15 de febr. 2008

En defensa dels blocs electorals



Els debats sobre qualitat democràtica pateixen des de fa temps d'un gravíssim problema de pensament dèbil i papanatisme. Un altra dia parlarem de les llistes obertes i demés xorradetes. Avui però, em vull referir a la recurrent polèmica entorn als blocs d'informació regulats en els informatius de les cadenes públiques de tele i ràdio que garanteixen que cada partit tingui durant la campanya una cobertura proporcional al suport ciutadà obtingut en les eleccions anteriors.

La postura més hegemònica (no sabem si majoritària) és abastament coneguda i recordada pels periodistes en els programes: al establir una regulació del temps que s'ha de dedicar a cada formació política, es limita la llibertat dels professionals dels mitjans per valorar com quan i de què informar. La postura contrària és menys coneguda perquè els que la defensen ho fan amb la boca petita, com avergonyint-se'n. Parlem-ne.

1. Cada comtesa electoral, els noticiaris de les cadenes privades de TV (la ràdio l'escolto poc, i sempre en cadenes públiques) obvien sistemàticament una o vàries de les forces polítiques. La darrera campanya d'autonòmiques, per exemple, TOTS els noticiaris de Tele 5 dedicaven uns segons als actes de PSC, CiU, ERC i PP. I ICV-EUiA? Sistemàticament exclosos. Dit d'una altra manera, l'empresa Tele 5 (no pas uns periodistes) va decidir conscientment vulnerar els nostres drets com a ciutadans a conèixer el posicionament d'una de les forces polítiques parlamentàries, d'altra banda soci necessari de la majoria d'esquerres que formava govern, els consellers de la qual eren responsables de matèries de tant poca importància com l'Estatut, l'habitatge o les polítiques contra el canvi climàtic. Tele 5 és una empresa privada i pot fer el que vulgui? No ben bé, Tele 5 és una empresa privada que emet amb una llicència i una adjudicació públiques.

2. En l'actual sistema democràtic la deliberació pública (un element essencial en la presa de decisions) es fa en els mitjans de comunicació. Això converteix a aquestes empreses (públiques o provades) en un sector estratègic per a garantir els drets democràtics de ciutadans i ciutadanes. És per això que es tracta d'un dels sectors més regulats, si bé aquesta regulació és absolutament insuficient pel que fa a les garanties del dret a la informació veraç de ciutadanes i ciutadans. D'altra banda, en l'actual estadi del capitalisme global, els grups empresarials de comunicació tendeixen a concentrar-se cada cop en menys mans i a l'hora a tenir interessos econòmics en d'altres sectors. Per tant, l'evolució empresarial tendeix a un model en que la ma invisible del mercat no pot garantir la funció social dels mitjans de comunicació.

3. A aquestes alçades de la vida, resulta ridícul continuar defensant que les i els periodistes són qui estableixen els criteris amb que informen. Avui com sempre i més que mai, aquests criteris els determinen les direccions del mitjans en interlocució amb els seus propietaris, sota l'eufemisme, això sí, de "línia editorial".

4. En el camí de la crispació i de les aliances entre grans grups empresarials i grans partits polítics s'han sacrificat moltes coses. El màxim exponent, des del meu punt de vista, el trobem al programa 59 segundos de TVE (la versió catalana és més light): directors de mitjans i periodistes "estrella" s'esbatussen en la defensa tancada de les forces polítiques aliades de cada un... anant molt més enllà en la bronca del que els propis partits es permeten (que ja és molt). Sincerament, no vull que els meus drets democràtics depenguin del "criteri professional" d'aquests senyors.

5. Certamen el clàssic model de blocs rígids produeix efectes no volguts. Per això el model plantejat per a les properes generals em sembla molt més equilibrat: es valorarà la presència global de cada partit en el conjunt de la campanya i no es reproduirà una quota fixa a cada telenotícies. Penso que és encertat flexibilitzar la mesura en els termes en que s'ha fet per equilibrar els drets ciutadans amb els criteris periodístics.

6. Penso que en tot cas hauríem d'estar parlant de com es garanteixen aquests mateixos drets en les cadenes privades. El model hauria de ser propi, atesa la diferent naturalesa de mitjans públics i privats, però hauria de respondre als mateixos criteris: equilibrar la llibertat de premsa amb el dret a la informació veraç.

7. I finalment, penso que una democràcia de qualitat hauria de poder portar aquest debat més enllà de les campanyes electorals i l'àmbit dels partits. Davant debats, mobilitzacions o iniciatives dels actors socials (no només sindicats, sinó en genral les organitzacions socials dels diferents àmbits) caldria establir mínimes garanties legals per a que ciutadanes i ciutadans poguessim accedir a totes les veus i no ser tele-dirigits pels diferents grups mediàtics. Aquest hauria de ser el debat.

2 comentaris:

El Chusco ha dit...

Como chamullas cosas complicadas que hacen mucho de que pensar con la chola, yo me pongo a de que pensar en otros medios. Ná de tv, radio, periodicos (de los de pagar y de los otros, que échales de comer aparte), o interneses modernas de esas que dicen por ahi...

Partidos pequeñitos, menos lloriqueos y más reggaeton, que eso sí que llega:

"¿Cómo se dise?
¿Cómo se llama?
¡Obama!
¡Obama!"


PD: Disculpa la parida. No puedo aportar mucho más, porque no le veo ninguna solución buena al asunto. ¿Garantías legales? No acabo de entender cómo.

El Chusco ha dit...

¿Bien los examenes?