18 de març 2008

Aportacions a l'impuls del projecte ecosocialista (2)

Alexey Grigoryevich Stakhanov


Amb motiu d'una entrada del Manual dedicada a parlar de l'èxit de la vaga d'estudiants i treballadores i treballadors de l'educació contra les Bases del fracàs presentades pel conseller Maragall, i del pèssim comportament dels diferents partits d'esquerra al respecte, un individu provocador i contrarevolucionari plantejava la següent qüestió:

La pregunta del titol [val la pena anar a votar?] es retòrica ?. L'altre dia el marina - el filòsof- em va fer pensar. Deia que la democràcia no es forta si massa gent té el seu vot captiu. Li he donat voltes i de moment esperaré a fer la ruptura electoral per més endavant, tot i que l'emocional crec que esta massa a prop.

Veiem-ho:

1. En cap cas puc compartir l'expressió "vot captiu" aplicada a les ciutadanes i ciutadans que mantenen una aposta estratègica i estable per una opció política en les diferents conteses electorals. Hi ha una corrent de pseudopensament (que no ve impulsada precisament pels partidaris de l'emancipació del proletariat) consistent en menystenir les persones que fan una aposta de fons per un projecte polític. Com més de fons, més menysteniment. Així, les i els votants estables d'una força política són considerats persones sense criteri que actuen per mera rutina, els militants actius són poc menys que marginals socials sense personalitat als que han rentat el cervell i els quadres dirigents una colla de trepes només pendents de pillar cacho. Per contra, el ciutadà descregut i cínic és l'exemple de ciutadà responsable i exigent, un ciutadà lliure.

Des de la primera vegada que vaig anar a votar, les europees de l'any 1995, mantinc la meva opció de vot. Sóc vot captiu? Sincerament no ho crec. No he anat a votar mai de manera rutinària. Cada nova contesa electoral reviso la meva aposta, i en tant que el resultat de la revisió és positiu la mantinc.

2. Dit d'una altra manera: tinc les meves fronteres vermelles força ben definides. Una de les més importants, i que provocava la citada entrada sobre la protesta del món de l'educació, és l'ensenyament públic. Sóc fill de l'ensenyament públic: des del preescolar fins als estudis superior els he fet a la pública, he comptat alguns cursos amb beca, i li dec bona part del que sóc al sistema públic d'educació, en el que tinc dipositades moltes de les meves esperances de millora de la societat i del món. És aquesta convicció una de les principals causes de la meva implicació de fons en el projecte ecosocialista, i si aquest abandonés la batalla per la pública (com en bona part ho han fet els socialistes sense eco) no em seria possible de mantenir-hi el meu compromís.

3. La política no és quelcom estàtic sinó dinàmic. El projecte polític ecosocialista té sentit com un flux de futur, i això només és possible si una massa crítica de ciutadanes i ciutadans ho convertim en aposta estable i estratègica. Per tant, no comparteixo amb el filòsof Marina el seu punt de vista, penso que un gruix de votants que mantenen la seva aposta política en el temps no són cap dèficit sinó un fort actiu per l'aprofundiment democràtic, sempre i quan ho facin de manera lliure i crítica, cosa que no dubto.

4. I aquí és on trobem un dels principals punts dèbils que actualment pateix el projecte ecosocialista a Catalunya. Com deia en l'entrada anterior, els resultats electorals de les darreres generals mostren que existeix aquesta massa crítica de ciutadanes i ciutadans, però a l'hora mostren que té encara poc gruix. Sense més "vots captius", l'opció d'ICV-EUiA no serà viable en el futur i això voldrà dir que tota la ciutadania comptem amb una opció menys, i això ben segur que no reforça la democràcia.

5. Existeix, però, una altre risc tant o més perillós. Els partits polítics tenen tendència a auto-considerar-se els actors polítics principals, mentre que veuen la resta d'organitzacions socials i sociopolítiques com actors secundaris i instrumentals. Un dels més greus errors del Govern tripartit (tant el de la primera versió com el 2.0) ha estat el considerar que amb els partits d'esquerres al govern, la veu de treballadores i treballadors ja està representada i que per tant només cal negociar seriosament amb els representants del poders econòmics. La resta (sindicats, associacions ciutadanes de tot tipus, etc.) ens hauríam de conformar amb miranos-ho, muntar de tant en tant alguna mani de suport al govern, i anar a la signatura protocolaria del famosos Plans Nacionals a fer-nos la foto. Des d'aquesta perspectiva partitocèntrica que domina els tres partits d'esquerres no s'entén que els actors socials som organitzacions majors d'edat i amb veu pròpia. Així, una vaga convocada per sindicats i associacions d'estudiants, amb suports de diversos actors socials només s'entén com una traició i no com una proptesta davant una mesura amb la que no estem d'acord.

Aquesta situació perversa, que té bastant a veure amb el que parlàvem en l'anterior entrada, resulta un error en tots els casos, però esdevindria especialment suïcida per ICV-EUiA. Per definició, els suports reals i potencials d'ICV-EUiA provenen dels sectors més crítics de la gent d'esquerres (els més acrítics voten opcions amb més diputats), i en cas d'allunyament del partit de les lluites socials, la majoria d'aquestes persones optaríem per les lluites socials abans que per una estructura partitocràtica que no s'hi referenciés.

Al final, a Catalunya Stakhanov vota PSC.


1 comentari:

Baja chusqueza ha dit...

Salud Camarada,
Razonamientos polineurales aparte, te agradezco la iconografía de este post. Me ha sido muy inspiradora...

¿En lugar de tanto rollo luso-brasileiro, para cuando un link al youtube con La Internacional?

(la güena-güena, la de meter goles, la que entonaban nuestras huestes frente al Kremlin cada 1 de mayo antes de partir a Afganistan... Pues vaya con este ecosocialismo pusilánime de chichinabo... flojos, que sois unos flojos...)