26 de maig 2008

La independència dels partits: el cas PP

El sindicat ha de decidir en cada moment les seves prioritats, en funció dels interessos socials que representa, amb independència de les dinàmiques informatives.

Resolució de mandats La Independència sindical
8è Congrés de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya

La situació de l'actual guerra cainita a la que estem assistint dins del Partit Popular ens permet visualitzar molt bé quin és un dels principals riscos de la democràcia parlamentària en l'era digital. El PP ha establert una aliança de sang amb un seguit d'actors econòmics i socials per a dur a terme la seva estratègia d'oposició sense quarter. En destaquen: l'esglèsia catòlica, la COPE (que s'assemblen però no són ben bé el mateix), El Mundo i la Asociación de Víctimas del Terrorismo. Els pactes amb el diable (o amb el Vaticà) mai són gratis.

En l'actual procés congressual del PP és dóna una paradoxa: Rajoy compta amb el suport de la gran majoria d'organitzacions territorials del partit, i per tant, cal suposar-li un suport majoritari dins del seu partit en els processos democràtics interns. En canvi els seus opositors compten amb el suport del lobbis aliats i aquests han decidit de jugar-hi fort. El PP veu ara com li apliquen la seva pròpia medicina i com aquells que van acceptar d'esdevenir el gran ariet social i mediàtic de l'estratègia de setge al Govern, apliquen aquesta mateixa estratègia al PP. Això cal aclarir-ho: no a un sector o a un altre del PP, sinó al PP com a partit, en la mesura que no estan disposats a acceptar que sigui el propi Partit qui determini el seu futur mitjançant processos autònoms i democràtics.

Qui avui dins del PP es recolza en aquests monstres, juga a l'aprenent de bruixot amb forces que no pot ni podrà controlar. Qui sigui erigit emperador per la guàrdia pretoriana podrà ser deposat per aquesta mateixa guàrdia quan ho cregui convenient. Qui vulgui fer maquiavelisme hauria de començar per llegir a Maquiavel.

Que en prenguin bona nota els partidaris de les llistes obertes, el democratisme naïf sense ha estat el millor aliat dels autoritaris. Però d'això en parlem un altre dia.

22 de maig 2008

Això s'acaba

Una bella senectud és normalment la recompensa d'una bella vida
Pitàgoras

Les canes són argument d'edat, no de prudència
Plató

Les organitzacions democràtiques no tenen successions, sinó relleus

Joan Herrera (circa 2000)



El darrer cap de setmana va tenir lloc a Tarragona la 8a Escola de Joves Sindicalistes Ángel Rozas Serrano que posava fi al conjunt d'activitats amb que hem donat el tret de sortida a la 2a Assemblea Nacional d'ACCIÓ JOVE, convocada per setembre. O, expressat en termes personals, a l'inici de la fi del meu cicle com a Coordinador Nacional del moviment. L'Assemblea avaluarà la tasca realitzada en els darrers quatre anys, decidirà els objectius i l'estratègia per als propers quatre i eligirà els equips de persones que hauran de coordinar i dirigir aquesta estratègia. Després de l'Assemblea correspondrà a una altra persona ser "la màxima representació individual d'Acció Jove," tal i com ho expressen les nostres normes organitzatives. Un cop elegida la Mesa de l'assemblea ingressaré automàticament en el sempre tristot club dels ex, on per cert ja hi ha alguns amics que m'hi esperen.

Més de deu anys d'experiència en organitzacions han donat per veure molts processos de relleu des de punts de vista molt diferents. I aquesta experiència de l'observació i intervenció en casos afortunats i d'altres (masses) mal resolts, m'ha portat a un ferm convenciment que ha planat sobre els meus darrers quatre anys: la primera responsabilitat que hom adquireix quan és elegit per a un càrrec és preparar el seu relleu. Les organitzacions juvenils estan sotmeses per definició a processos de relleu en cicles molt curts, relleus que sempre són complexes. En aquest temps he comprovat massa vegades com un relleu mal portat ha acabat creant perjudicis greus a una organització. Ara que visc com mai aquesta situació en primera persona ho veig encara més nítidament.

Com a persones que abandonaran les responsabilitats no és a l'actual Equip de Coordinació Nacional a qui correspon determinar qui ha d'agafar el testimoni, però sí garantir que hi haurà persones disposades a fer-ho. I és per això que portem temps pescant joves sindicalistes de les noves fornades, fent que es coneguin entre ells, traslladant-los el bagatge de coneixements col·lectius acumulats fins al moment pels equips dirigents d'ACCIÓ JOVE (especialment aquells que no s'escriuen enlloc) i donant-los cada cop més el protagonisme que els hi correspon en aquesta apassionant aventura col·lectiva. A partir d'ara són aquestes persones quines han de decidir què volen fer-ne de tot plegat i quin paper ha de jugar cadascuna d'elles. Durant els mesos que falten fins l'Assemblea els iaios els acompanyarem en aquest camí, després haurem de fer mutis i veure què tal se'n surten. Ja veurem què en surt de tot plegat, però de moment ja puc avançar que d'aquest procés de coneixement emergeix una certesa ben clara: ho faran millor que nosaltres.

