriscada amb una intervenció de les de "subirse a un bidón e improvisar una asamblea en la fábrica", en termes d'un amic metalúrgic. L'aposta va sortir. Toxo va destacar que el programa d'acció aprovat pel congrés constitueix el seu programa, un programa "nascut d'una comissió de ponències plural i que reconeix l'existència de diverses pluralitats", la qual cosa és la demostració de que es pot "treballar des de la diversitat per a construir un projecte comú". Tot seguit i en un to entusiasta, el veterà sindicalista gallec va plantejar un discurs complert centrat en els reptes del sindicalisme davant la globalització i l'actual crisi, així com de les sevs idees i principis per a fer-hi front: va parlat de les realitats als centres de treball (les grans absents dels discursos de Fidalgo en aquest congrés), de la necessitat d'estendre el sindicalisme a aquella gran part de treballadors que d'empreses de menys de 10 treballadors que no poden elegir aquells qui negociaran el seu conveni, va parlar d'europa i del món, de l'estat del benestar, dels nous reptes de la negociació col·lectiva... va donar una plantejament propi i complert de com afronar sindicalment els reptes que tenim sobre la taula. La darrera part de la intervenció la va dedicar a desdramatitzar l'existència de dos candidatures amb opcions reals. "No passa res" - va dir- "no hi ha guerres, no hi ha fractures, no es trencarà res, no és cert. Per què aquesta por al debat?". Va expressar la seva voluntat de fer un equip amb integració dels candidats de la llista de Fidalgo: "todas las personas que se comprometan a trabajar por el programa de acción de este congreso, independientemente de la candidatura en la que participen, tienen un espacio en el equipo de dirección de este sindicato a partir del lunes". Finalment, va acabar apel·lant al vot en consciència dels delegats: "olvidaos de la papeleta [aval] que hayais firmado. Votad en consciencia, votad con libertad". Després d'haver mantingut una actitud absolutament continguda durant tot el congrés, l'auditori va esclatar en una ovació eufòrica. Al fons alguns es van arrancar a cridar allò de "c,c,o,o, sindicato trabajador", no va cuallar. Aquest és un crit propi de la nostra unitat, no dels debats interns.

Parlant en plata: no cal dir que en aquest congrés les meves simpaties estaven clarament entre els que van votar Toxo, però aquest no és el pseudorelat entusiasta d'un militant arrauxat: estic convençut que qualsevol de les persones presents, siguin quines siguin les seves simpaties, podrà corroborar aquesta descricpció (amb accents i valoracions evidentment diferents).

Toxo va rematar l'hegemonia en el debat de les idees, va mostrar sobradament les capacitats de la candidatura que presentava i les seves pròpies, va tranquilitzar les pors de qui temien un futur ingovernable atesa l'escassa diferència de vots, va carregar de moral als seus i va convençer a la majoria de dubtosos (poquets però significatius davant unes posicions tan ajustades). A partir d'aquest moment, el desànim es va apropiar definitivament dels promotors de la candidatura "oficial".

Votació tranquila i compàs d'espera

Després de l'euforia, ràpid retorn a la contenció. Ara venia l'hora de la veritat, i res es podia donar per guanyat. Tal i com es costum, la votació als organismes es va fer a darrera hora. De manera ordenada i sota l'atenta batuta de la Presidència del congrés, exercida magistralment pel Secretari General d'Andalusia, Paco Carbonero. Després, alguna cerveseta de darrera hora al bar del congrés i a sopar esperant que els resultats arribessin als mòvils per part dels companys de la comissió de recompte.

Arriben els resultats i la celebració

Tornant en metro a l'hotel de les delegacions amb alguns companys i companyes de la CONC, espectativa i calma: encara pot passar de tot. Als mòvils arriben els resultats de les votacions als organismes de control i arbitratge: majoria per les candidatures de Toxo. Crida a la calma, la majoria és només una mica menys estreta del previst, s'imposa l'espera. De sobte, arriba el resultat de la votació a la comissió executiva: es manté la diferència, el congrés s'ha guanyat.

Ni un crit d'alegria, suspirs d'alleugeriment, encaixades, somriures... Aturada tècnica a un bar per a improvisar el primer brindis i trucar els amics que esperen notícies a Barcelona. Arribada a l'hotel: abraçades emocionades, llàgrimes, alegria continguda per respecte als companys i companyes que van optar per votar les llistes oficials. No hi revenja, no som adversaris. La candidatura de Toxo s'ha muntat per a fer una confederació de totes i tots. I a la nit, finalment, la gran festa. Un detall: la festa no era exclusiva, "toxistes" i "fidalguistes" vam compartir copes, converses i balls. Bon ambient general. La primera senyal del nou estil a la confederació.

Cloenda: digne homenatge en el comiat a José María Fidalgo

Arribats al Palau de Congressos per a acabar un congrés que ja ha acabat. Ulleres de sol i cares pàl·lides: la nit va donar per bastant. Felicitacions i encaixades: "felicidades, habeis ganado" - "todos hemos ganado". Algunes cares de pomes agres, especialment entre els integrants de l'aparell organitzatiu: l'únic veritable derrotat. Arribada de Fidalgo: tot l'auditori d'empeus aplaudint. Brillant intervenció del Secretari General de la Confederació Sindical Internacional, Guy Ryder. Aprovació tranquil·la de la resolució del congrés. I una intervenció tediosa i excessivament llarga de Toxo, per oblidar.

Tornem cap a casa. Al tren, cares cansades i contentes, hem aconseguit un fet històric: per primera vegada en la història del sindicalisme europeu contemporani, una candidatura ha guanyat el congrés derrotant l'aparell. Ha estat una decisió difícil, i un treball dur, però teníem el ple convenciment de que era necessari.

Visca Comissions Obreres.

19 de des. 2008

el congrés castiga un informe de gestió "empecinado"



Tot i la voluntat expressada per moltes les delegacions que majoritàriament donen suport a Toxo d'acabar votant favorablement l'informe de gestió si s'assumien alguns elements d'autocrítica, la intervenció final de Fidalgo ha provocat una àmplia abstenció en la votació de l'informe, que finalment ha estat amb un 44% de vots contaris i abstencions.

Fidalgo ha optat per un discurs dur adreçat a mantenir la mora dels propis convençuts de cara a l'elecció de secretari general.

A diferència de l'exposició inicial, Fidalgo ha passat per sobre del contingut econòmic de l'informe, camp en el existeix un ampli consens, i s'ha centrat en defensar la seva gestió en la direcció del sindicat.

L'encara Secretari General, ha contesta les crítiques per no haver elaborat l'informe des d'una discussió col·lectiva adduint que no existeix cap previsió als estatuts de CCOO d'Espanya que l'obligui a fer-ho. A continuació ha justificat la manca de referències a la incapacitat per aconseguir amplis consensos en les qüestions estratègiques del sindicat (en diverses ocasions ha vist com la Comissió Executiva i el Consejo Confederal no aprovaven les seves propostes) pe fet que el sindicat "creix cap a fora, no cap a dins".

En relació a les seves posicions en el debat autonòmic, àmpliament contestades internament i dasautoritzades pel Congrés en el debat del Pla d'Acció per al proper mandat, Fidalgo s'ha mostrat convençut que l'estat de les autonomies suposa un important avenç democràtic i social però que incorpora riscs per a la equitat entre ciutadans que s'ha vist en la necessitat d'evidenciar.

En una de les parts més polèmiques de la seva intervenció, Fialgo ha expressat el convenciment que l'existència de la candidatura encapçalada per Toxo respon al fet que ha tingut la valentia d'afrontar una reforma sistèmica dels recursos del sindicat per tal de millorar-ne l'eficàcia i la transparència. Aquesta afirmació ha generat una especial malestar a la delegació catalana, atés que l CONC ha estat pionera d'aquests processos i en canvi participa de l'impuls de la candidatura de Toxo. Fidalgo ha arribat a afirmar que "es función de la ejecutiva confederal levarse los palos por proponer debates, y yo estoy orgullosos de mis cicatrices".

Però allò que ha generat més malestar general han estat les referències a les qüestions de democràcia interna, on Fidalgo a relativitzat el valor del consens.I sobretot ha relativitzat la votació sobre l'informe: "el examen lo han aprovadolos trabajadores con su afiliación". Fidalgo ha finalitzat la intervenció mostrant la sevaestim cap a tots els delegats i delegades independentment de les votacions: "votad lo que querais. Votad con la cabeza alta y con el mismo orgullo con que yo presento este informe. Voteis lo que voteis me siento orgulloso por haber sido el secretario general de este sindicato, en este periodo, con este resultado"

En aquestes paraules molts han volgut veure un comiat per part de Fidalgo conscient de que Toxo ha presentat un major nombre d'avals. Els números però, estan prou ajustats com per a que pugui descartar-se una nova victòra de El Largo.

