18 de jul. 2008

Compte amb el déjà vu


Els amics d'Avant han tingut l'amabilitat de demanr-me i publicar aquest article.

Compte amb el déjà vu


Andrés Querol Muñoz


Coordinador Nacional d’Acció Jove – Joves de CCOO de Catalunya



Que se nos va la Pascua, mozas
Que se nos va la Pascua
Luis de Góngora



Un dels principals riscs del canvi de situació econòmica és la temptació de retornar a les velles polítiques de precarització del treball per la gent jove. Quan als anys 80 i 90 l’atur maltractava especialment als que buscaven la primera (o segona) feina, li vàrem posar ràpidament l’etiqueta de juvenil i, en conseqüència, els governs van dissenyar unes estratègies específiques per a fomentar l’ocupació juvenil: contractes joves, amb salaris joves oferts per borses joves d’ocupació. O dit d’altra manera: contractes, salaris i serveis públics de baixa qualitat per a facilitar el primer pas en l’escala del treball. “Abans un jove precari que un jove aturat” es va convertir en el lema dels governs.


Durant els darrers vint anys la nostra societat ha assimilat que tenim un problema de precarietat juvenil. I, progressivament, hem anat entenent la precarietat com una situació de vulnerabilitat en el treball marcada per temporalitat, feines de baixa qualificació, baixos salaris, major accidentalitat, horaris extensos i desordenats i manca de perspectives de millora professional. Pensar en la precarietat com un problema associat a la joventut, ens a portat a considerar-la com una fase inicial en la incorporació al treball. La precarietat seria, doncs, una característica dels primers anys de la vida laboral que les persones aniríem superant amb el temps a mesura que guanyéssim experiència.


Aquesta situació ha persistit durant els anys de creixement econòmic i de l’ocupació. Les importants millores assolides en aquest temps per l’acció sindical s’han vist desbordades per un importantíssim creixement de l’ocupació concentrat principalment en els sectors en que les persones que hi treballen menys se’n beneficien. I a l’hora, hem vist com moltes de les persones que van ser joves precaris en la dècada anterior s’han convertit en precaris de trenta-dos o trenta-quatre anys. La precarietat no era, doncs, el problema d’una fase de la vida sinó el problema de la generació de treballadores i treballadors que hem arribat al treball en ple desenvolupament de l’era de la globalització.


Aquesta situació no s’ha donat únicament en el camp estricte de les relacions laborals, sinó que també s’ha transmès a l’àmbit de les polítiques socials. A tall d’exemple concret, fa uns anys l’Ajuntament de Barcelona va posar en marxa un ambiciós pla d’habitatge juvenil: el 10HJ. Es va crear un parc públic significatiu de pisos de lloguer per a facilitar la primera emancipació de la gent jove. Una iniciativa valenta en un moment en que tant la Generalitat com el govern espanyol no estaven fent cap mena de política en aquest camp. Es tractava de pisos pensats per a una estada limitada, màxim cinc anys, per a persones soles o compartits entre dos. Una mesura temporal per a un període de la vida després del qual les persones ja estarien en disposició de trobar pis en el mercat adult. Passat aquest temps, però, moltes d’aquestes persones continuen tenint serioses dificultats per accedir a un pis de compra o de lloguer, i ara l’Ajuntament es troba en la necessitat de cercar solucions per a que els pisos d’emancipació juvenil no es converteixin en infra-habitatge adult. I tot plegat en els anys de les vaques grosses.


El nou cicle econòmic s’estrena amb pujades de l’atur, menor capacitat de compra de la ciutadania i volatilització del superàvit dels comptes públics. En aquest context ja hem començat a sentir veus, encara tímides, que alegen sobre la necessitat de retornar a les velles i fracassades polítiques per fomentar l’ocupació juvenil. Retornar a l’estratègia de la precarització per respondre a l’atur significaria tractar d’apagar un foc amb benzina.


Per contra, les polítiques que ens poden dur a un millor desenvolupament econòmic i social passen per intensificar l’estabilitat de la contractació, la millora dels salaris, molt especialment dels que es troben per sota del llindar dels mil euros, l’impuls dels sectors més avançats, la millora de la protecció social i els serveis públics, de manera molt significativa del sistema públic d’educació, i un redreçament de la fiscalitat en termes d’equitat. Des del ferm convenciment que serà sobre la base del treball estable i no de la precarietat com podrem dirigir-nos a un desenvolupament econòmic sòlid i una plena ciutadania social.