En aquests anys he aprés una cosa molt important: la gent jove de CCOO és mereix que es confiï en ella. Tots els errors i insuficiències d'aquests intensíssims quatre anys s'han produït per part dels equips dirigents i sobretot per part meva, i tots han estat salvats per la gent d'Acció Jove: per la generositat del seu compromís, pel seu altíssim sentit de la responsabilitat i per la seva irreverència descarada. S'han guanyat a pols el legítim dret a ser escoltats pel conjunt del sindicat i de la societat, i no pensen demanar permís a ningú per a excercir-lo. Què us esperàveu? Al cap i a la fi són gent de cocos.

5 de maig 2008

Un primer de maig jove

A l'espera de veure les fotos d'enguany, penjo aquesta de fa tres anys i que va ser la il·lustració de l'entrada inaugural d'aquest bloc.


El telenotícies de TV3 del passat 1 de maig informava que enguany la Manifestació de Barcelona estava protagonitzada per les reivinidicacions d'immigrants i joves, les imatges il·lustratives eren les d'un munt de gent jove a la mani en una delegació fortament activa i altament animada, bastant diferent a la imatge estandard del 1r de maig. Per què?

1. Perquè les "condicions objectives" empenyen en aquest sentit. Acabada la Gran Festa de l'economia especulativa són els sectors més vulnerables de treballadores i treballadors els primers que patim els efectes, i aquests són per tant els primers en posar-se les piles... sempre hi quan hi hagi organitzacions que articulin col·lectivament el conflicte social.

2. Perquè hi ha organitzacions que articulen el conflicte social col·lectivament. A CCOO portem anys donant un tractament sindical específic a les realitats laborals de les noves generacions de persones que s'incorporen al treball. Altres organitzacions no sindicals porten també força temps treballant entorn a la precarietat des dels seus respectius àmbits. Un tractament sindical passa en primer lloc per l'organització de les treballadores i treballadors afectats.

3. Perque aquestes organitzacions han fet una aposta estratègica compartida per tal de que el 1r de Maig sigui un espai amb alt protagonisme de la gent jove en les denúncies, les reclamacions i la presència social.

Com que als dos primers punts dediquem regularment algunes entrades, avui parlaré d'aquest darrer. I ho faré amb un nom propi: ACTUA! - Plataforma jove pel 1r de Maig.

Fa quatre anys un nucli d'organitzacions juvenils d'esquerres vàrem seure a fer un cafè i elaborar una reflexió col·lectiva. Les conclusions en síntesi serien les següents:

  • El Primer de Maig havia perdut centralitat social en un context on tots els conflictes s'acabaven llegint únicament en clau nacional

  • La manifestació era tant fortament compartimentada en les diferents delegacions d'organitzacions que dificultava l'assistència de persones, específicament de joves, que poguessin asistir a la mani però un cop allà no sabessin determinar "qui son els meus entre els meus" a l'hora de decidir a quin seguici s'apuntaven.

  • La visualització pública del primer de mig no expressava la diversitat de la classe treballadora i acabava concentrant-se en el perfil de treballador-home-de mitjana edat-autòcton-de sectors industrials o públics. Aquesta imatge no es corresponia amb la realitat de les persones que assisteixen a la mani, per els mitjans tenen tendència a confirmar els seus propis prejudicis. O dit d'altra manera, sempre es troba allò quees va a buscar.

I de la reflexió vàrem passar a l'acció. La idea era establir una plataforma unitària d'organitzacions juvenils sindicals, socials i polítiques per invertir aquesta situació: va nèixer ACTUA!

Després d'aquests tres anys podem fer un balanç altament positiu del treball realitzat. Per entendre'ns la notícia de TV3 no s'hagués produït sense ACTUA! La Plataforma ha esdevingut un vehicle idoni per canalitzar les realitats de col·lectius concrets de gent jove per tal que conflueixin en l'acció unitària del moviment obrer. El treball d'enguany amb el col·lectiu de joves/adolescents fills de la migració que es va concretar en les primeres jornades reivindicatives Joves, Treball i Immigració és un bon exemple.

I sobretot, actualment ACTUA! ha esdevingut l'únic espai unitari d'organitzacions juvenils amb vocació i capacitat de mobilització social i permanència en el temps.