26 de maig 2008

La independència dels partits: el cas PP

El sindicat ha de decidir en cada moment les seves prioritats, en funció dels interessos socials que representa, amb independència de les dinàmiques informatives.

Resolució de mandats La Independència sindical
8è Congrés de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya

La situació de l'actual guerra cainita a la que estem assistint dins del Partit Popular ens permet visualitzar molt bé quin és un dels principals riscos de la democràcia parlamentària en l'era digital. El PP ha establert una aliança de sang amb un seguit d'actors econòmics i socials per a dur a terme la seva estratègia d'oposició sense quarter. En destaquen: l'esglèsia catòlica, la COPE (que s'assemblen però no són ben bé el mateix), El Mundo i la Asociación de Víctimas del Terrorismo. Els pactes amb el diable (o amb el Vaticà) mai són gratis.

En l'actual procés congressual del PP és dóna una paradoxa: Rajoy compta amb el suport de la gran majoria d'organitzacions territorials del partit, i per tant, cal suposar-li un suport majoritari dins del seu partit en els processos democràtics interns. En canvi els seus opositors compten amb el suport del lobbis aliats i aquests han decidit de jugar-hi fort. El PP veu ara com li apliquen la seva pròpia medicina i com aquells que van acceptar d'esdevenir el gran ariet social i mediàtic de l'estratègia de setge al Govern, apliquen aquesta mateixa estratègia al PP. Això cal aclarir-ho: no a un sector o a un altre del PP, sinó al PP com a partit, en la mesura que no estan disposats a acceptar que sigui el propi Partit qui determini el seu futur mitjançant processos autònoms i democràtics.

Qui avui dins del PP es recolza en aquests monstres, juga a l'aprenent de bruixot amb forces que no pot ni podrà controlar. Qui sigui erigit emperador per la guàrdia pretoriana podrà ser deposat per aquesta mateixa guàrdia quan ho cregui convenient. Qui vulgui fer maquiavelisme hauria de començar per llegir a Maquiavel.

Que en prenguin bona nota els partidaris de les llistes obertes, el democratisme naïf sense ha estat el millor aliat dels autoritaris. Però d'això en parlem un altre dia.