El congrés de CCOO aposta pel federalisme derrotant les tesis de Fidalgo

El congrés aprova les esmenes federalistes en relació a la inspecció de treball i la llei de dependència avalades per Catalunya i les federacions de Serveis públics i Comunicació i transport. Les tesis centralistes en relació a aquestes matèries que Fidalgo va imposar en la proposta de Pla d’Acció pel proper mandat han estat corregides pels delegats i delegades al 9è Congrés de CCOO d’Espanya. La descentralització parcial de la Inspecció de Treball prevista pels nous estatuts d’autonomia de Catalunya i Andalusia suposa un important repte per a CCOO i ha estat un dels principals debats del congrés. Les tesis jacobines que van imposar-se en la proposta original presentaven la descentralitazió en aquestes matèries com un risc per a la igualtat dels treballadors i plantejaven la seva recentralització mitjançant la creació d’una agència estatal pel que fa a la inspecció de treball i “l’harmonització” pel que fa al desenvolupament del dret a l’atenció de les persones depenents, com a nou pilar de l’estat del benestar.

L’alt nivell de consens en matèria de negociació col·lectiva i de les polítiques econòmiques existent en el conjunt de CCOO ha fet que el debat en el congrés es concentrés en el terreny on existeix una major confrontació d’idees: les polítiques de benestar en l’estat de les autonomies. Les propostes presentades per la direcció confederal, amb un marcat caràcter centralista, han estat corregides per part del Congrés mitjançant l’aprovació de les esmenes presentades per la Federació de Serveis i Administracions Públiques i el País Valencià, amb el suport de Catalunya, Madrid i la Federació de Comunicació i Transports, així com del conjunt de promotors de la candidatura de Toxo a la Secretaria General del sindicat.

18 de des. 2008

Gallego: "más autogobierno es más capacidad de conquista para los trabajadores"



Joan Carles Gallego, Secretari General de CCOO de Catalunya, ha realitzat una intervenció fortamet crítica a l'informe de gestió. Gallego ha situat l'importat esforç que el conjunt d'organitzacions de CCOO han realitzat per assolir els objectius marcats en el congrés anterior, un esforç que s'han traduït en la consecució d'importants millores laborals i socialsaixí com en el creixement del sindicat.

Per contra, Gallego s'ha mosrat molt crític amb el paper de l'actual irecció confederal del sindcat en el debat de l'estat de les autonomíes. Segons el sindicalista català la direcció estatal no ha estat a l'alçada del repte que suposa la descentralització política de l'estat, atés qe és en la proximitat on els treballadors tenen mé soportunitats de conquesta. Gallego ha vinculat també les crítiques a les rebaixes d'impostos que apareixen a l'informe amb la qüestió de finançament autonòmic. Segons el dirigent dla CONC es tracta de "dues cares de la mateixa moneda, mentres l'estat assumeix la disminució del pastísdels ingressos fiscals, la capacitat de despesa de les comunitats autònomes per a prestar els serveis públics disminueix" i això biliga al sindicat a reforçar les demandes en aquest camp.

Com altres responsables de Comissions, Gallego ha esta molt crític amb les mancances en la forma de direcció de la central espanyola de CCOO i ha manifestat que existeix risc de comportamets autàrquics.

Per tot això ha anunciat el vot no favorable a l'informe per part de la gran majoria de la delegació catalana (més del 80%).

Sifre (País Valencià): el sindicato debe mantener la hegemonia cultural en la denúncia y en la propuesta"



Joan Sifre (País Valencià) ha realitzat la que ha estat una de les intervencions més volada del debat de l'informe de gestió Sifre, una de les principals ments de CCOO, ha situat en el debat el repte que suposa la construcció real del indicalisme global vinculat a la veritable extensió de la crisi: "La crisis es económica, pero también política porque ningún representante público ha asumido la responsabilidad de decir en público quello que era su responsabilidad".

Sifre ha reclamat un discurs fort en relació a la crisi: "no estamos en momentos para refundar o abrir paréntesis, estamos en momentos para impugnar un sistema antisocial que nació para ser antisocial. El sindicato debe mantener la hegemonía cultural en la denuncia pero sobre todo en nuestras propuesta y alternativas". Un discurs que ha de correspondre's amb una acció forta:"El diálogo social nos ha dado muchos frutos, pero puede ser una trampa para CCOO si esta gran organización se convierte en una gran institución".

Sifre ha anunciat també el vot favorable de la majoria de la delegació del País Valencià: "Si los resultados han sido positivos es porque todos, también la ejecutiva confederal, nos hemos esforzado."

La federació de serveis públics expresa la seva disconformitat amb l'informe de gestió

Miguel Segarra (Serveis Públics) ha situat en la seva intervenció una dura crítica a l'informe presentat per Fidalgo. En paraules del dirigent sindical "No podemos conformarnos con una dirección confederal limitada a la negociación con gobierno y patronal, la dirección confederal no puede ser sólo lo que hace la ejecutiva, sino el conjunto de organizaciones". Segarra a criticat durament també les actituds de Fidalgo contràries a la democràcia interna del sindicat en qüestions com la defensa del serveis públics, l'energia nuclear o l'estat de les autonomies. "Nuestros estatutos" - ha dit- " dicen claramente que estamos por un estado federal, y esto es ambié lo que dice la realidad. España es un país plurinacional y el sindicato debe actuar sobre esta realidad. No se puede decir porque no es verdad que los estatutos de autonomia pongan en riesgo la caja única de la seguridad social".

Segarra a situat també la necessitat que l'inform reculli els riscs associats a la mercantilització dels servesi de l'estat del benestar.

Un informe de gestió manifestament insufucuent

El congrés es troba en ple debat de l'informe de gestió. Davant un congrés que se li ha complicat, Fidalgo ha optat per centrar la seva intervenció en l'anàlisi de la situació econòmica, deixant de banda elements centrals com la negociació col·letiva, l'evolució en els darrers anys de l'estat de les autonomies o els processos de fusió de federacions sectorials, o l'estat de l'organització. Cal recordar que en moltes d'aquestes qüestions Fidalgo s'ha quedat en minoria dins del sindicat.A diferència del congrés de la CONC, l'informe de gestió presentat per José Maria Fidalgo no ha estat elaborat ni discutit a cap òrgan de direcció col·lectiu i en aquest fet molts constaten una demostració més del model de direcció presidencialista, una de les principals crítiques que plantegen els partidaris d'un canvi al capdavant de la secretaria general.

D'altra banda l'informe general presentat al congrés no es al: no recull l'activitat del conjunt de l'organització sinó únicament la gestió de la direcció confederal, i de manera molt parcial. En funció d'aquesta valoració la gran majoria de la delegació catalana ha anunciat un vot no favorable al mateix.



17 de des. 2008

Zapatero rebutja la moderació salarial i es compromet a no realtzar reformes al marge del diàleg social

La necessitat de Zapatero de realitzar gestos cap als treballadors i treballadores ha portat a que per primera vegada en la història de CCOO un president del govern espanyol a intervingut en l'acte inaugural. El predient espanyol ha iniciat i finalitzat la seva intervenció amb una sentit i rotund reconeixement al paper de CCOO en la conquesta i aprofundiment de la democràcia no només en el passat sinótambé en l'actualitat. I més enllà del discurs laudatori, Zapatero ha reivindicat els avenços socials i laborals del seu govern: llei de la dependència, millora del salari mínim i les pesions mínimes, permís de paternitat i aposta pel diàleg social a l'hora d'abordar reformes.

Aquest ha estat precisament un dels principals compromissos assumits per Zapatero en el congrés sindical, on ha assegurat que el govern continuarà adoptant mesures en relació al mercat de treball i les reformes per millorar la competitivitat "a través del diàleg social i únicament a través del diàleg social, i ha assegurat que "en cap cas retallarem drets dels treballadors ni acceptarem propostes de moderació salarial". Així mateix ha ratificat els compromissos delgovern en diferents matèries socials com l'extensió del permís de paternitat, la millora del poder adquisitiu del salari mínim i les pensions mínimes. Però els veritables plats forts han estat el compromís d'injectar 1.600 milions d'euros a la llei de dependència a través de les comunitats autònomes, la continuació de la millora del fons de reserva de la Seguretat Social i la destinació de 800 milions d'euros a plans de la millora de la competitivitat al ector de la construcció per aquelles empreses que es comprometin a no plantejar EROs d'extincio de contractes.

