28 d’oct. 2008

els pisos de 30 metres es fan adults

Recordeu el cacau que es va muntar (bé, un cacauet mediàtic fugisser) quan el ministeri d'habitatge del Govern ZP 0.1 va anunciar que l'habitatge públic de lloguer adreçat a joves com a pis de primera emancipació podria ser de 30 metres? Recordeu la justificació política del Govern? Es tracta de pisos de primera emancipació per a gent jove, la gent jove no té càrregues familiars i per tant no necessita tant d'espai, es tractava d'una solució de transició per afavorir la sortida de casa dels pares, no d'habitatges per tota la vida...

Bé, ara el Ministeri d'Habitatge del Govern ZP 0.2 anuncia que aquest mínim de 30 metres serà general per l'habitatge de promoció pública. I sense cacau mediàtic.

Algunes organitzacions i persones ho diem des de fa molt de temps: acceptar polítiques públiques (o condicions de treball) devaluades per a "joves" és obrir la porta a la devaluació general de les polítiques públiques per a tothom. Aquí tenim un nou exemple. Eh, i de la mà del PSOE.


quan li posen un micro a un sindicalista

Qui repassi la web de CCOO de Catalunya podrà comprobar a primer cop d'ull que en els darrers temps diferents representants del sindicat, i de manera molt especial en Joan Coscubiela com a Secretari General, tenen una àmplia presència en mitjans de comunicació a través d'entrevistes, articles d'opinió i participació en debats.

Qui s'ho vulgui currar una mica més i mirar l'històric d'entrades a la web, podrà comprobar sense massa esforç que aquesta situació és nova.

Quan les coses van mal dades i el debat consisteix en com repartim les pèrdues i els sacrificis, tothom reclama la presència i la paraula de CCOO. Quan el debat consistia en com repartir i invertir els beneficis, sembla que als responsables d'aquests mateixos mitjans els hi semblava menys oportú posar-li micro a les propostes sindicals.

Que cadascú en faci la seva lectura.

25 d’oct. 2008

Mani pirellista, putrefactes manresans

Tot just arribat de la mani de Pirelli a Manresa, veig el discurs del President Montilla al teatre Kursaal de la capital bagenca, amb motiu del lliurament dels premis de cultura de la Gene. En el discurs, el President esbroncat parla de la crisi. Sembla que de moment aquesta és l'opció de la política i de les institucions davant l'hemarrogia d'acomiadaments: substituir l'acció política per discursos. El comentari d'Anarresti en l'entrada anterior ho explica molt millor.

A la mani de pirellistes m'han faltat algunes cares: només ICV-EUiA, amb els dos regidors manresans al capdavant, han optat per acompanyar els treballadors. On eren la resta de forces polítiques i en concret PSC i ERC? On eren aquells que quan venen eleccions s'omplen la boca de discursos d'esquerres? Han preferit la moqueta de la foguera de vanitats de l'acte institucional, abans que les llambordes de la mobilització. Vergonya.

Com explicar què és la Pirelli a algú que no és de Manresa? Com explicar què vol dir ser de família pirellista, haver passat bona part de la infància a les vivendes Pirelli del carrer del Cos, acompanyant l'àvia a l'economat, sentir la sirena cridant els treballadors del nou torn. L'avi, el germà, el cosí i un bon grapat d'amics i amigues pirellistes. Difícil d'explicar a algú que no és de Manresa.

I pel que es veu, difícil d'explicar a alguns manresans. Començant per un alcalde i uns regidors que s'han dedicat a mirar l'afer com qui veu baixar el riu. Continuant per un conseller d'Indústria manresà amb les espatlles permanentment arronsades. I acabant per unes forces polítiques manresanes, de la Manresa putrefacta: la que ha anat al teatre a recollir les engrunes de les localitats reservades a la població aborigen. Novament, els ecosocialistes són els únics que marquen la diferència.

Mister Marshall com sempre, passarà. Demà el Kursaal tornarà a estar buit, i el glamour(?!) nacional tornarà a la capital. Els pirellistes no marxen. Continuaran lluitant contra l'oportunisme cínic d'una empresa que pren les decisions molt lluny d'aquí. I la Manresa putrefacta farà el cafè explicant als amics com el President ha fet que l'escoltava durant 45 segons, o com tenia assegut (dotze fileres per davant) algun artista de quarta categoria. Bé, en les versions dels putrefactes, els 45 segons d'indiferència esdevindran una conversa animada i profunda, les dotze fileres es convertiran en la butaca del costat, i l'artista de quarta, un famós oscaritzat. Al cafè fullejaran el Regió 7 cercant la seva cara a les fotografies de l'event, miraran de reüll la dignitat de la mobilització pirellista. Qui sap, potser dibuixaran en algun tovalló un futur discurs buit sobre les crisis, o fins i tot un pacte nacional sobre el no res.

22 d’oct. 2008

La degradació dels Pactes Nacionals


CCOO ha estat l'únic agent social que no ha signat l'anomenat Pacte Nacional per la Innovació i la recerca, que aquesta setmana ha estat solemnitzat públicament. Els motius aportats per la primera força sindical de Catalunya són prou clars en la seva formulació:

1. Es tracta d'un recull de bones intencions que no tenen cap compromís de recursos econòmics per portar-lo a la pràctica. I un Pacte Nacional o recull compromisos concrets o no és res.

