27 de febr. 2008

El Gran Debat i l'horòscop

Els debats electorals entre els dos caps de llista de les formacions més votades són tan qüestionables (en termes de democràcia i d'interés) com reclamats. En tot cas és inevitable la creixent pressió social per a que és realitzin. Veiem-ho.

El primer d'aquest debats que veu el Segle XXI ha tingut una característica determinant: l'emissió simultània del mateix per diversos canals de televisió. Aquest fet no altera massa res de la naturalesa del debat, però ha actuat com un catalitzador que ha accelerat les tendències naturals d'aquest format a esdevenir un entretniment esportiu. El fet d'estar oferint el mateix producte que la competència ha obligat als canals que hi han vulgut jugar a donar un valor afegit propi que permetés la captació de la pròpia clientela (quota de share), tal i com va passar en la retransmissió televisiva del darrer mundial de futbol que es produïa simultàniament a Cuatro i La Sexta. Aquest element de diferenciació s'ha hagut de concentrar obligadament en la programació immediatament prèvia i posterior a l'event (avantmatx i postmatx) i la matriu per la que han optat els diferents canals de televisió ha estat la dels grans partits de futbol: escalfar l'audiència durant els dies previs amb anuncis del tipus Gladiator (missatge: el partit del segle el donarem nosaltres), tertúlia prèvia entre experts en l'esport en qüestió equilibrats (tractant-se de dos equips nacionals) pel que fa a les simpaties entre un i altre equips, i tertúlia posterior de les mateixes característiques per comentar les millors o més polèmiques jugades. Els més evidents han estat (oh sorpresa!) la gent de La Sexta que va presentar el debat en els anuncis previs amb els codis d'un combat de boxa (un share txungo, pel que es veu).

Com en els partits de futbol, abans del partit no hi ha notícies, la qual cosa obliga a uns avantmatx basats en passar l'estona parlant de res (el color de les corbates, qui ha arribat més puntual, quina estratègia és més probable per part de cada equip, les estadístiques d'anteriors partits...) i uns postmatx que serveix per a qualsevol cosa menys per parlar de futbol/política. Conscients de la situació, fins i tot els organitzadors de l'acte (l'Acadèmia de TV) van fer aquella trampeta tan pròpia de les sèries de TV de fer veure que comencen i després enxufar-nos un bloc de publicitat. I res més futbolero que aquesta falsa entradeta dels capitans dels dos equips i l'àrbitre al centre del camp deixant-se retratar mentre el comentarista de gala i l'expert de cada cadena intercanvien impresions en off. Va faltar només les fotos amb els nens i el xut d'honor.

Insisteixo en que aquesta dinàmica no és nova, i en tot cas és un pas més en una ruta iniciada des de fa força temps. El tractament esportiu ens ha portat a analitzar els debats electorals i parlamentaris (especialment el del Estado de la Nación) en termes de "qui ha guanyat i qui ha perdut". Qui guanya i qui perd s'analitza en funció dels elements instrumentals: els tremolors de veu, l'incisió de les rèpliques, el vestuari, l'ús de fitxes i de dades, el llenguatge no verbal... tot menys el contingut real de les intervencions. És per això que si bé acostumen a ser molt més interessants (i força més democràtics) els debats amb diversos candidats, el format a dos triomfa i triomfarà encara més: és el que millor s'adapta als codis esportius que predominen en els mitjans audiovisuals.

Certament la premsa escrita no pot presentar gaire millors credencials. Avui per la premsa podem conèixer les parelles sentimentals dels candidats (convenientment entrevistades), el modista preferit per cada un, el número de sabata i l'esmorzar habitual. Ara a La Vanguàrdia tenen una noia que es dedica a analitzar les signatures i els palets de les "t" dels candidats, cosa que no em sorprén: a autonòmiques aquest diari va publicar fins i tot les cartes astrals dels aspirants a la presidència de la Gene. Deu ser per això que no sempre toben espai per cubrir les notícies d'alguna candidatura.

Creuen els partits, els periodistes, i els directors de mitjans que el color de les corbates o els signes zodiacals són temes que determinin algun vot? És clar que no. I per què ho fan? Doncs perquè suposo que amb alguna cosa s'han d'omplir els minuts d'emissió i les pàgines que no s'estan destinant a parlar de Política: show must go on. Les coses com són: resulta entretingut.