De manera molt més ambigua, el presidnt del govern s'ha mostrat"obert a les propostes sindicals per a millora la protecció social dels aturats".


Méndez proposa en el congrés de CCOO mobilitzacions unitàries


Cándido Méndez, Secretari General de la UGT, ha aprofitat la seva intervenció en el Congrés de CCOO per traslladar la proposta de la seva central de realitzar un seguit d'assemblees reivindicativs de delegats conjuntes entre els dos sindicats més representatius, com la que el passat dia 10 va tenir lloc a Barcelona. D'aquesta manera, Méndez recull el testimoni de les accions unitàries del sindicalisme català i planteja traslladar-les al conjunt de l'Estat. Fins al moment, CCOO i UGT de Catalunya han estat l'avantguarda en la mobilització sindical davant la crisi econòmica amb les manifestacions pel treball digne i, posteriorment, en defensa de l'ocupació i la indústria que van tenir la seva continuitat en una assemblea conjunta en la que van participar més de 4000 sindicalistes catalans.

D'altra banda Méndez ha valora positivament la paralització de la directiva del temps de treball, coneguda com directiva de les 65 hores, per part del Parlament Europeu. Méndez ha valorat queel seguit de propostes de directives antisocials aprovades per la Comissió i el Consell de la UE com una mostra del "complexe d'inferioritat i la falta de nord en política social amb que s'està produint el procés d'integració europea". El dirigent ugetista ha aprofitat també l presència del President del govern espanyol per reclamar que "a l'igual que s'ha protegit el sistema financer, s'ha de protegir als més humils i als treballadors en atur". No obstant, Méndez ha contestat l'exigència de convocar una vaga general per part del nou coordinadr federal d'IU alertant a aquells que pretenen utilitzar el moviment sindical per als seus interessos partidistes i recordant que el sindicalisme espanyol planteja les movilitzacions únicament en funció dels interessos dels treballadors, obtenint una forta ovació dels delegats i delegades del Congrés.

Congreso de CCOO d'España: el debate

Este blog tiene por norma el ser escrito en la lengua propia del rincón del mundo que lo acoge. Hoy hacemos una excepción ante alguna solicitud amiga. No se me mal acostumbren los lectores aljados en rincones del mundo vecinos.

Ni en dioses, reyes, ni tribunos
está el supremo salvador
La Internacional

Dos son las cuestiones que centran el debate de este 9o Congreso de CCOO de España que empieza en unos cuantos minutos. La primera qué estrategia y planteamiento ha de ser el del sindicato ante la actual crisis económica. La segunda qué personas deben conformar los equipos de dirección para llevar a cabo dicha estrategia. En relación a los contenidos de la reclamación y acción sindical existe un amplio acuerdo. En cuanto a los equipos humanos llegamos con desacuerdo que habrá que ir retejiendo estos días y que se plasma en dos candidaturas a la secretaría general: Toxo y Fidalgo.

¿Estamos pues, como dice José Luis López Bulla ante una crisis meramente de dirección? O como aseguran otros observadores, no exentos cierta carga cínica, de un "quítate tu pa ponerme yo"?
Y es que la existencia de dos candidaturas responde a la existencia de dos verdaderas opciones sindicales de fondo. Ciertamente hay consenso en el "qué hacer" en cuanto contenido, pero existe un profundo debate en el "cómo hacerlo", y ésta no es una cuestión nada menor.

Ante la descentralización del estado y de la empresa como y desde donde debe actuar el sindicato? Esta es la cuestión a la que los 1001 delegados del congreso deben dar respuesta estos días. Desde los tiempos de nuestros tatarabuelos anarcosindicalistas el sindicato se organizó en federaciones de sector como mejor manera de organizar a los trabajadores de la empresa fordista: aquella en que todos cobramos del mismo despacho, hacemos los mismos horarios, llevamos el mismo uniforme y, fruto de nuestras conquistas, tenemos un mismo convenio y una misma representación sindical: el comité de empresa. Hoy esta empresa ha pasado a la historia. Hoy las dinámicas de subcontratación y las nuevas formas d organizar la producción hacen que en el mismo proceso productivo intervengan trabajadores que cobran de NIFs diferentes y con condiciones de trabajo absolutamente desiguales. Ya no todos tenemos el mismo convenio ni estamos representados por el mismo comité. Además vivimos en territorios diferentes de un estado cuasi federal, lo cual implica diferencias (que no necesariamente desigualdades) a la hora de pagar impuestos y recibir prestaciones del estado de bienestar. Pero también, a la hora de definir las políticas económicas. ¿Puede un sindicato organizado por federaciones sectoriales y territorios ser el espacio de encuentro útil para todos nosotros? Sí, con una condición: que estos diferentes centros de decisión (al final somos confederación) no sean autárquicos, que no se instale la cultura de que cada uno en su casa hace lo que estima oportuno a cambio de no pedirnos cuentas entre nosostros.

Por contra se trata de ponerse de cara ante las oportunidades de avance en derechos y en intervención sindical que supone el estado descentralizado, de convertir el espacio confederal (el que nos es común) no en una taifa más de tantas, sino en el punto de encuentro, de definición de espacios de colaboración y coordinación. Y sobre todo de no considerar el mandato que da un congreso al elegir a un secretario o secretaria general como un cheque en blanco para hacer lo que a cada cual le venga en gana.

Este es el debate. Veremos como discurre.

16 de des. 2008

9è Congrés de CCOO d'Espanya: comenecem a rodar


¡Sí, sí, sí, nos vamos a Madrid!


Arribats a les portes del camp de batalla es resuciten les velles aliances, es teixexen els acords, es disputen els turons limítrofs, es netegen armadures i espases i sonen els corns convocant les delegacions... serà èpic, serà un congrés de trascendència històrica...


I sobretot serà un congrés útil per a les treballadores i treballadors.



15 de des. 2008

9è Congrés: darrer comentari



D'entrada deixem aquí l'enllaç al programa de TV de CCOO amb el resum del congrés (9 minuts). No perdérselo.

En les entrades anteriors hem anat parlant dels continguts del Congrés. Quedava pendent comentar els relleus d'equips elegits el darrer dia. Veiem-ho:

1. Òrgans de direcció de la CONC: més eficients i major pes de les organitzacions

El 9è Congrés ha aprovat una redefiunició dels organismes de direcció confederal que queden de la següent manera:

a) una Comissió Executiva formada per vint persones elegides pel Congrés que serà el veritable equip confederal de treball. Front al model anterior on l'Executiva era l'espai de trobada del responsables confederals, les orgfanitzacions i les diferents sensibilitats, la nova executiva esdevé un equip de treball i coordinació nacional.

b) el nou Comitè confederal serà l'espai de trobada de les responsabilitats executives i les organitzacions confederades (unions territorials i federacions de sector), amb major pes d'aquestes últimes. Així la CONC ens apliquem a nosaltres mateixos el que reclamem a la confederació estatal: una confederació només es pot dirigir amb el protagonisme de les organitzacions confederades. Avui la nova empresa actua simultàniament en diversos territoris i amb treballadores i treballadors de diferents sectors, cal doncs un espai on les organitzacions territorials i federatives es trobin per coordinar les seves accions.
C) el Consell Nacional reforça el seu paper de màxima direcció entre congressos. Al definir una executiva de treball i un Comitè de coordinació entre organitzacions, el Consell Nacional (màxim organisme entre Congressos) que da més ben definit com l'òrgan en que es debaten i s'adopten les decisions estratègiques.

2. S'aprofundeix en la renovació

La important renovació que està vivint el sindicat a les empreses els sectors i els territoris arriba també a la direcció confederal. Aquesta renovació ve per dos vies: d'una banda amb la integració en la direcció de persones que ja estaven duent a terme funcions en un segon nivell, de l'altra amb l'aportació de sàvia nova provinent de les federacions de ram i dels territoris.

3. Continua la dinàmica d'erosió dels corrents interns.<p>
La vella dinàmica de corrents interns que ha articulat la vida dels Congressos de CCOO des de fa anys cada cop fa aigües per més llocs. D'una banda el corrent minoritari continua amb la tendència de perdre cada cop més pes en el Congrés de la CONC i en les organitzacions confederades. Però sobretot, la diversitat real del sindicat, que no respon tant a concepcions polítiques sinó a la diversitat laboral i social de les treballadores i els treballadors, va irrompint cada cop més. Aquesta dinàmica ha eclosionat especialment en relació al Congrés estatal, així que en parlem d'aquí un parell de dies.

4. Joan Carles Gallego, nou Secretari General.

Això mereix una entrada pròpia. Ja en parlem.