2. Perquè el Govern de la Generalitat no ha complert amb els seus compromisos en anteriors Pactes Nacionals. Ha incomplert radicalment en el d'Educació i no ha fet un compliment del que es podia esperar del d'Habitatge. Això fa que el Govern català no ens sigui creïble en aquest terreny.

3. Perquè davant de la situació econòmica, especialment en el terreny industrial, i la passivitat amb què respon el govern català, el que s'ha de fer no és desviar l'atenció, si no assumir compromisos.

CCOO estem a favor de la innovació i la recerca però creiem que no s'avança si només es fan gesticulacions polítiques. Exigim polítiques concretes i recursos econòmics per fer-les viables. Si el Govern català decideix avançar en polítiques concretes i amb recursos suficients per fer-les possibles rebran el nostre suport, però no volem continuar donant cobertura a signatures solemnes que després no tenen continuïtat ni es desenvolupen en el dia a dia.

Cada una de les tres raons és, des del meu punt de vista, suficient per ella mateixa per a no signar l'acord proposat pel Govern. En aquest post, m'agradaria dir alguna cosa de la segona.

Els pactes nacionals han estat i són sens dubte una característica del govern d'esquerres al front de la Generalitat, l'avaluació que en fem dels mateixos resulta un element important de la valoració global que fem de dels governs tripartits (1 i 2). Els Pactes Nacionals són acords ferms entre les diferents forces polítiques i agents socials per impulsar estartègies que necessiten més temps que el d'una legislatura i més suports que els del parlament. Un bon exemple serien els acords d'àmbit estatal recollits al Pacte(s) de Toledo, tal i com demostra la bona salut que presenta la Seguretat Social.

Vist amb perspectiva , no es pot dir que els Pactes Nacionals impulsats pel govern d'esquerres mereixin una valoració tan positiva. Ha estat el govern qui pretén rebentar el Pacte Nacional per l'Educació, amb una Llei que ens retorna a les velles polítiques del fracàs. És el govern qui desvirtua el Pacte Nacional per l'Habitatge quan no té voluntat de que esdevingui, no un text mort, sinó un instrument dinàmic que necessàriament ha de respondre a una situació del mercat immobiliari absolutament diferent a l'existent quan es va acordar el Pacte. I ha estat, finalment, el govern qui proposa donar la consideració de Pacte Nacional, a un recull de bones voluntats sense objectius clars ni aportació de recursos en matèria de recerca i innovació.

La credibilitat és un element essencial per a tot actor d'una negociació. Com diu la vella dita, si m'enganyes una vegada vergonya per a tu, si m'enganyes dues vergonya per a mi. Perdre la credibilitat per haber incomplert els compromisos adquirits és un dels pitjors problemes que pot tenir un govern, o un sindicat, o una patronal. Recordeu allò de "prometo defender el estatut que salga del parlament..."? En matèria de pactes nacionals, el govern està dilapidant la seva credibilitat a marxes forçades. I no está el horno para bollos.

8 d’oct. 2008

Una cançoneta i mo n'anem: amics banquers


Sens dubte, una de les fotos de la setmana ha estat la de la cordial reunió entree el president del govern espanyol i els senyors banquers. Crec que el posat a la foto (i a la vida) d'aquests senyors deixa petita la paròdia del vídeo anterior (l'entrada de més a baix per qui no acabi de controlar el rollo blocs): han comprat i revenut altes qüantitats de "merda" embolcallada, guanyant altes quantitats de diners sense generar ni un bri de riquesa, gràcies a això ara no hi ha diners per les coses que calen i ens sotmeten al fastigós xantatge de "o me lo arreglas o tu verás". Això sí no perden ni un punt de prepotència en el posat.

A ells dediquem la cançoneta de la setmana, a càrrec del "nano" i un col·lega seu al piano.

l'explicació de la crisi en un gag

El Consultor Financer mirant amb cara de preocupació el panell
de la Borsa de Wall Streeet




El consultor financer de Les Cosetes ens ha fet arribar a la redacció aquest vídeo de dos genials (i per a nosaltres desconeguts fins ara) humoristes britànics, en que expliquen les raons de la crisi financera i les claus de les actuals polítiuqes de "rescat", "injecció de liquiditat al sistema" i "establiment de garanties en el sector financer". Dos qüestions cal aclarir: 1) el número és una excel·lent mostra de la millor tradició d'humor anglés, una meravella. 2) Tot el que s'hi diu és rigurosament cert.


Sembla que algun programa de tele ja l'ha passat, en qualsevol cas aquí el pengem com a Dossier Econòmic de Les Cosetes.



Clicant aquí enllaçeu amb el vídeo

Ja hem tornat



Són bastants els amics i companys que han criticat a Les Cosetes pel seu silenci en relació a un dels events més determinants de l'acció del proletariat internacional: l'Assemblea Nacional d'Acció Jove. No han faltat entre la fauna d'amistats, les ments retorçades que han teoritzat que tot plegat era una manbiobra per a tenir excusa per mantenir, ni que sigui en el bloc, el càrrec de Coordinador Nacional (que sempre sona millor que el de "ex"). En fi, que ja hem deixat passar una setmaneta per a que les emocions reposessin, ens hem instal·lat en el nou espai de treball, i em hem agafat el ritme de les responsabilñitats sindicals post-assemblea... ja no hi ha excusa. Sant tornem-hi.