16 de set. 2008

Vergonya, Sr. Rajoy, vergonya


Una de les coses que més em rebenten és llegir o sentir opinions/informacions del tipus: conflicte entre veïns i musulmans a tal barri per una mesquita, conflicte entre veïns i joves a tal poble per alguna qüestió relacionada amb sortir de marxa a la nit, etc. Em rebenten perquè parteixen d'una dissociació inacceptable entre el col·lectiu general "veïns" i un sector concret "joves", "musulmans", etc. Veïns som tots (també els joves, i els moros, i els botiguers, i els que tenen mascotes domèstiques, i els que van en moto...), en tot cas existeixen conflictes entre els veïns que surten de marxa a la nit i els veïns que viuen a prop i volen dormir, entre els veïns que volen muntar un temple religiós i els veïns que no hi estan d'acord per algun motiu, etc. Assignar a una de les parts en conflicte la representació del conjunt de la comunitat és un exercici de demagògia i autoritarisme.

Demagog i autoritari ha demostrat ser el sr. Mariano Rajoy quan a capdavant del PP està contraposant els "immigrants" que cobren la prestació d'atur dels "treballadors" que no la cobren. Cobrar o no cobrar la prestació d'atur no té relació amb la nacionalitat de la persona (hi ha estrangers que la cobren i que no, tal i com passa amb els nacionals espanyols) sinó amb els anys de cotització. Per tant, hi ha treballadors que estan a l'atur que cobren o no la prestació de desocupació en funció de si han cotitzat el temps suficient com per a generar el dret. Ens imaginem què diria el PP si a algú se li acudís dir que mentre que hi ha aragonesos que cobren l'atur molts treballdadors no tenen aquest dret? (afirmació d'altra banda totalment certa), o que mentre que hi ha peperos que cobren l'atur molts treballadors no el cobren? Què planteja el sr Rajoy, que els treballadors estrangers que han cotitzat durant temps suficient se'ls negui el dret que han generat? que els treballadors estrangers han d'estar obligats a contribuir a la Seguretat Social espanyola sense tenir-ne cap contraprestació?

El treballador/a espanyol o no que no ha cotitzat durant temps suficient no tindrà dret a atur al marge de quants treballadors nacionals o estrangers cobrin la prestació. No existeix conflicte entre treballadors que cobren o no cobren la prestació d'atur, existeix conflicte en tot cas entre els treballadors i aquells que des del poder econòmic o polític obstaculitzen o neguen les obligacions dels empresaris de dedicar part dels beneficis que generen els seus treballadors a la xarxa de protecció social. Existeix conflicte entre els treballadors i els que volen finiquitar l'estat del benestar. En tot cas existeix conflicte entre treballadors (nascuts aquí o a fora) i el Partit Popular.

P.S. Gràcies Ministre Corbacho per obrir la veda de la xenofòbia i l'odi, el Sr. Rajoy també li agraeix. Algun dia s'hauria de revisar la normativa que regula la inhabilitació per a l'exercici de càrrecs públics...

12 de set. 2008

11 de setembre: la cosa no està pas tan fotuda


Estem destrempats i alguns sembla que volen condemnar-nos a la depressió com a societat i com a poble. Portem força anys en que forces polítiques i mundillo para-institucional pretenen projectar sobre el conjunt de la societat la desorientació en que es troben immerses en l'era post-pujolista. L'arribada de les importants dificultats econòmiques, un context que no afavoreix precisament l'optimisme de les persones, estan facilitant aquesta tasca en els darrers temps. Recordo una antipàtica pintada de quan feia activisme estudiantil: "tot està fatal". Sembla que aquell eslògan antisistema ha estat assumit per les forces del "sistema", IEC inclós.

No he estat mai partidari d'amagar el cap sota l'ala davant dels problemes. Tenim l'obligació de plantejar a la societat diagnosis acurades i realistes (no recreacions en les dificultats), però també de plantejar vies per a superar el problemes, que ens motivin a treballar cada dia. I una diagnosi de la realitat social i nacional de Catalunya ha de passar necessàriament per veure les dificultats i les amenaces, però també els punts forts que tenim com a societat per afrontar-les i assolir noves millores.

Tenim una economia amb dificultats, és cert, però cal dir que amb un pes destacat d'indústries que han fet els deures en els darrers anys i que, si són capaces de trobar el finançament per a rematar la feina i un govern amb les idees clares, poden mirar el futur amb bones espectatives. Hem fet importants avenços en matèria de noves tecnologies, de Formació Professional, de millora de la qualitat en l'ocupació, de gestió dels recursos hídrics, o l'actualització del nostre Dret Civil i sembla que per fi estem despertant en qüestions com la mobilitat sostenible, el dret a l'habitatge, o la seguretat en les carreteres. L'escola pública catalana, els ajuntaments i els valors cívics de la societat han superat amb nota la incorporació massiva de persones que han arribat de tots els punts del planeta, tot i la minsa inversió econòmica que fem en els nostres serveis públics i en les polítiques socials. Certament tenim dèficits importants: un índex intolerable de fracàs escolar, increment i rejoveniment de la pobresa, un sistema fiscal esquifit i poc just, uns salaris insuficients, famílies amb dificultats per a fer front als deutes, un volum important d'empreses que persisteixen en l'estratègia suïcida de la precarietat laboral, etc. però comptem amb prou instruments i recursos com per a fer front a aquestes situacions si tenim una voluntat real.

En l'omnipresent tema de finançament, el Govern de la Generalitat ha estat capaç d'establir un fort consens polític i social a Catalunya, establir complicitats amb altres governs autonòmics i manté una actitud a l'ofensiva. Sens dubte, afronta aquesta negociació amb perspectives molt millors que en el passat.

Hi ha motius, indubtablement, de preocupació (com sempre i més que en d'altres ocasions) però no hi ha excusa per a la nostàlgia i l'autocompassió. En el camp econòmic l'hivern serà fred i tenim molts deures pendents, en el camp social estem encara lluny de comptar amb una xarxa de protecció i serveis socials que tingui prou musculatura, pel que fa a l'educació el conseller sembla decidit a condemnar el país al fracàs escolar... però cap d'aquestes qüestions és irremediable si Govern, administracions locals, organitzacion socials, partits polítics, empreses, mitjans de comunicació fem els deures. Aquest és el nostre repte com a país, depenem de nosaltres. Som-hi?

Una cançoneta i mo n'anem