4 de des. 2008

Josu Onaindi: "donde CCOO es referente del sindicalismo nacional, CCOO es un gran sindicato"



La intervenció de Josu Onaindi, Secretari General de CCOO d'Euskadi, al Congrés de la CONC sempre és un punt de referència. La doloros coincidència que ahir es va produir amb el terrible atemptat d'ETA feia aquesta intervenció encara més significativa. Abans de la intervenció, la Presidenta del Congrés (Montse Ros, d'Ensenyament) va donar lectura al comunicat de CCOO d'Euskadi de condemna a l'atemptat. La pengem aquí i recomano molt vivament la lectura

A continuació Onaindi va prendre la paraula.

En els temps de primer emergència de les plataformes tipus "Basta ya" CCOO d'Euskadi va viure un profund i duríssim debat en el que es revisava la posiciói del sindicat en relació a la violència i el terrorisme. Onaindi va liderar la posició de qui des d'un primer moment van entendre que la situació del terror "no es solucionaria mitjançant fronts, sinó amb diàleg, reconeixement de la pluralitat i del dret incontestable a la vida". Aquesta va ser la visió que es va aprovar en aquell Congrés, el mateix en que Onaindi va ser elegit Secretari General. En la intervenció d'ahir, Onaindi ens recordava aquestes coses, i reconeixia a Joan Coscubiela el seu important paper de suport en aquell congrés. Allà va nèixer una fortíssima solidaritat i una gran complicitat entre ambdós dirigents i organitzacions que ha tingut continuitat tots aquests anys, i que ben segur continuarà en el futur.

Josu va parlar sobretot de sindicalisme nacional. Primera constatació: "el sentimiento que nos identifica es el sindicato de clase y el sindicalismo con sentido nacional". Un debat que Onaindi va reclamar que s'afronti "d'una vegada per totes" a la confederació estatal de CCOO partint del reconeixement que "allí donde CCOO es referente del sindicalismo nacional, CCOO es un gran sindicato" i que a més l'opció de sindicalisme nacional per part de CCOO reforça la solidaritat de classe: "para evitar situaciones de sindicalismo autárquico, como las que vivimos en Euskadi, necesitamos la solidaridad de clase y el sindicalismo nacional".

Josu Onaindi no ha estat l'únic sindicalista vasc que corre per aquí. L'altre té bloc, i el recomanem de tot cor.

3 de des. 2008

Toxo:"compto amb tenir un ampli suport de Catalunya"


Ignacio Fernández Toxo, Secretari d'Acció sindical de CCOO d'Espanya i candidat a Secretari General en el proper congrés, ha rebut avui àmplies mostres de suport al Congrés de CCOO de Catalunya. Toxo, que participa en el congrés català com a convidat, ha rebut la major ovació de les delegades i delegats del Congrés, només superada per la rebuda per Joan Coscubiela en la presentació de l'Informe-balanç. En declaracions a diversos mitjans, Toxo ha assegurat que tot i que el vot és personal i secret, compta amb tenir un ampli suport a la seva candidatura de la delegació catalana en el congrés estatal.

Segons Toxo "Catalunya ha estat de les organitzacions que primer han apostat per la candidatura". La coincidència de plantejaments entre Joan Carles Gallego, candidat a Secretari General de la CONC en aquest congrés, i Toxo en els debats per a l'elaboració dels documents del Congrés estatal va servir per a establir una forta complicitat entre tots dos dirigents sindicals.

En declaracions a la premsa catalana, Toxo ha afirmat que CCOO d'Espanya té uns instruments de direcció "més pensats per al vell Estat nacional que per a l'estat autonòmic, federal tot i que no es vulgui reconèixer, que realment tenim". Aquesta renovació dels sistemes de direcció confederal, que ha estat una reclamació constant en el congrés de la CONC, resulta especialment necessària segons Toxo davant la nova empresa difusa i en xarxa que obliga a una millor coordinació de les federacions de sector, i de l'estat autonòmic, que requereix d'una millor coordinació entre les organitzacions territorials per tal que "el que fem a l'Estat es correspongui amb el que fem als diferents sectors i comunitats autònomes".

Toxo ha reclamat també que el Govern espanyol compleixi amb el seu compromís de continuar millorant el Salari Mínim Interprofessional.

9è Congrés: el debat de l'informe de gestió

Durant el dia d'avui el 9è Congrés de CCOO de Catalunya està dedicat principalment al debat de l'informe-balanç de l'acció del sindicat en els darrers quatre anys i escaig. L'Informe, presentat per Joan Coscubiela (foto) com a Secretari General sortint es pot trobar al web de la CONC. Aquí l'enllacem.


Alguns estem mirant de convèncer al Joan Coscubiela per a que autoritzi penjar el seu discurs de presentació al web de la CONC.


No hem veig en aquests moments emocionalment preparat per a escriure'n una entrada objectiva. Com en la resta dels debats del congrés, un doble eix atravessa el debat de l'informe balanç: la necessitat de donar una resposta global a la crisi (als EROs, però també "als EROs quotidians dels acomiadaments individuals i la no renovació de contractes temporals", en expressió de Manuel García Murillo de la Federació de Comerç, Hostaleria i Turisme"), i la necessitat de millorar i adequar l'organització de CCOO per a poder impulsar aquest repte.

El debat continua...

9è Congrés: el congrés en temps de crisi

El 9è Congrés de CCOO de Catalunya comença avui després d'una pròrroga de sis mesos de l'actual mandat iniciat al Congrés de Tarragona. El motiu pel qual el Consell Nacional de CCOO de Catalunya va decidir allargar mig any el mandat que avui acaba era separar el procés del congrés del període de màxima concentració d'eleccions sindicals als centres de treball. El resultat ha estat que el congrés no coincideix amb la punta d'activitat que suposa la concentració electoral, però ha coincidit en canvi amb la punta d'activitat que suposa aquesta primera i frepant etapa de la crisi econòmica.

CCOO de Catalunya ha realitzat el seu congrés (no només l'acte del congrés, sinó els sis mesos de debats previs) mentre organitzava la resposta a la destrucció de llocs de treball empresa per empresa, i a l'hora la confluència d'aquestes batalles quotidianes i pròximes en la mobilització general. Les grans manifestacions del 7 d'octubre (treball digne) i del 15 d'octubre (en defensa de l'ocupació i la indústria), la preparació de l'assemblea unitària amb UGT que tindrà lloc d'aquí pocs dies... s'han produït en els moments de més intensa dedicació al Congrés. Aquesta conexió entre l'acció a cada empresa i la mobilització general respon a la concepció de què vol dir per a CCOO ser sindicat de classe: sense acció general seríem una simple coordinadora de sindicats corporatius, sense acció local en les empreses un moviment nacional sense arrels. Reteixir la solidaritat entre les treballadores i treballadors afectats (tots i totes al cap i a la fi) és clau per afrontar la crisi, i CCOO és la clau per assolir aquest objectiu.

Desenvolupar aquesta intensa activitat de mobilització, proposta i negociació, i a l'hora dur a terme el Congrés com un element més de resposta a la crisi i l'oportunisme patronal associat és ja un dels èxits assolits en aquest Congrés que començarà d'aquí a dos minuts. La resta d'objectius els haurem d'assolir entre avui i demà. A veure què tal.


2 de des. 2008

9è Congrés: Catalunya aposta pel canvi a CCOO d'Espanya



Acabem de finalitzar l'Assemblea Congressual de CCOO de Catalunya en la que hem aprobat les nostres propostes i la nostra delegació per al 9è Congrés de la Confederació de CCOO d'Espanya.

La Comissió Executiva confederal sabia que Catalunya, com sempre i de manera especial en aquesta ocasió, era una plaça complexa per torejar i a l'hora clau per a la congrés estatal i l'elecció de secretari general. Per tot plegat han designat per a defensar la ponència del Congrés a una de les primeres espases: Fernando Puig Samper (a la foto).

Fernando Puig ha realitzat una intervenció brillant, com és costum en ell. Ha situat clarament que la ponència congressual parteix d´una triple constatació: "d'aquesta crisi no sortirem obligant a qui treballa a reduir els seus ingressos, ni abaratint l'acomiadament, ni eliminant la protecció social per desocupació". Per contra per sortir de la crisi hem de ser conscients dels límits de la concertació social, útil quan genera instruments per a la negociació a les empreses i els sectors, no quan intenta arreglar amb reformes legals els problemes que tenen el seu origen en les bases econòmiques. La resposta es troba en situar el treball i el seu valor, l'economia basada en el valor del treball i no en l'especulació, com a eix vertebral del nostre sistema de desenvolupament econòmic.

