31 de març 2008

En guerra

Crec que era en Pablo Iglesias qui va dir que cap poble pot ser lliure mentre domini altres pobles. Desconec si els ideòlegs de la "guerra contra el terror" han llegit a l'il·lustre socialista espanyol, però de ben segur que són conscients del contingut de la cita, i el van tenir molt en compte a l'hora de determinar les estratègies posteriors als atemptats contra les torres bessones.

Per expressar-ho esquemàticament, els models de resposta al terrorisme, global o local, són dos: el militar i el judicial. La consideració dels atemptats terroristes com a delicte implica la posada en marxa dels mecanismes de la justícia: investigació policial (a Espanya especialment garantista a l'estar dirigida pels jutges d'instrucció) i processament judicial dels pressumptes autors. L'exemple més clar i proper ha estat el procés contra el luctuós atemptat de l'11 M a Madrid. Per contra, la consideració dels atemptats com a fets de guerra comporta la resposta militar i l'aplicació de mesures d'excepció amb retallada de drets i garanties essencials per al conjunt de la ciutadania, tal i com contínuament veiem des de l'aprovació de la Patriot Act.

Els efectes d'una i altra concepció són clars. En el cas espanyol, el fet que l'atemptat de l'11 M fos jutjat i sentenciat per un jutge, algú que ni ha posat ni pot treure el Govern, ha estat clau a l'hora de neutralitzar la gravíssima campanya d'intoxicació posada en marxa pel PP i les Brunetes mediàtiques associades. Ha estat clau també per a individualitzar la responsabilitat en unes persones concretes i per tant evitar la injusta criminalització de col·lectius socials. I finalment ha estat un element essencial per a garantir que no paguessim "justos per pecadors". Qualsevol de nosaltres, fins i tot un jubilat resident a França que surt d'assajar amb el seu grup de música, podem ser en un moment o altre sospitosos d'un delicte. Només cal estar en el lloc erroni en el pitjor moment. La millor garantia que tenim de que no ens pujaran a un avió drogats i ens tancaran a un camp de concentració on podem ser sotmesos a tortures indefinidament, és que un jutge reclamarà indicis clars i finalment probes evidents de la nostra culpabilitat. I fins i tot en cas que aquesta es consideri demostrada continuarem tenint drets com a reclusos. Al final això i no pas cap altra cosa és "l'estat de dret". El procediment judicial suposa, al cap i a la fi, el funcionament normalitzat de la democràcia.

Per contra, el model dominant està sent l'anomenada "guerra contra el terror", el model militar. La guerra és una situació d'estrés per als pobles. Tota l'energia, l'atenció i els esforços col·lectius s'adrecen a la supervivència immediata que passa per guanyar (o almenys no perdre) la guerra. La guerra és una situació d'excepcionalitat democràtica en la que es destinen recursos extraordinàries a la lluita militar i/o policial que deixen de dedicar-se a altres necessitats considerades menys urgents (com l'educació, les infrastructures o els programes socials). Els sacrificis de guerra són també sacrificis de drets i garanties ciutadanes. El greu risc de perdre la guerra justifica la limitació de drets i garanties que podrien suposar un avantatge per "l'enemic" infiltrat en les nostres files: investigacions no sotmeses a control judicial, supressió o limitació de l'habeas corpus, escoltes il·legals, violacions de la intimitat, detencions, tortures, suspensió de drets essencials... tot es justifica per la necessitat de localitzar i neutralitzar els enemics que viuen camuflats entre nosaltres... i si amb l'aigua tirem el nen per la finestra, mala sort. En situació de guerra l'oposició no pot fer res més que tancar files amb el govern sinó vol ser estigmatitzada com a col·laboracionista o instrument de "l'enemic", i el govern ha de tancar files amb els militars per aquest mateix motiu. De la distopia 1984 de l'Orwell recordem sempre les omnipresents càmeres de vigilància, però oblidem que aquestes són possibles en un context de guerra permanent.

El tractament de "Guerra contra el terrorisme" suposa iniciar un procés de guerra permanent. No hi ha un objectiu concret que un cop assolit posi fi a la guerra, els enemics viuen entre nosaltres, qualsevol persona pot ser-ho. La guerra permanent porta a la vergonya absoluta de sentir al president dels EUA defensar la tortura com a sistema legal d'interrogatori. La guerra justifica la mort d'inocents que esdevenen víctimes colaterals, mals menors que s'han d'assumir davant per evitar el mal major de la victòria enemiga. El preu de defensar la democràcia mitjançant guerra permanent és eliminar la democràcia. Cap país, cap, pot avançar en termes de democràcia ni de justícia social trobant-se en situació de guerra.

Mentre que el processament judicial suposa una legitimació de la democràcia i ens fa més lliures, la guerra permanent deslegitima els països i els governs que l'excerceixen i ens fa més sotmesos. Com que vivim en un sistema polític referenciat a una institució sense competències en defensa (la Gene) resultaria molt fàcil arribar a la conclussió de que els ianquis (i fins i tot el PP) són uns salvatges, i que sort que a casa notra tenim molt més inteririotzats els valors de la democràcia i un dreta europea i civilitzada incapaç de totes aquests barbaritats. Una conclusió còmoda, cofoia... i falsa. Però d'això en parlem un altre dia.

1 comentari:

El Chusco ha dit...

"Inter armas silent leges", ¿no crees?
Y "pte." es pendiente, ¿eh, eh?

Lionesadas aparte, ¿vivir en un sistema político referenciado a una institución sin competencias en defensa? Ay... Me interesa mogollón ver como destripas la falsedad de esa conclusión.