Com ja havíem anunciat, les propostes pel debat aprovades a Catalunya que ha presentat en Joan Carles Gallego estan referides a l'anàlisi del model d'estat en clau de les oportunitats i avantatges d'un estat descentralitzat, la millora de l'acció sindical i les propostes d'aprofundiment de la confederalitat de CCOO. L'alt nivell de consens fa que la gran majoria de propostes aprovades avui comptin amb un amplíssim suport a Catalunya.

Finalment hem elegit els 80 companys i companyes que formaran la delegació de la CONC al congrés estatal. Ha estat possible arribar a una única candidatura de consens, una candidatura que, en paraules d'Ángel Crespo de CCOO del Barcelonés, s'ha creat pel canvi: canvi en la governança del sindicat, canvi en la visió d'Espanya com a estat plurinacional, canvi en les polítiques de concertació social que han de respondre a una nova situació econòmica, i canvi de persones i actituts al front del òrgans de la Confederació estatal de CCOO.

Avui, CCOO de Catalunya a apostat clarament pel canvi a CCOO d'Espanya. Demà tocarà parlar de nosaltres. Demà comença pròpiament el 9è Congrés de CCOO de Catalunya.

9 Congrés: les propostes per a CCOO d'Espanya

Escric aquestes línies amagat en un despatx del Palau de Congressos de Barcelona. Des d'ahir al matí estem per aquí duent a terme els preparatius ndel Congrés. Fa una estona ha arribat el gruix de la gent que formarà part del Sevei d'Organització per a rebre les indicacions de darrera hora, la gent d'informàtica està des d'ahir, i la de premsa des de primera hora del matí. Poc a poc l'espai es va transformant.

Avui de fet no comença pròpiament el Congrés, sinó que tenim l'Assemblea Congressual en que debatre'm les propostes de cara al Congrés de la confederació de CCOO d'Espanya i eligirem les vuitanta persones que hi participaran com a delegació de CCOO de Catalunya. Comencem a les 16:00.

Entre les aportacions estratègiques que es someten a discussió per a portar al congrés estatal resulten especialment significatives aquelles que plantegen la necessitat d'apostar pel procés de descentralització política de l'estat com a gran oportunitat per a l'assoliment de nous drets de ciutadania social.

La crisi econòmica afavoreix els oportunismes. També el d'aquells que des de la política, els mass media i les organitzacions socials plantegen que davant la necessitat de fer front a la crisi cal aparcar el debat autonòmic, especialment pel que fa al finançament. Aquest argumentari és una falàcia bastant gruixuda, principalment perque moltes de les polítiques que cal dur a terme per fer front a la crisi s'han de desenvolupar des dels ajuntaments i els governs autonòmics, precisament per a poder fer front a la crisi cal resoldre el finançament autonòmic i municipal. El plantejament de CCOO de Catalunya pel congrés de CCOO d'Espanya és precisament el de que CCOO jugui un paper impulsor d'aquest debat en clau social i econòmica, així com l'aprofundiment del nostre sistema confederal com un element que permet jugar a CCOO en millors condicions en aquest nou marc: en un estat cada cop més policèntric una organització confederal compta amb avantatges evidents per avançar en els nostres objectius.

Val a dir que aquesta concepció a CCOO no és exclusiva de Catalunya i que en aquest camí comptem amb moltes complicitats entre d'altres organitzacions territorials i sectorials. Veurem si qualla.


1 de des. 2008

9è Congrés de la CONC: dia -1

A la foto el temible "aparell" del sindicat: Aníbal Longares, Murdoch Garcia Biel (al centre amb bigoti), Phoenix Romero (parlant per telèfon) i MA Espinosa (a la furgo)


Dia -1 del 9è Congrés de CCOO de Catalunya. Demà començarà l'acte que posarà fi a un procés de debat de mesos. Enguany, el nou model de congressos ha suposat un important increment de la participació d'afiliades i afiliats (un 10% superior al congrés anterior) gràcies a l'esforç per a que el primer nivell de debat es produís als propis centres de treball.

Divendres passat posàvem el punt final al procés previ amb la Jornada d'Immigració on novament es feia palès que CCOO està guanyant el repte de la integració sindical dels treballadors i treballadores independentment de l'origen, un repte essencial per a la nostra societat. Simultàniament, reunió de la vuitantena de persones que formarem el servei d'organització del Congrés (atenció a delegades i delegats, premsa, convidats, servei d'ordre, recompte de votacions, suport a la Mesa del Congrés, informàtica, manteniment...) per rebre les penúltimes instruccions. I en simultani, darreres reunions als despatxos per reteixir consensos i majories. A la sortida, cares relaxades i contenció: tindrem un bon congrés pel que fa a la participació de treballadores i treballadors estrangers, al servei d'organització i dels consensos.

Fa setmanes que a la cinquena planta del número 16 de la Via Laietana, els despatxos de "l'aparell" (veure foto) treuen fum: cal garantir menjar, llit, acreditacions, atenció, transport, etc. per les gairabé 2000 persones que formaran part del congrés com a delegats, convidats, premsa i servei d'organització.

La primera organització social de Catalunya arriba al Congrés amb una sòlida base de consens entorn al projecte sindical per als propers quatre anys i això aporta tranquilitat, estabilitat i il·lusió. Però les dents continuen serrades, aquest serà un Congrés on caldrà prendre importants decisions de les que dependrà com tirarem endavant aquest projecte compartit: el relleu del Secretari General de la CS CONC, la configuració dels nous equips de la confederació, la perspectiva de la fusió de federacions de sector i l'existència de dos candidatures sòlides per a la Secretaria General de CCOO d'Espanya planen sobre el cap de les 698 persones que serem delegades. Serà un congrés interessant.

28 de nov. 2008

Apunts de l'Assemblea d'ICV


Anaven passant els dies i ha estat apunt d'enganxar-nos el congrés de CCOO sense deixar a Les Cosetes algunes impresions de l'Assemblea Nacional d'ICV.

1. Piles carregades per a fer política en temps de crisi econòmica

El primer eix de l'Assemblea Nacional ha estat la reflexió, la proposta i el compromís en relació a la crisi econòmica. La crisi ha estat la gran omnipresent: al debat de l'informe de gestió, en les propostes polítiques i en una resolució específica que enllacem aquí. Especialment significativa la intervenció del dirigent de CCOO de Nissan Javier Pacheco amb una clara exigència: ICV no pot permetre que el govern accepti els ERO que de manera oportunista han situat sobre la taula diferents empreses.

Els principals riscs per a ICV en la fase primera eren dos: 1) que davant la desorientació general i l'hegemonia del pensament feble s'acceptés acríticament una lectura parcial i posmoderna de la crisi. 2) que per aquests mateixos motius es permetés que el run-run ensopidor del montillisme imposés una actitud resignada per part del Govern acceptada per la formació ecosocialista. Tots dos riscs han estat evitats: ICV surt d'aquesta Assemblea amb un discurs i un compromís forts en relació a la crisi: es tracta d'una crisi que té els fonaments en un sistema econòmic basat en el capitalisme impacient i sense regles, i davant d'aquesta situació els ecosocialistes tenen la responsabilitat històrica de plantar cara de manera contundent a un capital que exigeix mans lliures, desregulacions i recursos públics incondicionals.

2. Un partit més fort per a impulsar el projecte ecosocialista.

Deia el vell Gramsci que les idees no viuen sense organització, i la posada a punt de l'organització ecosocialista era el segon gran repte d'aquesta Assemblea Nacional. El debat de l'Informe de gestió i del document de Propostes organitzatives han estat un gran diàleg entre les organitzacions territorials, la direcció nacional i el president del partit. El partit ha reclamat una direcció nacional amb els peus més a terra i una major presència del president. El president s'hi ha compromés, i ha reclamat major marge d'autonomia per a poder complir el compromís sense que això li restés dedicació a les responsabilitats com a Conseller. L'Assemblea li ha atorgat aquest marge reforçant, a canvi, els instruments col·lectius de decisió i control: llum i taquígrafs pel que fa a l'equip de direcció més quotidiana i una Assemblea Nacional d'aquí dos anys per a fer balanç. Un exàmen parcial, vaja. La direcció nacional reforça, per la seva banda, els mecanismes de cooperació i comunicació amb el càrrecs al Govern.

3. La militància dóna l'esquena als corrents i aposta per les agrupacions

Els grans absents de l'Assemblea han estat els corrents interns que van nèixer amb la seva convocatòria. Els sobiranistes, desapareguts. La gent del Manifest de Maig, tot i els esforços de gesticulació no han aconseguit comptar amb més de sis delegats (de 800) que estiguessin per feina. Milà ha brillat amb unes intervencions d'alt nivell polític, però com a una important personalitat política del partit, no pas com representant d'un col·lectiu més ampli.

Per contra, en aquesta Assemblea han resorgit les agrupacions territorials. Les intervencions dels presidents i presidentes d'agrupacions comarcals i temàtiques han estat incisives i de gran qualitat. Les i els responsables territorials han exercit, com feia molt temps que no vèiem, de dirigents nacionals del partit: no s'han limitat a una anàlisi localista, han partit d'aquesta anàlisi per a bastir un discurs general potent.

Fa més d'una dècada, ICV va prendre una decisió històrica: l'espai que articularia el debat nacional no serien els corrents interns (model IU) sinó les agrupacions territorials i temàtiques: allà on ens trobem totes i tots. Aquesta decisió va ser una de les principals causes de l'expulsió d'ICV com a partit germà d'IU. Veient les diferències entre l'Assemblea Federal d'IU i l'Assemblea Nacional d'ICV, no sembla pas que fos una decisió errònia.

Les organitzacions temàtiques també han tingut un paper destacat: ha estat finalment l'Àmbit d'Economia i Treball qui ha fet l'aportació més solvent en el discurs sobre la crisi. I van ser les esmenes de Joves d'Esquerra Verda (plantejant assemblees cada dos anys i no cada quatre, i el reforçament dels organismes col·lectius front el risc de presidencialisme) les que van permetre articular el debat organitzatiu en decisions concretes. Dones amb Iniciativa ha pogut comprovar en aquesta Assemblea que l'exitosa estratègia de feminització del partit està esgotant el seu recorregut, i que segurament s'hauran d'obrir nous camps i noves eines a partir d'ara.

4. Reforçament i renovació de la direcció nacional

Fa quatre anys, en l'anterior Assemblea, la necessitat de que importants dirigents assumissin responsabilitats al Govern i la disponibilitat d'una generació emergent de quadres polítics (la quinta de l'Herrera, per entendre'ns) va provocar una forta renovació de la direcció nacional. Quatre anys després es persevera en aquesta estratègia renovadora però de manera més sòlida: renovar és quelcom més que treure un veterà per posar un jove. Hi ha cares noves en les responsabilitats, però de persones que aporten una trajectòria política contrastada: Laia Ortiz vicepresidenta i portamveu, Dolors Camats portamveu del grup parlamentari, Màrius Garcia responsable de política Municipal (fins ara d'Organització), Lluís Moreno vicepresident organitzatiu (abans president del Baix Llobregat), David Cid responsable d'Acció Política (abans Joves i Moviments socials).

I Joan Herrera nou Secretari General . La premsa, massa ocupada pels temes que donen més morbo, ha llegit aquesta decisió en clau de preparació del relleu de Joan Saura. La clau real, és la necessitat de donar una major projecció exdterna i pes intern a la figura de la Secretaria General, aquest és el repte d'Herrera.

I els nostres elefants no marxen, sinó que continuen plenament integrats en la direcció: Saura serà un president més actiu, Jaume Bosch assumeix la presidència del Grup Parlamentari, Guillot vicepresident, Boada responsable d'enllaç entre partit i govern.

ICV manté l'aposta pel rejoveniment, però de manera més madura i intel·ligent que amb les urgències de l'anterior Assemblea.

5. L'encaix del territori: l'assignatura pendent

L'Assemblea ha finalitzat com hem dit amb un reforçament de la direcció col·lectiva i un aprofundiment del relleu generacional. Les organitzacions territorials que han estat la clau del debat no han trobat resolta, però, la seva ubicació en l'àmbit nacional. El Consell Nacional (200 persones) és l'únic organisme amb presència de tots els presidents i presidentes territorials, i dels nous noms de la direcció nacional únicament Lluis Moreno prové d'una agrupació territorial. Generar l'espai per a que els responsables territorials exereceixin el seu paper en la direcció nacional i nodrir aquesta direcció de persones provinents del treball territorial és el primer repte organitzatiu, al meu parer, del nou mandat.

Apa, la setmana que ve el congrés, la mare de tots els congressos, la òstia congressual en bicicleta: el 9è Congrés de la Confederació Sindical de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya. Paraules majors.

Ens veiem diumenge a la Ciutadella. Casun la LEC!

Una cançoneta i mo n'anem: alegrías

Con las bombas que tiran los fanfarrones
se hacen las gaditanas tirabuzones


El cante por alegrías és un so de resistència. Nascut en la Cadis de la constitució és fill del concubinatge entre els gaditans i els aragonesos que van arribar a la capital resistent per a fer front a la invasió francesa i participar de l'efímer somni liberal.


14 de nov. 2008

Vinc de votar pel Saura

Avui les adherides i adherits d'ICV estem de votació. Votem qui volem que sigui la persona responsable de la Presidència del partit per al proper mandat. Jo he votat per Joan Saura, els motius:

1. Perquè es presenta


Certament aquest és un argument banal, no? Si no es presentés no el podríem votar. Ve... Som moltes i molts els adherits d'ICV que som una gent molt maca i vàlida, que tenim una opinió pròpia de què s'ha de fer i com s'ha de fer, que expressem aquesta opinió més o menys crítica (és a dir basada en un criteri propi i no "prestat" per cap gurú), que tenim ganes de treballar per tirar endavant el projecte ecosocialista... i no ens presentem. I és que al final, presentar la candidatura a la presidència d'ICV requereix més coses, si hom no és un frívol: requereix una autoritat política àmpliament reconeguda, requereix guanyar-se la confiança de moltíssima gent, requereix capacitat, ganes i idees de teixir un fort i ampli consens en una militància tan diversa i crítica com l'ecosocialista... en definitiva, resulta bastant més difícil que ajuntar uns quants avals i escriure un manifest.

2. Perquè ha demostrat la seva capacitat durant aquest cicle polític d'ICV

L'estil, la manera de parlar i el llenguatge no verbal d'en Joan Saura fa que els seus caricaturistes (amb més o menys mala llet segons els casos) acostumin a interpretar-lo com una persona despistada, bona fe i no massa espabiladeta. Ve, m'hagués agradat veure molts dels estiradíssims dirigents polítics de les forces més prepotents (per no dir a uns quants responsables de mitjans de comunicació) entomar el repte que va entomar en Joan Saura la primera vegada que es va presentar i ser elegit a la Presidència d'ICV. Un partit que acabava de ser expulsat d'IU, a qui els "socis fraternals" de coalició havien organitzat una dolorosa escisió, enmig d'ona onada de "vot útil" al PSC-PSOE davant l'avenç electoral del PP, amb una militàcia altament preocupada i amb una forta davallada electoral com aconseqüència de tot plegat que deixava ICV a les portes de l'hivern extraparlamentari. La feina de moltes i molts militants, quadres i dirigents ecosocialistes va aconseguir el que semblava impossible: la capacitat de conectar amb una nova generació de ciutadanes i ciutadans i d'activistes socials que començaven a dir que "un altre món era possible", l'extensió territorial a poblacions on mai ICV ni abans el PSUC havia estat capaç de consolidar la seva presència, l'aggiornamento del projecte ecosocialista en continguts i persones, i finalment, la formació d'un govern d'esquerres a la Generalitat, un dels vells somnis. ICV ha emergit allà on la resta d'esquerres catalanes, espanyoles i europees s'enfonsaven tot i comptar amb posicions de partida molt més sòlides que les dels hereus del PSUC. Aquesta feina col·lectiva requeria d'una President capaç de coordinar-la, expressar-la públicament de manera creïble i impulsar-la plantejant propostes i iniciatives. No ho ha tingut gens fàcil, en Saura, i crec que només des del sectarisme es pot negar que fins al moment se n'ha sortit molt bé.

El tripartit 2.0 i la crisi econòmica mundial, obren un nou cicle política, que haurà de ser també un nou cicle per a ICV. I els resultats (no els discursos, ni les discussions de saló) avalen que Joan Saura és la persona que pot liderar aquest procés de transició amb més possibilitats d'èxit, de tancar el cicle i auspiciar una nova etapa.

3. Perquè ha tingut la capacitat de plantejar una diagnosi precisa i honesta, i d'impulsar una programa d'acció realista i motivador

L'informe de gestió presentat per en Joan Saura al Consell Nacional d'ICV, i aprovat per unanimitat en aquest òrgan, és un document inèdit en la política actual. Lluny dels exercicis de propaganda autocomplaent que acostumen a ser els informes aprovats pels congressos dels partits polítics. Seguint la (b)vella tradició comunista, l'autocrítica (que és una cosa molt diferent a l'autoflagelació) és la norma dominant. No es furta al debat ni un sól problema o crítica en relació al paper d'ICV al govern i als diferents parlaments, a l'evolució electoral, a la comunicació externa, a la capacitat d'elaboració de discurs i proposta... Una anàlisi valenta de les mancances i les seves causes, que és la condició indispensable per a que l'Assemblea pugui dibuixar col·lectivament un projecte ambiciós i realista de futur.

No sé si el propi Joan estaria massa d'acord amb aquestes motivacions. Però són les meves, i en funció d'elles he decidit el meu vot.

Dinero Express o la crisis de la usura


13 de nov. 2008

La LEC: prova pilot de la sociovergència

El projecte de Llei d'Educació de Catalunya es troba ja al Parlament per a la seva discussió. En altres moments hem parlat, i en el futur hi tornarem, sobre el contingut projecte de Llei. Parlem-ne, avui, sobre la seva incidència en el rumb del govern d'esquerres.

Durant l'oceà de temps pujolista, el PSC va acabar madurant una estratègia d'esquerres per assolir una majoria parlamentària, una estratègia que es va veure permanentment condicionada, endarrerida i fins i tot obstaculitzada per les necesessitats del Govern González a Madrid. Però una estratègia al cap i a la fi, amb alguns elements essencials:

1. Assumida la realitat de que una majoria d'esquerres al Parlament havia de ser necessàriament multicolor, cercar una aliança i un cert front comú amb ERC i ICV (després amb ICV-EUiA).

2. Assumida la hegemonia convergent, acceptar com a propi el discurs de dretes en determinats camps: política econòmica, seguretat, etc.

3. Assumit que la gent prefereix l'original a la còpia, posar èmfasi en aquelles polítiques en que podien marcar diferències amb CiU. Recordeu l'eslogan d'en Pasqual Maragall? "Educació, educació i educació".

4. Assumit que el canvi trigaria temps, bastir una xarxa institucional paral·lela a la Generalitat aprofitant l'hegemonia de l'esquerra en els ajuntaments, utilitzant de manera molt destacada la Diputació de Barcelona. Aquesta Generalitat a l'ombra tenia una doble finalitat: d'una banda demostrar amb fets una política alternativa a CiU d'abast nacional, de l'altra comptar amb un quarter d'hivern on refuguiar-se durant els freds anys d'oposició i bastir la pròpia xarxa clientelar.

El PSC presidit per Montilla aborda ara un nou repte: conquerida la Gene ara toca bastir una estratègia per a resisitir. Aquesta estratègia passa a ser etiquetada amb el terme "centralitat social", bandera del seu darrer congrés. Els ensurts del tripartit 0.1 i la inestabilitat interna d'ERC van donar ales als defensors de la sociovergència dins i fora del PSC. Especialment de l'empresariat "de tota la vida" que veu la sociovergència com una garantia: si voti el que voti la gent el govern acaba sent sempre el mateix, sempre al servei dels seus interessos, anulem els riscs d'un sistema democràtic.

El problema de la sociovergència és que en cas de govern CiU+PSC la presidència seria Convergent (l'aritmètica és tossuda) i Montilla no ha vingut a aquest món per portar-li la maleta a l'Artur Mas. Estem doncs en un carreró sense sortida?

És clar que no. Sempre hi ha una tercera via: la sociovergència amb CiU fora del Govern. Impossible? Algú diria que sí. Tres motius:

1. CiU no acceptarà mai donar suport a un govern presidit pel PSC tenint ells un major nombre d'escons (i viceversa).

2. ERC, el partit que fins al moment entrava en totes les travesses per fer govern, necessita mantenir la famosa "clau", i no acceptarà mantenir-se en un govern on mana menys que l'oposició.

3. ICV mai acceptaria de mantenir-se dins d'un govern en que les polítiques estratègiques es pacten entre PSC i CiU.

Tots tres motius han estat desmentits en el procés d'elaboració del Projecte de Llei d'Educació de Catalunya. Veiem-ho:

1. CiU, que veu que això d'estar l'oposició pot anar per llarg, no pot justificar davant dels lobbies de la dreta (en aquest cas l'esglèsia i la patronal de l'escola privada i concertada) que ha obligat al PSC a pactar la llei amb ERC i ICV davant la seva negativa a acceptar l'oferta d'acord sociovergent.

2. ERC, descolocada, no vol que es visualitzi que és prescindible en la mesura que existeix la possibilitat d'acord PSC-CiU. Sobretot si pot pactar l'escenificació del seu rendiment a aquest acord amb alguna concessió cosmètica. En aquest cas el tema de la 3a hora, que d'altra banda mai hauria pogut arribar ni tan sols a presentar-se al Parlament.

3. ICV valora que una de les claus del seu creixement electoral en les darreres autonòmiques ha estat el ser percebut com el partit que més estabilitat donava al govern tripartit versus les frivolitats d'ERC i Maragall (Pasqual). Atrapat pel seu personatge, no pot acceptar de cap manera el tracte indigne que sí ha acceptat ERC, però tampoc vol fer estirabots. Vota en contra en consciència, però deixant clar per activa i per passiva que no veu incompatible continuar a un govern on el soci majoritari pacta polítiques estratègiques amb l'oposició deixant-los de banda.

Tothom content:

1. El PSC es consolida al govern i roba la centralitat a ERC: ara són ells qui trien amb qui pacten en cada moment.

2. CiU acontenta la parròquia demostrant que són garantia de polítiques de dretes fins i tot a l'oposició.

3. ERC treu pit, i ven la seva "conquesta" amb tanta pirotècnia com pot, per a que els focs d'artifici tapin que el rei va nu.

4. ICV té una nova ocasió de demostrar que són els que més sacrificis estan disposats a fer per a garantir un govern d'esquerres. Fins i tot el sacrifici suprem d'acceptar que el govern d'esquerres faci polítiques de dretes en les qüestions essencials. Sempre ens quedarà el Memorial democràtic i l'Institut de la Cultura de Pau.

Voilà. Senyores i senyors, ara és demà. Benvinguts a la sociovergència.

Miguel



M'assabento, de la dolorosa notícia ja esperada de la mort de Miguel Núñez. Una ullada a la blocsfera em confirma que són molts els amics i les persones que tenint al Miguel com a referència ètica i política ja han plasmat el seu reconeixement i coneixement, la consternació pel fet i el sentiment d'orfanesa que queda al cos, al cor i al cap amb la pèrdua física d'un referent tan absolut com el Miguel. Ben poca cosa queda per dir.


Potser només afegir-hi una nota: com és possible que la mort d'un veterá lluitador sigui tan profundament sentida, tan emocionalment sentida, per lluitadors generacionalment tan llunyans com en Roger Morales i en José Luis López Bulla? Aquí rau, en la meva opinió, un dels trets més caracaterístics, més excepcionals en el sentit literal del terme, del Miguel: la seva capacitat per haver establert vincles intel·lectual i emocionalment amb cada nova fornada d'activistes d'esquerres. En Miguel sempre va defugir la tendència cristiana de l'esquerra de confeccionar el seu propi martirologi, sempre va destacar davant qui posava com exemple la seva trajectòria i patiments en la clandestinitat, l'existència de molts altres companys menys coneguts que com ell van fer en cada moment allò que pensaven que havien de fer. Amb raó. Però certament costa molt més de trobar altres referències de persones que han pedalat pels nostres ideals de manera tan intensa en les diferents etapes de la seva vida, cercant i trobant en cada moment l'espai des d'on fer-ho, conjurant el risc a exercir el legítim dret a la nostàlgia.

L'any 1998, vaig assistir per primera vegada com a delegat a l'Assemblea Nacional d'ICV, en sortir de les sessions en animada conversa estava a punt de travessar el carrer sense mirar, en el moment que baixava un cotxe bastant ràpid. Un senyor gran em va tirar del gersei i em va advertir amb suavitat: "Cuidado". Quan vàrem travessar una de les companyes amb qui anava, la Paqui Galeote, em va preguntar:

-Saps qui era? Miguel
-Qué Miguel?

Cinc parells d'ulls es van girar incrèduls cap a mi i va començar el traspàs d'informació, de reconeixement i d'admiració. Des de llavors he tingut l'oportunitat en diverses ocasions de participar i mantenir converses força més profundes que aquell primer "Cuidado" , com en la presentació del seu llibre de memòria que vàrem fer conjuntament Acció Jove i ACSUR. Tot i així em queden moltes coses per parlar, a tots ens en queden. Tenim els seus textos, tenim el seu record i amb ells continuarem la conversa. Una conversa que com sempre, promet ser serena i agitadora d'idees.

Avui la conversa, com la primera vegada, només requereix d'una paraula: gràcies.

12 de nov. 2008

no se me la pierdan, ésta


CCOO de Catalunya convoca a tothom a participar en la Concentració del diumenge dia 30 de novembre, a les 12 del migdia, davant del Parlament de Catalunya, per aconseguir un canvi de l'actual projecte de Llei d'Educació de Catalunya.

Volem una Llei d'Educació que compleixi amb els continguts del Pacte Nacional per a l'Educació. Per això rebutgem el contingut de l'actual projecte del Conseller Maragall i plantegem esmenes als grups parlamentaris per aconseguir un canvi en el projecte que eviti el manteniment de l'existència actual de dues xarxes educatives diferents, la pública i la concertada, finançades ambdues amb fons públics i que comporten una situació de segregació social per l'origen econòmic de l'alumnat.

Per aconseguir un canvi i un reforçament d'un ensenyament públic de qualitat invitem a tothom a partcipar en la concentració. L'educació es un tema que afecta al conjunt de la societat. Tots hem de participar-hi.

11 de nov. 2008

Corrents


Una de les novetats de l'Asssemblea Nacional d'ICV (en relació a totes les anteriors per mi viscudes) és la irrupció de "corrents" interns organitzats per incidir en el debat assembleari, un fenòmen que veig amb certa preocupació. Davant de tot plegat, se'm plantegen dos qüestions: per què aquesta novetat ara i quins poden ser els efectes més enllà de l'Assemblea. Veiem-ho.

Per què ara?

Per una combinació de factors:

1. Les darreres autonòmiques, la dreta política, social i mediàtica van prendre bona nota: per assolir la sociovergència és necessari aturar el creixement electoral dels ecosocialistes. I s'hi han dedicat molt més seriosament que en l'anterior legislatura, amb el conseqüent desgast.

2. Els errors de gestió política dels Departaments governats per ICV, especialment en relació a la sequera.

3. L'estancament de la vida política d'ICV com a partit. Sens dubte el principal efecte colateral d'haver assumit el Departament d'Interior i de la pau dels cementiris imposada per Montilla i assumida massa acríticament per ICV ha estat l'estancament de la presència social, la veu pròpia de partit i la creació de discurs i propostes col·lectives. ICV no ha aportat a militants i simpatitzants un discurs propi, una anàlisi pròpia de les coses que passen a Catalunya i al món. ICV com a referent polític s'ha erosionat.

Si participació de la militància és com l'aigua, el partit són les canonades. Si les canonades es taponen, la pressió de l'aigua acaba trobant la sortida en forma de fuites. Això sí, l'aigua surt desorganitzada i improductiva. I la responsabilitat correspon a la direcció, en tant que responsable del manteniment de les canonades.

Per acabar-ho d'adobar, la pròpia direcció afavoreix aquesta dinàmica també per activa. No hem pogut sentir ni un sol comentari dels portamveus del partit sobre les propostes sorgides del debat a les agrupacions i sectorials, no trobem cap d'aquestes aportacions a la web del Congrés, no les coneixem. En canvi existeix tota una col·lecció de declaracions de dirigents en relació a les posicions dels corrents, els seus documents es pengen a la web oficial i s'envien des de la secretaria d'organització per al seu coneixement, fins i tot el secretari general els hi dedica la entrada sobre l'Assemblea al seu bloc.

El missatge (involuntari) de la direcció és clar: si vols que la teva veu s'escolti, no perdis el temps en l'assemblea de la teva agrupació, busca't una colla i feu un manifest!

Quins poden ser els efectes a futur? <p>
El primer: que la gent prenguem nota del missatge i ens busquem cadascú una colla. En comptes de tres corrents, vint-i-quatre.

El segon: que es cristalitzi la dinàmica de corrents. És això negatiu? En la meva opinió, sí.

Els corrents es formen en un context concret. Però en política tot espai tendeix a perpetuar-se. Si en funció de corrents hi ha quotes als òrgans de direcció (de fet els sobiranistes ho reclamen obertament, curiosament un corrent ben vist per la direcció), qui té veu gràcies a la quota voldrà mantenir-la a base de mantenir el corrent ni que sigui artificialment. Aquells que ens hem identificat com a grup establim entre nosaltres vincles de lleialtat, i tindrem molt presents aquests vincles en els futurs debats. És cert que puc estar d'acord amb el meu corrent en relació a la gestió d'Interior, però potser tindré una opinió diferent en relació al referèndum de la constitució europea, o al discurs en relació a la crisi. Però si sóc part del corrent sempre em sabrà greu "traïr" els meus companys en una votació.

La dinàmica de corrents no afavoreix l'expressió de la diversitat, la tapa. Converteix els organismes col·lectius de direcció en parlaments formats per blocs impermeables entre ells. Degrada el debat polític, que acaba esdevenint la cínica coartada dels debats de cadires. I acaba substituint el consens real de la militància pel pasteleig entre els tres o quatre caps de colla.

Puc entendre, tot i que no comparteixo, la reflexió que ha portat a alguns companys a constituir-se com a corrent. El que no voldria de cap de les maneres, és que un mal enfocament del fenòmen per part dels lampistes portés a la seva consolidació.

Apa, un altre dia parlarem de política.

la mani a CQC


Deixem aquí, per qui no ho veiés, l'enllaç al reportatge de CQC sobre la manifestació del 5 de novembre en defensa de l'ocupació i la indústria.


Clica aquí per veure'l

3 de nov. 2008

Obama?

Aquelles persones que no tenim un domini massa fluid de l'anglés ni massa referències de webs fiables, tenim serioses dificultats per a seguir la campanya electoral als EUA. Això sí, no cal tenir massa olfacte per adonar-se'n que els mitjans d'aquí tenen poca utilitat als efectes d'entendre les coses, encara menys que quan parlem de la política catalana, espanyola i europea.

Per acabar-ho d'adobar, la dreta catalana acostuma ha expressar les seves simpaties pel candidat progre, a l'igual que l'esquerra, i per tant ni tan sols les referències de les simpaties pels partits als que podem votar ens serveixen de guia. Enguany a més la obamamania ho acaba de complicar tot encara més.

Malauradament, els mitjans de comunicació i els opiniatres locals acostumen a comprar la vella i sempre efectiva moto del relat èpic-biogràfic dels candidats. Se'ns presenta la biografia (o hagiografia, segons els casos) dels candidats, els discursos, la senyora i les criatures, com van patir la mort del pare, amb quins grups demogràfics arriben més... i no se'ns explica gaire res sobre d'on reben finançament, quines diferències reals de projecte tenen més enllà de la retòrica, quins projectes polítics han impulsat o a quins s'han oposat en les responsabilitats polítiques que han tingut fins el moment.

El candidat Obama és un candidat perfectament post-modern del que resulta difícil treure'n l'entrellat. I això ja marca. Algunes coses que hem pogut saber-ne rastrejant informació:

1. La seva trajectòria biogràfica és la d'algú que porta anys madurant ambicions polítiques i que ha pres decisions trascendentals en la seva vida en funció d'aquestes ambicions. Un fred planificador. Una trajectòria que casa poc amb la idea d'un polític nou bàsicament emocional.

2. Una de les claus de la seva victòria en les primàries demòcrates i actualment de la campanya presidencial és l'organització de la seva campanya. Obama ha aplicat als seus equips d'activistes els coneixements adquirits en la seva època de treball comunitari, els encerts en aquest camp és cabdal per entendre la seva victòria sobre l'aplastant maquinària electoral dels Clinton. Com sempre, la imatge del polític superheroi, sól davant del perill amb l'única companyia d'un equip d'assessors aúlics, tapa la necessària tasca col·lectiva d'un exèrcit de militants, caps de zona, etc.

3. Pel que fa al seu "programa", Obama no era ni de lluny l'opció progre dels demòcrates. De fet, la pròpia Hillary Clinton tenia propostes força més sòlides i avançades en matèria d'estat del benestar, si bé expressava una opció conservadora en matèria de política internacional.

4. Segurament per això, els votants potencials que més es resisteixen a Obama, i aquesta no és cap novetat en la seva trajectòria política, són les treballadores i treballadors industrials, d'hoteleria, etc. En contra del tòpic, els votants "obrers" són un dels públics més exigents: massa acostumats als discursos bònics, massa vegades enganyats per polítics carismàtics, cal alguna cosa més que l'apel·lació a l'amèrica postracial i l'enèssima invocació al "canvi" per a guanyar-los.